Després

La Grace mira per la finestra aquí a la cafeteria, veu en Franco que ve pel carrer, mirant el mòbil. A la cantonada hi ha uns nois drets al voltant d’una bicicleta que el miren. Porta la càmera en una bossa penjada a l’espatlla, la resta de l’equip en una altra motxilla. Porta roba negra sense res d’especial, té els cabells foscos que li tapen mitja cara i de vegades se’ls recull al darrere quan filma, però no és ostentós, no hauria de destacar, però per un motiu o altre, destaca. La Grace veu com els nois el miren. I al principi no pot identificar què té de diferent. El material? Les bosses? En Franco acluca els ulls per mirar el rètol de la cafeteria. Confiança. Privilegi.

Un grup d’homes tomba la cantonada, puja els graons del pub. En veu que un gira el cap per mirar en Franco, s’apuja els pantalons, diu alguna cosa a l’home més jove que té al costat, que riu. L’home de l’ull, està segura d’haver-lo vist abans, anava amb en Cairo aquell primer dia, quan preguntava a la gent si volia parlar. L’Ally, o Alan, o una cosa d’aquestes. Té ganes d’aixecar-se i travessar el carrer i cridar-lo, aquell era l’home que l’havia insultat, li va dir que se’n tornés al lloc que li pertocava. La possibilitat que en Cairo fos amb ells creix dins seu i li tremola la mà, la pot veure damunt de la taula de plàstic.

—Això és un lloc de mala mort —li diu en Franco, i seu.

—Mai no t’havia sentit dir això d’enlloc. Hongria, els camps de refugiats, Sèrbia, quan vas tornar de Síria. Mai. Però per tu Dudley és el cul del món. Mira per la finestra. Fa una tarda assolellada a les Midlands angleses.

En Franco es queda un moment desconcertat, fins ara no li havia sentit mai cinisme, o ràbia, a la veu.

—Aquells llocs tenen una excusa, una raó per ser tal com són, però aquesta gent —diu en Franco.

—Ah, aquesta gent —diu ella—, aquesta gent. Nosaltres som una cosa i ells una altra. Aquest cony de gent.

Treu el cable dels auriculars de l’endoll. Abaixa el volum però li fa un gest perquè s’hi acosti i escolti. A la pantalla hi ha la cara d’en Cairo.

—Molta cosa ha desaparegut, l’han esborrat. El passat industrial. I molta cosa ha quedat amagada. L’important és que la gent d’aquí va construir el país que arribaria a ser. I ara valtres actueu… naltres actuem, com si fos alguna mena de vergonya tot plegat. La resta del país s’avergonyeix de naltres. Voleu que desapareguem d’una manera o altra. S’acabarà amb camps, s’acabarà amb murs, ja ho veuràs, i no serà la meva gent que els construirà, Grace, seran els teus. Ja està passant, a la vostra manera carregada de bones intencions.