Recordo com si fos ahir quan ella em va dir: «No desitges poder ser feliç en tots els aspectes de la teva vida…? No haver d’acceptar res que no t’agradi? Sentir que tu controles la teva vida en lloc d’anar-hi a remolc al vagó 23…?».

No vaig respondre…

Només vaig esbufegar, un munt d’aire va ressonar en sortir-me del nas i la meva dent trencada va aparèixer rere un somriure d’esperança.

I no vaig dir res perquè quan portes anys acceptant que la teva vida és el que et passa i no el que generes… Doncs, lamentablement, acabes acostumant-t’hi.

Tot seguit, ella va afegir: «Coneixes una vella cançó que diu: “Si tú me dices ven lo dejo todo”?».

Vaig afirmar novament en silenci. No em sortien les paraules, l’emoció em tenia pres. La meva gola era incapaç de crear cap so.

Ella va continuar: «Doncs sempre he pensat que en aquesta cançó hi falta alguna cosa… Hauria de dir: “Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine”».

Finalment em va mirar i va deixar caure les tres preguntes que des de feia anys desitjava que algú em fes: «Vols o no vols controlar la teva vida? Vols o no vols ser l’amo de tots els teus moments? Ho vols?».

I vaig dir que sí, el «sí» més fort i potent que hagi sortit dels meus quaranta anys de vida.

Un «sí» que contrastava amb el «no» més rotund que havia sentit feia molt poques hores…

I heu d’entendre aquell «no» abans que us parli d’aquest «sí». Si no, tot mancarà de sentit i no entendreu absolutament res.

Per tant, és imprescindible que conegueu que va passar durant les hores prèvies al moment que vaig conèixer la dona que canviaria la forma en què veig la meva vida i el meu món.

Dirigim-nos cap a aquell «no»…