Abans

—Llavors, com un documental?

Seien al bar de l’hotel de Castle Gate. Ella havia tornat a Londres, i havia tornat a venir per fer una altra visita. Ell s’havia plantat davant del mirall estret de l’armari, s’havia emprovat un parell de camises diferents. El nom del lloc era nou, tota una operació urbanística, amb cinema i gimnàs i restaurant i tota la resta, com si allò fos el coi de Califòrnia. Bé, nou de feia vint anys, més o menys. Eren just al costat d’on hi havia hagut l’antic camp de criquet, el que el iaio d’en Cairo havia ajudat a construir, havia treballat també a l’edifici del zoo, havia estat picapedrer aquí a les pedreres del castell. El pare li havia explicat que quan era petit sovint l’enviaven a buscar el vell, i el trobava assegut en una gandula al costat de l’antic pavelló, arrecerat del vent, mirant jugar en Tom Graveney, en George Headley, bevent tranquil·lament cervesa fluixa. De petit en Cairo sovint hi havia entrat d’amagat amb els seus amics, quan va quedar abandonat, i no era segur perquè hi havia esfondraments de terra. Corrien per l’herba alta, saltaven a les tanques metàl·liques retorçades que havien posat perquè no hi entressin els nens i els indigents, però que havien caigut o les havien tirat a terra. Hi havia fotografies de gossos, però no gossos. Potser havien caigut pels forats. En Cairo s’imaginava la terra bellugant-se a sota els peus, el món empassant-se’ls a tots.

—Sí, amb la intenció de mostrar com la gent té la sensació que hi ha sortit perdent.

Ella el va mirar des de l’altre costat de la taula. Semblava un home més jove, ara que no portava la roba de feina, pentinat amb ratlla i sense pols al damunt. Es portaven menys anys dels que ella havia suposat al principi, tot i que costava de dir. Ell parlava dels anys 1830, el còlera, com van cavar rases i pous, com van cavar túnels, com si realment hagués estat allà. Sempre l’hi podia preguntar, és clar. Se li escapava un fil del botó de dalt de la camisa i ella tenia ganes d’allargar la mà i agafar-lo.

—Crec que no’s que tinguin la sensació d’haver sortit perdent. És qu’han sortit perdent.

—I no seria el mateix, això?

—No, ‘xò’s part del problema, pensar qu’ho és. ‘Stem aquí asseguts en un dels llocs qu’hem perdut. Tu ho pintes com si fos problema nostre, que només va del que sentim, prò’s qu’hem perdut, i de fet el que sentim no té gens d’importància. És un fet. ‘S pot demostrar.

—Què es pot demostrar?

—El qu’ s’ha perdut, el qu’ s’ha perdut de debò. Fenyes, cases, seguretat i tal. —Es va aturar un moment—. Prò potser tens raó qu’hi ha les sensacions, també, de pèrdua, d’haver perdut.

No havia parlat mai de les coses així, d’aquesta manera, de vegades divagava quan havia begut, però qui hi havia disposat a escoltar-lo últimament? Ell sabia la història. Portava el nom d’un avantpassat que havia excavat el túnel de Netherton, que havia lluitat amb les mans i prou. Son pare tenia carpetes plenes d’històries familiars, història local, abans es dedicava a organitzar rutes a peu al llarg de la bretxa, passant pels túnels, explicant històries pel camí, enviava articles amb mapes i esbossos fets a mà al Bugle, o al Blackcountryman. De vegades la mare d’en Cairo li deia que parés de pensar en el passat. «Has de saber d’on vens per saber cap’on vas», era el que deia el pare. En Cairo opinava que potser seria millor no saber cap a on anaven, vist el que semblava que era.

La idea de derrota li va fer venir el cap quan boxejava, i això era el que havia estat ell, un boxejador amb una trajectòria de derrotes, hi havia gent que el contractava per a combats perquè feia quedar bé els contrincants, aguantava, els feia pencar, donava a la gent el que volien, cosa que no era el mateix que no ser bo en allò, ni de bon tros. Esperava l’oportunitat de dir-li a la Grace «Quan jo era boxejador…».

—Opino que tens raó, Cairo, que aquí hi ha una cultura que ha estat desatesa, oblidada —cosa que era el que ella havia arribat a creure, i era per això que era allà, es deia a si mateixa. La trajectòria de seva pròpia família havia passat per allà, al capdavall, i era per això que havia triat aquella ciutat de bon començament. Cap al final de la seva vida, el pare s’havia obsessionat per traçar les arrels de la família. Havia dedicat tota la carrera a escriure sobre els esclaus romans, les indústries de l’imperi, sobre els homes invisibles («I dones, també», sentia dir a la veu de la mare) que havien tret el plom de les mines, que havien forjat les cadenes, d’on venien, qui eren. No va ser fins ben bé els darrers dies, quan va tornar a casa de l’hospital per jeure al llit i contemplar els arbres de Hampstead Heath per la finestra, que ella va entendre que tota aquella feina també havia estat sobre ell mateix. Va resseguir les rutes per on s’havien desplaçat els seus avantpassats, des dels vaixells pirates i les cales i mines d’estany de Cornualla fins a Devon per fer de teixidors, en direcció nord cap a Kidderminster a buscar més feina, al Black Country com a mestres ferrers, i després cap al sud fins a Oxford i Londres. Durant les vacances familiars havien passejat vora l’aigua lluent, a l’illa de Tresco, a la de Bryher, s’havien imaginat com la marea se’ls enduia, les vores de les illes, el continent.

—Com a la tele i tal, als diaris, només ‘ns diuen qu’ som tots idiotes, ’ns fan quedar ‘n ridícul.

—Què?

—Com amb la roda.

Va donar uns copets a la portada del diari. La Grace era la que li havia portat el diari amb el titular sobre la nova roda de fira de la ciutat.

—’Questa gent s’ho deuen haver buscat —va dir, amb un sentiment que a ella li va costar entendre. Feia unes quantes hores que coneixia aquell home, o menys. Es va sorprendre a si mateixa quan es va fixar que no portava anell de casat, encara que allò tampoc no volia dir res. Fins ara havien parlat de pares i d’articles de diari.

—Quina gent?

—La gent qu’escriu aquesta merda.

—Però volen que la gent voti per marxar, és el que diu la majoria de diaris.

—Per ells només és un joc, un joc divertit, com si la vida fos un joc. M’hi jugo alguna cosa qu’ la gent qu’escriu ’quests diaris no votarà per marxar, segur qu’ells viuen en cases elegants de Londres i votaran per quedar-se. A ells tot’ls va molt bé, gràcies. És com’n doble joc.

—I qui juga, ara?

—Entens el que’t vull dir, però?

—No n’estic segura. Estàs dient que la gent d’aquí votarà en contra del que creguin que votarà el que ells perceben com l’elit?

—Ja hi tornes a ser. No’s qu’ho percebin. Hi ha un’elit.

—Però una part de l’elit volen que voteu per marxar.

—No ho diuen de debò.

—Què vols dir, que no ho diuen de debò?

—Ja t’ho he dit, tot són catxes i dobles jocs. Ells discutiran tots sobre el tema. Naltres votarem. A la votació sortirà qu’ens quedem. Ja ho arreglaran, si cal. Llavors ells passaran’l següent punt de la seva llista, ves a saber què, i tornaran a ser bons amics.

—Jo crec que ho diuen de debò; i si no què, tot és una gran conspiració?

—Tu ho has dit. Una conspiració de l’elit, i ‘questa paraula també l’has dita tu, per cert, són les teves pròpies paraules, contra la resta de naltres. Hauries d’apuntar ’xò, posar-ho a la pel·lícula.

—Ho faré. —De sobte va haver de riure.

—M’huries de pagar per tot això, ‘xò’s or. —Un ample somriure li va omplir inesperadament la cara—. Segurament guanyaràs n’altre premi. —Semblava que la seva indignació s’havia esgotat tota sola.

Ella s’havia assegurat de parlar-li de la pel·lícula sobre els Balcans, del premi que havia guanyat. Volia donar-li a entendre que era una directora de cinema professional, que la seva relació era professional. No volia pensar en ell com en un home atractiu. Al capdavall, potser ell voldria aprofitar per lligar, es faria una idea equivocada.

En Cairo va callar un moment, i després va afegir:

—Tens temps per fer n’altra copa?

—Sí, per què no? Gràcies.

Va tornar amb dues ampolles de cervesa.

—Salut. —Va inclinar l’ampolla cap a ella—. El que vull dir és qu’abans aquest lloc sortia’ls mapes, comptava per a alguna cosa. —Va fer un glop de cervesa—. I encara podria —va afegir, però ara no sonava tan segur.