L’endemà al matí, l’Izan dormia al seu llit i jo estava al costat de la dona centenària a un jardí, al costat d’uns arbres gairebé tan vells com ella…

I va ser allà, damunt la gespa i amb el cel de Capri cobert de núvols, on em va preguntar el que ja sabeu:

«No desitges poder ser feliç en tots els aspectes de la teva vida…? No haver d’acceptar res que no t’agradi? Sentir que tu controles la teva vida en lloc d’anar a remolc d’ella al vagó 23…? Vols o no vols controlar la teva vida? Vols o no ser l’amo de tots els teus moments? Ho vols?».

Jo assentia entusiasmat esperant que em marqués el camí cap al meu nou món.

Havia baixat d’aquesta bicicleta en què portava tants anys pedalant i només tenia dues perles, una professió que ho significava tot a la meva vida i una relació que havia trencat perquè no volia un fill nan.

Crec que aquella dona, preciosa als meus ulls, no sabia fins a quin punt necessitava els seus consells.

En aquell moment de la meva vida, sense el que m’anava a dir, només em quedava força per aguantar un parell d’anys més. Mai hauria arribat a l’edat del George ni a la del Sr. Martín.

Aquell era un motiu més per admirar-los. Crec que qualsevol persona que arribi als seixanta ha de ser admirada. Viure tants anys és un acte de valentia.

Sempre he pensat que si és tan fàcil sortir del joc, per què hi juguem?

Em feia la sensació que aquella anciana em llegia els pensaments, o això semblava transmetre amb aquells ulls que m’observaven amb tanta atenció…

Sabia que hi havia molta saviesa en ella i el millor de tot és que desitjava compartir-la amb mi.

—El que et diré… —va començar a dir amb un to molt baix, de manera que vaig haver d’apropar-me més—. El que et diré només et servirà si t’ho prens com el nord de la teva vida. Si ho barreges amb d’altres filosofies o principis, no aconseguiràs res.

Vaig assentir, obedient.

—Només són dos conceptes. —Va elevar el to de veu però no vaig voler apartar-me del seu costat—. D’una banda, has de recordar una cosa tan senzilla com que estimar és sempre més valuós que que t’estimin.

»Estimar mou i atura mons. Que t’estimin, si tu no estimes, t’acabara afeblint.

Va fer una pausa mentre el dia despuntava a Capri. Ni tan sols vaig intentar assimilar-ho. Tota la meva vida m’he deixat estimar, i potser allò era insuficient.

—El segon i més valuós per portar la teva vida endavant és que t’has d’adonar que ens hem passat la vida, des de petits, responent a la pregunta sobre què m’agrada.

»Què m’agrada de menjar, de roba, de joguines, d’estudis, de feina, d’amistat, d’amor, de sexe…

»I aquests “què m’agrada” marquen el nostre món. Fa la impressió que el fet que ens agradi alguna cosa és indicador d’un rumb o un desig, i has de saber que no és així.

»El que ens agrada no és el nostre camí, com tampoc ho és allò que no ens agrada. De vegades, el nostre rumb pot estar en allò que ens provoca indiferència, en allò que no ens apassiona o en allò que avorrim.

»Entén això: has de confiar en tu, no en el que creus que a tu t’agrada… La senda no la marca mai el que t’agrada, sinó que la marques tu…

Després d’allò em va tornar a abraçar i va dirigir-se cap a la casa, mentre taral·lejava: «Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine». Es va encendre una cigarreta i us juro que em va recordar la dona del casino que el Sr. Martín va a amar. S’assemblaven… De lluny i de prop. Potser era ella…

Vaig saber que els seus dos consells marcarien els meus propers dos anys; tot i que no tenia pressa per posar-los en pràctica. Abans desitjava veure com començava a clarejar aquell dia ennuvolat a Capri, i decidir lentament la meva ruta, el meu camí, la meva senda…

Vaig notar que des de la finestra de la casa, l’Izan m’observava. Em vaig girar, el vaig saludar i em va tornar la salutació.

En aquell instant vaig saber que volia tenir el meu pro-pi Izan. Estimar… L’estimaria tant, potser més del que mai m’han estimat.

A més, no m’importava como fos, ni quant medis, ni el que em pogués recordar quan el veiés… M’era igual el que m’agradés i el que no. Em produïa indiferència el que poguessin opinar…

Vaig agafar el mòbil i vaig enviar-li un missatge a ella. «Vull tenir l’Izan. No puc viure sense tu ni sense ell…».

Vaig esperar que m’arribés la resposta.

Va trigar gairebé dos minuts. El so de l’entrada del missatge va coincidir amb l’alba, va ser la seva banda sonora.

Ella va contestar: «Sí que pots…».

Vaig somriure, tornava al nostre codi, al final de l’escapada.

Potser aquest moment era el final de l’escapada, i no quan vaig creure que ho era fa anys, quan me’n vaig anar de Capri.

Vaig somriure i vaig escriure l’ansiada resposta…

«Sí que puc però no vull… Per què no véns a Capri, has de conèixer l’Izan que vam crear en un bufec, el far preferit d’un home que amava dones que feien girar ruletes i maniquins que dominaven cors, el soterrani de pedra on es revelen perles i diamants i es construeixen sacs amb retalls de vida i també una increïble dona centenària que opina que “Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine”».

Aquella vegada la resposta va arribar gairebé al mateix temps que l’enviament. Vaig notar un vent menorquí a la cara al mateix temps que el so del missatge il·luminava la pantalla com un sospir…

«Vine… I vinc».

La meva vida tornava a girar. Lentament, vaig fer dues coses que feia temps que volia fer. Em vaig posar l’anell del meu pare al dit i, tot seguit, vaig agafar el far de plata; em vaig col·locar la part del monocle sobre l’ull esquerre i vaig veu-re els núvols moure’s fins que va aparèixer el sol. Llavors el «Mi» que hi havia al meu dit índex va brillar amb força.

Tornava a ser jo, el món havia deixat d’estar aturat…