Després

Hi ha un moment que ningú no parla, es miren per damunt de les últimes patates fregides. Sap què passarà abans que ella ho digui.

—He parlat amb ma mare —és el que diu, no el mira, estudia el seu plat brut, empeny un tros de pa en una taca de salsa marró.

—I ella què t’havia de dir?

—M’ha preguntat si volia tornar.

—T’ha demanat perdó?

—Ha dit qu’ trobaríem ’na nova manera de fer.

—Però no t’ha demanat perdó.

La Stacey-Ann encara està escurant el plat amb el pa. «Trobarem una nova manera de fer», això és el que la mare havia gargotejat a la carta, no era una disculpa, i és com si son pare se n’adonés. De fet no han parlat. La Stacey-Ann va enviar un missatge de text a en Tony quan va llegir la carta. Té les espatlles encongides, com si s’estigués arronsant a càmera lenta, com si ell pogués fer alguna cosa més que parlar amb ella amb aquella veu baixa i calmada. Com si mai no hagués fet res més. Els pares han apartat les cadires de la taula, i com a mínim sembla que volguessin desaparèixer. Ell els ho agraeix.

—Una dona que va fer fora de casa la seva pròpia filla i el seu net. Que volia fer desaparèixer el seu propi net.

—M’ha preguntat si volia tornar.

—Li podries dir que no.

En Zach es posa a plorar a la sala del davant.

—Stacey-Ann, té gana —diu la mare.

—Encara l’hi vols donar tu, pare? —diu la Stacey-Ann, intenta sonar alegre, s’aixeca de la cadira per agafar el biberó.

En Cairo no diu res, s’aixeca i va a la sala del davant, estira el braç per agafar el nadó, que plora encara més fort. Nota com la Stacey-Ann entra a la sala darrere seu. Aquesta casa és massa petita, és una de les coses que potser ella li diria si l’obligués a parlar més, però no ho és, i va cap al peu de les escales. Hi veu la maleta d’ella, la bossa del canviador d’en Zach, un parell de bosses d’anar a comprar. Ell havia entrat per la porta del darrere, és clar, i ella sabia que ho faria. Si no haguessin plegat d’hora de la feina, no els hauria ni arribat a veure.

Agafa el nen a coll i seu a la butaca del costat de la finestra, agafa fort en Zach mentre fa glops de llet. Fa un petó al capdamunt del cap del nen. En Zach tanca el punyet. Apunta un cop de puny a la barbeta de son avi i en Cairo li somriu.

—És un nen preciós —diu en Cairo.

—Passo demà com sempre, pare?

Ho diu com si fos una pregunta. Tornar a la rutina dels dissabtes que tenen des que era petita. Té l’impuls de veure si vol anar al cinema, o al bowling, vol que els anys tirin enrere. Poden passejar pel parc amb en Zach al cotxet.

—És clar —diu en Cairo.

Se sent sonar un clàxon a fora. Veu que hi ha un cotxe aparcat a l’altra banda de la bardissa, sap perfectament qui és.

—’S demanat un taxi? —pregunta.

—No —diu ella—. En Tony ha dit qu’em vindria a buscar.

—Naturalment.

Una vegada la va sentir sense que se n’adonés, quan encara era joveneta, dotze o tretze anys, eren aquí un dissabte tard al vespre, se’n recorda. Ella estava al telèfon, ell l’havia de tornar amb sa mare i feia tard. Va sentir que la Stacey-Ann deia pare i es va pensar que parlava amb ell, va anar a la porta del dormitori, la seva habitació quan era petit, ara la d’ella, i la va cridar pel nom.

Ella estava parlant, encara parlava per telèfon, i va sentir que deia pare un altre cop al telèfon, no tenia ni idea que li pogués dir així, amb ell sempre li havia dit Tony. Havia notat com alguna cosa se li ficava a dins. Va baixar l’escala sense fer soroll i va dir «Tot bé, reina?», quan ella va sortir.

La Stacey-Ann està dreta a la porta del davant amb en Zach. En Cairo la vol ajudar amb les bosses però no es veu capaç d’afrontar en Tony.

—Demà ens veurem, bonica —diu, li fa un petó a la galta, toca la cara d’en Zach. La mare va al replà de l’entrada. Ell torna a seure, escolta com en Tony fa girar el cotxe al carrer estret, espera que s’hi faci una rascada amb els rosers que pengen de la paret.