A la vegada que ella recollia les seves coses de l’habitació, jo era al saló, parlant per telèfon. La situació era surrealista.

Els sons que produïa en introduir les seves pertinences a la maleta em superaven. Sabia que acceptaria aquell cas, fos el que fos. No desitjava quedar-me sol en aquella sala on acabàvem de discutir, ni molt menys a casa, buida sense ella.

Sé que podia haver-la seguit. Encara no se n’havia anat, però teníem tants problemes, arrossegàvem tant de passat que era impossible que tot se solucionés com en una pel·lícula de cine.

No hauria servit de res aparèixer a la porta de l’habitació, mirar-la, apartar-la de la maleta, fer-li un d’aquells petons impactants i dir-li que no se n’anés.

No serviria de res i jo ho sabia. Ella necessitava que li digués altres coses que no podia dir-li en aquells moments.

I és que hi ha vegades que una parella arrossega tantes coses que ni l’amor és suficient… Ni l’amor és suficient.

Al paper que acabava d’agafar per apuntar-hi les dades de la feina, hi vaig escriure: «Ni l’amor és suficient».

Em fascina que el cervell ordeni de manera inconscient a la mà i repeteixi els pensaments que el cor expressa però que no han estat pronunciats en veu alta.

El pensament és de vegades tan intens que potencia el que, segurament, només és una simple idea i et demostra com n’està, d’inserida, dins la teva ment.

Vaig continuar apuntant les dades de la feina.

Com sempre, la veu que m’encarregava la feina intentava semblar tranquil·la, però denotava un pànic atroç.

Superava en gairebé quinze o setze vegades la por d’un nen a punt de perdre les amígdales. I és que sempre vaig conservar aquell pànic inicial com la mesura bàsica de l’autèntica por.

—Quina edat té, el nen? —vaig preguntar.

Si tenia menys d’onze anys mai acceptava el cas. Era molt estricte amb aquesta norma. Tant de bo en altres aspectes de la meva vida ho tingués tot tan clar com en la feina.

—Està a punt de fer-ne deu —va respondre l’home al telèfon. La veu li va tremolar lleugerament.

La seva resposta ja feia impossible que agafés el cas, però vaig continuar preguntant. Suposo que no volia penjar i enfrontar-me a ella. Necessitava temps per decidir què fer, si més no una mica més de temps…

—Quant temps fa que ha desaparegut?

Si feia menys de tres dies o més de dos anys, tampoc l’acceptaria. Era una mena de codi. Amb el temps, he descobert que els codis tenen sentit en l’àmbit laboral. En el personal, mai.

—Dos dies justos.

Dues de dues. Aquell no era un cas per a mi. Havia de ser realista i deixar-ho clar abans que aquell home s’il·lusionés pensant que el podria ajudar.

—Truqui a la policia —vaig dir, esforçant-me a produir un to eixut—. L’ajudaran més que jo.

Es va crear un silenci intens.

Ni tan sols el sentia respirar. Perdre un nen de deu anys durant dos dies et trenca la vida i et fa sentir un buit molt intens. Per això diposites l’esperança en qualsevol que creguis que podria tornar-te’l.

I no estic fent-me el llest, ho sé de primera mà. Porto anys dedicant-me a investigar desaparicions de nens i adolescents.

Al principi no hi havia codis i buscava també nens desapareguts menors de deu anys, però el que trobava va acabar marcant-me massa.

No sé quin dia vaig decidir especialitzar-me en nens de més de deu anys i en adolescents. Crec que va sorgir per evitar dolors insuportables i per eliminació… Com gairebé tot en aquesta vida.

Sempre vaig voler ser policia, investigar coses… Però sobretot, buscar gent que hagués desaparegut de casa seva sense explicació aparent.

Crec que em vaig decantar pels adolescents i els nens perquè és l’època de la vida en què vaig ser més feliç i l’única que encara comprenc. Per aquesta raó connecto amb la gent que encara no és adulta.

En teoria, la infantesa i l’adolescència duren fins als divuit anys. Encara que jo crec que no és així, hi ha molta gent que vivim una infantesa i una adolescència perpètues, mal que a molts això els fastiguegi.

Per tal que entengueu aquesta fixació meva per les pèrdues, pels nens, pels adolescents i per la meva feina en general, crec que hauria de parlar-vos de la meva pròpia infantesa i adolescència. Potser sigui l’única manera que m’arribeu a conèixer.

Vaig sentir el soroll de la porta que es tancava.

Ella se n’havia anat.

La soledat de la casa em va caure a sobre de sobte i es va barrejar amb el silenci de l’home que encara continuava expectant al telèfon.

Dos silencis diferents amb dues tonalitats distintes. Si bé en tots dos hi havia coses en comú… Molt de gris i molt de dolor.

Em vaig apropar a l’habitació.

La seva part de l’armari estava totalment buida. Va ser un cop terrible. Mai m’hauria imaginat que dos calaixos buits poguessin contenir tant d’allò de què estaven plens, ni tampoc que algú fos capaç de guardar tan ràpidament una vida dins una maleta.

El pare a l’altra banda del telèfon va començar a suplicar.

Jo no podia apartar la vista d’aquells sis calaixos mig oberts a diferents altures. Semblava que formessin una esca-la de desolació…

Vaig apropar-me a la seva tauleta de nit.

Vaig obrir els dos calaixos, que sempre estaven plens fins a petar d’objectes diversos. Podria semblar que cap dels trastos que residien allà dins era molt important, però jo sempre li deia que tot allò que acabava a la tauleta de nit havia superat el dia, t’havia acompanyat fins al llit, fins al son, fins a la teva nit i, per tant, era molt valuós.

El primer que mirava quan entrava a l’habitació d’un nen era la tauleta de nit; segur que allà guardava els objectes més importants de la seva vida i del seu petit món.

Però els d’ella, ara ja no existien.

Res no habitava en aquella tauleta. Els dos calaixos estaven completament buits.

El pare continuava oferint-me diners, cada cop més, via telefònica. Almenys era agradable no sentir el silenci davant de tanta buidor.

—Acceptaré el cas —vaig dir finalment.

—Gràcies, gràcies, gràcies… —va repetir, una i altra vegada.

No sé quantes gràcies em va arribar a donar. Jo sabia que estava trencant el codi, però m’era igual. Sobre el que no hi havia dubte era que no podia passar una nit més en aquella casa plena de calaixos buits mig oberts.

Em feia pànic. Un pànic atroç.

—On viu?

No era una pregunta a l’atzar, senzillament es devia al fet que no desitjava que la desaparició hagués tingut lloc a la meva ciutat. Necessitava anar més lluny, a algun lloc on l’olor de la pèrdua no m’arribés.

—Capri —va respondre—. Si vol puc enviar-li al seu mail tota la informació que tinc sobre el meu fill. M’han passat una adreça de correu electrònic, però no sé si és la correcta, o si prefereix que l’hi enviï per fax…

Ja no l’escoltava, encara que continuava responent-li. Li donava detalls sobre tot allò que m’havia d’enviar, on i de quina manera. De les meves tarifes i del tipus de transport que necessitava… Però ja no prestava atenció al que em deia, m’havia quedat tocat en descobrir que havia de tornar a Capri. Hi havia estat una vegada, just quan tenia tretze anys. Aquella illa em va salvar…

I ara havia de retornar a Capri, justament quan tornava a estar tan perdut i tan sol… Era increïble, la manera en què aquella illa em rescatava de la meva península cada cop que aquesta s’enfonsava davant dels meus ulls.

I és que a Capri vaig passar els dies finals de la meva infantesa-adolescència. I no perquè allà em fes gran, sinó perquè d’alguna manera hi vaig créixer…

D’acord, us parlaré de Capri. I us parlaré també d’en George, la persona que va marcar el final de la meva infantesa…