Després

El picaporta de l’entrada fa vibrar tota la casa. La Stacey-Ann no aniria mai a obrir la porta quan està tota sola, però per un moment es pregunta si és en Duane. Aquest pensament la sorprèn. En Zach pica de peus damunt del canviador i ella s’aixeca de la posició de genolls i s’ajup davant de la finestra de dalt, mira a través de la cortineta per damunt de l’ampit, somriu per com arriba a ser de ridícula. No pot veure l’entrada però el picaporta torna a sonar amb una certa urgència. Un gos d’allà a la vora es posa a bordar amb el soroll. Ha sentit a parlar d’una enganyifa que corre últimament, algú truca al davant i diu que ve de l’ajuntament, i mentrestant un altre entra a robar pel darrere. A robar què? Unes quantes monedes, és el més probable. Diners per comprar caramels als nens o anar al bingo. Ella preferiria no anar a obrir la porta, però pateix per si hi va la iaia, quan està sola, per moltes vegades que li hagin dit que no ho faci. La iaia i l’avi han anat a la farmàcia de més amunt a buscar una recepta. La Stacey-Ann ha demanat a la iaia que es quedi. Però ella ha agafat el caminador i ha dit que volia parlar amb el farmacèutic. Per pura tossuderia.

—Stacey-Ann.

És la veu de la mare. Ha entrat a la casa? Potser té una clau, després de tots aquests anys, una clau vella que s’ha quedat. La Stacey-Ann espera sentir-la a l’escala.

—Stacey-Ann, sé qu’ets aquí dins, reina. Vull parlar’mb tu. ’Xò’s ridícul.

La bústia, és clar. Està parlant pel forat de la bústia. La Stacey-Ann s’imagina la mare ajupida allà al caminet i això la fa sentir-se satisfeta durant un moment, més del que estaria bé sentir-se. En Zach comença a fer una mena de xiscles forts, pica amb les cames al canviador, i la Stacey-Ann travessa el dormitori de quatre grapes i fa rialletes i calma el nen. Ara que està alerta, sent la mare al caminet de sota, passos, botes amb talons. Quan torna a arrossegar-se fins a la finestra veu la mare allà dreta al costat de la porta del carrer, mirant amunt a la casa. La mare acluca els ulls. Necessita ulleres i no se les posa. La Stacey-Ann confia que no s’adonarà que ella és aquí, amagada a sota la finestra, però en part ho desitja. Devia haver vigilat la casa, per saber que s’ha quedat sola amb en Zach. El petit torna a cridar, una rialla. És un nadó feliç. Li deu haver costat molt, a la mare, fer una cosa així. La seva mare no és una dona que canviï d’opinió, que reconegui que potser s’ha equivocat. I la Stacey-Ann decideix baixar i deixar entrar la mare. Però encara no ha tingut temps d’apartar-se de la finestra quan veu que les espatlles de la mare tiren avall i la dona es gira i surt per la porta del jardí, deixant la tanca oberta, cosa que farà empipar l’avi, i desapareix a l’altre costat de la bardissa, mentre el clac-clac dels talons es va allunyant. I el cap d’un moment se sent el soroll d’un cotxe que arrenca.

La Stacey-Ann agafa en Zach i el porta a baix amb compte, mig espera que la cara de la mare aparegui a la finestra. Els seus avis han deixat la tele posada sense so, un costum que han agafat com si això pogués convèncer algú que mirés per la finestra que hi ha gent a la casa. Hi fan un concurs. Apareixen subtítols a la pantalla. Ara la iaia mira la tele amb subtítols. Però quan l’entrevista amb el pare va sortir per la tele, hi van posar subtítols perquè tothom els llegís, com si ni tan sols parlés anglès, i ella va veure que a ell li va saber greu quan va mirar-la, però només va arronsar les espatlles quan ella li va preguntar. «Què’t pots esperar?», li va dir.

La Grace va dir que tornaria a venir a l’estiu i la Stacey-Ann va confiar en la seva paraula, i després li va escriure correus i missatges de mòbil, però no ha rebut cap resposta. L’estiu s’ha esvaït. La Grace va dir que li buscaria alguna cosa sobre la universitat i tal, o trobaria algú que ho pogués fer. Tampoc no és que la Stacey-Ann estigui desesperada i, en tot cas, es podria buscar tot això ella mateixa, no és imbècil, però el que és important, més enllà de la cosa en si, és el contacte. La Grace havia estat una persona amb qui era agradable parlar, una persona diferent, encara que aquell dia la Stacey-Ann només es va quedar perquè les altres mares se n’havien anat, havien d’anar a un lloc, o això deien, abaixaven el cap i no miraven aquella dona guapa amb accent fi, com si s’avergonyissin o una cosa d’aquestes.
No és que el fet de no rebre resposta sigui una gran decepció per a ella, la Stacey-Ann. No. La Stacey-Ann no vol que la Grace es decebi a si mateixa.

Quan el pare va sortir a les notícies del vespre, la Stacey-Ann va dir tan poc com va poder. El van posar parlant amb la Grace al costat del mercat de Dudley. «La gent n’hem tingut prou», és el que va dir, amb subtítols o sense, parlant sobre la UE, com si ell hi entengués del tema. Però pel que sap ella, sí que hi entén. En sap molt d’història, i l’avi també, però més aviat són com històries petites, com la de l’Assassí de Tipton i el seu mico. El pare solia inventar-se històries sobre el mico per fer-la dormir quan era petita. El mico es deia Ronaldo, explicava, com el futbolista. Vol demanar-li que li expliqui aquestes històries a en Zach quan vagi creixent. Se’n sortiran, d’això se n’assegurarà ella, i pensa que si li comenta allò de les històries al pare ell s’adonarà que se’n sortiran. Tot i que ell té les seves pròpies preocupacions.

I ella no hi està d’acord, amb el pare, almenys no sobre les votacions. Tampoc no és que pensi posar-se a fer cap gran debat amb ell sobre el tema, tenen coses més importants en què pensar, però no està bé, tota l’estona amb la cançoneta dels estrangers, gent que es mou per tenir una vida millor, tot i que ella no hi entén, de fet no, tampoc no és com si et poguessis creure els polítics, aquells només van a la seva. Potser els polítics estrangers són tan dolents com els nostres. Podrien ser pitjors. No seria bona idea pensar que unes persones són millors només perquè són estrangeres. Hi havia qui ho pensava, professors que havien tingut a escola. Això és només una altra mena de prejudici.

La Stacey-Ann pensa que tant de bo hi hagués hagut en Duane a la porta, i el desig la sorprèn un altre cop. Li sembla que sent els talons de la mare de nou al caminet i mira dreta per la finestra i no hi ha ningú. Una abella solitària fa giragonses sobre el jardí del davant. Sent el trànsit, llunyà, al carrer principal.

Ella no està d’acord amb el pare, ni amb el seu altre pare, en Tony, de fet, que és pitjor que el seu pare de debò. Ell és un autèntic racista. S’equivoca, i ja està. Es pregunta com creu que pot dir les coses que diu quan té un nadó morenet allà davant seu, o no davant seu durant aquests darrers mesos, i vol que després li digui «iaio», encara que de fet ell no li és res d’això. Tenen una pancarta de «Marxem» plantada al jardí del davant en una d’aquelles coses que fan servir les immobiliàries per penjar els rètols. Ella li va preguntar a la mare què en pensava i la mare va dir que no hi entenia gens. El pare, el seu pare de debò, creu que a la mare només li interessen les coses, la casa i els cotxes i el seu aspecte. Podria tenir raó. Igualment, està bé tenir una casa maca, no haver de patir tant per les coses, per tant tampoc no és que sigui un crim tan terrible. La mare està gelosa del petit Zach, aquí hi ha el fons de la qüestió. És per això que la va fer fora de casa a ella, la Stacey-Ann, i li va dir que tornés amb el seu pare, el seu pare de debò.

Soroll de botes al caminet, aquest cop n’està segura. Fins i tot el soroll de les botes és important per a la mare, han de sonar cares, han de dir alguna cosa sobre el seu lloc al món, cap a on va, la distància que ha recorregut. La tapa de la bústia repica i la Stacey-Ann es queda paralitzada, incapaç de decidir si moure’s o no, i després torna a sentir les botes al caminet. Les botes sonen impacients. Aquest cop aparta la cortina, mira la mare com s’allunya.

La idea de la universitat va de moure’s i progressar. La Stacey-Ann té una fantasia en què col·lecciona exàmens igual que la mare col·lecciona botes. Es pensava que estava atrapada, havent plegat de l’institut, anant a treballar al saló d’estètica. La Grace li havia dit que hi havia cursos d’accés, que no havia de fer els mateixos exàmens que els estudiants de secundària o estudiar a temps complet per anar a la universitat. I la Stacey-Ann es va sentir estúpida per no haver-ho captat abans. Tot i que ho sabia, sabia que les persones trobaven maneres de fer que passessin coses. Altres persones.

«Crec que les persones podrien ser una mica més bondadoses les unes amb les altres, jutjar-se una mica menys», era el que havia dit a la Grace quan havia anat al grup de mares recents. Aleshores no filmava. Havia dit que era allà per fer-los unes preguntes si algú es volia quedar, i va ser llavors quan totes les altres es van afanyar a anar-se’n, van acotar el cap i van mirar a terra, per tant la Stacey-Ann es va quedar a parlar amb ella per una mena de necessitat de ser amable. Hi havia una sensació que les persones que comptaven, aquelles amb qui la Grace realment volia parlar, havien marxat.

Li va dir que es deia Ann, es va adonar massa tard que era perquè volia impressionar aquella dona, li feia vergonya com Stacey-Ann li podria sonar a una dona com la Grace. Es va adonar de la ironia d’estar allà asseguda a l’ambulatori, amb dinou anys, amb un nadó a la falda, expulsada de casa de sa mare i ni rastre del pare de la criatura, per tant si algú volia posar-se a jutjar no era pel nom que havia de patir. I la Grace li va donar una targeta amb el seu nom, el correu electrònic i el telèfon, com si fos la cosa més normal del món.

Llavors la So Stacey-Ann també n’hi va donar una a ella, una de l’estètica que va haver de furgar a la bossa per trobar, «Puerto Rico Nail and Tan Bar, Rowley Village», i hi va gargotejar el telèfon i el correu electrònic com fa de vegades amb les clientes. Com feia. Ara no treballa. Diu que està de baixa maternal, però al fons de la qüestió hi ha el tema de si la mare voldrà que torni a entrar a casa seva, per no parlar de la botiga. I de si ella tornarà si l’hi demana. I s’imagina que tot aquest repicar a la porta va justament d’això.

En Zach és a terra, a la manteta de jocs. D’aquí a una estona el posarà al cotxet, sortirà a passejar pels carrers tranquils, cap al parc, perquè pugui mirar les branques dels arbres a damunt seu. Hi ha un sobre a l’estoreta de l’entrada, l’agafa, el seu nom, la lletra de la mare. Pensa que primer posarà aigua a bullir per fer te, posarà en Zach a la gandula.

Quan va enviar el correu electrònic a la Grace es va plantejar si escriure «Vas entrevistar el meu pare i va sortir a la tele», però s’ho va repensar. I quan el pare va dir que l’havien entrevistat no li va dir que a ella també, perquè semblava tan satisfet per allò, literalment més content que per qualsevol cosa des de feia anys, a banda d’en Zach. Estava molt content de ser avi i ella n’estava orgullosa, per això. Orgullosa del seu pare, si és que això era possible, com si la mare fos ella. Excepte per allò que havia dit sobre les votacions. Era massa negatiu. Era per les experiències que havia tingut ell, és clar, però no hauria de convertir la seva vida en la norma d’aquella manera. No havia tingut gens de sort. Pensar en ell d’aquella manera li feia venir una sensació de deslleialtat, però era la veritat. En Tony deia que en aquest món t’havies de fer la teva pròpia sort. Ella no hi estava d’acord. La mare s’equivocava de pensar que en Zach era una mena d’error. Encara que a en Duane no el veiés mai, això era cert. Les coses encara podrien acabar bé. I si no, ella tindria cura d’en Zach, i qui sabia com seria el futur? No es podia saber.

Mira el sobre. Agafa en Zach, se’l carrega al maluc i obre la porta de casa, baixa pel caminet amb ell i tanca la porteta del carrer. Recull el sobre quan torna a entrar.