ES VESSA UNA SANG CATALANA

Ja fa temps que es vessa molta sang. Sang a dojo. Massa anys com per prendre-s’ho a la lleugera. A hores d’ara, la novel·la negra en català travessa un excel·lent moment de forma i continua cometent crims sense aturar-se: cadàvers, autòpsies, forenses, detectius, policies, mossos d’esquadra, periodistes, criminals, assassins, presos, lladres, fatxendes, pinxos, flàvies, tots ells ocupen ja l’escena del crim en català.

Des de que especialistes en el gènere afirmessin, a mitjans de la dècada dels vuitanta, la inexistència d’una tradició pròpia a casa nostra, el cert és que darrerament alguna cosa està canviant en el panorama del gènere negre en català, almenys pel que fa a la producció.

Si repassem la història del gènere a casa nostra ningú no pot negar els seus dificultosos inicis. Catalogada com a subliteratura i desvinculada del gènere novel·lístic en majúscula, bona part de la tradició que es conserva en llengua catalana fins ben entrada la dècada dels setanta —i en gran part per les dificultats travessades pel procés de la dictadura— van ser majoritàriament traduccions i còpies mimètiques dels models anglosaxons. Dins de la penombra existent dues llums brillaven en el negre horitzó. La primera d’elles és la de Rafael Tasis i Marca que va escriure una sèrie policíaca ben emparentada amb el patró de l’escola europea: La Bíblia valenciana (1955), Es hora de plegar (1956) i Un crim al Paralelo (1960). Tot i la vessant enigmàtica que planteja l’autor al llarg de la trilogia, l’interès de la novel·lística de Tasis resideix almenys en dos aspectes: el primer d’ells el seu valor sociològic, històric i, com no, estilístic, que ofereix a les seves novel·les tot un testimoni del que havia estat la Barcelona del seu temps. El segon perquè consolida la novel·la policíaca en català cap a un tipus de narrativa en la qual es comencen a tenir en compte —més enllà dels elements d’intriga— aspectes d’ordre social o, si es vol, plantejaments ideològics que transcendeixen molt més enllà de la literatura de pur entreteniment, de la qual Manuel de Pedrolo i després Jaume Fuster en serien els abanderats a casa nostra.

I de Pedrolo precisament ens arribaria aquesta segona llum. L’amistat i el mestratge que Tasis va exercir sobre ell i el contacte amb Ferran Canyameres a l’editorial Albor van despertar l’entusiasme de l’escriptor lleidatà per conrear aquest tipus d’escriptura. La introducció del model nord-americà dels Estats Units, més preocupat per reflectir una realitat i una denúncia social i no pas per resoldre un simple trencaclosques, va interessar de bon grat a un autor com Pedrolo, sempre preocupat per les experiències humanes i per reflectir l’home del seu temps. D’aquí s’explica l’aparició de títols com Es vessa una sang fàcil (1954), L’inspector fa tard (1960), Joc brut (1965) o Mossegar-se la cua (1968), on les situacions complexes, la moralitat i l’opressió dels personatges en són algunes de les constants més destacades.

A més de la seva producció original, un dels grans detonants pel gènere en català va ser la creació de la col·lecció «La Cua de Palla» d’Edicions 62, dirigida i seleccionada per Pedrolo, que farà que la novel·la negra comenci a tenir una presència activa al nostre país. Precisament, molts dels títols publicats eren traduccions dels clàssics «durs de pelar» nord-americans (Hammett, MacDonald, Cain, Spillane, Chandler) i alguns francesos que només podien llegir-se en versió original (Japrisot, Véry, i és clar, Simenon). L’intent de captar lectors, d’introduir un gènere popular i atraient, va haver de plegar després d’una dedicació amb totes les implicacions.

Calia, doncs, esperar fins a la dècada dels setanta perquè hi comencés a haver una certa tradició. Els exponents de Tasis i Pedrolo no eren suficients com per parlar d’una tradició sinó que el panorama era, més aviat, raquític i desolador. A partir d’aquell moment la repressió es comença a fer més lleugera i sorgeix la primera generació d’escriptors de novel·la negra en català. En aquest sentit, l’aparició d’una figura senyera com va ser la de Jaume Fuster i la seva publicació De mica en mica s’omple la pica (1972) va engegar un aparell que ja no tindria aturador. El seu coneixement del gènere —n’era tot un especialista—, el seus jocs intertextuals i homenatges varen ser les peces d’engranatge que han unit totes les generacions anteriors i posteriors del gènere negre en català. Treballador incansable, jugador compulsiu i defensor de la literatura de gènere va obrir a poc a poc un camí, fins el moment inèdit en la literatura catalana.

El mèrit de tot aquest treball previ es va començar a recollir durant la dècada dels vuitanta. «Seleccions de La Cua de Palla» tornava al mercat sense fer fallida sota el comandament de Xavier Coma i amb criteris ben diferents: publicar només autors nord-americans. Un any després Fuster torna a seduir als lectors amb les aventures d’Enric Vidal amb La corona valenciana (1982), i, sobretot, amb el col·lectiu Ofèlia Dracs i l’aventura que va suposar Negra i consentida que va engrescar a molts d’ells a continuar pels camins de la novel·la negra. A noms com els de Maria-Antònia Oliver, Antoni Serra, Margarida Aritzeta, s’hi van afegir els de Josep Maria Palau i Camps, Guillem Frontera, Isabel-Clara Simó, Josep Lluís Seguí, Ferran Torrent. Bona part d’ells participarien a la col·lecció «La Negra», l’intent més seriós fins avui de treure una col·lecció de gènere d’autors catalans amb alguns d’estrangers. Precisament aquella col·lecció delataria a Andreu Martín i el faria un dels autors més interessants, prolífics i longeus que hi ha hagut i que encara tenim al llarg de la història del gènere a casa nostra.

I és que tot aquest grup estaria tallat per uns patrons ben semblants. Admiradors dels clàssics nord-americans, la influència de l’educació rebuda, el cinema, la reivindicació dels clàssics, no ens ha de sorprendre que la representació d’un mateix protagonista sigui una de les constants al llarg dels seus cicles novel·lescos per poder denunciar i lluitar contra tot un entramat social que els superava. Aquí es produeix, precisament, una intersecció interessant pel que fa a la relació d’aquesta mena de personatges amb el referent del gènere negre, tant al cinema com a la novel·la. La proximitat estètica entre Sam Spade, Philip Marlowe i els detectius catalans dels setanta i vuitanta és, en bona mesura, el resultat d’una peculiar relació de l’individu amb allò que l’envolta.

Sota l’auspici d’aquesta bonança de circumstàncies, els anys vuitanta i noranta van suposar, doncs, el primer moment cabdal pel que fa a la presència de llibres de gènere negre en català. Mentre la primera dècada va anar incorporant noms, també van assumir un paper decisiu les col·leccions de narrativa de crims i misteri que es van multiplicar en aquell moment.

Durant la segona dècada, la dels noranta, es produeix una davallada, i un dels motius en va ser la producció; les nombroses ressenyes i les ofertes de llibres van superar amb escreix allò que el mercat i el lector podien absorbir. La crisi tàcita es va anar fent explícita a mesura que avançàvem en els darrers anys de segle. Tancament de col·leccions o manca de ressò mediàtic dels autors eren alguns dels motius per consignar una davallada considerable respecte a l’eufòria anterior.

I és així com arribem al nou mil·lenni i a l’èxit del gènere negre en català a l’actualitat. Aquest any 2010 tanca la dècada més reeixida i prolífica que es coneix fins ara pel que fa a la novel·la negra en català. El fet de poder presentar avui un ventall de contes batejats com a Crims.cat demostra que a hores d’ara existeix un nou repertori d’autors i de tendències que cal analitzar.

Aquest nou grup heterogeni format per disset escriptors —no hi són tots, és clar— compten almenys amb alguna publicació de gènere negre i provenen de diverses ocupacions: periodistes, traductors, mossos d’esquadra, policies locals, professors d’ensenyament, a més d’escriptors d’ofici. Una de les premisses dels disset contes i que avui ens permet encara més parlar ja d’una gran producció és que tots ells cobreixen bona part de la geografia en llengua catalana: des de Barcelona, epicentre per tradició del gènere, hi participen Jordi de Manuel, Teresa Solana, Marc Pastor, Sebastià Jovani i Pau Vidal. Tots ells situen l’acció als carrers i barris barcelonins i són, curiosament, les víctimes les grans protagonistes dels relats: segrestos, llistes negres, maltractaments, desaparicions i assassinats són algunes de les exquisideses que el lector podrà llegir.

Continuant el recorregut geogràfic, també Lleida, Girona i Tarragona ja tenen els seus culpables del crim. Des de la terra ferma Ramon Usall i Joan Francesc Dalmau ens han fet gaudir de dues narracions ben boiroses. Per la seva part, Girona és, a més de terra gastronòmica, terra de crims: Clàudia Pujol, Josep Torrent i Agustí Vehí completen uns relats espaordidors i plens de misteris. Per la seva banda, Tarragona és una de les sorpreses grates amb dos autors que se’n sentirà parlar: Jordi Cervera i Jordi Pijoan.

Sortint del Principat, i des de Mallorca —indret sempre molt actiu pel que fa al gènere negre—, Sebastià Bennassar i Miquel Vicens ens presenten dos relats on el retrat actual i crític vers la situació de l’illa continua sent —de la mateixa manera que a les seves novel·les— una de les seves marques distintives. De la zona transfronterera ens arriba també producció de novel·la negra en català: des d’Andorra Albert Villaró fa una delícia que el retrata com a escriptor.

I pel que fa al País Valencià, dues aportacions. Una de consagrada com la d’Albert Hernàndez i una sorpresa com la del poeta Salvador Iborra, amb un conte que no us deixarà indiferents.

Des d’un punt de vista merament narratiu, m’agradaria destacar que tots tracten d’entretenir el lector deixant sempre sorpreses inesperades o interrogants que cal aclarir: joc narratiu, acció, intriga, suspens, violència, exotisme, sexe i humor són alguns dels elements més sovintejats. I és que si hi ha alguna particularitat al llarg de l’antologia és la flexibilitat del gènere, que s’està convertint —si no ho ha fet ja— en el gènere social del nostre temps: aspectes com la globalització, la denúncia social, la violència de gènere, la corrupció política, la immigració, les noves tecnologies, la fallida del mercat immobiliari, la memòria històrica… Val a dir que darrerament tot té cabuda dins del gènere negre. L’abandonament de les formes clàssiques —despreocupació pel simple trencaclosques del «perquè» i el «com», inclòs l’escassa aparició del detectiu privat— mostra amb claredat que alguna cosa està canviant dins d’aquesta literatura.

Abans de concloure i de començar a gaudir de la lectura, voldria assenyalar la il·lusió, energia i col·laboració de tots els autors aquí presentats. Tots ells ens han participat amb entusiasme en un projecte sense ànim de lucre i amb la il·lusió de desvetllar el que ja és un secret a veus: l’existència d’una novel·lística negra en català. A tots ells, vagin els nostres agraïments per aquesta magnífica compilació.

Ara bé, cal tocar de peus a terra. El camí iniciat és prou bo i cal seguir en aquesta línia. Ara que la novel·la negra en català comença a gaudir d’una gran producció, ara que ja ningú no posa en entredit la seva existència, hem de continuar pegant cops de puny i ganivetades perquè la sang continuï vessant. Una altra cosa diferent serà crear una identitat i tradició —el temps ho dirà— de gènere negre a casa nostra. El que ningú no pot negar és que anem pel bon camí. Només cal que passeu pàgina i comenceu a llegir.

Àlex Martín Escribà

Universitat de Salamanca