Sí, ja sé que al principi us he explicat que podia haver-hi almenys quinze raons per a la meva ruptura. I no us he enganyat. Hi són, existeixen…

Però sempre n’ha prevalgut una, sempre la mateixa. Durant els nostres tretze anys de relació, el nen sempre ha estat present. La vaig conèixer amb vint-i-set anys…

Sé que hauria d’explicar-vos-ho tot, però se’m fa difícil.

No sé ben bé per on començar…

Sé que sóc a l’habitació d’un nen desaparegut a Capri, però el meu cap creu que és a l’habitació del nen que mai va arribar.

Volíem posar-li Izan. Va ser el primer que vam decidir. Ens vam posar d’acord gairebé sense pensar-ho. Va ser una matinada, a Menorca, quan portàvem tres anys junts i parlàvem de la possibilitat de tenir fills.

Vam pensar en un nom, a la vora de la costa, al costat d’un far, i de seguida ens va sortir Izan. Va ser increïble, perquè vam pronunciar el nom alhora.

I, a partir d’aquella coincidència, vam començar a pensar com seria el nen.

Recordo que aquell dia bufava un vent estrany a l’illa i vam sentir que els nostres pensaments, les nostres idees i som-nis s’absorbien amb rapidesa i s’allunyaven mar endins.

No recordo amb seguretat qui dels dos va decidir que estaria bé demanar com ens agradaria que fos perquè aquell bufec immens ho convertís en realitat.

Coses de parelles, de parelles enamorades. M’encanten els rituals de parella; són únics. Ningú els pot robar ni emportar-se’ls…

Sé que estic diferent, que m’expresso amb dificultat…

Però el fet de parlar d’ella, de la nostra ruptura i de l’Izan, el nen que mai vam tenir però que vam somiar com seria, què l’apassionaria i en qui es convertiria, em fa molt de mal…

I és que en aquella costa menorquina vam projectar el bebè perfecte. L’Izan que crèiem que arribaria durant els dos anys següents, però… que mai va aparèixer.

Aquella nit a Menorca, ella va dir que desitjava que li agradessin les estrelles i els planetes. Que la seva habitació fos el Cosmos.

Era tan sols un desig llançat contra un vent menorquí.

Era possible que el vent hagués arribat a Capri i que tot allò s’hagués convertit en realitat?

L’edat del nen perdut coincidia amb el temps en què vam concebre el nostre Izan imaginari.

No recordo exactament quantes coses vam dir sobre aquell nen imaginari. Vam dir-ne tantes i tantes…

L’última que recordo és que jo desitjava que algun dia tingués un tocadiscos i el tornés boig «The show must go on», perquè era una de les meves cançons preferides.

Sempre desitgem que al nostre fill li agradi el nostre món personal, professional i fins i tot musical. Que desitgi seguir el nostre camí.

Però l’Izan no va arribar mai. Mai… I aquell va ser el nostre gran problema.

Primer ho vam provar de la manera tradicional, però ella no es quedava embarassada. De tota manera, vam continuar intentant-ho durant un parell d’anys, però no aconseguíem res.

I, a poc a poc, va deixar de ser estrany per convertir-se en un trauma. Amb el curs dels mesos, el sexe era cada cop més un deure que havia de donar com a fruit un nen.

Vam començar a fer-nos proves, a canviar horaris i finalment vam decidir esbrinar qui tenia el problema.

El problema… El problema semblava tan senzill de solucionar… Fins i tot hi havia parelles que comentaven que no havien buscat el fill…

Mentre nosaltres ja no sabíem on podia estar el nostre, allò ja no era una recerca sinó una cacera.

Les proves van dictaminar que ambdós estàvem bé. Ens van comentar que segurament es tractava d’un problema psicològic.

Però aquell diagnòstic, en lloc d’ajudar, ens va obsessionar. Com era possible que físicament ens trobéssim bé, però mentalment no poguéssim concebre un fill?

Potser, si no hagués estat mental i algú hagués tingut la culpa, hauria estat més fàcil.

El culpable, el no fèrtil, s’hauria sentit malament. I allò hauria destrossat l’altre i l’hauria salvat.

No hi ha res que una part de la parella desitgi més que salvar l’altra si esta patint. Però si pateixen els dos, com era el nostre cas, qui ens salvava?

Van ser anys complicats. El sexe es va convertir en una tasca que s’havia de fer d’una manera determinada i després d’una sèrie d’injeccions d’ovulació.

Vam provar tots els mètodes possibles. Vam trencar totes les estadístiques. Cada cop ens quedaven menys oportunitats, menys tractaments.

Vam passar dels més senzills als més complexos. Del sexe tradicional a haver d’entregar la meva aportació i la seva perquè, en un laboratori, els espermatozoides i els òvuls s’estimessin.

Ells, sense nosaltres.

Però ni així va ser possible.

De les quinze possibilitats amb tres mètodes diferents, tan sols ens quedava una oportunitat d’èxit.

Portàvem així gairebé cinc anys en què el sexe s’havia tornat inexistent… Un lustre en què anar a una sala i entregar els espermatozoides s’havia convertit en un fet habitual, com també ho era passar hores més tard a recollir un informe sobre la velocitat, qualitat i quantitat que s’havia determinat.

Era complicat per a mi i, sobretot, per a ella. Augment de pes, la frustració, les intervencions per inserir òvuls fecundats… La llista d’efectes secundaris és inacabable i no puc enumerar-la sense enfonsar-me.

Durant l’última època, continuàvem practicant la tècnica que tocava, però ja no parlàvem d’allò ni entre nosaltres. Era un tema tabú.

Fins i tot aquells que aconsegueixen el nen amb aquests mètodes no parlen mai del viacrucis que han passat.

Per tot això ens sentíem estranys, com una parella que lluitava contra molins que només ells veien.

A més, a tot això s’ha d’afegir que jo sempre vaig dubtar de tenir fills; imaginava que seria nan i la idea em feia patir perquè, encara que es vulgui veure amb normalitat, el món no està fet per a la gent de baixa estatura.

Tot és alt. Inabastable per a nosaltres.

Suposo que penseu que vam trencar per tot això que us he explicat. Doncs us diré que sí i que no.

Va passar alguna cosa i això és el que em va fer tornar a recordar el Sr. Martín i el George, als quals havia enterrat a la meva memòria… Els havia oblidat, eren records dels meus deu i tretze anys, i quan vaig créixer se’n van anar, van desaparèixer… Quan vaig deixar de ser nan també els vaig perdre a ells. Es van quedar amb el petit. Dins, oblidats…

Però quan va passar allò… Les perles, les Polaroids, les ruletes, els balls amb maniquins i els sacs van tornar… Era increïble que el temps m’arrabassés tot allò.

El que va passar és que quan faltava només un tractament ens van dir que s’havia quedat embarassada. Va ser el moment més feliç de la nostra vida. Vam embogir. Fins i tot vam tornar al sexe, al nostre sexe…

Però al cap de sis mesos el vam perdre. No van saber dir-nos per què, són coses que passen, però encara ens quedava una possibilitat. La metgessa creia que encara que allò era una desgràcia, demostrava que la fecundació era possible. Vam decidir que ho intentaríem per darrera vegada, però va ser llavors quan ens va dir una cosa que no vaig poder superar. Ens va dir que el bebè era nan… No m’ho esperava… Va ser un xoc. No desitjava un fill nan.

Aquell instant vaig tornar a ser un nan jo mateix i a recordar els dos diamants que vaig conèixer mentre ho vaig ser… Les seves lliçons i els seus consells van evitar que deixés de créixer. Però el meu fill podria no tenir tanta sort i no creuar-se mai amb aquelles perles que l’ajudarien a confiar en si mateix…

Allò em superava… I per això vaig decidir que no segui-ria l’últim tractament… Ens quedava una oportunitat més de fecundació però no vaig voler continuar, ja no volia aquell nen, si bé estava segur que tampoc l’aconseguiríem. Després de catorze vegades, el tant per cent d’èxit era ínfim.

La meva negativa va ser el nostre cop de gràcia final. A partir d’aleshores tot es va esfondrar. Com a parella, vam naufragar.

Em vaig abocar a la feina… En la recerca d’altres nens…

Coneixeu la sensació que el vostre món us pot, que tot al vostre voltant va a una altra velocitat, que no et sents còmode amb ningú i només desitges deixar de pensar?

Doncs així estava de perdut, la qual cosa només s’entén si has sentit aquell estat en què tot s’hi val i res importa gaire.

Ella em va deixar perquè jo buscava els nens d’altres. Aquell dia que vau veure com se n’anava de casa i buidava els calaixos va donar l’ultimàtum: o buscava el nostre nen o se n’anava. I vaig dir-li que no estava disposat a trobar-lo…

Quan em va deixar, em vaig sentir de nou un nan, vaig haver de tornar als meus quilòmetres zero. I eren el George i el Sr. Martín; amb ells vaig començar a construir-me com a persona, sense ells m’havia destruït.

En aquella habitació de 1 altre Izan vaig sentir per primera vegada la pèrdua del nostre fill. Veure el nostre desig fet realitat em va arribar immensament.

—Vol llegir ara la carta que ha enviat el segrestador? —va preguntar el pare.

Sabia que ho havia de fer, altre cop aquell «must» era implacable. Havia de concentrar-me en aquell Izan desaparegut que havia deixat una família desconsolada i oblidar l’altre Izan propi que em va allunyar de mi mateix i que simbolitza totes les meves pors.