EPÍLEG

Weston

En el moment que mires als ulls la persona amb qui passaràs la resta de la teva vida, t’impressiona. Aquesta és l’última dona que besaràs. L’última dona amb qui et rebolcaràs en un llit amb els llençols nets. L’única dona que et seguirà a través de tots els dies que et queden per estar en aquest món. Hi ha alguna cosa completament finita en això. Però no ho experimentes com un final. Ho experimentes com un alleujament. Com si haguessis treballat un milió de dies seguits i finalment t’adonessis que has assolit el teu objectiu. Aquest és l’objectiu. Aquest moment és el final feliç. Per a tots dos.

Mia. Quan va sortir al porxo i es va agafar de bracet amb el seu germà, tot es va fondre…

El soroll de les onades del mar… esvanit.

Els convidats observant una visió vestida de blanc baixant descalça les escales i enfilant el camí de pedra… esvanits.

La meva germana al meu costat… esvanida.

El capellà… esvanit.

No hi havia res més que la Mia. Mai no hi haurà res més que la Mia. Ella és la raó de la meva existència. Avui no seria aquí si no fos per ella.

Els seus passos eren mesurats, i seguien una música que jo ja no podia sentir. Ara un peu, ara l’altre. El vestit era simple elegància. Com la dona que el duia. Unes tires primes s’enfonsaven formant una V als pits, amb tot un seguit de cristalls a les vores. M’encantava el seu cos. Era com un rellotge de sorra amb corbes suculentes. El vestit se li cenyia a la petita cintura i després s’eixamplava, voleiant amb la brisa del mes de gener. Feia un temps agradable a Malibu, amb un sol preciós i una temperatura de vint-i-cinc graus el dia més important de la nostra vida.

Les espatlles, els braços, les cames i els peus li quedaven al descobert. Els únics tocs de color eren l’eben dels cabells ondulats, el rosa de les ungles dels peus i el vermell d’aquells llavis deliciosos. I per descomptat, els ulls.

Els meus amics sempre deien que era el cos de la Mia el que em feia perdre el cap, però no era pas veritat. Eren els seus ulls. Aquell verd clar, d’ametista, si hagués d’escollir una pedra de referència.

Aquells ulls em van dominar des del primer dia, des del mateix moment en què es va treure el casc de la moto i el sol li va il·luminar aquelles meravelles verdes. Aleshores ja vaig saber que la Mia podia ser la meva fi. El que no sabia, però, era que també era el principi i el mig. No volia conèixer un món del qual la Mia no formés part. Ella il·luminava els dies foscos, suavitzava els dies durs, i feia que els bons fossin magnífics. Faria qualsevol cosa per la dona que s’acostava cap a mi, disposada a acceptar-me en la seva vida com a marit. Tan sols esperava poder-li oferir tot el que necessitava. Ara, i cada dia de la vida.

—Weston Channing III, vols… —La Mia va vocalitzar «tercer», va fer una rialleta per sota el nas i la va dissimular fent veure que tossia mentre el capellà continuava.

—Comporta’t —vaig xiuxiuejar, ben fluix perquè només ella em pogués sentir.

Em va picar l’ullet mentre el capellà arribava a la meva part.

Vaig mirar la meva dona als ulls i vaig respondre amb tot el meu convenciment:

—Sí, vull.

Tot seguit, ella em va regalar un dels seus immensos somriures. D’aquells que no es pensen o planegen. M’encantaven aquells somriures espontanis i sincers.

—Mia Saunders, vols… —El capellà va pronunciar els vots d’ella, però per a mi era com soroll blanc. Fins que ella va moure la boca.

—Sí, vull —va dir, i es va humitejar els llavis i es va mossegar l’inferior.

Em van venir ganes d’apressar el capellà per poder arribar a la millor part. La part en què la faria meva. Legalment.

Tal com ens havíem promès, vam intercanviar unes senzilles aliances de platí. La Mia no volia que l’omplís de diamants. No, la meva dona volia viure amb el vent a la cara i el velocímetre augmentant fins a nivells aterridors. Com que jo era del tipus d’home que donava a la seva dona tot el que volia, i no desitjava res més que fer-la feliç, el seu autèntic regal de casament estava aparcat al davant de casa.

Sí, em vaig gastar els diners en la MV Augusta FCC que ella tant desitjava. La vaig buscar pel seu historial d’internet. I em va passar una cosa ben curiosa, per cert. Em pensava que m’hi trobaria només enllaços com ara de Victoria’s Secret o de Bloomingdales, però no. La majoria de cerques de la meva dona eren de destinacions per a la lluna de mel i de pàgines de motos.

Vaig somriure mentre el capellà continuava parlant. Els dits se’m van estremir d’emoció quan li vaig agafar les mans, esperant amb ànsia la part que segellaria el nostre amor per sempre més.

—Pots besar la núvia.

Encara no havia acabat de dir-ho que ja agafava la Mia per les galtes i la meva boca devorava la seva. Tenia gust de menta i de xampany. Absolutament deliciosa. Li vaig fer inclinar el cap i li vaig llepar tota la boca, jugant una estona amb la seva llengua. Se li va escapar un gemec mentre es fonia en el petó i m’agafava per les espatlles per tenir-me més a prop. M’encantava quan m’agafava tan fort. Demostrava que cada petó significava tant per a ella com per a mi.

No volia deixar-la anar mai. El millor de casar-te amb la dona que estimes és que saps que no la deixaràs mai.

Durant aquest últim any, juntament amb la Mia i gràcies a la seva influència, jo també he après a confiar en el viatge. El que passa és que, quan hi penses bé, t’adones que el nostre viatge en realitat no s’acaba mai. Cada dia pot ser l’inici d’un de nou. D’una nova vida. Amb la Mia, la nostra família i els amics que ella i jo hem fet al llarg del camí… el nostre viatge tot just acaba de començar.

FI

Més o menys… No et perdis l’apartat especial «On són ara?».