Després

Té aquell noi de Lupin Road al davant. Un altre cop. En Cairo s’obliga a pujar per la muntanya, conscient del turmell a cada gir. El turmell, el maluc, els genolls. No és pel seu cap pel que s’hauria de preocupar la gent. El cap no li ha fallat mai, seriosament no, tot i que si et guanyes la vida deixant que la gent t’hi doni cops és lògic esperar que alguna cosa no rutlli bé del tot. No, l’únic problema de debò que ha tingut mai ha estat ser massa llest per al seu propi bé.

L’estiu ja s’està acabant, i ara toca pluja.

Mira les soles de les sabatilles del noi mentre puja fent grans passos per St. John’s Road. Els peus gairebé no li toquen a terra. Té els turmells i els panxells de les cames esvelts. L’esquena ampla s’allunya pendent amunt. En Cairo està segur que porta una dessuadora del club Saracen’s Head, o dels Saracens, com n’han de dir ara, que li van canviar el nom fa temps. La peça de roba vermella és un dels motius pels quals es vol acostar al noi. Això, i demostrar-se que encara té el que s’ha de tenir, que pot perseguir algú amb la meitat d’anys que ell. En pujada. Menjant-se els passos, els quilòmetres. Tanmateix, no fa l’efecte que pel nano això sigui un esforç. En Cairo, en canvi, està baldat. Té un cansament als ossos que es diu a si mateix que es pot fer passar corrent, i hi ha matins que realment s’ho creu.

Ataquen la part més inclinada del turó. El noi gira abans d’arribar al local de la parròquia, que ara fan servir com a església des que van tancar l’església de debò i van tapiar les portes amb taulons, tot i que ara els taulons ja tornen a ser fora, però simplement ja no és una església. Aquí no es queda mai res fix, i això molesta en Cairo. El noi agafa corrents el camí que passa entre els bungalous i es perd de vista.

En Cairo gira a la dreta, per Watson’s Green Road, cap a la foscor. Té la idea de córrer fins a dalt de la muntanya per l’altre costat, per si es troba el noi en algun lloc de Cawney Bank, a l’altre vessant, on l’aigua llisca muntanya avall, i continua cap al riu Severn i després va a parar al mar i torna com a pluja a les muntanyes. Almenys ell sap tot això i es jugaria alguna cosa que el nano no.

En Cairo mai no veu el davant del noi quan surt a córrer, només els talons, la sola de les sabates, l’esquena vermella. El va veure de perfil un matí quan es va ajupir en una de les entrades de Lupin Road i va desaparèixer. La manera com posa les mans, preparades. Segur que s’està entrenant, per la manera com corre recolzat en el tou dels peus, com si pujar per aquestes muntanyetes no fos res.

Ni tan sols són en una ciutat amb tradició de boxa. Aquí tot és futbol, és clar, i criquet temps enrere. El besavi d’en Cairo havia treballat en la construcció del camp, el County Ground, durant els anys trenta, però això també fa molt que va desaparèixer. És una ciutat lluitadora, sí, això s’ha de reconèixer. La muntanya és el que fa que resisteixis durant els últims segons d’un assalt, el que et fa aguantar dret.

Al revolt comença a costar-li una mica respirar, no és gaire bon senyal. Hauria d’haver pujat pel dret, fer-se trampes a si mateix no porta cap millora. Una pàtina de fang ha sortit del parc i ha anat lliscant per la vorera. En Cairo vigila de no relliscar. Nota el contacte dels peus a terra quan l’impulsen cap amunt, nota una pedra a través de la sola prima de la vamba, sap que no li aniria malament tenir més protecció, unes sabatilles de córrer decents. Sempre s’ha sentit més pesant del que sembla. Això l’ha ajudat, abans les cames gruixudes el mantenien ferm, li permetien absorbir el càstig. Una habilitat força dubtosa, això segur.

Ara torna a respirar més fàcilment, pujant cap a les siluetes irregulars dels blocs de pisos nous. Mentalment ell sempre els anomena així encara que tinguin gairebé els mateixos anys que ell, trenta-vuit tirant a quaranta-cinc, ni tu ni jo.

Les coses van sortint prou bé, la Stacey-Ann és a casa, la salut dels seus pares es manté, el nadó és amb ells. Que hi hagi un nadó per substituir un altre nadó. Les coses no funcionen així; fet i fet, en Zach no és el seu fill sinó el seu net, no hauria de pensar això. Però en el fons sap que ho pensa.

Ara el noi de la dessuadora vermella ha desaparegut. Ni rastre d’ell. Un fantasma entre la pluja del matí.

En Cairo té la sensació que en certa manera l’han traït i va abaixant el ritme com si fos un rellotge cada cop més lent.