Abans

La roda de fira anava més de pressa del que la Grace s’havia imaginat, com una atracció antiga. Hi havia criatures corrent al voltant de la base, rient i xisclant, era divendres a la tarda. Els infants portaven galetes amb cares d’emoticona fetes amb glaça o xocolata; les cares blanques i marrons de les galetes perseguien les cares blanques i marrons dels nens, que reien i giravoltaven a la plaça de sota. Ell li va explicar que quan van muntar la roda a Birmingham els comentaris que se sentien eren en francès, descrivien el que podies veure si t’elevaves sobre París. Va dir la que la gent volia deixar-ho, sentir que t’explicaven coses dels Champs-Élysées mentre et miraves el trànsit de les Midlands. Aquí no hi havia comentaris, el vent et fuetejava inesperadament quan et transportaven per damunt dels edificis.

Quan pujava passava també per davant del pub de sota: The Saracen’s Head and Freemasons’ Arms, el cap del sarraí i l’escut dels francmaçons, deien les lletres austeres, i quina història s’amagava en aquell nom?, es va preguntar ella. Aquell havia estat el seu club de boxa, li va dir ell. El Saracens, allà al costat dels venedors de patates, uns graons que baixaven entre la penombra de la pols de patata i els llums del gimnàs. En Cairo li va explicar que havien obligat el club a canviar de nom (abans era el Saracen’s Head) i també havia hagut d’abandonar l’escut amb un cap tallat i amb barba, per tal d’aconseguir alguna subvenció. Políticament correcte, va dir ell, amb el mateix to inexpressiu amb què havia descrit la confusió de Birmingham amb París, com si parlés d’un canvi de temps, i va continuar mirant fixament mentre parlava, i ella no havia dit res i havia fet que sí amb el cap. Va dir que de tota manera ara ja no anava al club, però per ell era important.

Hi havia molt de verd al voltant del castell, que es va fer visible com un os al descobert, per damunt de la teulada del pub, i també els turons que formaven ondulacions des dels afores de la ciutat. Quan tornés filmaria el zoo que hi havia a la zona del castell. Volia imatges de llames, lloros i girafes, i la banda sonora de persones lamentant el que havien perdut, i alhora els xiscles dels infants que jugaven i reien. Ara tenia alguna cosa definida, una forma per al que estava fent. Havia de tornar una trucada a un productor de la BBC sobre l’entrevista d’en Cairo, podria ser que la volguessin fer servir. El vent bufava quan van arribar a dalt de tot de l’arc i ella va mirar a través de la malla blanca de la roda i es va recolzar en ell mentre tornaven a baixar cap als edificis.

—‘Xò està molt bé —és el que va dir ell, però amb una inflexió genuïna a la veu, una sensació de gaudi. Van tornar a sentir els xiscles dels infants, els sorolls de persones felices. Allà hi havia coses que no quadraven, aquella era la sensació que tenia. Es va quedar recolzada en ell mentre baixaven i tornaven a pujar.

Ell li va explicar que allò era un país muntanyós amb vistes llargues. L’havia portat a dalt del turó, el mont en deia ell, van mirar al lluny cap a Malvern, li va explicar que abans allà on eren ells hi havia hagut un mirador, una torre de guaita amb un telescopi al capdamunt, construïda per vigilar els francesos quan Napoleó amenaçava amb una invasió. Es podia veure el mar, llavors, va dir, l’illa de Lundy al lluny, a l’aigua marró i agitada entre Anglaterra i Gal·les. S’havien posat parades de fira allà al mont i la gent feia cua per pujar-hi i mirar. Després hi havia hagut un pla per construir l’edifici més alt del món als terrenys de l’antiga acereria, on ara hi havia el centre comercial.

—Això t’ho estàs inventant —va dir ella.

—Una cosa així no’s pot inventar —va ser el que li va contestar ell.

Ella va pensar un altre cop en els diaris. Hi havia una cosa que semblava estranyament equivocada, en un país capaç de ridiculitzar una cosa tan innocent com una gran roda de fira girant per damunt dels edificis de la ciutat, de no fer cas de la vista cap als turons de més enllà, una mena de fissura profunda que tenia a veure amb alguna cosa més que atraccions de fira i maneres innocents d’entretenir-se deu minuts quan la primavera floria a Anglaterra.

Després van seure al Saracen’s Head, en una taula prop de la finestra. Veien la roda de fira que girava, si bé ara les criatures ja se n’havien anat a casa. Passava gent travessant de plaça, treballadors de les oficines de l’ajuntament que hi havia a prop. Quan la porta s’obria, en Cairo hi feia una mirada ràpida, observava com qui fos que entrava es dirigia a la barra, i després es tornava a centrar en la Grace. No parava de toquetejar la vora d’un sotagot.

—Estàs bé? —va dir ella. I després d’una pausa, va afegir—: Gràcies per aquesta tarda. De debò que m’has ajudat molt amb tot això. Ho aprecio molt.

Havia donat fer fet que venir al pub era bona idea, però ara no n’estava tan segura, per la manera com ell mirava per la finestra i després a la porta, i després hi tornava, com jugava amb el sotagot. Ella li havia preguntat pel gimnàs, el club, o com en diguessin allà, i ell havia dit «Això deixem-ho estar, és cosa meva», però era possible que fos per allò. Havia dit que feia molt de temps que s’havia allunyat d’aquell ambient.

Ja feia deu anys de l’última vegada que en Cairo havia estat allà. La Nat i ell hi venien sovint, el dissabte a la nit, i si ell estava entrenant bevia aigua amb gas i algun xarop de fruita i s’estava dret amb l’esquena ben recta al costat de la porta i deixava que la gent el mirés i el saludés amb un cop de cap, i de vegades algú se li acostava i li donava la mà i li preguntava quan seria el proper combat, i havia estat bé, ser algú. Ara podia veure el seu reflex al mirall des d’allà on seien, amb la Grace al costat, i no volia veure ningú que el conegués. Allà hi ha en Cairo Jukes, el vell boxejador, potser diria la gent, si és que deien alguna cosa, fent el ximplet amb aquella dona, mira. Deu pensar que és d’allò més especial.

—Te’n ve de gust una altra? —va preguntar ella, assenyalant amb un gest la pinta que s’havia begut sense tastar-la.

Portava el cotxe, cosa que era un altre motiu per no beure, i tenia diners a la butxaca, però hi havia els diners que devia a la Natalie i els que havia de donar a en Luke, almenys hauria de posar gasolina al cotxe, pagar una mica del lloguer de casa, passar-li alguna cosa a la Stacey-Ann per a en Zachariah. S’hauria d’haver quedat fora del pub. «Les dones com ella al final només porten problemes, tio», és el que li havia dit en Luke. En Luke no estava malament del cap, no com l’Alan. Fins i tot en Luke, donant-li una mena d’avís.

—Vaig a buscar-la —va dir, i es va aixecar.

—No, deixa’m a mi —va dir ella, i de cop i volta això el va fer enfadar, la facilitat amb què anava tot, la comoditat amb què ella seia aquí i després s’oferia a convidar-lo i el mirava com ho feia ella, des del món d’ella que no era el seu. El que res no costa, res no val. Potser ella tornaria a Londres aquesta nit, o potser no. Tot era molt senzill. Ella li va posar la mà damunt la seva, li va somriure, i ell va notar com la ràbia es tornava a bellugar dins seu, com s’agitava, com anava i venia i es convertia en altres coses. Ell volia que deixés la mà damunt la d’ell. La va mirar, però ella ja s’havia girat per anar a la barra. Va canviar de posició a la cadira, va mirar el sol a fora a la plaça, va intentar gaudir de les coses mentre eren aquí.

Ella volia dir-li que ho podia carregar al pressupost de la pel·lícula, passar-ho com a despesa, però per descomptat no tenia pressupost. Va suposar que era el fet que ella pagués les begudes que el molestava, tot i que ara semblava que s’havia tranquil·litzat, assegut allà a la taula.

—Hi ha un lloc —li va dir quan va tornar a seure amb ell—, un restaurant indi, en tinc l’adreça. És força a prop, crec. Sé que alguns activistes de l’UKIP s’hi reuneixen un divendres a la nit, una persona amb qui he parlat. Pensava si et faria gràcia anar-hi. Vull dir, si després no estàs ocupat ni res. Podria trucar a la gent amb qui vaig parlar, però he pensat que hi podria anar pel meu compte i donar un cop d’ull. A més, encara no he menjat curri aquí, com m’ha dit la gent, es veu que té molta fama i tal. Podria ser divertit.

El que el va decidir va ser que ella digués que podria ser divertit. De fet, va fer servir la paraula divertit. Era una persona que feia servir paraules com divertit o meravellós, i ell no estava segur de si havia conegut mai algú que parlés així en la vida real, o de fet en qualsevol altre lloc. Li va fer l’efecte que s’obria alguna cosa. Potser estava bé, tornar a canviar al cap d’uns anys, sentir que s’estava convertint en alguna cosa nova, quan havia donat per fet que s’encongiria fins a desaparèixer.

Ella va esmentar el nom de Jamie Iqbal i això el va fer riure. Ella va dir una cosa seriosa sobre com una estratègia del partit, de l’extrema dreta en general, per tal de legitimar-se, era utilitzar persones de color. Aquella va ser l’expressió que va fer servir, persones de color, i ell la recordava com una cosa estranya. En Zachariah era una persona de color, en Cairo no. Era això el que volia dir? En Jamie Iqbal era una persona de color, sí. La idea que gent com la Grace pensés que determinades opcions polítiques eren il·legítimes, i com això podia fer que aquestes opcions resultessin més atractives per altres persones, això era el que ella no entenia. La gent estava farta que li diguessin què havia i què no havia de pensar. Hauria d’intentar explicar-l’hi. Un altre cop. Aquí no, però, ara mateix no.

—Conec ’n Jamie, vam ser amics fa temps, suposo. Serà ell qui’ls utilitzi, per’xò no pateixis.

Durant un moment l’havia amoïnat que potser la persona amb qui havia estat parlant era en Tony, era possible, però hi havia una part d’ell a la qual no li hauria fet res trobar-se amb en Tony i la Natalie, activistes de l’UKIP si això era el que eren ara, si és que se’n deia així, amb la Grace al seu costat, la manera com els podria mirar als ulls i ells li podrien donar una part del respecte que se li devia, segurament es quedarien amb la boca oberta. En lloc de riure’s d’ell. Sabia que ho feien, que ell era cosa del passat i que el deixaven en ridícul, si és que mai parlaven d’ell.

Es va tornar a veure reflectit a la finestra. Es va imaginar l’home d’allà aixecant-se, agafant la mà a la Grace, allunyant-se cap a una vida completament diferent.

El restaurant era en una carretera secundària de Tye, en un polígon industrial, no gaire prometedor. En Cairo veia el viaducte del ferrocarril que sortia de Stourbridge per damunt dels magatzems grisos, i el cel que ja estava il·luminat per sota amb la llum taronja dels fanals. Era més tard del que a ell li hauria agradat.

Al diari en Jamie parlava d’organitzar vetllades de gala, amb molta gent, al seu nou local. Allà es podria menjar un curri al costat del ring i veure els combats, i també hi hauria cantants, números de cabaret, entre els matxs. En Jamie, que no tenia vergonya, deia que volia portar una mica de Las Vegas al Black Country, cosa que va fer riure en Cairo quan son pare li va passar el Dudley News i va dir: «Has vist què f’ara ’quell amic teu?». Però, igualment, era una cosa que feia pensar. Tot i que no sabia què passaria amb la Grace, i les seves preguntes.

—Com si aquí no hi hagués empreses de taxis —li va dir ella, somrient, quan ell va insistir a agafar el cotxe, amb un parell de pinces, i havia d’anar amb compte, això ja ho entenia.

—‘Xò no’s Londres, saps? —va dir, no estava segur del tot de què volia dir amb allò i es va alegrar que ella no hi insistís. Quan va anar a aquells combats a Londres, la gent havia estat més o menys com la de casa. Aquella dona no era res d’allò, amb el seu vestit estampat i la jaqueta de punt i una gran quantitat de cabells, i la idea que les coses podien ser divertides. S’havia anat a canviar i ell l’havia esperada al bar de l’hotel, havia tingut prou seny per prendre una Coca-Cola. Quan va entrar canviada al bar li van venir ganes de dir-li que estava molt guapa, però no va dir res de res.

El que res no costa, res no val. Ella havia viatjat, fent pel·lícules, parlant amb gent, a Sèrbia i a Kosovo i a Grècia, llocs que sortien a les notícies, i a ell el va sorprendre la quantitat de coses que una persona podia saber i no saber. Ella sabia una mica de rus, li havia dit unes quantes coses, i com podia ser que algú es posés a aprendre rus? Potser les persones llestes sempre eren ingènues.

—Ell lloc aquest serà més bast del que sembla —va dir. I ho va dir per fer una broma, perquè per fora no semblava gran cosa. Van fer una volta per no trepitjar un bassal de vidres trencats. Quan van aparcar, en Cairo es va adonar que era l’antic local social de la fàbrica. La fàbrica feia molt que havia desaparegut. Hi havia unes cases de color carabassa construïdes al que havia estat el camp de futbol i el club de botxes del darrere. Recordava vagament haver-hi estat una vegada amb el pare. Ella se li va agafar de bracet i va dir:

—M’hauràs de cuidar, doncs. —Va notar el cos d’ella contra el seu i el frec dels cabells a la galta.

Hi havia uns lleopards de pedra a banda i banda de la porta i un home alt i cepat amb guants blancs dret just a l’entrada per agafar-los els abrics i acompanyar-los a la taula. El local no estava ple, hi havia un parell de grups grans rient i parlant tots alhora, brindant i fent dringar les copes, gent que aquell vespre s’havia mudat per sortir. Hi havia taules amb nens que menjaven gelat, unes quantes parelles que s’inclinaven cap a l’altre per damunt del menjar. Hi havia espelmes parpellejant en suports daurats. En Cairo es va trobar una mica més a gust, va reconèixer els elefants del capdamunt de l’escala, i els paravents de fusta i els llums. Va posar la mà al front ample d’un dels elefants, la fusta era freda al tacte. Va veure que el cambrer el mirava, i la Grace també.

—Abans eren en un altre lloc —va dir, a tall d’explicació.

I era cert, eren en un local de Dudley on solia anar amb la Natalie, però que havia tancat, decorat amb elefants tallats, estanys i fonts amb aigua d’una manera molt semblant al local on eren, i això ja era propi del Jamie que recordava, amb grans idees, però mai seves. I van passar pel restaurant seguint el canal estret que travessava el terra i feia giragonses entre les taules fins a tornar a una font central. Se sentia el soroll de l’aigua que corria i brillava. Hi havia carpes koi nedant a tocar dels peus.

—Aquest lloc és increïble —va dir ella—. M’encanta.

I era veritat, perquè hi havia una cosa que li volia dir a ell, sobre com, malgrat tot el que explicava ell de pèrdues i derrotes, allà hi havia gent que s’ho passava bé, que aprofitaven al màxim el que podien, tiraven endavant les seves vides. Els animals del zoo al centre de la ciutat, pujar a la roda de fira, el so de rialles: això també formava part del relat, volia dir ella. No era tot ni tothom que s’enfonsava, li semblava a ella, no de la manera com ho descrivia ell. La veritat era que les persones amb qui havia parlat, amb l’excepció d’en Cairo, havien dit que votarien per provar què passaria, que al país li aniria bé anar tot sol pel món. Fins i tot el pare d’en Cairo ho havia dit, en certa manera. La gent arronsava les espatlles i deia que tampoc no n’hi havia per tant. La Grace havia après a pensar que això era il·lusori, s’havia contingut per no dir-ho a les entrevistes, però ara ja no n’estava tan segura com abans. Va pensar en la seva mare remugant davant de les notícies de la televisió, la va sobtar una cosa que li havia dit en Cairo: «Se t’ha acudit mai que podries equivocar-te?». Ella dubtava que li hagués passat mai.

En Cairo va dir que ell no havia estat mai aficionat al picant quan el cambrer els va posar al davant el que havia demanat l’altre. La Grace es va amoïnar un instant per si allò el feria, es va preguntar per què li importava, i mentrestant ell trencava amb compte un tros de pa naan, mirava els plats que hi havia entre tots dos.

Se li havien escapat uns quants cabells del clip i li queien damunt del coll, i ell la va mirar i li va semblar que això deia alguna cosa d’ella. Que tenia una mena de despreocupació, va pensar ell, que quan tenies tantes coses a favor no havies d’anar sempre amb compte, et podies permetre despreocupar-te. La Grace va mirar cap a una taula que va dir que devien ser de l’UKIP, encara que a ell se li escapava com ho podia saber. Mirava la manera com els cabells li queien damunt del coll, volia tocar-li els cabells, el coll.

Va ser per això que la baralla el va agafar per sorpresa. Hi va haver un crit unes quantes taules més enllà, de darrere d’un dels paravents de fusta que dividien l’espai, vidres trencats i el xiscle d’una dona, el soroll de coses capgirades. Dos homes van travessar del cop el paravent i van continuar pegant-se i rodolant fins a caure mig a l’aigua. Una carpa va fregar l’orella de l’home de sota. L’home de dalt tenia un estrip a l’espatlla de l’americana, li sortia un fil de sang de darrere l’orella. Respiraven feixugament, es colpejaven l’un a l’altre per terra, mig a dins i mig a fora de l’aigua. En Cairo es va adonar que la baralla s’havia esgotat tota sola, va sentir com un dels homes grunya «Prou», si bé no sabria dir si era una afirmació o una pregunta.

Ara els cambrers s’havien posat a córrer, i l’home de la porta també, mentre es treia els guants blancs d’una estrebada, i els homes forcejaven a poc a poc, amb la taula tombada una mica més enrere, i dones, xicotes, germans i amics allà drets tapant-se la boca amb les mans de l’ensurt, i globus platejats amb el número 40 imprès suspesos en l’aire al seu voltant. Aquells dos homes havien estat menjant junts. I semblava que la cosa s’acabaria allà, una mena de distracció menor, entreteniment, i que els homes s’espolsarien la roba a l’aparcament de fora i després potser fins i tot continuarien la celebració d’aquell vespre, amb una anècdota per riure l’endemà a la tarda al pub, quan l’home alt i cepat de la porta, amb els cambrers animats i valents per la seva presència, va anar i va agafar el paio que era dalt d’una manera una mica massa agressiva, i en Cairo va veure que li feia un petit toc als ronyons mentre l’aixecava, i tampoc no se’l podia criticar, de fet, però tota la família i els amics també ho van veure, la seva taula havia acabat tombada, el menjar i la vetllada se n’anaven a fer punyetes, i llavors va ser quan va explotar tot.

Un dels homes que hi havia dret al costat de la taula tombada es va posar en moviment, amb les ulleres tortes
a la cara vermella, es va ajupir i va agafar un got d’una pinta que ja estava trencat i el va tirar al porter. El va tirar sense apuntar, va fallar per uns quants pams, i el got es va rebentar contra la paret on seien en Cairo i la Grace. En Cairo va notar que li queien un parell de trossets de vidre, va allargar la mà, va tocar el braç de la Grace a l’altre costat de la taula i li va fer un gest perquè s’ajupís, perquè havien quedat allà encaixonats, de fet li va posar la mà damunt del cap, però ella va maniobrar per apartar-se i tota la gent del restaurant es va aixecar, o es va amagar a sota les taules o va fugir corrents. En Cairo va veure una família de quatre, els nens amb camises a joc, un d’ells agafant un gelat com si fos un ocell ferit, que s’afanyava a pujar les escales cap a la sortida. Es va sentir soroll de més vidres trencats.

Els homes que havien començat la baralla eren a mig camí de la porta, esperonats per cambrers i cuiners, que havien aparegut com per art de màgia. Un home amb roba blanca de cuiner tacada brandava un corró de cuina pesant. En Cairo es va preguntar si tornaria a dins a buscar un ganivet. Un dels elefants de fusta va trontollar i va caure estrepitosament de costat. La gent de la taula anava seguint, com en una rua de carnaval, i ara tant homes com dones repartien cops de puny, els uns als altres, als cambrers.

Un home va ensopegar, va començar a caure en direcció a la taula d’en Cairo i la Grace, era l’home que havia llançat el got, n’estava segur, però no tenia ulleres a la cara, segurament era el germà de l’home. No sabia com, però unes estovalles li havien quedat enganxades a sota del cinturó, de tal manera que arrossegava curris i adobs tombats que anaven deixant rastre a la roba blanca darrere seu. Va ensopegar sense control amb en Cairo, fent girar els braços com aspes de molí, per tant en Cairo li va pegar amb el puny, instintivament la primera vegada, i quan l’home no va caure a terra, sinó que va agitar els braços encara més desenfrenadament davant seu, un segon cop, amb més intenció, i no va connectar perfectament, però en tot cas aquell tio se’n va anar per on havia vingut, trepitjant el menjar que havia escampat darrere seu, esquitxant-se els pantalons de korma i rogan josh i escampant condiments per la sala abans de caure rodó a terra, des d’on dos cambrers el van arrossegar cap a la porta.

I llavors es va acabar tant de cop com havia començat i tota la sala va quedar en silenci. Es va tornar a sentir el soroll de l’aigua que corria i la música de sitar. Hi va haver un crit a fora l’aparcament, i després un altre, i un altre, i els cambrers i el personal de cuina van tornar a entrar per la porta i es van posar a recol·locar taules i cadires, escombrar els vidres, i en mitja dotzena de taules separades la gent va seure o va sortir de l’amagatall i es va espolsar i tothom intentava decidir què fer.

—Ostres! —va dir la Grace, una mica sense alè—. Això no m’ho esperava. Estàs bé?

—Estic bé —va dir ell, una mica indignat per la calma amb què parlava, havia esperat que estaria una mica més trasbalsada, de fet ho desitjava.

Ella li va posar la mà als cabells i en va treure alguna cosa. Ell es va tocar la mà dreta, notava com es començava a inflar, s’hi havia fet alguna cosa quan el cop de puny no havia connectat bé.

En Jamie Iqbal es movia entre les taules amb el seu vestit car i intentava tranquil·litzar la gent que s’aixecava per anar-se’n. Quan va arribar a en Cairo, li va allargar la mà per fer una encaixada, i en Cairo li va haver de donar l’esquerra.

—Em pensava que t’havies mort —va dir en Jamie—. Quant de temps.

En Jamie els va traslladar a una taula al costat de la barra, va fer una copa amb ells, els va portar conyacs i un parell de talls de pastís mentre els cambrers continuaven recollint cadires de terra i posant estovalles netes, i els de la reunió de l’UKIP, que sí que era la taula que la Grace havia identificat, repartien fullets a la gent que s’havia quedat. Una dona va assentir amb entusiasme al que li deia una altra dona.

—Si sortim de la UE no passarà res d’això —va dir la Grace de broma, però ni en Jamie ni en Cairo en van fer cas. Llavors, quan s’estava emborratxant, els va explicar una història d’una vegada que era en un bar per algun poble de Sèrbia, i hi havia hagut una baralla, i el bàrman havia disparat una arma de foc al sostre, i en Jamie i en Cairo havien semblat prou impressionats, en Cairo amb la mà dins d’una galleda de gel.

En Cairo gairebé va dir a en Jamie que volia tornar al ring, allà mateix, va ser llavors que li va venir la idea al cap. En Jamie va dir que els demanaria un cotxe quan volguessin, va aixecar una cella quan en Cairo va dir que conduïa ell però no va dir res, es va disculpar de nou per les molèsties, va fer que no amb el cap quan es van oferir a pagar.

—’Quets malparits no saben beure —va dir, i després es va disculpar a la Grace pel vocabulari—. ‘Stàvem a punt de treure el pastís d’aniversari, i al cap d’un minut han armat tot un sidral. Uns malparits de Brierley Hill. Ha explotat un d’aquells enfrontaments de família, així com si res.

—Ells ja ho fan, això —va dir en Cairo.

—Ells ja ho fan, això —va dir en Jamie.

I tota l’estona que en Cairo parlava amb en Jamie, notava que la Grace el mirava, i va posar la mà bona damunt la taula, i durant una llarga estona va semblar que les seves mans es quedaven allà l’una al costat de l’altra, i després les mans es van tocar i la Grace va posar la mà a sobre de la d’ell, i ell no la va mirar, notava com ella el mirava i sentia la mà reposant allà al damunt.

—Bé, sembla que tu encara aguantes prou bé’l tipus, Cairo —va dir en Jamie—. Cuida’t molt, tio, ’m sents? I n’altra vegada mira que passin menys de deu anys, eh?

Quan en Jamie se’n va anar van moure les mans. En Cairo va dir que li sabia greu i la Grace va dir que no s’havia de disculpar per res.

Va deixar la mà inflada descansant damunt del volant, va conduir tan bé com va poder amb allò i les copes. Tenien les finestres obertes i l’aire fresc hi ajudava, l’olor de flors i del tub d’escapament del cotxe. Hi havia una olor dolça i enganxifosa que de vegades el vent portava des de la fàbrica de cervesa quan era petit. La fàbrica de cervesa ja ho hi era, és clar. Ja eren gairebé a l’hotel, frenant a baix de tot de Castle Hill, i ell tenia intenció de dir-li alguna cosa sobre l’antiga estació de tren, tancada des de feia molt, pensava si esmentar les flors plantades a la rotonda, amb fons de la UE, quan uns llums blaus, que semblaven enormes, van il·luminar el vidre del darrere. Va veure el cotxe de policia al retrovisor. Va notar que se li regirava l’estómac, es va desviar per la pista que anava pel costat del zoo, cap a l’antiga estació de mercaderies, va decidir que tant per tant els diria directament allò del carnet, no valia la pena deixar que ho esbrinessin ells. Hi havia això, i l’alcohol. Va sonar un moment una sirena i el trànsit del semàfor es va desordenar, els cotxes es van apartar en angles estranys respecte a les línies blanques. El cotxe de policia va passar pel seu costat —en Cairo va veure una policia jove que parlava, el va mirar de cua d’ull— i va anar de dret al buit que havien deixat els cotxes aturats, amb la sirena posada un altre cop, i va córrer cap a la carretera de Wolverhampton. Va necessitar un moment per ser conscient que se n’havien escapat. Va sospirar, havia estat aguantant la respiració.

—Hauríem d’haver agafat un taxi, Cairo. No voldria portar-te problemes, ni que creguessis que m’havies de portar amunt i avall. —La veu sonava calmada en la foscor.

—No m’has tirat tu’l beure coll avall —va dir ell, va ser conscient del seu accent mentre ho deia, es va adonar que l’havia estat suavitzant, naturalment, per ella, sense ni tan sols ser-ne plenament conscient fins ara, i també d’haver pensat que estaria bé dir alguna cosa sobre el que havia begut, per no parlar del carnet. Sense el cotxe, ella no seria allà.

—Pren-t’ho amb calma —va dir ella.

Els llums del trànsit els il·luminaven la cara i ell va dubtar si podria passar alguna cosa allà al cotxe, tots dos conscients de l’altre assegut en la penombra. Però no va passar res, van seure al cotxe amb els llums de l’hotel visibles a través dels carrils de la carretera que tenien al davant, i ell no volia que la nit ja s’acabés.

—’T vull ensenyar una cosa —va dir, i va aparcar el cotxe a la pista entre una paret mig enrunada i una tanca.

—Què hi ha aquí baix? —va dir ella, amb una punta de preocupació a la veu que a ell no el va molestar gens. El va fer sentir bé. Havia recuperat el control. La protegiria. Va apagar els fars del cotxe i la pista es va perdre en la foscor com si es fongués amb la muntanya mateixa.

—Ossos d’elefant —va dir ell.

Abans ella havia esmentat les coves, com havia anat al nou centre d’informació turística del canal i havia filmat les gavarres estretes il·luminades pel sol. Ell li va parlar dels quilòmetres de túnels que hi havia allà baix, prohibits, inexplorats, de com sovint hi havien intentat entrar de petits, li va explicar una història llarga i intricada d’un paio que feia anys s’havia amagat allà amb una arma de foc, una mena de setge. Els setges eren bastant el seu tema, això almenys ja ho sabia.

La Grace va agrair l’aire fresc, es va dir que no estava borratxa. Ell va obrir el maleter del cotxe i hi va buscar a les palpentes, a les fosques i amb la mà dolenta, va renegar en veu baixa, i ella va pensar un moment què devia ser aquell soroll de metall i què podia treure del cotxe amb aquelles mans, i que a aquell home no el coneixia de res, de fet, quan de sobte va quedar il·luminat per la llum de la llanterna que tenia a les mans. Li va acostar una segona llanterna, i ella la va agafar, i va mirar la corda i els draps vells i les fustes i els trossos de cadena escampats pel maleter del cotxe, coses de la seva feina, va suposar, però li van fer venir una esgarrifança.

—Temps abans tiraven els animals morts del zoo ’quí baix, n’un antic pou de la pedrera.

Una mica més avall del camí hi havia un forat a la tanca. Hi havia un cartell d’un gos guardià, però no van sentir cap gos, ni res, al llarg del camí que passava pel costat del que semblava un penya-segat. Eren en algun punt de sota el castell. Al llarg del camí es veien els solcs d’antigues vies de tren.

—Com més temps ens quedem aquí drets, més fàcil és que’ns atrapin —va dir ell, i va passar pel forat.

—On anem? —va dir ella—. Què hem vingut a buscar?

—Ossos d’elefant —va repetir ell, i va il·luminar amb la llanterna el mur que tenien al davant i la foscor d’una obertura a la roca que semblava treta d’un conte de fades.

—Anem —va dir ell. Les llanternes van fer ziga-zagues per un revolt de la paret del túnel i van entrar a la falda de la muntanya.

—A poc a poc —va dir ell.

Ella va mirar el terra de pedra sense polir que il·luminaven els dos rajos de les llanternes, es va imaginar éssers estranys allà on acabava la llum. El terra va desaparèixer i en Cairo va estirar el braç per aturar-la.

—A poc a poc —va repetir—. És aquí.

Es van acostar molt lentament a la vora del forat que tenien al davant, van aixecar les llanternes per damunt del caire. Molt avall, ella va veure alguna cosa apilada, la textura d’una platja de còdols, podien ser ossos. Una platja feta d’ossos, allà baix també hi havia aigua, hi havia alguna cosa freda i humida en l’aire que pujava del forat.

—Una vegada aquí hi van tirar un elefant —va dir en Cairo—. S’havia mort al zoo i ningú no sabia com treure-se’l del damunt. Tot aquell estiu hi va haver una plaga de mosques vironeres a la ciutat. Encara hi és, crec. En Tony ens enviarà un dia aquí baix a buscar el marfil, t’ho juro, quan hàgim cavat i tret tota la resta.

Va apagar la llanterna. Hi havia la llum de la llanterna d’ella al pou que tenien a sota. No era tan fosc com ella s’hauria imaginat, enterrats dins d’un turó.

—Mira enlaire —va dir ell.

La part de dalt del pou s’obria al cel nocturn. Unes formes aletejaven a través de la zona de foscor més clara que era el cel. Se sentia una mena de grinyol feble.

—Ratpenats —va dir ell.

Es van quedar allà una estona, a la vora del pou ensorrat, al terra del túnel, mirant enlaire al cel. Va parpellejar una llum i ella va pensar un moment que era una estrella, però després va veure que era un avió que virava. Era bonic igualment.

Ell va dir que era millor no aixecar les llanternes durant el camí de tornada, per si de cas hi havia guàrdies de seguretat fent la volta. Li va explicar que durant la guerra hi havia hagut un pla per instal·lar una minifàbrica de municions als túnels de sota el castell, que hi havia una ciutat a l’ombra a sota de la real, que tot allò era una malla d’ossos, fòssils, animals del zoo, epidèmies i pous del còlera. Semblava important per a ell, la idea que no tot es podia veure. Que hi havia alguna veritat fora de l’abast del que es podia filmar o raonar.

Quan tornaven a ser prop de la boca del túnel, van sentir rodes de cotxe al camí, van veure uns fars que il·luminaven les parets un moment i després s’allunyaven. El cotxe semblava molt a prop, i el motor va ressonar al túnel, i després va passar, i la remor es va quedar, i el soroll de quan va tornar a allunyar-se. Es van quedar molt a prop l’un de l’altre per esperar que passés el cotxe, amb les llanternes apagades. Quan van estar segurs que el cotxe ja no hi era es van moure i van topar, mig per accident, les cares molt a prop en la foscor, i llavors es van fer un petó, amagats allà dins del túnel durant una estona, recolzats a la paret on la superfície passava del ciment a la pedra calcària.