Tenia tretze anys la primera i única vegada que vaig viatjar a Capri. En feia tres que havia perdut les amígdales i la veritat és que no les trobava gens a faltar.

El gran canvi durant aquells tres anys va ser una marca vermella que em va aparèixer a un costat de la cara i que augmentava amb la meva vergonya.

De vegades tenia la sensació que era un pallasso mig maquillat, i la veritat és que no era jo l’únic que ho pensava.

A l’escola n’hi havia que em deien «el pallasset nan». Deien que era un pallasset i no un pallasso perquè em faltava l’altre coloret… Pel que fa a allò de nan, ja us ho explicaré més endavant.

Per culpa d’aquella merda de malnom i perquè intentaven pintar-me l’altre coloret amb un retolador, em barallava cada dos per tres amb aquells que em vexaven. Però com que mai he sigut fort, ni alt, ni un bon lluitador, gairebé sempre perdia aquelles batalles.

Molt sovint arribava a casa amb un ull de vellut damunt del coloret vermell. Els meus pares patien i miraven d’animar-me. Però ells eren com jo…

Ara em sembla fins i tot còmic. En el passat no va ser-ho en absolut, però ara sí que m’ho sembla. El pas del temps sol aportar un toc de comicitat al que algun dia va ser només dramàtic.

El dia que vaig acabar amb tots dos ulls de vellut i un parell de costelles trencades va ser el dia que vaig decidir que me n’aniria de casa.

Odiava la meva vida a l’escola. Els meus pares, si bé m’entenien, no podien ajudar-me. Prou en tenien de bregar amb els seus problemes. Ja us els explicaré…

Recordo que un dia que estaven de viatge, vaig omplir una petita motxilla i vaig decidir anar-me’n a algun lloc on no em fessin els ulls de vellut. Sabia que havia d’haver-n’hi algun, però no n’estava del tot segur.

Però no vaig arribar a marxar. Just quan sortia per la porta em vaig trobar amb la policia. Mai hauria imaginat que poguessin estar al corrent dels plans d’una criatura i impedir la seva fugida abans que es produís… Però no venien per mi, sinó pels meus pares, per una mala notícia que havien de donar-me relacionada amb ells…

Els meus pares van morir el dia que vaig decidir marxar de casa. Crec que mai ho superaré.

Vaig quedar al càrrec del meu germà, que ja havia fet els divuit anys. Res no va millorar a l’escola i tot va empitjorar a casa. El meu germà sempre ha estat un cabró, i si un cabró et fa de pare, doncs tot es complica encara més…

Així doncs, deu mesos després d’haver perdut els meus pares, vaig tornar a decidir que havia de fugir. En aquella ocasió no hi havia policies a la porta de casa.

Sabia on volia anar. Desitjava viatjar al lloc que algú, alguna vegada, em va dir que era màgic. La màgia amb forma d’illa: Capri.

Vaig tardar dies a arribar a Nàpols; va ser una odissea que us estalviaré. I des d’allà vaig agafar el vaixell cap a Capri… I dins d’aquell ferry vaig conèixer el George.

El George tenia uns seixanta-tres anys i molta fortalesa física. I jo desitjava amb ansietat fer els catorze i tenir for-ça al més aviat possible. Cinquanta anys d’experiències, desitjós i anhels ens separaven.

Estàvem tots dos a la popa del vaixell, ni massa lluny ni massa a prop l’un de l’altre. Jo evitava apropar-me a ningú. Només desitjava arribar a aquella illa màgica sense cap contratemps.

Notava que el George m’observava. Crec que va calar la meva fugida des de que em va veure pujar al ferry i em vigilava.

Des del Sr. Martín, ningú havia ensumat d’aquesta manera les meves intencions sense haver intercanviat ni una sola paraula amb mi.

—Hem fugit? —va preguntar, en un to prou alt perquè el sentís i sense apartar la mirada del llibre de color groc que llegia.

Em vaig espantar.

Mai havia pensat que fos tan fàcil conèixer el meu món.

Volia allunyar-me d’aquell home que, tot i no apartar la mirada del seu llibre, era capaç de llegir-me a mi. Però hi havia alguna cosa que m’ho impedia.

No vaig contestar. Ell no va tornar a preguntar. Al cap d’uns segons, però, es va dirigir a mi de nou.

—Em dic George i vaig a Capri. I tu?

Han passat anys, però encara avui tinc ficada al cap la frase «No parlis amb desconeguts», i em costa molt entaular conversa amb estranys.

Però a la vegada sabia que necessitava un allàt en aquell vaixell ple de desconeguts. Un noi de tretze anys sol crida molt l’atenció. I estar a prop d’un adult em proporcionaria la coartada perfecta, així que em vaig apropar a ell.

—Dani, i també vaig a Capri. Òbviament, com tots…

Va deixar escapar una rialla seca, d’una sola tonalitat. Em va agradar.

Em va oferir la ma i la vaig estrènyer amb força. Ell no va ser menys i va estrènyer la meva encara més fort, tant que vaig haver de deixar de fer força per tal que ell fes el mateix. En això era totalment diferent del Sr. Martín.

Vaig seure al seu costat. Necessitava fer veure que viatjava amb un adult. Havia de donar la sensació que era fill o nebot seu. Això sí, vaig deixar uns centímetres de distància entre nosaltres.

Em vaig fixar que llegia un llibre sobre anècdotes de gent famosa. Dades curioses que descobrien una altra visió del mite.

Vaig llegir-lo per damunt de les seves espatlles.

—T’interessa? —va preguntar, sense apartar la vista del llibre.

—Sembla interessant —vaig contestar.

Tot seguit el va tancar i me’l va oferir.

—Té.

—Me’l regala? Ja se l’ha acabat?

—No, però crec que tu en trauràs més profit. A més, he d’anar a fer els meus exercicis —va dir mentre s’aixecava.

—Exercicis?

—Sí. Esport. En practiques algun?

L’únic esport que jo practicava era evitar que m’estovessin més del que era habitual.

De sobte vaig advertir que aquell home portava una cama ortopèdica. Gairebé no es notava, però la lleugera diferència d’alçada entre una cama i l’altra era evident. Ell es va adonar que les observava, se’m va quedar mirant, esperant que li fes alguna pregunta sobre la cama falsa, però no en vaig fer cap… No desitjava intimar amb ell.

—De quin esport parla? —vaig preguntar per reprendre el tema.

—Exercicis en general. Per posar a punt tot el cos. Braços, coll, cames. O cama, en el meu cas.

No hi havia dubte que s’havia adonat de la meva mirada indiscreta cap a la seva pèrdua. No em va agradar com m’ho havia donat a entendre.

—I farà esport al vaixell? —vaig preguntar, evitant entrar en el seu joc.

—Hi ha algun lloc millor que aquest? Aire pur, mar i temps de sobres. Vols fer-ne amb mi? Si domines el teu cos potser deixaràs de fugir.

Sabia més de mi que jo mateix.

Em va tornar a oferir el llibre. El vaig agafar. Va començar a caminar cap a la proa del vaixell, amb la seva lleu coixesa.

Vaig trigar a aixecar-me, però finalment el vaig seguir.

—La millor anècdota és la d’Edison, el de les bombetes —va dir sense girar-se—. Saps qui és?

Vaig assentir amb duresa; no em va agradar que em prengués per un inculte.

—Abans de morir, diuen que va demanar-li al seu fill que agafés una proveta i capturés el seu últim sospir.

—Per què? —vaig preguntar.

—Perquè Edison creia que allà hi residia la seva ànima —em va dir, mirant-me als ulls.

Havia capturat totalment la meva atenció.

—I el fill ho va fer?

—És clar que ho va fer. Aquell home havia inventat la bombeta. Si deia que allà era l’ànima, allà devia ser-hi… El fill va esperar pacientment al costat del seu llit fins que va arribar-li l’últim sospir del seu pare. I el va capturar.

Es va produir un silenci. Em moria de ganes que conti-nués.

—I és allà la seva ànima? —vaig preguntar amb gran passió, com si m’hi anés la vida.

—Potser sí, i potser no. Hauries de veure algun dia la proveta. És en un museu de Michigan. Jo l’he vista i t’he de dir que crec que el fill es va equivocar fent servir una proveta, hauria d’haver utilitzat una bombeta trencada per capturar el darrer sospir del seu pare.

Estic segur que la bombeta s’hauria encès al mateix temps que Edison s’apagava.

Quan vam arribar a la proa es va aturar, just al costat de la zona d’equipatges. Em va mirar fixament.

—Llest per conèixer i dominar el teu cos?

El sol es ponia lentament sobre el vaixell rumb a Capri i jo encara no era capaç d’imaginar-me tot el que m’ensenyaria aquell home que parlava de bombetes i ànimes, que coixejava però feia esport, i que sabia que m’havia escapat però que no semblava importar-li en absolut.

I és que tot és possible quan t’apropes a Capri… Potser per això volia acceptar aquell cas.

Jo em vaig perdre i em vaig retrobar a Capri. I ara un altre nen que no complia cap dels requisits del meu codi també estava perdut en aquella illa.

Les casualitats són el meu punt feble i les úniques coses de la vida que fan que transgredeixi les meves regles.

No hi havia cap dubte; vaig decidir posar rumb cap a Capri.

—Arribaré a Nàpols d’aquí a un parell d’hores. Pot venir-me a buscar en cotxe i agafar el ferry cap a Capri. Li sembla bé? —vaig preguntar al pare.

Va donar-me les gràcies mil cops més i vaig penjar el telèfon. En realitat era jo qui havia d’estar-li agraït. Desitjava tant tornar a aquella illa…

Sé que he de continuar parlant-vos del George i de la resposta que vaig donar a la seva pregunta, però abans he de marxar cap a Nàpols.