Una de les molèsties de que et detinguin és haver-te de recol·locar els cordons de les bambes a la sortida del jutjat.

Passes la nit a la comissaria dels Mossos, pudor de pixum i policia insomne, i has de cagar davant del company de garjola, parapetat darrere d’un mur que no aixeca dos pams de terra. Et donen una manta quan fa calor i aigua ben fresca quan et glaces. Com a contrapartida, pots colpejar les barres i cridar cada per tres demanant cafè i entrepans que no et portaran. Però com a mínim tindràs els policies entretinguts una bona estona.

Et despertaran de matinada per tacar-te els dits i tocar el piano. A mi ja ni això, que sóc veterà i fa més anys que passo per comissaria que els nanos que hi treballen. Tenen tantes fotos meves que podrien muntar una exposició i encara cedir-ne les que sobressin. Fotos amb melena i amb el cap rapat, sense afaitar, amb bigoti o amb borrissol de la manta enganxat als narius. Fotos frontals, de perfil, de semiperfil, de la palmera dibuixada a l’avantbraç i dels puntets talegueros al dors de la mà. Fotos de dia i fotos de nit, però això no es nota perquè quan estàs detingut sempre fa la mateixa llum, i preguntes als policies: «agents, quina hora és?». I ells et responen «quarts de cinc», però no saps si de la tarda o de la matinada. I aleshores aprofites i els demanes un altre entrepà, o la metadona. Que no la vull mai per a res, la metadona, que ja fa temps que vaig deixar el cavall.

Al matí et porten fins als jutjats en una furgoneta que està tota l’estona aturada en semàfors, i t’entaforen en una altra garjola més gran però igual de mal ventilada, a l’espera que el jutge es molesti en escoltar-te.

Allà la fas petar amb la gent amb qui t’ajunten. Els més veterans jaiem i parlem de coneguts comuns. Tots ens coneixem, en aquesta mala vida. Els novells estan nerviosos i volen parlar amb el seu advocat cada dos per tres, com si hagués de venir el Perry Mason i salvar-los de la injecció letal a pocs segons de mitjanit.

—Què has fet? —li pregunto a un nano que té mig quilo d’ungles a l’aparell digestiu.

—Anava en un cotxe robat, amb un amic.

—I a ell, l’han enganxat?

El xicot tremola, vestit de nit de festa amb plans per menjar-se el món.

—No.

Un clàssic.

—No t’amoïnis.

—Entraré a presó?

Sempre ho pregunten, els nous, això.

—En aquest país l’has de fer molt grossa per entrar a presó.

Però no sembla que un exionqui com jo el pugui convèncer, i busca complicitat en algú de la seva espècie amb la mirada. No en troba.

Les meves preferides són les romaneses. Aquestes sí que en saben. Furten carteres i coneixen els límits. Mai no s’arrisquen a que les enganxin amb res que no es pugui solventar amb una multa insignificant. Davant el jutge ploren i munten un drama, propi d’Oscar de Hollywood. A mi me l’han fet unes quantes vegades. «N’hauríeu d’aprendre», diuen amb riure de dents separats i queixals d’or.

Ara sóc al carrer amb la bossa blava que conté els meus objectes personals a la mà, els cordons de les bambes a la butxaca del xandall i una reprimenda del magistrat passant d’orella a orella. «No ho tornaré a fer, senyor jutge», he dit amb gran penediment. I ell ha fet cara de bona acció i m’ha deixat anar amb un gest cervical de condescendència. A cagar, gilipolles.

Assegut en un banc del passeig Lluís Companys trenco el precinte de la bossa. Em costa molt perquè està lligat amb brides i les meves dents sempre estan en un concurs de ball com per mossegar res. El frego contra el cantell d’una barana fins que la brida es torna blanquinosa i cedeix. Busco dins, que els policies no m’hagin tret res. Faig inventari. Un rellotge Casio, una cartera amb targetes d’advocats als quals no trucaré mai, un telèfon mòbil, unes ulleres de sol brutes que no deixen passar cap mena de llum i un paper doblegat que no reconec. Què cony és això? El desplego i crec que deu ser un error. Això no és meu. Jo no ho portava en entrar a comissaria. És una llista mecanografiada de quatre punts. I quan dic mecanografiada em refereixo a una màquina d’escriure d’aquelles antigues que surten a les pel·lícules de gàngsters. Una Olivetti de les que escriuen com si disparessis. Llegeixo amb deteniment la llista, i encara ho entenc menys:

Miro a banda i banda del carrer. Això deu ser una broma. Una broma sense gràcia dels pasmes, que m’hi han colat una llista de mal gust per fer-me passar un mal tràngol. Ara deuen estar dins d’unes aquelles furgonetes que hi ha aparcades davant del jutjat, petant-se de riure mentre miren la meva reacció a través dels vidres tintats. Els saludo. Passa un turista que s’aparta fastiguejat, com si volgués menjar-me’l. Ningú no surt de la furgo. Potser estan darrere una finestra al jutjat. No els puc veure, però segur que són allà. Que graciosos. Que valents que són, fotre’s d’un exionqui.

Torno a mirar la llista i ara em crec menys que uns polis hagin fet aquesta innocentada. En el número u hi ha en Furbie. No només hi ha en Furbie, hi ha el deute que tinc amb ell. Això no ho sap tothom. Ho sabem en Furbie, el seu bat de beisbol d’alumini i jo. Qui cony m’ha escrit això? I per què ho ha fet? Què signifiquen els altres tres punts de la llista? No conec cap Renato, ni cap intenció de donar classes de natació o seguir un moro vés a saber on.

Aniré a veure en Furbie, sí. Tot i que li degui diners i vagi escurat. Ell n’ha de saber alguna cosa, d’aquesta llista de merda. I si no ho sap, ja li’n faré saber jo.

Li diuen així perquè s’assembla a una d’aquelles rates fúcsia de peluix que reclamen atenció tot el dia. Té els ulls sortits i els cabells panotxes, i sempre te’l trobaràs amb un cigarret a la boca. Aquest és en Furbie. Al contrari que la joguina, en Furbie no demana que l’estimis, només que paguis a temps. I jo vaig acumulant interessos, però és perquè he passat una mala ratxa.

Va ser fa sis mesos. En Furbie em va deixar quatre-cents euros perquè necessitava comprar-me un ferro que estigués net. M’havia sortit un bon pal però l’arma l’havia de dur jo de casa, i no volia amenaçar el comercial de la joieria amb una grapadora. Aquests paios van empalmats, sempre, i tenen llicència. No hagués estat el primer cop que un lladregot intenta fer una estrebada al maletí d’un joier i es troba per terra amb l’espatlla dislocada i un canó traient-li les lleganyes. I jo me les estimo molt, les meves lleganyes. No volia gran cosa, un revòlver que fes «pum pum» si era necessari però que fos suficientment intimidatori sense haver de disparar-lo. No volia semblar un passerell que atraca amb una arma de joguina. Volia una fusca que pesés i que pogués colpejar els pòmuls d’una víctima que no té intenció d’estovar-se. I és clar, això val diners i jo no els tinc, que és precisament aquesta la finalitat del cop. I si algú té diners ràpids í ignorants, sempre, és en Furbie. Com si fos un envàs retornable, ja fa uns quatre mesos que vaig bescanviar la pistola per una part de la quantitat que havia pagat. Però tot i així encara li devia una bona suma, a en Furbie. I ara una llista em deia que havia arribat l’hora de tornar-li.

Viu en una caseta al Bon Pastor, jardí i terrat amb parabòlica, en un carrer esquerdat que acaba de sobreviure a un terratrèmol. Davant de casa sempre hi ha el seu Audi, que pràcticament no condueix, i algun vehicle provisional d’un client amb presses. La senyora Furbie fuma a la porta i aixeca les celles en veure’m arribar. Entro i em rep en Furbie amb els braços oberts com Nostre Senyor a l’últim sopar.

—Qui tenim aquí? —diu.

—Un paio emprenyat.

En Furbie fa una calada a la cigarreta i aparta unes revistes de sobre una cadira de vímet. Foragita del menjador un nano que s’estava mirant uns CD’s amb pel·lícules d’estrena i m’invita a parlar.

—No és bo estar de mal humor —afirma, és un puto budista de pa sucat amb oli.

—Acabo de sortir del jutjat, Furbie. Encara no he passat ni per casa. Necessito alguna cosa per col·locar-me però abans he d’aclarir alguns dubtes.

—Per què t’han detingut, aquesta vegada?

—Per la cara.

Fa una altra calada, com aprovant l’acusació.

—I has vingut aquí amb les mans a les butxaques a plorar? Noi, et donaria la meva espatlla però la llogo per quatre-cents euros més interessos d’endarreriment.

—A això venia.

—Portes els quartos? —es mostra sorprès.

—Com t’ho has fet?

—El què?

—La llista.

—Quina llista?

No vull fer més voltes i li passo el paper, doblegat com el primer cop que l’he vist. En Furbie li fa una ullada ràpida.

—Què em dius?

—Que jo compraria ous i arròs, que no ens en queda —ironitza, però la meva ganyota de vòmit de toxicòman fa que torni a posar-se seriós—. Què passa amb això?

Li explico d’on ho he tret. Ell m’escolta amb atenció. Tanta, que un cop em deixa amb la paraula a la boca i s’aixeca per anar a pixar. Si no tinc els bitllets, no tinc conversa.

—Tu surts a la llista, tu l’has d’haver fet.

—És clar. També l’he escrit jo, la guia telefònica. M’hi vaig estar tota una nit, no et fot… Això t’ho deu haver colat el compare aquell amb qui anaves, com es deia?

—El Sebas?

—Sí, aquell, el Sebas. Igual te la va deixar a la jaqueta i no l’has trobada fins avui.

—L’únic que sap escriure el Sebas són els habeas corpus per denunciar que l’han detingut il·legalment. Això no és seu.

—Però per què hauria de ser meu? Quan t’ho he d’escriure jo, això?

—No em veig amb el Sebas des de la setmana següent al tema de la joieria. I no crec que vulgui tornar-lo a veure.

—Mal rotllo.

—Del mateix tipus que trobar-te una nota que diu que has de robar un tal Renato.

—Qui és el Renato?

—I jo què sé? L’únic nom que conec és el teu.

La senyora Furbie entra mandrosa i s’asseu al sofà. Encén el televisor i es posa a mirar un programa de gent desgraciada. Apuja molt el volum, que és el mateix que dir-me que me’n vagi. En Furbie m’acompanya a la porta, sempre tan detallista, i es treu una altra cigarreta de la butxaca del barnús, però no em convida a fumar.

—El crèdit se m’acaba, nen.

—Ja ho sé, ja ho sé. Però estic passant una mala època i ara no et puc pagar.

—Hi ha confiança. Compta amb això. Però només et queda una vida i no tens més monedes per ficar a la màquina. No voldria assabentar-me que fas algun pal i no em dones el que és meu.

Em quedo callat, com un nen petit quan és renyat per un professor. En Furbie aprofita per empènyer-me dos pams fora de casa i tancar la porta.

Si ell no sap qui l’ha escrit, qui ho pot saber?

Vaig al Sierra Dos, el bareto de serradures a terra que hi ha al costat de la pensió on passo algunes nits, al carrer de Sant Pau. En porto per a uns quintos i una tapa de morcilla, que endrapo amb ànsia. Deixo la mirada al paraigüer, ben eixuta, i recordo la Vero. Ni era guapa ni simpàtica. Esprimatxada i massa envellida per a la seva edat, la Vero és l’única dona que m’aguantava. La vaig conèixer a la trena, per correspondència. Devem ser les últimes persones que envien cartes manuscrites, els presos. Cartes plenes de ratlladures i lletra irregular, però plenes de paraules com llibertat i esperança i metàfores de coloms i gats de set vides. Som el darrer reducte de la poesia desesperada.

M’hi he estat tres anys, amb la Vero. Tres anys, que en la vida d’un ionqui són com nou dels cossos nets del cavall. M’esperava a la sortida de Quatre Camins el dia que complia. I em va acompanyar de treballador social en treballador social fins que ens van aconseguir un lloc on dormir i els vals de menjador per dur-nos alguna cosa a la boca. Anàvem junts a tot arreu, i m’acariciava i em deia que era el més valent quan tornava de fotre-li els calés a algun estudiant que no havia tancat la porta del caixer automàtic de matinada. Em parlava com si fos el seu fillet petit, o el seu osset de peluix, la Vero. I el sexe amb ella. Ai, el sexe amb la Vero. Com si s’hagués de morir després de cada clau!

I va i em deixa i m’estic cada tarda al bar, escoltant el dringar de l’escurabutxaques i esperant que surti la presentadora dels pits grossos a la televisió per anar-me’n a dormir amb una imatge gratificant.

Sona el mòbil i no reconec el número. Responc amb un sí. Dec haver cridat perquè un parell de clients m’esguarden de forma recriminadora.

—Sóc la dona del Furbie.

Si no hi he parlat mai, jo, amb la dona d’en Furbie.

—Què passa?

—Vols liquidar el deute amb el meu marit o no?

Sona imperativa. Ningú no ho diria, sempre espatarrada per casa.

—És clar, però ja li he dit que no tinc els diners. —Fes-me un favor i no et caldran els diners.

—Quin? —sempre és bona una alternativa que no implica despesa econòmica.

—Hi ha un paio al carrer Hospital que ha vacil·lat el Furbie. Va dient que no és de fiar, que és un confeti de la policia.

—El Furbie?

—És mentida, imbècil. Necessita un bon conseller. Si t’encarregues tu, pots donar per resolt el deute.

—Digue’m l’adreça.

No m’agraden els enfrontaments. Però encara m’agrada menys deure diners a ningú. Per molt bona gent que sigui en Furbie, al final s’encarregarà de recordar-te que hi ha un petit detall que no funciona en la nostra relació. Una peça insignificant en el trencaclosques de la nostra amistat. I aleshores enviarà algú més amic que tu perquè aprenguis la lliçó.

És millor ser el professor que el deixeble.

Davant de l’edifici atrotinat del carrer Hospital, em preparo la classe magistral. Els pakistanesos del locutori de la planta baixa em miren indolents. Aprofito que la porta està trencada i pujo les escales fins al tercer pis. Pel camí em creuo amb una dona musulmana i els seus quatre fills musulmanets, que em miren com si fos el papus. Està bé. És la imatge que vull donar. Hauré de recuperar aire, tinc els pulmons tossint dins de la caixa toràcica. Escupo un moc gros i dens al terra i me’n penedeixo. El podria haver guardat per a l’entrada, que sempre fa més efecte i intimida que et deixin la cara com un quadre de gelatina. Pico a la porta amb els artells, «qui hi ha», i m’aparto. Veig el llum en morse per l’espiell. És ell, que no veu ningú al replà. Obre la porta uns centímetres i aprofito per clavar-li una coca que el colpeja en el front i el llença enrere. Entro al pis i l’agafo dels dits de la mà dreta per fer-ne origami. Els retorço i en faig nusos i el pressiono del colze per conduir-lo fins a la catifa plena de merda que té al rebedor. Em diu que el deixi anar i com a resposta l’arrossego el metre i mig escàs que hi ha fins al menjador, catifa i tot, on em dedico a passar-li el puny rítmicament per la cara. No és fins que no sagna pel nas i té els ulls clucs que no m’adono que hi ha un altre paio al sofà, acollonit, que s’ho mira tot abraçat a una bossa del DIR.

—Qui és aquest? —pregunto, però té la boca massa clivellant-se com per dir res—. És la teva nòvia? Ets la seva nòvia?

El covard de la bossa no bada boca. Agafo l’escarmentat pels cabells enrinxolats i n’utilitzo el cap per fixar una rajola que hi ballava. M’aixeco i vaig cap al de la bossa.

—Dóna’m això —dic.

—No.

—No t’ho preguntava.

—Jo no hi tinc res a veure.

—Jo tampoc. Ara que ja tenim una cosa en comú, sigues llest i seguim compartint-ne d’altres. Dóna’m la puta bossa.

El noi me la passa entre tremolors. L’obro i veig unes vambes, una cartera i una tovallola. Ens ha sortit esportista. Remeno una mica i descobreixo que la tovallola envolta uns paquets. De bitllets. De cent euros. Un munt.

—No són meus —diu, mig plorós, una excusa que ningú no li ha demanat.

—Ja ho pots ben dir —afirmo. El paio del terra gemega en el que deu ser una llengua morta—. Ara són meus!

L’experiència m’ha ensenyat que a vegades has de saber parar a temps. Estomacar algú fins que no el pugui reconèixer ni sa mare és la meitat del camí. Trobar-te una motxilla plena de diners és hora de plantar-se. Hem vingut a jugar i hem guanyat. Foto el camp sense acomiadar-me.

Em tanco a l’habitació de la pensió, amb la idea que algú m’ha seguit fins aquí. Sembla que tothom sàpiga que porto una calerada a sobre. De sobte Déu Nostre Senyor ens ha dotat de visió de raigs X a tota la humanitat, en el pitjor dia de la història per a qualsevol mutació genètica.

Sumo i em perdo. Calculo vuitanta mil euros, pel cap baix. Quina fila fan. Que bonics que són, aquí, sobre un edredó escrostonat d’un llit merdós d’una pensió ronyosa. Trec les vambes i la cartera de la bossa i ja només hi queden molles de pa. Miro la documentació del nano ploramiques i el cor em fa un salt. Renato Becerra. He robat a en Renato Becerra. Trec la llista tot i que no cal assegurar-me’n. Prou que ho sé, que estava en el número dos. Qui ha escrit la puta llista? Com sabia que passaria això? Ha estat la cabrona de la dona d’en Furbie. Segur. Ella s’ho ha fet venir bé per utilitzar-me.

No puc pensar amb gaire claredat. Estic acollonit. El mòbil tornar a sonar. És ella.

—Imbècil! —crida.

—He fet el que m’ha demanat.

—T’he dit que l’escarmentessis. He dit res de robar a ningú?

—No.

—T’has fotut en un bon problema.

—Però…

I penja. Així de fàcil. Tot tan ben explicat com en un manual d’instruccions en coreà.

No puc sortir de l’habitació. M’estaran buscant. Saben que els diners els tinc jo. Sigui qui sigui. Està a la llista i la llista és meva. M’he d’amagar.

No m’adormo fins ben entrada la matinada.

Una mà forta, freda i humida em pressiona la boca. Obro els ulls però tot és fosc. Estic lligat com Gulliver al llit, intento fer força però encara és pitjor. Vull mossegar la mà que m’ofega però sóc incapaç de res. És una flaire amarga, la que em torna al son.

No va anar gens bé, allò del joier. En Sebas deia que ho tenia tot planificat. Esperar-lo al vestíbul de casa seva, entaforar-li la pipa a la boca i arrancar-li el maletí. La Vero ens esperaria a fora amb el motor encès.

En Sebas estava nerviós, aquell matí. Massa coca. No parava de brandar l’arma amunt i avall, disposat a engegar-li dos trets al joier si feia falta. Jo encara no sabia que el que el preocupava era com desfer-se de mi. Allò sí que ho tenia ben planejat. Escapar amb el cotxe i la Vero i deixar-me a l’estacada. 0 matar-me. Suposo que no estava disposat a deixar algú darrere que pogués delatar-lo.

Això no ho sabrem mai, perquè un veí desconfiat va trucar la pasma i dos polis de paisà es van presentar a l’altra banda del carrer. Jo que ja els coneixia els vaig guipar de seguida i li vaig dir a en Sebas. Ell volia esperar el joier, però jo passava de jugar-me-la. Havíem de tocar el dos.

Vaig sortir al carrer i vaig anar en direcció contrària al Corsa del xamfrà que ens esperava. El que no pensava és que sentiria trets a la meva esquena. Em vaig girar just a temps per veure en Sebas sortint del saloon i disparant als cowboys. Els va agafar d’imprevist i no van tenir temps de respondre al foc. En Sebas va córrer cap al cotxe amb la Vero i s’hi va ficar de cap.

No els he tornat a veure des d’aleshores.

El que més m’emprenya és que la Vero se n’anés amb ell.

Olor de sal i xiscles de gavina. A la pensió no hi ha tanta humitat. L’atordiment es perllonga una bona estona, fins que entenc que ens gronxem en un bot. Els llums del port es reflecteixen en gomets nerviosos de purpurina sobre l’aigua. Dos homes m’acompanyen. Un de més alt i un altre més rodanxó, com si fossin un duo còmic. Dos moros que fan cara de no haver explicat un acudit en la vida. L’alt em va espurnejant aigua a la cara amb els dits.

—Te la podries fotre pel cul —li dic, però la veu surt a mig gas.

—Bona nit.

Merda. Els manguis que es pensen que són educats són els pitjors de tots. El refinament fa que compensin el protocol amb més bestieses. Un «si us plau», un «vostè dirà», un «li importaria sostenir-me la serra mentre li amputo l’altre braç?».

—Era bona quan dormia a casa. Aquí refresca.

—Són les conseqüències de quedar-se diners que no són seus.

—Els diners no són de ningú.

—No filosofarem, ara. —Parla amb parsimònia i el grassonet se’l mira en silenci—. El matarem i prou, que avui no tinc ganes de xerrameca.

—Podríem negociar…

—No hi ha res a dir. Hem recuperat el que és nostre i ara vostè tindrà el càstig que li pertoca. Entengui’m, no és res personal.

Fill de la gran bagassa mora del baró de Coubertain! No és digne que et vulguin matar amb maneres de majordom britànic. Un nom se’m clava al cervell i decideixo provar sort.

—Sempre hi ha alguna cosa per negociar, Yasim.

He encertat. Besllumo la cara de sorpresa del meu interlocutor. La llista segueix el seu camí i em col·loca en Yasim al davant. He d’aprofitar l’oportunitat.

—No ens coneixem, vostè i jo.

—I tant que sí… —menteixo—. No em reconeixes?

En Yasim arronsa el front.

—Sí, tio, sí —diu el grassonet. Amb això no hi comptava—. Mira-te’l bé. Que és el col·lega del Sebas.

En Yasim se m’apropa i és ara que ho veig clar. Agafo embranzida i el colpejo a l’estómac amb els peus descalços, però no prou fort com per enviar-lo a l’aigua. Cau de cul i li brolla un renec en àrab. Estic lligat de mans i cames i ja he perdut el factor sorpresa. En Yasim s’incorpora de nou i es deixa el protocol al fons de la barca, enfonsat en el bassal d’aigua salada. S’apropa elevant el puny, disposat a esclafar-me’l a la cara.

De cop, esbatana els ulls i cau rodó sobre meu. L’altre moro sosté un rem a les mans. Dedueixo que l’ha emprat per estabornir-lo però, per què?

En silenci, el moro arreplega el seu company inconscient i l’aixeca a pols. El bot es mou molt i temo que caiguem tots a l’aigua, però finalment se’n surt amb la seva i llença el cos fora borda. El moro alt cau com un pedrot i fa un soroll sord. El veig surant d’esquenes. L’escupo.

—Gràcies —jo també sé ser educat.

—Era un cabró, em tenia fregit.

—Gràcies, de totes maneres.

El moro grassonet s’asseu i respira accelerat. Està excitat, nerviós. Treu una cigarreta i se l’encén. Després en treu una altra i arqueja les celles per convidar-me. Sí. I tant. Es el cigarret de després d’un bon clau.

—Es el mínim que puc fer, després del que et va passar.

El que em va passar?

—Què?

—Allò de la teva nòvia.

Allò de la meva nòvia?

El moro talla les brides amb una navalla, ara que s’ha assegurat que sóc de fiar. Per la meva cara d’incredulitat, es veu obligat a donar-me una resposta:

—Allò que li va fer el Sebas.

M’explica que coneix en Sebas de fa molts anys, de quan havien compartit garjola a Can Brians, i que encara tenia algun contacte amb ell. Que sabia del cop que havíem de donar amb tot allò del joier, i que ho tenia tot preparat per treure-se’m de sobre. Havia entabanat la Vero amb promeses de cavall il·limitat, que és com segrestar nens a base de donar-los caramels. Però de seguida se’n va cansar, i va obligar-la a prostituir-se per pagar-se l’heroïna. Quan la va haver expremut prou, la Vero semblava una ànima en pena. Ja no tenia ni clients, només altres ionquis que tampoc no tenien diners i la forçaven sense que ella en veiés ni cinc. En Sebas no va trobar productiu el negoci i va decidir desempallegar-se’n, que sembla ser l’única manera que sap d’acabar les seves relacions. Va donar-li un xut àejaco molt pur que el cos malmès de la Vero no va poder suportar. Sobredosis. Punt i apart. La policia ni ho investiga. En Sebas se’n va net.

—Saps on el puc trobar, el Sebas? —li pregunto.

—T’hi puc portar. La Vero em queia bé. Vaig pagar per estar amb ella, no t’enganyaré, i va ser ella qui em va dir que et trobava a faltar. Així que jo et devia un favor, encara que no ho sabessis.

El moro m’allarga la mà i veig dringar una cadeneta d’or al canell. L’agafo i aconsegueixo asseure’m amb un cert equilibri.

—Gràcies.

—De res —i s’adona que encara no s’ha presentat—. Em dic Abdul.

Arribem de matinada a la Zona Franca, amb les primeres llums del dia retallant els polígons industrials. Vaig descalç però no m’importa. La llista em guia i ara arriba al final. Hi haurà res més després? No ho sé. M’obsessiono amb complir-la i és el que faig. L’Abdul em porta per carrers sense nom fins a un magatzem mig abandonat, de finestres trencades i la porta reconvertida en mural de graffiters. I si la llista és tot el que necessito en aquesta vida? I si és el meu objectiu? Ja no m’interessa saber qui l’ha escrit. Ja no vull saber d’on ve. Ara sé que només em cal realitzar l’últim punt.

En Sebas dorm a un matalàs al primer pis, entre uns plafons de fusta conglomerada que li fan d’habitació. Té una manta per sobre i no m’ha sentit entrar. Hi ha més gent amb ell, en altres estances. Semblen polonesos o russos. Quan em fiten als ulls saben que més els val no interposar-se entre la llista i jo.

—Sebas —pronuncio saborejant cada lletra.

L’Abdul s’espera fora, cobrint-me les espatlles.

El fill de puta es desperta i m’esguarda amb els ulls inflats i el cabell despentinat. Porta dies sense afaitar-se i put a suor rància. Deu creure que està en un somni.

—Tio —carraspeja, té la gola resseca—. Què hi fots, aquí?

—He vingut a buscar-te.

—No són hores, tio.

Faig un pas endavant i aleshores s’adona de la meva actitud amenaçant.

—Sempre són hores.

—On t’has amagat tot aquest temps, tio?

—Ja ho saps.

—Et vam buscar —es nota que està buscant mentides desesperadament—. La Vero i jo et vam buscar i no et vam trobar. M’alegro de veure’t, tio. Però quina mala fila fas!

—M’ho han explicat tot.

—Ei, no, tio. Què t’han dit?

Si li quedava una engruna de dignitat, un rata se l’acaba de cruspir.

—On és la Vero?

—La va palmar. No sabia trobar el límit. Un dia es va passar amb el xut i la va dinyar.

—La vas matar tu.

—No, no, no, tio. Me la vaig trobar morta al terra, amb una xeringa a la planta dels peus. Era qüestió de temps, la Vero s’ho estava buscant.

No necessito més. Vull agredir-lo. Vull clavar-li una pallissa que em faci sagnar els artells fins a matar-lo. Em llenço a sobre d’en Sebas i li clavo un cop de puny al coll, on més mal fa.

Ell es retorça. L’he agafat desprevingut. L’empresono amb les cames i torno a colpejar-lo. De sota la manta treu un ganivet de cuina, un d’aquests de serra, i l’endinsa al meu pit. Em quedo quiet, congelat, amb el mànec emergint de la samarreta i sense poder respirar. Boquejo com un peix fora de l’aigua. En Sebas també està espantat i no reacciona. Semblen dues figures de cera del museu dels horrors. Li comença a caure la meva sang sobre seu. Primer en gotetes i després a dojo.

Em moro. Sense saber ni com, agafo els cordons de les vambes que guardava a la butxaca del xandall. Caic com un embalum sobre en Sebas, que crida embogit. Aconsegueixo rodejar-li el coll amb els cordons i premo fort, molt fort. Només aleshores en Sebas fa estirabots i intenta a la desesperada treure-se’m del damunt. Però no pot desempallegar-se de mi. No tan fàcilment com ho va fer de la Vero. Mai no ha pogut.

L’escanyo i no pot impedir-ho. Sóc un pes mort traient-li la vida.