El dia que vaig conèixer el Sr. Martín, jo ingressava a l’hospital perquè m’extirpessin les amígdales i ell estava a punt de desprendre’s d’un pulmó i mig.

Jo tenia tanta por quan vaig entrar en aquella habitació, que vaig aconseguir que ell se sentís còmode amb la seva pròpia por.

—Pensava que jo era la persona amb més por d’aquest món i veig que tu en tens tres vegades més que jo. Això em tranquil·litza —em va dir molt seriós.

Era molt gran… Feia gairebé dos metres i pesava al voltant de cent cinquanta quilos.

Tot en ell era immens; tenia més de noranta anys i la seva barba grisenca l’inundava el rostre.

M’hauria espantat si me l’hagués trobat pel carrer, però allà, amb aquella bata que ni tan sols arribava a tapar-li el cul, em va semblar del tot inofensiu.

Els meus pares havien anat a firmar el meu ingrés i em vaig alegrar que no els conegués. En aquella època encara m’avergonyia d’ells.

La meva gran aliada contra aquell gegant era una infermera que no semblava interessar-se massa per mi, però que complia els canons d’alçada, pes i edat.

Però el meu escut va desaparèixer al cap de poca estona d’acomodar-me en aquell enorme llit.

Així doncs, vaig quedar-me sol al costat de la persona més impressionant amb qui he compartit respiració en tota la meva vida. Ningú mai me n’ha robat tanta ni tampoc mai he sentit tan a prop la seva.

Vam romandre en silenci. Ell no deixava de mirar-me.

Van ser gairebé dos minuts inicials de gran tensió. Ell ensumava la meva por, però no semblava que volgués atacar-me. Finalment, va trencar l’instant…

—Em dic Martín. I tu?

Em va allargar la mà i jo vaig dubtar si encaixar-1’hi.

Els meus pares m’havien ensenyat que mai saludés des-coneguts. Per bé que, en teoria, en Martín no era un desconegut, ja que hauria de dormir al seu costat durant les tres nits següents, si no sorgien complicacions.

Era curiós; aquell home era un desconegut que havia de convertir-se a la força en algú proper a mi.

—Dani…

Em va sortir gairebé com un xiuxiueig. Però crec que em va sentir.

Vaig estrènyer-li fort la mà que m’allargava. Va somriure i no va fer gens de força. Va ser un gest bonic que em deixés sentir que tenia més força que ell.

Vaig estar a punt de dir-li alguna cosa, però just en aquell instant va aparèixer un zelador per endur-se’l al quiròfan.

El zelador va cridar-li bastant. Manies que tenen les persones amb la gent gran. Creuen que els faciliten la vida elevant-los el to de veu o baixant-los el ritme vital.

—Sr. Martín, és hora d’anar a quiròfan. On és el seu acompanyant?

El Sr. Martín li va indicar que baixés el to amb un gest de la mà. Va ser divertida, la manera com ho va fer.

—No tinc acompanyant —va respondre a continuació sense cap tipus de vergonya.

—No té ningú que l’esperi mentre l’operen? —va repetir aquell noi de vint-i-tants amb un to gairebé groller.

—Tinc molta gent que m’espera fora si la cosa va malament, però ningú si la cosa va bé.

Ara era el zelador qui sentia vergonya.

—Em sap greu —va mussitar.

—A mi no. El meu temps ja no és aquest. Per tant és normal que ja no tingui la meva gent amb mi, no?

Un nou silenci ens va absorbir a tots tres.

Jo mai havia imaginat que hi pogués haver algú que no tingués ningú patint per ell darrere la porta d’una sala d’operacions. Ningú a qui el metge pogués sortir a tranquil·litzar per la tardança o pels problemes derivats d’alguna complicació.

—Què li han de fer? —vaig preguntar, amb un to tan adult com vaig ser capaç d’imitar.

Ell es va girar i va clavar de nou la seva mirada en mi.

—Em deixaran mig pulmó dins. El just per poder aspirar i deixar anar una mica d’aire. Encara que, a la meva edat, no en necessito gaire més. M’han dit que es pot viure fins i tot amb un quart de pulmó. Així que encara me’n sobra…

Em vaig quedar tocat. Jo perdia les amígdales i m’acompanyaven els meus pares, els dos avis que em quedaven i el meu germà. Ell perdia part de la respiració i no tenia ningú al seu costat…

Crec que en aquell instant vaig descobrir que el món era injust. A partir d’aleshores he estat testimoni de tantes injustícies que he deixat de contar-les i he conviscut amb elles sense immutar-me.

—Jo l’esperaré fora —vaig deixar caure, gairebé sense adonar-me del que deia.

Ell va somriure per primera vegada. En el seu somriure hi havia molta felicitat.

Es va apropar a mi i em va abraçar. 1 amb l’abraçada em va transmetre tota la por que sentia davant aquella operació que el privaria d’aspirar tant d’aire com desitgés.

—Gràcies —va xiuxiuejar—. Fa més il·lusió sortir d’allà dins si saps que hi ha algú esperant aquí fora. Això em farà sentir que actuo per a algú, i és important… Sabies que al teatre només actuen si hi ha com a mínim tants espectadors com actors interpreten l’obra?

Vaig negar amb el cap.

—Ara ja puc actuar, perquè tinc un espectador que m’observa. Ho faré bé per tu.

L’abraçada va cessar i l’home va deixar de xiuxiuejar-me paraules.

El zelador se’l va emportar i quan em vaig quedar sol vaig comprendre la gran responsabilitat que havia acceptat.

Ell estaria prop de vuit hores en aquell quiròfan i jo estava decidit a comportar-me com el seu fidel acompanyant.

Un nen de deu anys responsable d’un home de noranta.

Em va semblar una cosa normal… En aquests temps, em sembla estrany.

Encara que ara tot era diferent; sense ella, sense el nostre codi d’amor, m’havia quedat una mica orfe.

Sé que voleu saber si el Sr. Martín va tornar del quiròfan amb el seu mig pulmó, però jo he de continuar explicant-vos el viatge que vaig fer fins a trobar-me amb aquella senyora que creia que a algunes cançons d’amor els faltava un vers per estar completes.

És per això que hem de tornar a la trucada i a la nova feina que em volien encarregar…