Després

La jove en flames passa corrent pel costat del mercat, baixant pel carrer major, apartant-se de la font. Apartant-se de la font i de l’aigua fresca amb merda llençada a dins. És alta i té les cames llargues. Té els cabells encesos i les flames s’escapen d’un mocador de coll que es desembolica en direcció a la colla de gent diversa que la persegueix. Algú crida, però no és la dona. Ella respira foc. Se sent el clac-clac de sandàlies barates al paviment, darrere d’ella.

—Atureu-la —crida algú—. Atureu-la ja, collons.

Un home corre a la vora del grup de gent, amb una càmera a l’espatlla, filmant, no l’atura. La processó passa com una onada per sobre els aparadors i els bassals de la pluja d’abans.

Aleshores ella cau a terra, braços i cames i flames, i els homes i les dones i les criatures s’amunteguen al seu voltant, amb el cap cot, tapant-se la cara amb els braços per protegir-se de l’olor de cabells cremats, de carn cremada. El mocador es fon amb la cara de la jove. La gent la fa rodolar per terra, amb una mica d’idea de què cal fer. Què cal fer si una dona passa corrent pel mercat un divendres a la tarda al mig d’Anglaterra amb el cap en flames.

En Cairo rep un cop per darrere i cau cap endavant, de manera que això ho veu de costat, amb el cap a les lloses, a través de foc i fum, calor, el món aigualit davant dels ulls, amb les vores irregulars i mig format. Hi ha gent que corre. Nota els cops quan el toquen, mira a través dels braços i les cames de la gent.

Una dona amb un escúter de mobilitat, que seguia la persecució des dels marges, es treu una manta de la falda. La gent la fa servir per embolicar la dona en flames, i també el xandall vermell d’un xicot. La roba se li comença a enganxar a la pell. I la gent discuteix sobre si el que fan és correcte. S’inclinen a banda i banda de la dona caiguda, la gronxen suaument. D’altres s’apleguen amb telèfons aixecats i enfocats per donar testimoni. Ara hi ha sirenes. Un dels homes que ajudaven es posa dret, ensopega i tus, vomita a la rigola i s’asseu a la vorada, amb els punys d’una camisa de treball esquinçada arromangats i les mans cremades esteses davant seu.

La dona de l’escúter crida amb un gest l’home amb la càmera a l’espatlla, que continua filmant, i ell s’hi acosta, sense parar de filmar. La dona es posa dreta, mira a la càmera, que veu com la cara suau, rodona i anglesa es regira darrere les ulleres, i escup amb força a l’objectiu.

El gust de la cendra, carn cremada.

Ell té un monyó renegrit a la boca. I hi ha foscor, després llum, foscor i després llum, en el patró de flames davant del pendent fosc d’una muntanya, un patró de llums escampades per la plana fosca a sota els turons.

Començar de nou, el dia, la vida, començar.

El dia comença amb pluja i en Cairo la maleeix, la vol fer parar amb força de voluntat. Té la turmellera a la mà i mira els arbres a través de la finestra del dormitori, amb el vidre ple de ratlles de pluja. Malgrat el temps que fa aquest matí i l’entumiment a les cames, té una sensació d’estar-ho superant. Ell sempre era dels que aguantaven. Quan va telefonar al Jamie Iqbal, l’altre no li havia dit que no.

—Ja deus tenir quaranta-cinc anys, Cairo. No crec que hagi sentit res semblant en ma vida —li va dir en Jamie.

Amb prou feines havien parlat des de feia… què?, deu anys. Excepte aquella nit al restaurant amb la Grace. En Cairo intenta no pensar-hi.

—Trenta-vuit. En tinc trenta-vuit —va dir en Jamie.

Ja fa temps que va passar dels trenta-vuit, però quaranta-cinc ja són ganes de fer la punyeta. Sap que canvien els noms, les edats, tot —et converteixes en una persona nova— a les vetllades d’en Jamie Iqbal. Tampoc no és com si volgués recuperar el carnet. Es diu a si mateix que no és imbècil, es pregunta si en el fet de dir-ho ja no hi ha una imbecil·litat que no és capaç de copsar.

Es mou per les habitacions silencioses, el soroll d’una família que dorm. A través de la finestra del dormitori mig oberta veu el bressol, el mòbil que ell es va quedar fins tard a muntar, animals de zoo suspesos en la llum del matí. Entra a l’habitació, conscient del cruixit del terra de fusta, la casa que va tirant avall. El nen té els punys tancats
amb força, dorm amb la cara seriosa, els ulls es mouen lleugerament a sota de parpelles primes. Un nen bonic que somia, que sembla fort, sòlid i real. No com l’altra criatura que té al cap ell, en Cairo, informe i espectral.

La seva filla es belluga al llit, es gira, amb la boca oberta i les espatlles destapades, encara adormida, i en Cairo retrocedeix, surt per la porta i es queda dret al replà per esperar a veure si els ha despertat, i es pregunta si ara mateix pot fer res que no sigui deixar-los dormir una mica més.

Si s’arriba a celebrar el combat serà a Birmingham, no gaire lluny del Villa, en una botiga de mobles abandonada prop del canòdrom de Perry Barr, ara que en Jamie ha tancat el restaurant. En Cairo s’ho pren com un bon presagi, s’ho havia passat bé en els combats a Birmingham quan era petit. En aquest lloc nou s’hi fa boxa de coll blanc, per a oficinistes i tal, i combats de no federats el primer divendres de mes. De quina diferència hi ha entre la boxa dels treballadors de coll blanc i la dels seus, en Cairo no n’està segur. Ell és un treballador de coll blau. Possiblement ni això, sense coll. És una cosa que li agradaria dir a en Jamie, una cosa que li hauria agradat dir a la Grace si les coses haguessin anat d’una altra manera. Ella hauria rigut. S’havia despertat pensant que sentia plorar un nadó, i potser era en Zach, i la Stacey-Ann l’havia consolat en el temps que en Cairo havia trigat a despertar-se, hi havia silenci a la casa quan s’havia assegut al llit a escoltar, i potser era un altre nadó que plorava en un altre lloc.

Baixa les escales amb compte. Un peu davant de l’altre, així és com s’ha de fer.

—Vas dir que’t pensaves que encara aguantava prou bé el tipus.

—‘Ra una manera de parlar, Cairo. Collons.

—Tu vine i mira una mica. Aviam què’t sembla —va dir.

—Hòstia, no’m puc creure que t’estigui escoltant.

—Saps que’t pots refiar de mi, Jay. ’Xò ho saps.

—Però quants anys fot, Cairo, quants?

—T’ho dic de debò.

—Com està tunpare? —La veu d’en Jamie era més suau.

—‘S fa gran.

—Hòstia, soc jo que s’ho huria de fer mirar, no tu.

—Saps que’t pots refiar de mi, Jay. Només vine i mira.

I ho havien deixat així, s’havien escrit uns quants missatges de text. Abans que en Cairo es carregués el mòbil, és clar. En Jamie vindrà, en Cairo ho sap. És aquest pensament que el fa pujar al turó, a primera hora cada matí, i tard a la nit si pot, depenent de la feina i del dolor dels ossos.

Per la finestra de la cuina veu com la guineu salta la tanca del darrere, rascant amb les urpes en la llum grisa. Potser no ha sentit cap nadó sinó la guineu que rondava de nit. Els fantasmes no existeixen, es diu, ho dubta fins i tot en el moment de pensar-ho.

En Cairo aparta la cortineta, deixa que el dit dibuixi en la condensació. Beu a poc a poc de la seva ampolla d’aigua, amb el gust de gimnasos vells ficat a dins. Sang a l’aigua. Allà hi ha tota una història d’homes que rebien pallisses, cops que els deixaven inconscients, per tal de pagar el lloguer, portar un plat a taula, una de les moltes històries enterrades al turó. Es diu que ell forma part d’una tradició que Dudley porta amb orgull.

Una cara sorgeix de la foscor i després desapareix, la cara d’ell, era la cara d’ell. Però com podia ser? Hi ha veus que arriben a través de la nit permanent, tranquil·litzadores i serenes, encara que ella no sàpiga què diuen. Està estirada, suspesa, no està segura d’on pot ser el seu cos, ni el cos que creix al seu interior, nedant en la foscor, sense saber res de la riba, sense saber res de la superfície, però tot està tranquil i no hi ha dolor. Es deixa portar, pensa en criatures diminutes immobilitzades en ambre durant milers d’anys.

La Grace va a nedar al matí, quan hauria d’estar fent les maletes, en la llum arbòria dels banys de senyores que hi ha a l’estany. Li encanta la paraula arbòria, li encanta el lloc, i es gira per contemplar els núvols entre els arbres, entra en un canal fred i fosc a l’ombra, prop de la vora, i després torna a sortir a la llum del sol. Ha fet una maleta, és clar, però no té el passaport ni documents a dins. No hi ha euros ni fòrints ni dinars ben embolicats en sobres. Es recorda que li ha d’ensenyar a la Zara on són, a la petita caixa forta del racó de l’estudi, i que li ha de dir les contrasenyes. No hi tornarà després d’aquest matí. Vol començar de cap i de nou.

La Zara i l’equip agafaran l’avió cap a Budapest i després continuaran en jeeps, en direcció a la frontera, sempre s’han de passar fronteres, reals o imaginades. La idea és tornar als pobles i ciutats que havien filmat abans, en la primera pel·lícula, la que va guanyar el premi i gràcies a la qual han pogut treballar aquests darrers anys, pobles remots dels Balcans. Van explicar una història de com la gent se n’anava i arribava gent nova, van enregistrar la vida quotidiana que seguia amb les seves coses, van filmar a través de les finestres obertes com les dones feien borek, vells que treien cabres a pasturar, activitats intemporals però en certa manera fracturades. De vegades aconseguien que la gent parlés: «Vam venir aquí quan vam haver de marxar d’on abans era casa nostra». Explicaven històries de moviments i llocs i gran violència. El fet que ella, la Grace, trobés la fotografia tan bonica, la quietud de les imatges, la profunditat dels colors, la incongruència del que les paraules descrivien quan algú parlava, i que altres persones tinguessin la mateixa sensació, ara la deixa horroritzada, li fa venir vergonya. No és un sentiment sobre el qual hagi reflexionat mai: vergonya. Com una cosa pròpia d’un segle llunyà, d’una civilització oblidada, una cosa de la qual es parla en pel·lícules d’indrets remots.

El sol dibuixa un camí de llum sobre la superfície de l’estany. De sobte la Grace es veu a si mateixa de petita al final del carrer de prop de casa dels avis, on anava després d’escola a prendre llet amb xocolata o un refresc casolà que anomenaven xarop. Xocolata i xarop: dues coses i paraules que la seva àvia apreciava. L’àvia també havia vingut a nedar aquí a l’estany. I de jove havia nedat al Tàmesi, és clar, en deia l’Isis, com havia fet la Grace, i també la seva mare. I quan l’àvia era una nena havia nedat al Shannon, filla de l’Imperi. Tenen un joc de te a les golfes de casa, que va venir des de l’Índia dins d’un bagul, amb esquerdes diminutes que dibuixen teranyines a la porcellana.

Però abans la Grace ha d’acabar el projecte en què treballa ara, d’una manera o altra, hi tornarà avui, les últimes imatges, no del mig d’Europa sinó del mig d’Anglaterra. I després ja ho veurà.

Ha de sortir de l’aigua. Ho dirà a la Zara i l’Andrew aquest matí. Els desitjarà sort, i els dirà que ho deixa, que al final farà la seva pròpia pel·lícula a Dudley, un projecte que coneixen i que van descartar, somrient amb indulgència davant la idea d’una pel·lícula sobre Anglaterra, l’Anglaterra que ella ha filmat. Tot i que per ser justos cal dir que li han deixat material, li han ofert en Franco per treballar uns quants dies quan no el necessitin ells. També li podria explicar a la Zara això del nen. La Grace encara no ho ha dit a ningú. Nota el frec d’unes ales lleugeríssimes dins seu. Una nova vida. Encara és massa aviat per notar realment aquestes coses, segur, és la ment que l’enganya. Però què en sap ella, de tot això?

És clar que els deixa amb tot fet un embolic, i té por d’haver-se convertit exactament en això: una persona que deixa un embolic darrere seu i se’n va, passa a una altra cosa. Ja ho endreçarà algú altre. I potser sempre ha estat aquesta mena de persona. Potser ho han estat tots. Això era l’essència del que havia dit en Cairo, de fet.

Intenta girar i quedar panxa enlaire per fer l’última volta a l’estany i li roda el cap i es posa bé de nou, com un vaixell quan se li mou el llast, i es pregunta d’on pot haver tret aquesta imatge, si s’ha passat la vida lluny del mar. El pare sempre deia que tenia una part d’herència pirata, avantpassats amb tresors amagats en coves de Cornualla. De petita li havia encantat aquesta idea, i saltava entre les branques caigudes de Hampstead Heath brandant el seu alfange entre l’escuma de les onades.

Es troba bé si neda de cara, amb un crol regular, sense perdre l’equilibri. Hi ha una dona davant seu, que porta un casquet de bany gruixut que no se li ajusta bé al cap i sembla tan tranquil·la igualment. Li hauria de proposar a la mare que torni a nedar. De fet la mare serà l’única persona que se sentirà inequívocament alleujada perquè ella, la Grace, no agafarà l’avió cap a Budapest, i això inclou també la Grace mateixa.

«Gràcies a Déu», és gairebé segur que dirà la mare.

La Grace ja es veu a si mateixa, d’aquí a deu minuts, mitja hora, una hora. Eixugant-se amb la tovallola prima, un petit homenatge deliberat al menyspreu de l’àvia per qualsevol mena de luxe, i de la mare també, i posant-se la roba massa de pressa, afanyant-se pendent avall cap a Gospel Oak i comprant-se un cafè pel camí, demanant-lo tímidament descafeïnat, els incomptables grisos de les vistes de Londres, els dibuixos de l’ala d’un colom, la llum i l’ombra de la ciutat, una cosa que forma part d’ella, suposa, i sobre la qual només ha pensat des que ha tornat a veure les entrevistes una vegada i una altra, des de les converses, com més en podria dir, les trobades. I llavors, després, la confrontació.

«La idea que la terra i la gent són indivisibles» era una cosa que havia dit en Cairo. Indivisible: una paraula que ell no devia fer servir gaire sovint.

«No vinc amb vosaltres», dirà aquest matí a la Zara i l’Andrew, per damunt del soroll dels cotxes i els trens, amb la llum que entra de costat a l’estudi. L’empipa la idea de tenir encara els cabells mullats quan ho digui, i l’empipa el fet que això l’empipi.