Vaig entrar a l’UVI lentament i notava que tothom es girava davant la meva petita presència.

Tenia por, sabia que era el seu acompanyant i havia d’estar amb ell, però tot plegat em feia una mica de pànic. Només havia entrat en aquell hospital per perdre les amígdales; en teoria, el meu viatge havia de ser molt curt. L’UVI no entrava en la meva ruta.

La resta dels malalts que hi havia ingressats no deixaven de mirar-me. Si bé en aquell moment la diferència entre nan i nen era ínfima, crec que pressentien alguna cosa diferent en mi.

La infermera que havia vingut a buscar-me a l’habitació caminava davant meu i jo la seguia com aquell que és conduït davant algú que el busca amb urgència.

A partir d’un instant determinat, vaig decidir abaixar la vis-ta. No desitjava observar cap dels habitants d’aquell lloc on es barrejaven crits, roncs i dolors silenciats.

La galeria i la diversitat d’aquells tres sons em posaven els pèls de punta. Encara no havia descobert el meu do, així que crec recordar que me’ls hi van posar de veritat.

Vam arribar al final de la sala i el vaig veure.

Semblava que hagués envellit cinc anys i només havien transcorregut cinc hores.

Tenia el tors nu, encara que anava cobert de gases que li donaven un aire de maharaja.

A més, li sortia una desena de cables que partien de diversos llocs del seu cos i li extreien part de si mateix…

—Ara torno, seu al seu costat —va dir la infermera mentre m’acostava un petit tamboret de fusta.

Vaig agafar el tamboret amb una mà i el vaig apropar lentament al seu llit. A l’altra, hi duia els seus objectes, tot el que havia trobat als seus calaixos… Les fotos dels fars, la llista de números, l’estrany artilugi meitat far meitat monòcul…

Tenia la respiració molt forta, semblava que inspirés per quatre.

Tenia els ulls un xic tancats, vaig suposar que era degut a l’anestèsia.

Era el mateix Sr. Martín que havia conegut, però ensopit. Semblava un animal ferit al qual han disparat sense compassió en nombroses ocasions.

Vaig trigar a seure al seu costat. Notava el tacte de la fusta del tamboret a una de les meves mans i l’estrany contacte de tots aquells objectes que havia robat a l’altra.

Em sentia com un intrús a l’UVI, per això tenia por de seure al seu costat.

Era com si estigués usurpant el lloc d’una altra persona que el conegués millor, entengués el seu món i fos digna d’estar a prop seu en aquells moments durs.

Però allà no hi havia ningú més i ell mateix havia dit que persones així no existien…

Vaig dubtar de nou, però al final vaig decidir seure al seu costat.

Vaig col·locar el tamboret al costat del sèrum que l’alimentava. Vaig pensar que el lloc ideal era estar sota el para-sol que el nodria.

Vaig deixar les cartes, les fotos i aquell estrany objecte sobre la tauleta petita que tenia al costat. Era curiós saber que tot allò havia viatjat d’una tauleta a una altra…

El Sr. Martín continuava amb els ulls tancats. Tenia la mà esquerra molt a prop meu, amb els dits lleugerament separats.

Vaig apropar una mà a la seva però no vaig arribar a tocar-lo; em vaig quedar just a mig centímetre.

No tenia la sensació que el conegués prou per agafar-li la mà, encara que estigués a punt de morir.

Aquell pensament va ocupar la meva ment només durant un instant, però devia ser molt intens, perquè en aquell mateix moment vaig sentir:

—Tens por d’agafar la ma d’un moribund, Dani?

Em vaig espantar.

El vaig mirar. Havia obert lleugerament els ulls. M’observava.

Tenia la mateixa intensitat que quan l’havia conegut, encara que feia la impressió que el gasoil que alimentava les seves venes havia perdut octans. Alguna cosa en ell anava a un altre ritme, a una altra velocitat.

Notava la seva força però sabia que, tard o d’hora, es paralitzaria.

Li vaig somriure i vaig agafar-li la ma. Va ser un gest instintiu.

—Encara em noto un pulmó —va dir, mentre es tocava el pit—. Això vol dir que no ha anat bé del tot, oi?

—Això sembla —vaig contestar, i vaig estrènyer-li la ma amb força.

—T’han dit si m’estic morint, jove Dani?

Jove Dani… Ningú ha tornat a anomenar-me així.

El vaig mirar i vaig saber que hi ha moments a la vida en què s’ha de dir la veritat i d’altres en què s’ha de mentir.

—Sí, crec que s’esta morint.

Aquell era un moment en què calia dir la veritat per-què sabia que encara que hagués mentit, ell no m’hauria cregut.

—Gràcies, Dani —va contestar amb to serè—. T’ho agraeixo, jove Dani.

Va girar el cap envers la tauleta, com si sabés què hi tro-baria, com si ho percebes. Va veure de reüll les seves pertinences.

—T’has posat al dia sobre la meva vida?

—Ho he intentat…

—M’agrades. —Va tancar els ulls lleument, però de seguida va tornar a obrir-los—. Saps de què són aquestes fotos?

—Són fars, no?

Va riure. Jo no sabia per què. Al cap d’uns segons, la seva rialla potent es va transformar en una tos profunda.

Odio quan les rialles canvien i es tornen tos o llàgrimes. Quan el so emocional del nostre cos es modifica sense el nostre propi control.

Va deixar de tossir.

—M’apropes les fotografies?

Vaig soltar-li la ma un segon. Vaig passar-li les fotos i les cartes i de seguida vaig tornar a acariciar-li els dits.

Tocar-los era com el salvavides per no perdre l’enteresa.

Aquella situació era tan intensa que em superava.

—No són només fars. Són part de mi —va dir mentre mirava amb molt de carinyo cada foto—. Reflexos de la meva mirada. —Va fer una breu pausa—. He estat l’oculista de molts d’aquests fars. Els he arreglat durant anys. A això em dedicava…

Seguidament va respirar fort. Acte seguit, va continuar parlant…

—Visitar-los em produïa la mateixa alegria que retrobar un fill. Un fill que sempre et mira de reüll i que constantment vigila que ningú tingui un accident.

»Entrar-hi era com sentir els seus budells i tocar el seu esòfag. És el lloc on més m’he sentit jo mateix de tot l’univers.

Va tornar a aclucar una mica els ulls.

No el volia perdre. Vaig estrènyer-li la ma amb totes les meves forces.

—Sóc aquí, jove Dani —va dir, amb un lleu somriure als llavis—. Per on anàvem?

—M’estava parlant dels seus fars.

—Els meus fars, és veritat… —va repetir sense aportar res de nou, a punt de deixar-se novament endur pel son.

—I els adjectius que hi ha darrere del fars? —vaig preguntar-li per tal que continués parlant amb mi—. És com se sentia en retrobar-los?

Va tornar a somriure.

—No… —Va fer una llarga pausa—. És com se sentien ells. Com jo percebia que se sentien.

Va agafar un grapat de fotografies, les va anar girant per llegir els adjectius i me’ls va anar comentant lentament.

—Alguns se sentien vells, tristos. D’altres afortunats, feliços, útils… La majoria, cansats… Jo els arreglava i sempre em quedava a passar la nit amb ells. Els acariciava el llom des de l’exterior, els apropava l’orella i escoltava tot allò que volien explicar-me. Han salvat tantes i tantes vides…

El vaig mirar. Sabia que els fars no estaven vius, però ell en parlava amb tanta força i realisme que em va fer dubtar.

El vaig observar fixament; ell també em mirava, esperant el meu veredicte. No volia donar-li la raó tan sols perquè s’estigués morint. No era just.

—Els fars no estan vius, Sr. Martín —vaig sentenciar.

No va respondre. Va continuar mirant-me una estona llarga.

—Què és estar viu? —em va preguntar.

Odio quan em fan preguntes que sé que són absurdes, que tenen trampa o que no es poden contestar. No vaig respondre.

—Estar viu és… Donar vida —es va respondre a si mateix—. Donar vida a aquells que t’envolten. Qualsevol cosa que doni vida, està viva, no ho oblidis. Imagina les vides que han salvat aquests fars, les vides que, gràcies a ells, no s’han enfonsat en el mar…

De sobte va somriure. Vaig pensar que havia recordat alguna cosa personal que exemplificaria millor aquell «donar vida».

—Als disset anys em vaig enamorar d’una maniquí…

Va riure tan fort que les tres infermeres que cuidaven els malalts es van girar a mirar-lo.

—Era una maniquí preciosa. Cada dia a les tres passava per davant d’aquella botiga i admirava la seva figura, l’elegància amb què portava els vestits, la seva manera d’observar els vianants, i com dominava tot l’aparador amb la seva quietud.

»M’agradava tant que no podia conformar-me de veure-la des de fora. Així doncs, quan vaig fer els divuit anys vaig començar a treballar de dependent en aquella botiga.

»I llavors vaig poder cuidar-la, defensar-la de les clientes que sempre volien emportar-se la roba de la maniquí perquè creien que els cauria millor.

»Et puc assegurar que mai li van prendre una peça de roba, no ho vaig permetre. Hauria estat humiliant per a ella, quedar-se nua a l’aparador.

Va somriure de nou, però en aquella ocasió vaig identificar un punt de nostàlgia en el seu rostre.

—Saps, jove Dani? Cada nit, després de tancar la botiga, posava una cançó i ballàvem plegats… Aquell era el nostre instant, només nostre. Ella estava viva… Perquè em donava vida. —Em va mirar fixament—. Vols saber les lleis per ser feliç en aquest món?

Em vaig quedar sorprès, no m’esperava en absolut aquella pregunta després de parlar de fars els lloms dels quals s’acaricien i de maniquins que ballen amb dependents al capvespre.

Ara era ell qui m’estrenyia la mà amb força. Amb molta força…

—Vols saber-ho, jove Dani? T’atreveixes a escoltar un codi que et produirà felicitat sense límits?

Abans que pogués respondre que sí, la infermera va entrar i em va comunicar que havia d’anar-me’n perquè s’havia acabat l’hora de visita.

Vaig protestar, però sense gaire convenciment. En aquella època no era tan bel·ligerant i, a més, em vaig adonar que el Sr. Martín necessitava descansar.

Mentre sortia de l’UVI, altre cop amb els seus preuats objectes, vaig témer que la meva felicitat futura morís amb ell. Que mai em revelés aquell codi i jo estigués sempre perdut…