Abans

Va intentar veure la casa amb els ulls d’ella, va entendre que no podia. Hi havia pètals de flors a l’aire i una brisa
que arribava a través de la pantalla d’arbres de darrere les cases, unes casetes que gairebé es podien considerar cottages, i que sonava com el mar. Les hortènsies havien començat a florir aviat. Els nous veïns havien deixat un sofà mig a la vorera perquè se l’emportessin els de la brossa.

Va mirar la Grace, va apartar la vista, la va fer passar pel caminet, es va renyar un altre cop per allò que fos que li havia agafat. Ella havia dit que buscava persones que pogués entrevistar per tenir informació de fons, fer un retrat del lloc, sense opinions, sinó més aviat històries, capes, profunditat, com eren abans les coses, com havien canviat. Ell va dir que els seus pares serien perfectes. L’expressió «els meus pares» se li va fer estranya, no estava segur d’haver-ho dit mai així, ell sempre havia dit «mons pares», i de fet es referia al pare. «Ho deus dir de broma, Cairo», és el que li va respondre la mare. En Cairo no havia fet servir la porta del davant des del dia del funeral de la seva àvia, anys enrere, sempre feia la volta i entrava pel darrere. Son pare va obrir la porta abans no hi arribessin. La mare era més enrere al rebedor, com una ombra, amb una safata de galetes a les mans.

La Grace li va allargar la mà al pare per fer una encaixada i durant un moment ell va patir per si l’home no l’hi agafava, o no sabia què fer, però naturalment li va donar la mà i li va dir que passés.

—Quines hortènsies més boniques tenen —va dir la Grace.

El pare va somriure, les coses anirien bé. Ella era una dona que deia molt fàcilment que li agradaven les coses. Les hortènsies estaven prou bé, no els hauria fet mal arreglar-les una mica. Son pare no havia parat de queixar-se d’elles tota la setmana.

Van seure a la sala del davant. La Grace i en Cairo van seure. La mare es va quedar plantada al llindar de la porta. El pare es va quedar dret d’esquena a la paret mentre ells prenien el te i agafaven galetes de la safata i seien al costat de la tauleta repolida de sota la finestra. La llum es filtrava per les cortinetes.

En Cairo es va aixecar per deixar seure son pare, tot sense traça, va fregar la panxa del pare quan es va acostar a la butaca. Ho haurien pogut fer al darrere, haurien tingut més espai, però naturalment havien de fer servir la sala bona. La Grace va preparar la càmera. El pare es va deixar caure a la butaca. En Cairo va sortir amb compte al rebedor i va tancar la porta.

—Que maca que anava aquesta noia —va dir la mare.

Va sentir que la Grace li deia alguna cosa al pare. Llavors el pare va parlar a la càmera, amb una veu que en Cairo no va reconèixer del tot.

—Vaig treballar a la mateixa foneria trenta-un anys, des que en tenia quinze fins als quaranta-sis —va sentir que deia, i després va retrocedir molt a poc a poc pel passadís fins a la cuina, mirant les ratlles del paper pintat tot passant, fixant-se que hi havia un endoll on no havien acabat de retallar bé el paper, es va dir que potser ho acabaria d’arreglar aquella tarda.

Va eixugar les tasses que la mare ja havia rentat. Ara ella va seure per prendre’s la seva tassa de te, sucar-hi una galeta. Una merla voleiava a l’altre costat de la finestra. Ell es va quedar dret al llindar per escoltar, sentia el pare com parlava, ara ja s’havia animat.

—Sorties a fora de nit i només veies que llum: foc de les foneries, sap?, arreu on arribava la vista, tot encès. Hi ’via fenya per a tots els homes. Fenya d’homes, no com la d’ara. Sé qu’és una cosa qu’ara representa que no s’ha de dir, per tant perdoni. Hi havia una cultura que acompanyava la fenya. I no’m malinterpreti, ’n general era una vida dura. Soc el petit d’una família de deu. Els meus germans i germanes van néixer tots durant els anys vint i trenta i m’explicaven com eren abans les coses. Vaig tenir més germans que es van morir de menuts. Després de la guerra va ser més fàcil, una temporada, una temporada llarga, suposo, quan van construir aquestes cases, i altres d’iguals, i tots vam pujar a viure aquí des de la ciutat. Els meus avantpassats clavaven claus, pudelaven, triaven carbó, feien de peons d’obra, etcètera. Van cavar túnels i canals. Munpare treia pedra de la muntanya de sota el castell. Cap d’aquestes feines ja no existeix. F’anys que no hi són. Potser ja ’stà bé. La vida de la gent era dura. I ara’s més fàcil. En algunes coses, més fàcil. Encara que potser no ho sembli, amb algunes coses que han passat, algunes coses qu’es troben els jóvens ara. El que vull dir’s que no s’huria de voler que tornés el qu’hi havia abans, però tampoc no vam voler mai les coses com estan ara. Hem de començar de nou, canviar de direcció.

—Què diu, ara? —va preguntar la mare des de la taula de la cuina.

—Com era tot abans, mare, totes les fenyes i tal, ja saps.

—El de sempre —va dir ella—. No hi veig el sentit de mirar sempre ’nrere, Cairo, de debò que no. Li he dit, espavila’t amb ’l qu’hi ha. Para de donar la llauna amb coses que ja n’hi són. Concentra’t en el qu’és aquí. —Va mirar per la finestra cap a la tanca torçada del darrere.

—Ja ho sé, mare, jussé —va dir ell.

Mentre l’home parlava la Grace mirava les fotografies emmarcades de la paret. Es va estar una estona mirant la noia abans de reconèixer-la. Era la noia amb qui havia parlat a la clínica, com es deia? Hi havia fotos del nadó, també, amb roba blanca teixida a mà, i ni tan sols mentre els mirava, no podia fer la connexió entre en Cairo i la noia amb el nadó, cosa que li va recordar que li havia dit a la noia que tornaria a parlar amb ella, mentre l’home parlava de focs arreu on abastava la vista.

Quan van haver acabat, i ella li havia donat les gràcies i estava desant la càmera, la Grace va fer un gest en direcció a les fotos de la paret.

—Quin nadó més bonic —va dir.

—Mon net —va dir l’home—. Tornaran d’aquí ’na mica. Zachariah, ’s diu el nen. ‘Quella és la Stacey-Ann, ma neta, la filla d’en Cairo. —Es va repenjar a la butaca per aixecar-se.

—Té una família preciosa, senyor Jukes —va dir ella.

Ell se la va mirar un moment com si estigués buscant on era la gràcia.