Després

Pugen a poc a poc pel pendent cap a la carretera d’accés.

—Juro per Déu que ’questa pluja ja amaina —diu en Luke.

Ell i en Cairo aguanten dos extrems d’una lona encerada, amb llenya petita, draps i una llauna de gasolina xipollejant dins de l’hamaca que han format. L’Alan camina al costat d’ells, amb les mans a la butxaca. Havien d’haver cremat la brossa aquella tarda, qualsevol cosa que no poguessin aprofitar, però ara estava tot massa moll per fer-ho i s’hauria d’esperar. En Cairo no està segur que encara deixin fer focs d’aquests, si és que mai han deixat, i no veu clar per què haurien d’estar cremant coses per ordre d’en Tony, destruint alguna mena de prova. En Luke diu que ell es quedarà les coses i les guardarà al seu cotxe, així estaran seques.

—Què t’ha dit? —pregunta en Cairo a l’Alan.

—Només ha dit que s’hi ’stava posant ’mb ganes, la pluja, que millor plegar ara. Igualment, allà baix ’ls desguassos ’stan fets una merda. L’aigua ens arribaria’ls genolls.

—I què, ara fa d’home del temps, a més a més de tota la resta? O’s un cony d’enginyer de clavegueram.

L’Alan no diu res. En canvi, passa a en Cairo la paga. En Cairo aguanta la lona amb l’altra mà. Agafa fort els diners amb el puny tancat. Les venes se li inflen i s’imagina els punys embolicats, enguantats, els minuts abans que comenci un combat, abans del primer toc de campana.

—Diu qu’ podríem acabar això d’aquí a la setmana qu’ bé, si més no. —Hi ha gotes d’aigua atrapades al bigoti de l’Alan.

—Ha dit re de més fenya?

L’Alan no diu res.

—Càgontot —diu en Cairo, i sent el pànic en la seva pròpia veu, i desitja haver callat, desitja que no se li noti sempre tot. Per jugar a pòquer no serviria, això segur. Una altra possibilitat que se li tanca.

—Puges a Dudley després? —diu l’Alan.

—’M pensava qu’a tu no’t deixaven entrar?

—Puja després, si’t ve de gust —diu l’Alan arronsant les espatlles.

—Potser sí —diu en Cairo.

La pluja ha fet sortir caragols al camí. En Cairo va amb compte de no trepitjar-los, quan porten la lona al cotxe d’en Luke. Té molèsties al turmell, potser hi ha alguna cosa que no rutlla amb les clavilles que aguanten l’articulació a lloc, com si s’estiguessin afluixant, o rovellant, o el que sigui. Al final de la majoria de dies acaba anant coix, intenta embolicar-se’l quan surt a córrer, sap que això no li pot convenir gaire. Veu un caragol aixafat per una bota davant d’ells, passa pel costat d’un altre que encara belluga, encara lluita, amb la meitat del cos aixafada i deixant un rastre llefiscós darrere seu, amb la closca esmicolada. No és capaç de trepitjar-lo i posar fi al seu patiment. Està segur que el nano nou que va davant d’ells trepitja els caragols a posta.

—Vigila’ls cargols —li crida al nano.

—Què?

—Que vigilis’ls cargols. No’ls trepitgis.

El noi s’atura, es gira, se’l mira, espera que en Cairo es posi a riure, però no riu.

—‘Tas de conya?

—No, no foto conya. Vigil’on poses ’ls peus.

—I tu vigil’amb qui parles.

—Tot bé, Cairo, eh? No pateixis, tio. No pateixis, nano.

L’Alan passa el braç per les espatlles d’en Cairo. El noi sospesa la situació un moment abans de fer mitja volta i continuar pujant pel camí.

—Càgontot, Cairo. Calma’t, eh?

—Prò per què hauria d’aixafar’l cony de cargols? Qu’estan vius, collons.

En Luke es tomba portant la lona i en Cairo ha de tenir les mans ocupades, i el noi segueix pujant cap a la carretera davant seu. En Cairo li veu la forma de l’esquena, la postura, com es mou. Sembla el noi de Lupin Road.

—Ja’m diràs si després necessites l’auto, Cairo. ‘L portaré de tornada i després ‘niré a fer un beure —diu en Luke, i en Cairo sap que en Luke intenta fer-lo continuar parlant, veu el nano que el mira de mala lluna des de dalt de tot del pendent.

—Merci, company, segurament passaré un moment —diu, sense fer cas del noi.

Aquest sistema ja fa anys que funciona. En teoria en Cairo no pot conduir, li van retirar el carnet quan va tenir aquell atac després d’unes quantes commocions, després dels últims combats, fa cosa de deu anys. Ja fa anys que es troba bé d’allò, més o menys, però no ha intentat recuperar mai el carnet. Agafa el cotxe d’en Luke quan el necessita, puja caminant fins on en Luke el té aparcat davant de la porta del darrere, li omple el dipòsit o li passa un bitllet de vint de tant en tant, quan els paguen tota la setmanada. Fins i tot l’ha fet servir per portar la mare a visitar-se a l’hospital un parell de vegades. Tothom fa els ulls grossos. A en Luke també l’ajuda una mica, ell té els seus propis problemes, tot i que el cotxe ja no durarà gaire, és un Peugeot 206 vermell atrotinat amb un gran bony a la porta del darrere a l’esquerra. Ensuma l’olor de gasolina quan pleguen la lona encerada al maleter del cotxe.

—Vols que’t porti? —pregunta en Luke.

—No, tio. Vaig cap a l’altra banda —diu, encara que no sigui així.

Crida «siau» als altres. El nano ha parat de mirar.

—Duane, vine —diu un altre dels xicots joves. A en Cairo el nom li sona vagament. No està segur de què.

L’Alan crida en Cairo i li posa un bitllet de cinc a la mà i li diu que compri alguna cosa al menut, deu saber que va malament de quartos.

En Cairo gira a l’esquerra, de fet sense pensar, la direcció equivocada per tornar a casa, però almenys lluny del pub i de les converses de pub, cap a Great Bridge, amb el trànsit esperant als semàfors, gent que encara va a treballar i ell, en Cairo, que per avui ja ha acabat.

I gairebé el fa sentir bé, no tenir feina per fer, la sensació que el dia es desplega davant seu. La pluja ha amainat, el cel de sobre el castell de Dudley és d’un gris més clar, fins i tot hi ha alguna esgarrapada de blau allà d’on ve el vent. En Cairo pot passar sense el pub, haver d’esperar que obrin, després estar-se tot el dia allà assegut mirant com la llum canvia damunt la barra a mesura que passa el temps, una partida de billar, alguna cosa per menjar, allò és llençar els diners. A l’Alan tant li fa. Seu als bancs del carrer amb unes quantes llaunes quan al pub es neguen a servir-lo, tant li fa qui passa per allà, es treu la samarreta si surt el sol, crida hola si veu que algú el mira. Tot alegre, amic de tothom, fins que en algun moment se li gira la truita i és enemic de tothom, ell mateix inclòs. Tireu carrer avall abans que això passi, és el consell d’en Cairo als nanos més joves que van amb ell, fins i tot a en Duane, aquest nano de Lupin Road que pot pujar saltant per la muntanya i deixar-lo enrere i que no vol apartar la vista quan ell el mira. Tampoc no és que ningú no li demani consell.

Tampoc no és que no sigui amic de l’Alan. L’altra setmana va sortir amb ell, a baix a West Brom, perquè abans l’Alan hi havia anat a veure la seva exsenyora, i havien començat al Wetherspoon, allà als antics billars, i havien fet el camí de tornada de mica en mica, fins que van tornar a ser a dalt del turó. Un cabró boig s’havia enfilat a una taula d’un pub que no es recordava com es deia, pels carrerons de darrere Carters Green, i s’havia posat a cantar a plena veu càntics de futbol, del Wolverhampton, ni més ni menys, i tothom s’havia posat a tirar-li coses. En Cairo i l’Alan havien sortit al carrer rient, tirant amunt completament torrats i sorpresos de veure que encara no era l’hora de sopar. Després, van seure a la sala de l’Alan, on havia tingut la sala del davant, amb totes les finestres barrades amb taulons i dues gandules plegables de cara on abans hi havia la tele. Llavors en Cairo va començar a explicar a l’Alan allò de la Grace, n’havia de parlar amb algú o es tornaria boig, va mirar l’Alan adormit a la seva gandula sense la samarreta, amb un cendrer fumejant a un costat, un got amb l’ull de vidre a dins a l’altre, i va sortir sense fer soroll, va vomitar a la bardissa, va jurar que no ho tornaria a fer mai més.

Aquest és el truc de l’Alan a les festes, treure’s l’ull. L’havia perdut, d’un mal cop amb un got de vidre en una baralla amb els gitanos quan encara eren criatures. I el fet és que a l’Alan tant li fa, no li importa una merda, com explica alegrement a tothom que podria preguntar-ho, insistint una mica massa si voleu saber què en pensa en Cairo. La senyora i els nanos han tocat el dos, els mobles, també, els avisos de desnonament i les citacions judicials formen una catifa al rebedor, el bigoti es torna cada cop més llarg i magre, i si li preguntes com està et diu molt bé, tio, o fa una arronsada d’espatlles, o et diu que tant se li’n fot.

—Per què vols parlar’mb ella? —li havia preguntat l’Alan, quan va fer l’entrevista al mercat. L’entrevista i tota la resta. La va visualitzar un moment a l’habitació, dreta davant dels armaris amb miralls, intenta apartar aquella imatge. Havia volgut dir a l’Alan que era per poder parlar amb aquella dona dels cabells llargs i el micròfon i la pell suau, perquè quan passava que algú com ella volia parlar amb algú com ells, somreia a uns tios com ells? Grace, es deia Grace, però l’Alan ho sabia perfectament i ja havia dit que era una puta estirada i se n’havia anat amunt High Street.

—De la votació, ja saps, la d’Europa.

—Jo d’això nunsé re —va dir l’Alan.

—Has votat alguna vegada? —li va preguntar en Cairo.

—I una merda.

És això, a ell tant se li’n fot. En canvi en Cairo sempre havia estat orgullós de votar, era una cosa que li havia inculcat son pare.

—I mira si mai t’ha servit de gaire —era el que li deia l’Alan—. Mira’l teu voltant, reiet. Mira qu’ bé que va votar.

De tota manera, havia estat amb en Cairo que havia volgut parlar, la Grace, no amb l’Alan, ni amb en Luke o els altres. Quan havia parlat cap d’ells amb una dona que es deia Grace? Encara que ni això és veritat, perquè se’n recorda que sa mare tenia una cosina que es deia Gracie, que tenia un pastor alemany i una caravana a Bromyard. De tota manera, era Gracie, no Grace. Sap que això marca una diferència.