Un cop ens havíem enlairat, vaig tornar a l’instant en què el vaixell va atracar a Capri.

El George va agafar el sac de boxa i se’l va posar a l’esquena. Vaig témer que la seva cama ortopèdica cedís sota el pes d’aquell immens sac que jo havia copejat amb tanta força minuts abans.

—Tens por que caigui? —va preguntar mentre baixava per una passarel·la intransitable fins i tot sense anar car-regat.

—Una mica —vaig contestar, apartant-me una mica d’ell per tal que no m’esclafés si ensopegava.

—Mai he caigut. No pateixis. Abans d’ensenyar-me a caminar amb la cama de fusta, em van ensenyar a caure.

—Abans a caure que a caminar? —vaig preguntar amb curiositat.

—Sí, així vaig perdre la por de les caigudes. I si perds la por de caure, camines millor i fins i tot t’atreveixes a córrer.

»Tot a la vida hauria de ser així. Primer caure i després caminar.

Vaig somriure i m’hi vaig apropar de nou; volia que sabés que confiava en ell.

—Quants anys tenia quan la va perdre? —vaig preguntar.

—Els mateixos que tu quan has decidit fugir.

No es va girar, però vaig notar el seu mig somriure carregat d’ironia.

Em vaig enfurir.

—No he fugit d’enlloc. Ja l’hi he dit —vaig insistir.

—Aleshores… Què ha passat?

—Me n’he anat —vaig afirmar amb rotunditat.

No va preguntar res més. Vam continuar caminant en silenci durant trenta minuts.

Vam anar per pendents impossibles, girs molt tancats, carrers llargs… Ell mai va canviar el pas. El va mantenir constant, sempre al mateix ritme.

Finalment vam arribar a una petita casa de color blanquinós.

La porta estava oberta. No va ficar-hi cap clau.

Vam entrar-hi i el George va baixar el sac per unes escales que portaven al pis inferior. Jo em vaig quedar esperant a la porta.

Vaig dubtar si anar-me’n; va ser tan sols un pensament que va sorgir del fet de quedar-me sense la seva influència.

Però no ho vaig fer, sabia que encara havia d’aprendre moltes coses d’ell. A més, no us negaré que no volia estar sol.

Al cap d’uns segons va tornar al meu costat i caminava tan ràpid com quan portava el sac.

Ens vam dirigir al centre de la casa. O al lloc que a mi em va semblar el seu centre de gravetat. Tota l’estança estava a les fosques.

El George va obrir les finestres principals de la casa i allà mateix hi va aparèixer un increïble balcó. M’havia confós, aquell era el vertader centre.

Vaig sortir a la impressionant terrassa i em vaig quedar fascinat davant les esplèndides vistes que abastaven gairebé tota la costa de Capri.

No m’havia adonat que els pendents ens havien situat en una elevació privilegiada que ens permetia contemplar aquella vista.

De vegades, a la vida passa el mateix; la dificultat dels pendents fa que t’oblidis que no deixes de progressar i de continuar pujant.

Vaig mirar aquella postal de Capri i en aquell mateix instant vaig adonar-me que era molt afortunat.

De sobte vaig veure que un costat de la costa estava coronat per un far, la intensitat del qual m’arribava malgrat la llunyania.

A més, no era un far qualsevol, era un que jo coneixia molt bé… Aquell far màgic era la raó per la qual havia decidit escapar a aquella illa.

Vaig furgar a la butxaca i en vaig treure el far de plata acabat en monocle. El vaig observar d’amagat, perquè no volia que en George en sabés res, de tot allò. Després vaig mirar el model de dimensions reals.

Eren iguals; l’un, petit i de plata, i l’altre, gegantí i amb aparença d’or. El gegantí el tenia al davant, i el petit a la mà.

El Sr. Martín em va dir que el far de Capri era el seu fill preferit. I per això havia decidit immortalitzar-lo en metall.

Com necessitava recordar el Sr. Martín, els seus consells, el seu món…

Vaig mirar el George i vaig saber que necessitava que ambdós s’unissin en aquell instant tan plaent per a mi. I és que en aquell moment jo era just on desitjava ser.

—Té una camera de fotos? —vaig preguntar-li.

Va assentir i va anar a buscar-la en un calaix de la tauleta que hi havia a la sala principal. Altre cop les tauletes i els objectes que contenen.

Me la va portar i em vaig fixar que era una camera tradicional, de carret.

—M’encanta el plaer de revelar —va dir com si es justifiqués, encara que crec que en presumia—. La no immediatesa…

—Les revela vostè?

—Sí, si vols després te n’ensenyo. —Em va donar la camera—. Pren-te el temps que necessitis per fer la foto, no-més queden dos disparaments en aquest carret. Vols retratar la badia?

—No.

Vaig agafar la camera i el vaig enfocar. Va abaixar lleugerament la mirada.

De fons, el far desenfocat. Orgullós. Vaig notar que es quadrava davant l’objectiu.

Vaig mirar d’enfocar els dos junts. Era difícil.

Al final, em vaig prendre el meu temps, tal com ell m’havia aconsellat, i vaig aconseguir enfocar-los a mitges tot dos. Jo també em vaig sentir orgullós.

Sabia que un cop tingués la foto a les meves mans, al darrere escriuria: «Afortunat» o «Orgullós». Tots dos adjectius eren idonis. Encara que jo ja sabés quin era real: el que el Sr. Martín li havia posat.

En George va agafar la camera i em va fer una foto a mi amb el far de fons.

Sempre sabia el que estava passant, el que jo pensava.

Va ser tan ràpid el seu disparament que no vaig ser capaç de somriure ni de fer cap tipus de cara.

Just després que em fes la foto, el carret va començar a girar a tota velocitat. Semblava que la pel·lícula fes un crit de felicitat, contenta de poder tornar finalment a casa.

En sentir aquell so em vaig adonar que feia molt de temps que l’havia oblidat…

—Hem de trucar als teus pares —va dir, trencant el so i el moment—. Deuen estar amoïnats.

—No en tinc, de pares —vaig respondre secament.

Vaig notar una lleugera tristesa a la seva mirada.

—Doncs a la família que et cuida… i t’estima.

Em va agradar la pausa que va fer entre «et cuida» i «t’estima». Estic segur que significava alguna cosa en el seu món.

—Tampoc en tinc —vaig respondre.

No mentia.

Feia anys que el meu germà no em cuidava ni m’estimava. Si hagués dit «la família que t’aguanta i et suporta», aleshores hauria hagut de dir-li la veritat.

El sol començava a fugir com sempre a aquelles hores.

El George em mirava intensament.

—Has vist Horizontes de grandeza? —em va preguntar, canviant de tema.

—És una pel·lícula? —vaig demanar.

Va somriure i va acabar rient.

—És la pel·lícula.

Es va apropar a mi i per primer cop em va tocar.

Em va posar suaument una mà a l’espatlla.

—T’agradarà. Va d’algú que lluita contra tot. I també de la immensitat del món i de la nostra petitesa. Et ve de gust veure-la?

Vaig dubtar. En George va insistir.

—Podem mirar-la mentre sopem, i després revelem el carret.

Jo continuava dubtant. Ell seguia intentant convèncer-me.

—En aquest carret hi ha fotografies de fa gairebé set anys. Tinc moltes ganes de contemplar-les. He esperat molt de temps… Però abans tinc ganes de gaudir d’alguna cosa majestuosa. Les coses mítiques s’han de potenciar.

El vaig mirar.

—Set anys, porten les fotos en aquest carret?

—Sí.

—I per què no les ha revelat abans? S’hauran fet malbé.

—És possible. Però no tenia res més a fotografiar. I deixar aquestes dues fotos en negre no m’hauria semblat bé. És un carret de vint-i-quatre instantànies i mereix sentir-se útil del tot… —Va fer una pausa—. A més, se’m feia difícil veu-re les fotografies, perquè fa anys que vaig perdre la persona que hi apareix.

El silenci es va fer tan profund que no vaig ser capaç de trencar-lo.

Ell observava la costa i jo el mirava a ell. Just al contrari del que va passar en el vaixell, quan jo mirava el sac i ell m’observava a mi.

Van transcórrer uns deu minuts.

Finalment vaig decidir rescatar-lo.

—La pel·lícula, és tan bona com diu?

El vaig rescatar.

—És la millor. —Va recuperar la felicitat—. Et proposo una cosa: queda’t aquí tres dies. T’ensenyaré a ser fort fent esport, veurem cada nit un clàssic i revelarem les fotos a poc a poc. Vuit abans de cada matinada de vida.

—I després…? —vaig preguntar—. Quan hagin passat els tres dies…?

M’imaginava la resposta però no volia escoltar-la dels seus llavis.

—Després hauràs de tornar a casa. Però el més important és que durant tres nits aturarem el món.

—Aturarem el món?

Va assentir.

Em va tocar l’espatlla de nou, i en aquesta ocasió em va acariciar els cabells amb suavitat.

—Mai has aturat el món?

—Què és aturar el món?

—Aturar el món és decidir conscientment que sortiràs d’ell per millorar tu i millorar-lo. Per poder moure’t i moure’l millor.

»En aquest temps has d’intentar que res ni ningú et causi problemes.

»Alimentar-te de bona literatura, de bon cinema i, sobretot, de la conversa d’una única persona que t’inspiri en aquest món. I, saps què…?

—Què? —vaig repetir ple d’emoció i fascinació.

—Després el món et premia. L’univers conspira a favor d’aquells que el mouen. 1 aquests són els que l’aturen. Tu vols moure el món o que ell et mogui a tu?

—Moure’l —vaig respondre amb seguretat—. Moure’l!

La seva veu es va unir a la meva i junts vam cridar: «Moure’l, moure’l!».

I tot el que el mouríem… Aturant-lo.