Tant de bo el tingués. L’home de seguretat em va cridar.

Vaig somriure alleugerit. Crec que devia ser la primera persona que s’alegrava que li cridessin l’atenció en un aeroport.

—És seva, aquesta maleta?

—Sí —vaig respondre esperançat.

—Porta una cosa que no pot passar —va afirmar.

—De veritat? —vaig contestar, fent-me el sorprès.

No sé per què, però em va agradar fer una mica de teatre en aquell moment.

Va començar a obrir-me la maleta. Jo seguia feliç, perquè desitjava moltíssim desempallegar-me d’aquella olor.

—De què riu? —em va preguntar l’home d’uniforme, un pèl enfadat.

—De res —vaig respondre—. Coses meves.

Va ficar les mans a la meva maleta sense cap mena de consideració i va començar a regirar-me la roba.

Vaig respirar tranquil. Si la confiscava, podria centrar-me. Necessitava equilibrar-me.

Encara que allò era igualment dur. Perdre aquella olor era com perdre-la a ella per segona vegada.

Instintivament, mentre ell em regirava la maleta, vaig buscar en el mòbil. Desitjava trobar un missatge seu, algun senyal que em donés peu a pensar que la nostra relació encara podia salvar-se.

Però no n’hi havia rastre al meu mòbil.

Vaig sentir una punxada dintre meu. El pitjor de les ruptures és que, si no hi ha cap senyal de remordiment durant l’hora posterior, tot ha acabat. Si n’hi ha algun, potser encara es pot solucionar.

—No pot passar això.

Els seus dits van extreure de la maleta el meu far platejat acabat en un monocle. La meva possessió més preuada.

Vaig esperar que tragués alguna altra cosa de la maleta. Però la va tancar sense treure’n res més. Era impossible que no hagués vist l’enorme ampolla plena de perfum.

És increïble com els mocadors vermells poden ocultar els morats.

Aquell home continuava amb el meu far metàl·lic entre les mans i em mirava amb tanta ràbia que semblava que hagués trobat un revòlver amb empunyadura de nacre.

—És un far enganxat a un monocle. És inofensiu —vaig explicar—. Cap de les dues coses serveix per matar ni per ferir.

—Si treu el monocle és un objecte punxant —va dir mentre tocava l’extrem del far.

—I si dins hi fica bales, pot arribar a convertir-se una metralleta —vaig contestar aclaparat.

L’home em va mirar amb cara de pocs amics, crec que no va entendre la ironia; el pitjor que pots fer amb gent així és fotre-te’n. Perquè llavors els surt el seu jo més cabró.

—Hauré de confiscar-1’hi —va dir amb un to que barrejava autoritat i molt mala llet.

I quan vaig sentir això, de pensar que podia perdre’l, em va sortir el meu jo més feroç.

El bipolar que gairebé tots portem a dins. I és que quan m’enfado perdo el control, és com si s’activés alguna cosa en mi que no es desactiva si no dic tot el que penso.

M’activen les injustícies, el dolor dels altres, el dolor propi, les humiliacions i la incomprensió.

I quan m’activo, els meus ulls adquireixen tanta intensitat que fa la impressió que estigui a punt de cometre una autèntica bogeria. Les meves paraules pugen un o dos tons i no em sento tranquil fins que no ho trec tot.

En aquest estat, gairebé mai aconsegueixo el meu objectiu, però almenys em desfogo.

Sé que podria corregir-ho, però crec que forma part del meu caràcter i m’equilibra.

Així doncs, vaig començar a perdre el control. Vaig començar a vociferar, a intentar que aquell home entengués que el far acabat en monocle era un regal que no podia perdre. Vaig explicar-li que sempre el portava al damunt, que m’aportava seguretat i que no podia desempallegar-me’n de cap de les maneres… Tot això explicat de la pitjor manera possible i afegint-hi insults i renecs.

I és que us he de confessar que ja no era jo qui pronunciava aquelles paraules, sinó el nen de deu anys, aquell que va estar pendent d’aquell home després de la seva operació i que va obtenir moltes recompenses emocionals i una de material en forma de far metàl·lic. Va ser el seu darrer regal. I jo li vaig prometre que mai el perdria, que sempre el cuidaria.

I és que aquelles últimes hores que vaig passar al costat del Sr. Martín formen part del meu ADN… Del nan que vaig ser i al qual algú, per una vegada, va decidir tractar com a un adult.

Sempre he cregut que a la vida hi ha persones que t’alimenten, que t’estimen i a les quals necessites fins a tal punt, que quan les perds no hi ha ningú que pugui omplir aquell buit.

El fet de perdre els meus pares tan jove em va privar de trucades sense sentit de persones que tan sols voldrien saber coses de mi, del meu món i de les meves petites coses.

Quan la mare d’ella li trucava i li preguntava com estava o si tenia l’abric a punt perquè ja arribava l’hivern… Jo sentia tanta enveja…

Desitjaria que existís una persona així en el meu món… Una mare o un pare que em truqués per preguntar-me si aniré a dinar a casa diumenge, si estic bé, si sóc feliç, si tinc prou mitjons, si estalvio, si estic convençut de la meva relació amb la meva xicota, si penso tenir fills amb ella i com penso educar-los.

Els meus pares se’n van anar i ningú va tornar a fer-me aquesta classe de preguntes. I el meu germà hagués pogut agafar el relleu, però no parlava amb ell des de feia gairebé una dècada…

El meus centímetres de més ens van separar. 1 no va ser només una qüestió de centímetres; va tenir a veure amb estar o no orgullós de qui van ser els meus pares.

Mai va entendre que desitjar créixer no va tenir res a veure amb l’orgull, sinó amb una promesa que s’ha de complir encara que aquells amb qui et vas comprometre ja no siguin al teu costat.

I el fet de perdre el Sr. Martín també em va arrabassar coses… Perquè amb ell se’n va anar part de la meva infantesa, de la creença que la mort només passava als altres i que, ni de manera remota, tenia a veure amb mi. Com n’estava, d’equivocat…

Continuava cridant a l’home de seguretat i el mòbil va començar a sonar. El pare de Capri estava nerviós, el seu fill em necessitava i jo tan sols era capaç de pensar en el Sr. Martín i en recuperar el meu far…

Un nen perdut i un far a punt de perdre’s…