Fa sol a Porto. A les dues i mitja en Lu Shang recupera la seva pistola de mans dels guardaespatlles dels cinc homes de Macau que han encarregat els seus serveis. L’han citat dalt de tot del carrer de Santa Caterina, quan ja ha perdut bona part de la seva vocació comercial. Allà hi ha el restaurant Alegria, com a totes les ciutats del món, que sempre tenen un restaurant xinès Gran Muralla i un restaurant xinès Alegria, com si no hi pogués haver un altre nom per als restaurants xinesos. Els cinc homes de Macau han convidat a dinar el Lu Shang. No era la cuina que habitualment s’ofereix als clients portuguesos que omplen l’establiment, sobretot els caps de setmana. No. Ells han menjat plats tradicionals que han cuinat les seves dones, com fan quan tenen alguna cosa important per a celebrar o alguna preocupació. Menjar bé ajuda a veure-hi clar, a prendre una decisió correcta. Qualsevol dels cinc homes que s’ha assegut a la taula amb en Lu Shang podria haver enviat algun dels seus homes a fer la feina que s’ha de fer, però no pot haverhi errors i per això és millor contractar un free-lance així, de forma mancomunada, com sempre s’ha fet en aquests casos. Després de dinar en Lu Shang recupera la seva arma i es perd, amb cinquanta mil euros, de cap a Vila Nova de Gaia. Des de casa, la ciutat de Porto rellueix sota el sol del migdia. Sembla ser que ha arribat la primavera.

Andreu Julià s’avorreix. Fa temps que no hi ha grans notícies al diari, com si amb l’hivern la criminalitat illenca s’hagués esvaït, hagués entrat en un estadi de repòs. Qualque violació, la xacra de les dones apallissades, petits robatoris. Sort que s’ha viscut un gran any d’escàndols de corrupció, tots atribuïbles al govern de Jaume Matas i també a Unió Mallorquina, el partit que sempre fa de frontissa, l’únic que sempre guanya, passi el que passi a les eleccions autonòmiques. Ja que no hi havia crònica negra, com a mínim que hi hagués escàndol político-judicial per vendre diaris. Però ni així. La maleïda crisi i el canvi provocat per la revolució tecnològica ha canviat a marxes forçades el panorama del món de la comunicació que ell coneixia. Andreu Julià s’ha fet gran. No massa gran, però gran. I quan es mira davant del mirall, després del cafè amb llet del matí, comença a reconèixer-ho i, inevitablement, es posa de mala hòstia.

A la plaça de Pere Garau els gitanos que venen roba comenten que gairebé no coneixen el barri. Ho fan aquells que fa vint anys o més que venen a la mateixa plaça a les clientes que fa vint anys o més que hi compren robetes la mar de mones a bon preu. Certament. En una de les cantonades un banc ha fet desaparèixer per a sempre la botiga de les olives i del bacallà on alguns nins experimentaven per primer cop les sensacions del gordal con guindilla o de les sevillanes farcides d’anxova que mai ningú no ha igualat en cap pot de conserva. La botiga de pollastres a l’ast que els feren de companys en múltiples excursions als mateixos infants també ha plegat i al carrer de Joan Bauzà s’ha obert la veda per a les botigues marroquines, carnisseries àrabs, supermercats àrabs, negocis àrabs, prostíbuls de baixa estofa controlats per macarrons àrabs. Hi sobreviu la guarderia infantil Petecos, ningú no sap per quanta estona, i s’hi ha instal·lat la seu social d’un editor que aprofita l’herència d’una caseta de dues plantes i àmplies possibilitats de magatzem. Al carrer de Manuel Bretón de los Herreros les botigues de tota la vida han deixat pas als magatzems i botigues de baix cost regentats per xinesos. Al voltant de la plaça n’hi viuen tants que l’oficina de La Caixa ha contractat una xineta i l’ha posada de cara al públic, no fos cosa que els diners de tota aquesta economia submergida vagin a parar vés a saber a on i a quina mena de competència. A la mateixa plaça la convivència àrabo-xinesa és complicada.

Hi ha alguns locals de kebabs marroquins, hi ha alguna botiga xinesa i hi sobreviuen com poden tres bars carajilleros de tota la vida, en un dels quals encara serveixen uns variats bastant més que raonables ara que El Porvenir, a la plaça Teniente Coronel Franco també s’ha convertit en un Caja Madrid. Al carrer de Gabriel Llabrés encara hi ha la carnisseria de carn de cavall, als baixos d’un edifici sense persianes on es pot comprar qualsevol mena de drogues i ben a prop del Metropolitan, possiblement el darrer cinema de barriada que queda a la ciutat. Certament, el gitano tenia raó, i treu mitjons, «sis parells deu euros, vinga guapa, mira quina ganga». Palma es ven, Palma es podreix a marxes forçades i aviat ningú no la podrà reconèixer.

En Lu Shang ho ha preparat tot. Serà un viatge llarg. Fins a Barcelona en cotxe i després vuit hores de vaixell. Carreteres secundàries, alguna autopista que altra. Tot per no deixar rastres. No li importa. Li agrada conduir i coneix un bon restaurant prop de Sòria on fan el cabrit tal i com li agrada. I també coneix Barcelona. Hi ha fet algun encàrrec, net i senzill, al carrer d’Ausiàs Marc, algun tret al genoll per recordar qui mana i a qui s’ha de pagar. Li agrada Barcelona. En canvi, de Mallorca no en sap res. I per això passa tota la tarda intentant memoritzar carrers i plànols i visualitzant tots els indrets per on s’ha de moure. Senzill. Al voltant d’un gran mercat en dia de plaça. No cridarà l’atenció. I això li agrada. Telefona el seu contacte local. Sí, el vendrà a recollir al vaixell. A les vuit del matí en punt. D’aquí a dos dies. Tot entès. Dues armes per si les coses es compliquen. Un bitllet d’avió d’anada i tornada a Barcelona, amb la tornada oberta però amb opció prioritària per a les tres de l’horabaixa. Pinta bé aquesta illa. Amb una mica de sort encara podrà menjar-hi un variat, segur que li encantarà.

Andreu Julià entra al despatx del director per explicar-li el seu desfici: està convençut que la criminalitat i el temps estan íntimament lligats, com a mínim a Mallorca.

—Ja, i això que vol dir segons tu? —El director espera que la conversa sigui ràpida, avui hi ha junta d’accionistes del grup editor i no sap quants llocs de feina li demanaran per fer front a la crisi.

—Doncs això, que aquí a l’hivern rara vegada passa res d’extraordinari.

—Bé, Andreu, i què putes vols que hi facem? És a l’estiu que vénen els turistes i amb ells algun dels teus sonats favorits. I ara m’has de disculpar. Tenc la reunió amb els accionistes.

L’Andreu marxa del despatx. Les coses no sempre han estat així. L’anterior director creia en la Crònica Negra, l’únic periodisme veritable. Les dues úniques coses que no són opinables a un diari són que un mort és mort i el resultat d’un partit de futbol. Tota la resta és opinable. Per això li agrada la seva secció, l’única que es nodreix de la notícia pura. Però no. Ara al diari només li interessa «connectar amb els joves» i per això tot s’ha omplert de papers insulsos amb molta coloraina parlant de tendències. Així que quan surt del despatx del director, Andreu Julià, quarantacinc anys, més de trenta de periodisme actiu, dues carreres tretes a distància i nou novel·les publicades, una filla de catorze anys i vidu, sap que ho engegarà tot a dida i que si el director demana voluntaris per plegar, després de la reunió amb els accionistes, ell serà el primer que marxarà. Intentarà negociar alguna col·laboració setmanal, algun article d’opinió mentre pacta uns bons incentius i se n’anirà a casa a llegir i a escriure i a fer l’enciclopèdia del crim dels darrers trenta anys, que és el que sempre hauria volgut fer. Avantatges de tenir la hipoteca pagada, una bona agent i uns bons estalvis al banc. Que se’n vagin a mamar tots aquests dissenyadors i maquetadors, que això ni és periodisme ni és res que se li assembli. Aquesta merda de diari ja no fa ganes de llegir. Surt de la redacció, va al bar de la cantonada i demana un variat i un tassó de vi negre, espès, d’aquells que reconforten.

La senyora Maria entra al forn que hi ha a la plaça i demana un pa moreno tallat. Li donen. Paga. Marxa. Para a la botiga de les olives.

—I què fa el nen, Joan?

—Idò mira, és a Barcelona, ja se n’ha anat perquè aviat comencen els exàmens. Aquest estiu farà les pràctiques a un diari aquí, a Palma.

—Oh, i ja no el veurem més per la parada?

—Supòs que qualque dia encara ens donarà una maneta, però ja saps que els fills han de fer la seva via i si ell vol ser periodista i jo puc ajudar-lo, endavant.

—I tant que sí. Sort que ells han pogut estudiar.

—Es clar que sí. Jo sempre li ho deia i ara comença a donar-me la raó. Si estudiar és un privilegi.

—Bé, dóna-li records.

—I tant, senyora Maria.

En Lu Shang arriba a Palma a l’hora prevista. L’entrada des de mar li ha semblat majestuosa. La catedral, el castell de Bellver, la badia espurnejant. Fa fred, una humitat insana que curiosament li recorda a Porto. Deu ser el mar. En arribar ja l’esperen. La Lucinda i la Danielle el recullen en un vell Renault 5 i el duen de cap al barri. Tenen uns vint anys i els seus noms ja responen a la moda xinesa d’occidentalitzar els noms. Les dues lesbianes duen tres anys vivint a Mallorca, fora de les mirades indiscretes de la tradicional i sectària societat xinesa, que no consent segons quines coses. Treuen una Beretta d’un enfonyall del cotxe i li passen. Les noies són de Shangai i es coneixeren fent patinatge artístic. La pistola està engreixada i carregada. A punt per a la feina.

A Porto, dos d’aquells cinc homes del restaurant xinès es troben per casualitat al teatre, comprant entrades per a la funció de la nit.

—Quan Hamlet surti a l’escenari la feina ja estarà feta.

—I tant.

—Doncs fins a la nit.

Els dos aniran a la funció amb les seves noves amants, les dones ja fa temps que s’han resignat a quedar-se a casa o bé veient altres dones d’altres homes que també es deixen veure en públic amb altres amants. Ho tenen assumit i pensen que podria ser molt pitjor. Si fossin a la Xina, a casa, on a més de al marit haurien de retre comptes a pares, avis i tiets, a tots els mascles d’una família d’honor, dones parint nens xinesos i anant a buscar-los a les escoles, prenent el te amb altres xineses amb fills en locals amples i lluminosos, com el cafè Ceuta o el cafè Aviz i tornant ràpid a casa, abans que no es faci fosc.

Al bar que fa cantonada a la plaça en Mohamed demana un variat. Des de que està a Mallorca aquest és el seu plat preferit. I la sobrassada. I el vi. De fet, qui li ha dit que Déu existeixi? I si existeix, com pot ser tan cabró com per no deixar-los menjar porc? Doncs vaja merda de Déu, pensa i engoleix amb delectació una altra forquillada de butza. No. Segur que això és un altre dels maleïts problemes d’interpretació de les escriptures, pensa mentre engoleix. Avui, si tot va bé, la normalitat tornarà al barrí perquè avui algú vessarà sang. Com la del xot que també es menja amb devoció.

Andreu Julià acaba el variat, fa la ronda habitual: roda de premsa a la Policia Nacional, ronda de cerveses a la cantina de la Guàrdia Civil, visita a alguns amics de la Policia Local als quarters de Sant Ferran, telefonades als bombers, als serveis d’emergències… de moment la cosa està una mica magre, pura rutina. El teletip tampoc no anuncia res que mereixi com a mínim un breu a la portada. S’acosta l’hora de dinar i en sortir de l’edifici es creua amb el director amb cara de males puces.

—Què, com ha anat?

—Cinc, em demanen el cap de cinc redactors.

—Doncs si hi ha bons incentius només seran quatre.

—Vols dir que…?

—En parlem quan torni de dinar, o millor encara, vols dinar amb mi i m’ho expliques?

—Espera, vaig a cercar l’americana.

Andreu Julià no sap per què l’ha convidat, però tothom té dret a una mica de misericòrdia, fins i tot els capitans de vaixells que naufraguen estrepitosament.

En Lu Shang arriba a peu a la plaça, treu el fiador de l’arma, el torna a posar i vagareja. Sempre li ha agradat voltar pels mercats a casa seva, però ara el que fa és analitzar vies de fugida, possibles amagatalls. Una hora després es dirigeix de cap a la botiga de roba a l’engròs de Ming Thao. Les dues lesbianes l’esperen al Renault 5 morrejant-se i ficant-se mà. Les excita ser tan a prop del perill. L’adrenalina, en el seu cas, provoca ereccions de mugrons.

El fill del Ming Thao és al darrere del mostrador. Entra el darrer client del matí, un xinès alt, cepat, vestit amb un punt d’elegància. El seu pare saluda el nouvingut i abaixa la persiana. L’home treu una pistola de l’americana i li acobla un silenciador. El primer tret rebenta els testicles del fill de la botiga i en Lu Shang el veu com es rebolca al mig del dolor. El pare se li acosta i li escup a la cara. El segon tret és al cap. El tercer, al cor.

—Gràcies, senyor, a quina hora surt el seu vol?

—A les tres.

—Perfecte, nosaltres no obrim fins a les cinc, llavors serà quan anunciaré la troballa a la policia.

—Moltes gràcies, les cinc famílies li envien salutacions. —Retorni-les de part meva.

—Així ho faré.

En Lu Shang i les dues lesbianes van de cap a l’aeroport.

Es desvien abans fins a la carretera del Cap Blanc. Des de dalt del penyasegat, en Lu Shang llença la pistola al mar. S’enfonsa a més de seixanta metres de fondària. El deixen a l’aeroport. A la cafeteria es menja un variat, «typical majorcan tapa», resa la llegenda. Bo, molt bo. Segur que a la ciutat deu ser encara més espectacular, pensa, sabedor que als aeroports, per regla general, s’hi menja molt malament.

El mercat és a punt de tancar. Al barri de Pere Garau els gitanos es lamenten del canvi de fesomia de la ciutat. Andreu Julià li diu al director que ell està disposat a plegar, que fa trenta anys que és periodista i que no està disposat a viure en primera persona la decadència del diari i de la professió. Que si vol li continuarà fent articles d’opinió.

—Ja, i què faràs?

—Escriure les meves novel·les. El mes passat vaig acabar de pagar la hipoteca.

—Enhorabona…

—Gràcies. A més a més, en aquesta ciutat mai no hi passa res d’interessant, és molt millor dedicar-se a la ficció.

—Es el que feim nosaltres cada dia al diari, Andreu.

—Potser sí que tens raó. De totes maneres, amb trenta mil euros, dos anys d’atur i les col·laboracions, plego. Només has de trobar quatre redactors més.

—Et trobaré a faltar, ets un bon periodista.

—Aquest és el problema. Per fer la merda de diari que et demanen que facis ja no te fan falta bons periodistes.

A l’òpera, a Porto, alguns homes de negocis sense cap interès artístic comenten que els xinesos són per tot arreu, fins i tot en aquella llotja on s’exhibeixen. En Lu Shang condueix tot l’horabaixa i tota la nit. Li encanta albirar la seva ciutat a trenc d’alba.