… no et perdràs quan siguis gran». I, a continuació, em va fer l’ullet.

Com podia saber el George que jo estava tan perdut?

No vaig contestar-li res. Res en absolut.

Em va mirar i em va preguntar l’edat. Em vaig adonar que coneixia una part de mi, del meu món de nan, i crec que s’imaginava que la meva resposta desvelaria la meva mentida, la meva fugida i les meves pors…

Vaig mentir-li. Vaig dir-li que tenia gairebé quinze anys. Sé que no em va creure. Però no volia confessar-li que tenia tretze anys, que era nan i que em sentia sol en el meu món. No desitjava explicar-li res sobre la mort dels meus pares ni que havia quedat al càrrec del meu germà gran, que a més m’odiava.

Amb els transcurs dels mesos, el meu germà s’havia tornat un nan encara més rondinaire. Si bé jo tampoc estava de gaire bon humor; l’absència del meu pare i de la meva mare em dolien fins a extrems inimaginables.

Per tot allò, teníem baralles cada dia. Cada cop que el veia, cada cop que recordava la promesa que vaig fer a la meva mare de créixer, odiava ser nan, odiava ser petit i mirar-me al mirall.

La veritat és que en aquells anys, per alçada encara semblava un nen, i no un nan. Amb tretze, hi ha nens baixos perquè encara no han crescut prou, però que als catorze fan l’estirada, i també hi ha autèntiques girafes que es queden igual la resta de la seva vida.

Era conscient que si en un any no feia l’estirada, aleshores em quedaria petit per a la meva edat. I seria oficialment un nan.

Els metges deien que tot era possible; per a ells, la meva genètica era un misteri i podia convertir-me en un nan o en un gegantot, com deia la meva mare.

La barrera era als catorze anys. Als catorze no hi hauria marxa enrere: llavors se sabria si deixava de créixer. Potser per això vaig dir al George que tenia quinze anys, una edat en què ja tot hauria passat.

I allò de mentir-li sobre la meva marxa va ser perquè era realment dur explicar-li les raons de la meva fugida.

Una part era deguda al bullying que patia a l’escola, l’altra, a la mort dels meus pares, i l’última porció tenia a veure amb el fet de ser un nan i que hagués de cuidar-me un germà amb qui no tenia cap afinitat per raons que us explicaré si tinc prou valor.

Ser un nan… He de confessar-vos que em feia molta por.

Desitjava… Anhelava ser fort i alt. Créixer.

És difícil explicar-ho amb paraules, però saber que no creixeràs, que la marca a la paret es mantindrà immutable amb el pas dels anys és terrible per a un nen, però insuportable per a un adult.

No té res a veure amb tot el que implica ser nan. Els meus pares sempre ho van portar amb orgull, mai es van avergonyir del que eren.

I, a la meva manera, jo també ho duia bé. Des dels cinc anys vaig ser conscient que formàvem una família diferent. Érem com les altres famílies, però en dimensions reduïdes. El meu germà era baix, els meus pares també i jo ho era encara més… Fins i tot vam comprar un gos mini, un salsitxa… Tot a la nostra alçada…

Però després de la seva mort, necessitava canviar, abandonar el que ells eren per convertir-me en allò que jo no havia sigut mai.

Créixer significaria distanciar-me del dolor. Créixer ho faria tot més suportable, perquè m’allunyaria d’ells i així seria més fàcil oblidar la seva mort, l’enterrament i la immensa pena que em va produir la seva pèrdua.

El George va anar a buscar alguna cosa a la zona d’equipatges. Feia la impressió que desconeixia tots aquells pensaments que la seva pregunta havia provocat, o potser se’ls imaginava i m’estava deixant uns segons perquè pogués digerir-los.

Al cap d’uns minuts va tornar carregat amb un pesant sac de boxa vermell i el va penjar en un agafador que semblava inútil fins que ell va descobrir la seva funció ideal. O pot-ser era aquella la seva funció ideal: esperar un dia un sac gegant…

Em va estranyar que portés aquell sac al vaixell. No podia imaginar-me quant podia pesar, però des de la meva perspectiva, devia pesar més d’una tona.

—Porta un sac de boxa amb l’equipatge? —vaig preguntar.

—No és un sac, és part de la meva vida. És com el meu fill, sempre va amb mi a tot arreu.

—El seu sac de boxa és com el seu fill? —vaig comentar rient. Feia dies que no reia.

Oblidar-se de riure: un oblit imperdonable a qualsevol edat. Un pecat mortal en la infantesa.

—No t’agrada que es riguin de tu, oi? —va dir, molt seriós—. Oi? —va preguntar de nou.

—No, no m’agrada —vaig admetre—. Ja s’han rigut massa, de mi.

—Doncs a mi tampoc m’agrada —va respondre amb sequedat—. Aquest sac és la meva possessió més preuada. I has de saber que accepta els cops com ningú. Qualsevol ganxo que li etzibis provocat per la ràbia, per problemes o per qualsevol cosa horrible que t’hagi passat, ell l’absorbirà, el comprendrà i farà que et sentis millor…

Un lleu corrent d’aire ens va copejar la cara. Feia olor de mar i em va recordar on era.

Jo no podia apartar la mirada del sac màgic i en George no la treia de mi.

—De veritat absorbeix els problemes? —vaig preguntar.

—Ho fa. Tu en tens molts ?

—Uns quants —vaig respondre, molt seriós.

Ell no va riure. L’hi vaig agrair. Em va mirar fixament i va tornar de nou a la càrrega.

—Quants anys tens? —va tornar a preguntar-me.

No es va creure la meva mentida. Encara no desitjava respondre aquella pregunta per tot el que implicava, però crec que necessitava confiar en algú.

—Tretze.

—S’ha de ser molt valent per marxar de casa amb tretze anys. —Em va mirar amb respecte i va continuar—: Si un nen se’n va de casa a aquesta edat és perquè s’hi sent obligat per sobreviure… Per créixer. El teu problema té a veure amb això?

Vaig assentir amb el cap. No volia entrar en detalls. Però aquell «per créixer» m’havia perforat l’esòfag. Sé que ell parlava en sentit figurat, però igualment era molt encertat.

—Pega el sac —em va dir—. Et sentiràs millor. Molt millor.

Estava a punt de pegar el sac amb molta ràbia, però abans vaig mirar l’home i li vaig formular la pregunta que feia estona que volia fer-li i que em desconcertava enormement.

—No té por que el vegin amb un nen?

—Por que em vegin amb un nen? —va repetir—. És que pegaràs amb tanta força que em farà por estar a prop teu?

Va somriure. Jo també. Havia estat enginyós.

—Ja m’entén. Al vaixell tothom s’ha adonat que viatjo sol. A més sóc baixet, puc aparentar nou o deu anys, i vostè m’ha portat a l’altra banda del vaixell i no para de parlar amb mi —vaig afegir amb intenció de ser molt més clar.

—Per a mi no ets un nen, ets una energia —va replicar—. Una energia que ara esta inestable.

Al pronunciar aquestes paraules, el George em va recordar molt el Sr. Martín.

Ja sé que el Sr. Martín estava a punt de morir, molt feble en un hospital, i en canvi el George estava en plena forma, en un vaixell rumb a Capri. Però en tots dos hi havia una mena de força que m’equilibrava. Era com si formessin part del meu món. I quan parlaven aconseguien atrapar-me i que m’interessés el que m’explicaven. Poca gent més ha aconseguit una cosa així en el meu món, per bé que no he deixat de buscar-ho.

I si bé encara no era conscient, just en aquell precís instant, en aquell vaixell, rebria la lliçó més important que he sentit en tota la meva vida.

Rectifico… Tinc la sensació que l’anciana que parlava de «Si tú me dices ven» superaria aquella lliçó. Encara que és difícil fer un rànquing de les lliçons de la vida. Als tretze anys ho digereixes tot d’una manera i als quaranta d’una altra totalment diferent…

Però tornem a aquell moment en què el George em va explicar la seva teoria, la seva lliçó.

Com passa sempre a la vida, aleshores no vaig donar-li tant valor. És ara que comprenc el seu sentit. No sé com vaig poder estar tants anys vivint d’esquena a les seves paraules.

—Som energia —em va dir mentre sostenia el sac immòbil, esperant que el copegés—. Energia és tot el que veig en aquest món. Energies que t’inunden quan les veus, quan les sents, quan les estimes, quan t’adones que les amaves… Energies que et permeten trobar les teves sendes.

»Les energies no es poden fingir, són les que són. Et poden ajudar a veure el teu futur, o a tornar-te la teva infantesa o adolescència.

»Jo busco energies. No m’importa l’edat, el sexe ni l’aparença física.

»Darrere dels cossos, de les paraules, rere l’amor i el desig hi ha aquestes energies poderoses.

»Som caçadors d’energies, Dani. I fer esport, estar en forma, et fa més bon caçador. Afina el teu cos i les teves energies i així les tindràs a punt per poder-ne aconseguir d’altres que necessites.

»Saps quantes energies has de trobar per completar la teva vida?

No entenia gairebé res, però vaig dir que no amb el cap. No volia que s’aturés.

—Només quatre que t’impactin. És suficient.

Em va mirar als ulls.

—Pega, pega amb ràbia. Transforma el teu problema en un cop i atonyina el sac. Es portarà bé amb tu, t’ho pro-meto.

Vaig pensar en el malparit del meu germà, en tan malament com m’ho feia passar. Espero tenir força i parlar-vos d’ell en algun moment…

També vaig pensar en la mort dels meus pares. En com els necessitava a la meva vida… I en la il·lusió que els faria que creixés i la sensació que no ho estava aconseguint, tot barrejat amb la impotència de marxar cap a allò desconegut i la por que em produïa.

Vaig disparar el puny amb totes les meves forces, amb la velocitat de tots els meus problemes i l’amplitud de totes les meves preocupacions.

En l’últim instant hi vaig afegir la soledat, el dolor i la manca d’afecte.

Crec que tot això va fer que l’impacte contra el sac fos brutal. Estic segur que mai havia rebut un cop amb tanta quantitat de matisos diferents.

Vaig pensar que em trencaria alguns dits, però en lloc d’això vaig descobrir que el sac acceptava el meu cop i vaig notar que la meva mà, petita i ossuda, s’introduïa suaument en la tela flonja.

Vaig sentir un estrany plaer.

El dolor s’havia convertit en plaer. Vaig somriure.

—Tens on passar la nit? —va preguntar el George mentre m’indicava amb la mirada que estàvem entrant al port de Capri.

Vaig negar amb el cap.

—Vols venir a casa? —em va demanar.

Em va agradar que digués «casa» i no «casa meva». Va ser com si fos nostra.

Vaig assentir. No li tenia cap por.

Vaig pegar quatre cops i després quatre més. Així fins a arribar a la vintena. I a continuació vint més, i a continuació quaranta…

Crec que hi vaig llançar uns dos-cents ganxos, i cada cop em sentia millor. Perquè, encara que cada cop pegava amb més força, notava que aquell estrany sac absorbia tota la meva ràbia i em retornava plaer i benestar.

Ràbia absorbida.

Tant de bo tingués ara el sac; em feia falta extreure tanta ràbia, tants problemes…