Abans

Es van donar la mà, passejant pel costat del canal. Aquell dia hi havia hagut menys feina del que la Grace havia previst. Tenia les imatges de gent fent cua al col·legi electoral, en Franco ja era en un tren de tornada a Londres.

De vegades un agró esperava a la vora de l’altra banda, li va dir en Cairo, però feia temps que no el veia. Després li va explicar com una vegada, feia anys, havia passat per un túnel impulsant-se amb les cames, t’ho deixaven fer al museu. Era el que havien de fer a les gavarres abans que fessin túnels prou grossos per baixar-hi cavalls. Et giraves panxa enlaire i posaves els peus al sostre del túnel, que quedava molt baix a sobre teu, de la barca i de l’aigua, i feies com si caminessis pels maons, i així impulsaves la gavarra cap endavant.

—Un dia ho hauríem de fer —és el que va dir ell. El to de veu i aquesta imatge d’ells dos estirats l’un al costat
de l’altre, igual com llavors caminaven agafats de la mà vora l’aigua, sense ningú als voltants, la va impulsar a dir-l’hi.

Li va explicar que al principi no n’estava segura, potser només era un retard, però naturalment era possible. Però s’havia fet la prova dues vegades, li va dir. I havia demanat hora al metge per a la setmana vinent.

Ell estava tranquil mentre li deia aquestes coses, ara ho juraria, com si d’alguna manera s’hagués recordat malament de tot. Tenia la cara calmada i assentia amb el cap, s’havia girat cap a ella. Encara anaven agafats de la mà?

Ella va dir alguna cosa com ara que haurien de decidir què fer amb allò.

—Què vols dir, què fer amb això?

—Bé, vull dir que què hem de fer. —Encara no estava segura de si allò d’ell era ràbia. Incertesa, això sí. Ara es va adonar que havia tingut l’esperança que ell diria que era meravellós i l’abraçaria, malgrat totes les dificultats que poguessin venir després. Com podia ser de difícil? Eren adults, i cap dels dos no estava en una relació.

—Què?

—Bé, no ho sé.

—Ja ho saps, què fer amb això.

—Què passa?

—Has dit, què fer amb això?

Ràbia, odi, por als ulls d’ell, ella ho podia veure. Va ser conscient que estava d’esquena a l’aigua, al camí de sirga estret. El so llunyà del trànsit a dalt del dic.

—No em pensava que et posaries així, sisplau.

—Per a la gent com tu és fàcil. Què fer amb això? Què, no és la primera vegada que fas una cosa així?

—Però de què estàs parlant?

Ell va aixecar les mans. Això podria haver estat l’única cosa en què després es posarien d’acord tots dos, si és què hi havia un després on seure a parlar de les coses. Ell va aixecar les mans cap a ella, per fer què? Agafar-la, aturar-la?

—Què fer amb això.

Ell l’havia empès, o potser ell l’havia empès, tenia les mans d’ell al damunt, i va passar tan de pressa que després ella no estava gaire segura del que havia passat. S’hi va resistir. Ara estava d’esquena a la paret. Millor la paret, no l’aigua, altrament hi podia caure a dins. Li va veure la cara, la ràbia que hi havia. Estaven sols al camí de sirga i ella no el coneixia, no gaire bé, no gens. Havia vingut aquí buscant alguna cosa. I havia trobat alguna cosa.

Ell renegava, i ella no estava segura de què deia. L’home li barrava el pas, i ella es va espantar. Es va girar i va tornar corrent per on havia vingut, pujant les escales fins a la carretera, tenia el número del taxista al mòbil, veia l’hotel a l’altra banda del solar buit de la fàbrica, carrils amb cotxes, el castell allà dalt de la muntanya. Ell no li va anar al darrere.

El sentia al camí de sirga.

—Grace, Grace, Grace —cridava, i les paraules s’anaven perdent entre el trànsit.

Després, li va telefonar, li va deixar un missatge, després un altre, ni una paraula d’ell.

El metge, un suplent, no va dir res, no va fer preguntes, ni felicitacions, res, només que triés un hospital. Que la casa de maternitat fos al mateix edifici que els serveis d’obstetrícia i neonatologia al metge li semblava bona idea. Li enviarien una carta per fer-se una ecografia.

Va pensar en la noia, l’Ann, a l’ambulatori. «De fet no em veig amb el pare», havia dit, «però no ho canviaria, a ell no el canviaria», i durant un moment ella no havia estat segura de si es referia al nadó o al pare.

Li telefonava cada pocs dies, no hi havia línia.

Fins i tot va anar a votar aquella nit, quan va tornar. En part, per deixar tranquil·la la seva mare, que li havia enviat un missatge al mòbil quan era al tren preguntant-li si havia votat abans d’anar-se’n. Per tant s’havia arrossegat per la pujada fins a l’escola de primària on havia anat de petita, malgrat estar tan cansada que l’únic que volia era seure a la vorada davant de la porta, i ho hauria fet si no anés tan justa de temps abans no tanquessin, encara que fos inútil, el resultat estava prefixat, i n’hauria passat de bon grat si no fos que no valia la pena suportar la irritació de la mare.

Quan va ser a la cabina es va recolzar al petit prestatge, gairebé va tancar els ulls, es podria haver adormit allà mateix. Quan votava sovint li agafava paranoia pensant que posaria la creu allà on no era. Ara va mirar la papereta, amb el llapis a la mà, va mirar les línies negres damunt del paper. Al cap d’una estona, va deixar el llapis, va plegar el paper, va travessar l’aula i el va posar sense marcar a l’urna.

Llavors sí que va seure a la vorada, va comprar un bric de suc de taronja i una bossa d’aperitius Monster Munch a la botiga, el que generalment es comprava en aquella mateixa botiga quan era petita. Al jardí del pub se sentia dringar els gots i sorolls de veus i rialles que pujaven pel cel cada cop més fosc. Se sentia algú tocant el piano en una casa. Ella seia a la vorada i escoltava el piano i el frec de pneumàtics de bicicleta al carrer i les veus confuses del pub. S’aixecaria i tornaria a casa al cap d’un moment, dormiria fins tard l’endemà, es despertaria en un altre país.