6

—A veure, què estem fent tan abrigats, amb el cul glaçat, caminant pel centre de Manhattan amb un equip de càmeres darrere nostre? —En Wes feia voleiar els nostres braços mentre caminàvem. El simple fet d’agafar-me de la mà i estar amb mi em recordava que tot anava bé. Tenia un munt de coses per les quals estar agraïda, i al capdamunt de la llista hi havia l’home amb el qual em casaria, en Weston Channing.

Estàvem envoltats del paisatge i dels sorolls de Nova York. La neu queia en ràfegues i els flocs es fonien tot just tocar a terra. A Las Vegas no nevava gaire sovint, i mai no era així. Una de les meravelles de l’hivern.

Vaig arronsar les espatlles amb despreocupació.

—He tingut una idea que vull provar. Confia en mi. Serà divertit.

En Wes em va passar un braç per la cintura i em va estrènyer ben a prop seu. Vaig notar l’escalfor que irradiava el seu cos mentre continuàvem caminant carrer avall cap a una destinació desconeguda.

—Nena, tu ets l’única persona en qui confio.

Amb un gran esforç, vaig reprimir les emocions que em bullien per dins amenaçant de voler sortir. Em vaig mantenir ferma i em vaig repenjar en ell per continuar gaudint de la passejada. La ciutat era magnífica. Malgrat el temps que feia, hi havia gent pertot arreu, anant i venint d’un lloc a l’altre, entrant i sortint ràpidament dels taxis grocs abans que algun altre vianant tingués temps d’alçar la mà. Els taxis apareixien del no-res quan algú s’acostava al voral dels carrers atrafegats de Manhattan. Una cornucòpia d’olors surava en l’aire provinent dels diferents venedors ambulants que oferien de tot, hot dogs, xurros, pizza.

Quan vam arribar al Rockefeller Center, al centre de Manhattan, em vaig aturar just al davant de la pista de gel.

—Aquí és perfecte, de moment. —Vaig somriure, i en Wes em va mirar tot brandant el cap.

Els càmeres van començar a preparar l’equipament mentre jo examinava la zona. En un costat, vaig veure un home ajudant una nena que evidentment era la seva filla a cordar-se els patins. M’hi vaig acostar.

—Hola, perdoni, senyor. Sóc la Mia Saunders, i estic entrevistant gent per a una secció del programa del doctor Hoffman que es titula Agraïts.

L’home es va aixecar i es va col·locar davant de la nena. Segurament era un gest instintiu d’un pare que protegia la filla.

—Sí, i què? —Tenia la veu greu i se’l veia recelós mentre m’examinava.

Vaig assenyalar l’equip de càmeres del meu darrere i en Wes, que s’esperava en un racó de la pista de gel.

—Bé, em preguntava si li semblaria bé que li fes una petita entrevista. Seran només un parell de preguntes. Intento capturar la vida de cada dia dels americans per mostrar-la a la resta del món. A la seva filla segur que li farà molta gràcia, després, saber que ha sortit a la televisió. —Vaig fer un somriure a la nena de cabells castanys i ulls marrons. Portava una gorra de llana vermella i els cabells li sortien pels costats. Tenia les galtes rosades del fred, d’un to xiclet perfecte.

L’home, que també tenia els cabells castanys i els ulls marrons, es va inclinar cap a la nena.

—T’agradaria sortir a la tele, Anna? —Va posar un dit sota la barbeta de la nena i li va fer alçar el cap perquè el mirés.

—I tant, papa.

Vaig picar de mans.

—Fantàstic! Si no li sap greu acostar-se fins on hem col·locat la càmera, seria genial!

Com que la nena ja duia els patins posats, el seu pare la va agafar fàcilment a coll. No devia tenir més de cinc o sis anys, i ell era un home corpulent.

—Perdoni, vostè és el senyor…

—Pickering. Shaun Pickering.

Vaig prendre nota mentalment dels seus noms per no fer pena davant de la càmera. No els volia entretenir gaire, però sobretot volia que aquest capítol fos molt real. Si l’espifiava… Bé, la vida estava plena de petits errors, i ni tan sols la gent de la televisió era perfecta, per molt que el públic es pensés que sí.

—Molt bé, nois, esteu a punt per començar?

El tècnic de so em va passar un micro i un auricular. Me’ls vaig col·locar bé, i després em vaig posar els cabells a cada costat de la cara, perquè em tapessin el fred i perquè, tal com m’havia dit en Wes, em quedaven superbé amb la gorra de pota de gall. El càmera va comentar que l’abric verd quedava perfecte amb els cabells negres i els ulls verds.

—Estàs a punt? —vaig preguntar a en Shaun.

Ell va assentir i va fer acostar més la seva filla.

—Quan tu diguis.

El càmera va comptar enrere des de cinc.

—Avui som al cor de Manhattan, al Rockefeller Center, i ens acompanyen en Shaun Pickering i la seva filla, l’Anna, que han vingut a patinar, un dels passatemps preferits de molts novaiorquesos. Gràcies, Shaun, per deixar-nos interrompre aquesta estona de diversió durant uns minuts.

En Shaun va somriure.

—És un plaer poder ajudar.

—El que voldria saber, Shaun, amb el dia d’Acció de Gràcies aquí mateix, és per què et sents agraït a la vida?

Va mirar a la càmera i va abraçar més fort la seva filla.

—Estic agraït per l’Anna. És l’única cosa que em queda de la seva mare, la meva difunta esposa.

No vaig saber què respondre a això. Què es pot dir, davant d’una pèrdua tan terrible? Un «Em sap greu»? Probablement no era pas el que ell volia sentir.

La càmera continuava gravant, i enmig d’aquell silenci en la conversa, en Shaun va continuar.

—Ha sigut dur fer de pare tot sol, però aquesta nena —va fregar el nas amb el de l’Anna— ha aconseguit que cada dia de la vida valgués la pena durant els últims cinc anys.

L’Anna va riure i va agafar les galtes del seu pare.

—Estàs glaçat, papa! —Va fer una riallada d’aquelles que fa animar tothom.

Em vaig aclarir la gola.

—Senyoreta Anna, per què està agraïda, vostè?

La nena va mirar a la càmera amb aquells ullassos marrons. Vaig veure que el càmera s’acostava uns quants passos. L’Anna va parpellejar i va somriure.

—Jo estic agraïda pel papa. Perquè és el millor pare del món. I ara em portarà a patinar i després em comprarà un hot dog amb un refresc, tot i que l’àvia diu que no és gens bo per a mi! —Va tornar a riure i em van venir ganes d’agafar-la i plantar-li un petó a la galta.

—Vaja, sembla que tens un pare fantàstic.

—El millor. —Va arrugar el nassarró de botó.

—Bé, doncs, això és tot, amics. Gràcies, Shaun Pickering, i gràcies, Anna, per compartir amb nosaltres el vostre motiu d’agraïment.

Vaig callar, vaig somriure a la càmera i vaig esperar el senyal. El càmera va alçar el dit polze.

—Ostres, ha sigut genial. Moltes gràcies, nois. Estic molt contenta que hàgiu compartit aquesta estona amb nosaltres. —Vaig alçar la mà al càmera—. Ho tens a punt? —vaig preguntar. El noi em va donar dues targetes Visa de regal per un valor de cent dòlars—. Això és un regal de part de tot l’equip. Espero que trobeu una cosa ben bonica.

L’home va agafar les targetes.

—Però no ho hem pas fet per diners, això.

—Ja ho sé. Però us agraeixo molt la vostra ajuda. Que us vagi molt bé! —Vaig somriure. Un parell de braços em van agafar per darrere. Em vaig repenjar sobre aquell cos tan familiar, gaudint de l’escalfor que desprenia.

Un nas glaçat em va fregar la pell de darrere l’orella. Vaig fer un xiscle, però ell no em va deixar anar.

—Una idea extraordinària, la veritat. I el toc del regal ha sigut molt maco.

—Bé, és agradable fer alguna sorpresa de tant en tant. A més, no hem hagut de pagar l’entrevista amb l’Anton i en Mason. Per tant, he decidit gastar una part del pressupost per comprar targetes Visa de regal. Així, a tots els entrevistats els podem regalar una targeta i els alegrarem el dia.

Em va fer girar i em va embolcallar entre el confort dels seus braços.

—M’encanta la idea, Mia, i t’estimo moltíssim.

Ostres, en Wes semblava que estigués decidit a dir-me més sovint que m’estimava. Mai no em cansaria de sentir-ho.

—Gràcies. I ara, anem a la següent ubicació. He pensat que l’Empire State Building seria divertit!

Va riure.

—Ja veig què estàs fent.

Vaig agitar les celles i vaig somriure.

—Exacte, visitar els llocs turístics i fer la meva feina al mateix temps. D’això se’n diu matar dos pardals d’un sol tret!

En Wes em va estrènyer un cop més entre els braços i em va fer un petó. Intens. Profund. Apassionat.

Agafats de la mà, en Wes i jo vam anar amb els de l’equip fins al capdamunt de l’Empire State Building, on vam trobar una parella d’avis que devien tenir uns vuitanta anys. De seguida es van avenir a fer una entrevista amb mi. Un cop ho vam tenir tot preparat, i amb la parella col·locada davant de l’skyline de Nova York, les càmeres van començar a filmar.

—Som al capdamunt de l’Empire State Building amb en Xavier i la Maria Figueroa. Ens trobem en un dels llocs més icònics del món per preguntar-los per què estan agraïts.

L’home va acostar-se la mà de la seva dona fins als llavis i li va fer un llarg petó al dors.

—Jo estic agraït per la meva dona, la Maria. Fa seixanta anys que estem casats. M’ha donat quatre fills dels quals em sento orgullós, es va cuidar de la casa mentre jo vaig servir durant setze anys a les forces armades durant la guerra del Vietnam, i ha estat al meu costat en els moments bons i en els dolents.

Es va girar i li va agafar la galta amb una mà tremolosa.

—Ets l’amor de la meva vida. —Li va fer un petó suau mentre a ella li baixaven les llàgrimes per les galtes. Portava els cabells blancs recollits en un monyo perfecte que brillava sota el cel ara assolellat de Nova York.

Quan es van girar cap a la càmera, ell li va donar un mocador de roba que segurament ella li havia planxat. La dona es va eixugar els ulls i em va dedicar un somriure.

—Maria, estic segura que és difícil contenir-se l’emoció, però ens pot dir per què són aquí, al capdamunt de l’Empire State Building, en un dia de neu i de sol com avui?

La dona es va allisar els cabells i va mirar a l’horitzó.

—Hi venim cada any, una vegada, el mateix dia.

—Com és? —vaig preguntar.

—Aquí és on en Xavier es va declarar fa més de seixanta anys. Vivim als afores de la ciutat, i cada any al mes de novembre, un dia com avui, venim aquí per donar-ne gràcies. A nosaltres mateixos i a la ciutat, perquè ens ofereix un lloc tan bonic per viure. No tenim gaire res, però el que ens falta en diners o en comoditats modernes ho compensem amb amor. Oi que sí, rei? —Es va acostar més al seu marit, que agafava la seva dona per les espatlles.

—I tant que sí, amor meu.

—A veure, doncs, hem anat a la Rockefeller Plaza i a l’Empire State Building. On anirem ara? —va preguntar en Wes un cop a dins de la furgoneta llogada.

Vaig somriure i vaig col·locar les mans al seient del meu davant, pràcticament saltant d’emoció.

—A l’Estàtua de la Llibertat i a Ellis Island, per descomptat!

En Wes va posar els ulls en blanc.

—Ohhh, ets ben bé una turista! —Em va agafar la mà i se la va acostar als llavis per fer-m’hi un petó, de la mateixa manera que en Xavier l’hi havia fet a la Maria a l’Empire State Building.

—I tant que sí, i no me n’avergonyeixo pas! Només havia estat una vegada a Nova York, però les circumstàncies no van ser gaire agradables.

El record de les mans fastigoses de l’Aaron empenyent-me contra la paret de la biblioteca de Bryant Park em va provocar un calfred de repugnància. En Wes se’n va adonar, si ho havia de jutjar per la mandíbula tensa i els llavis premuts.

Va brandar el cap.

—Allò no passarà mai més, nena. Et protegiré amb la meva vida —va dir, entre dents.

Li vaig donar un copet a la mà i l’hi vaig estrènyer.

—Ja ho sé, ja ho sé. No t’amoïnis. Aquest viatge ha sigut meravellós. M’he compromès amb l’home dels meus somnis… —Vaig donar-li un cop a l’espatlla per intentar alleugerir la tensió del moment—. Hem passat bones estones amb els meus millors amics. I ara sóc aquí amb tu, entrevistant gent per saber de què estan agraïts mentre visitem els millors llocs turístics de Nova York. Què més es pot demanar?

Va deixar anar un sospir.

—Tens raó. Això és fantàstic. Estic content d’haver vingut.

Em vaig arraulir al seu costat i vaig deixar que la seva calidesa m’escalfés l’ànima.

—Jo també.

La furgoneta va estacionar a l’aparcament per pujar al ferri que ens duria a l’Estàtua de la Llibertat. Vam pagar el bitllet i vam passar el complicat control de seguretat, que va ser més llarg del que esperàvem. Això volia dir que algunes de les entrevistes les hauríem de deixar per l’endemà. Només ens quedaven dos dies d’estada a la ciutat, i jo en volia passar un de sencer amb el meu nòvio, tot i que em vaig adonar que segurament no seria possible. Ja eren les tres de la tarda i aviat es faria fosc, i llavors ja no aniria bé fer entrevistes perquè no tindríem un bon paisatge de fons. L’objectiu era que aquell capítol també tingués unes vistes impressionants. Oferir a l’audiència una ruta per Nova York que altrament potser no farien mai. Fins ara, tot havia anat la mar de bé.

Un cop al ferri, vaig decidir matar dos pardals d’un sol tret i entrevistar algú que voltés per allà tot sol. I resulta que vaig trobar exactament el que necessitava quan vaig veure una dona rossa molt abrigada amb uns ulls blaus impressionants repenjada a la barana. El vent li feia voleiar els cabells mentre observava en silenci com ens dirigíem a l’illa. M’hi vaig acostar i li vaig demanar si podia fer-li una petita entrevista. Es va posar supercontenta. Em va deixar ben sorpresa el seu accent escocès. Vaig descobrir que era una escriptora de novel·les romàntiques que havia vingut a una convenció d’escriptors als Estats Units i tenia un dia lliure. Per tant, havia decidit aprofitat-lo i anar a veure l’skyline de Nova York en tota la seva esplendor.

Vaig agafar el micro i em vaig acostar a la barana del ferri mentre avançava per les aigües de l’Upper Bay.

—Amics meus, estic fent el primer viatge en ferri de la meva vida, en direcció a l’Estàtua de la Llibertat, i m’he trobat amb aquesta dona tan encantadora. La Janine Marr és d’Escòcia i ha vingut de visita al nostre magnífic país per feina. Janine, què t’ha semblat el teu primer viatge als Estats Units? —vaig preguntar.

—Fantàstic. Sorprenent, però, sobretot, jo diria que està sent memorable. M’encanten els americans. Tothom té sempre molta pressa per arribar allà on sigui que van, com si la persona que han de veure fos la més encantadora del món i per això volen arribar-hi ràpid. —L’accent escocès era espès i dolç com la mel.

Vaig somriure a la càmera, sense compartir l’entusiasme per les presses de la gent, però encantada per aquell esperit positiu de la dona.

—És una manera de veure-ho. Bé, sabem que demà ja te’n tornes cap a Escòcia, i vosaltres no celebreu el dia d’Acció de Gràcies, però tot i així potser ens podries dir per què estàs agraïda.

La Janine va fer una ullada al ferri i després va mirar l’estàtua, l’skyline de Nova York i finalment la badia.

—Pel món. La nostra terra. Fixa’t. Siguis on siguis, tant a Nova York com a les extenses terres d’Escòcia, sempre hi ha bellesa a tot arreu.

Quan vam acabar l’entrevista amb la Janine, em vaig quedar amb la seva targeta per poder buscar quines novel·les romàntiques havia escrit, i després li vaig donar la nostra targeta Visa de regal. Abans que tots els turistes es deixessin arrossegar cap a la increïblement fantàstica i descomunal Estàtua de la Llibertat, vaig aturar els Martin, una família canadenca que visitava l’estàtua per primera vegada.

—Gràcies, Jacob i Amanda Lee Martin, per permetre’m aquesta breu entrevista amb vosaltres i els vostres fills abans de la cita amb aquesta preciosa senyora. Primer de tot, expliqueu al públic d’on veniu.

L’Amanda tenia la nena a coll, mentre que el seu marit tenia a banda i banda els dos nens bessons una mica més grans.

—Som d’Ottawa, Canadà —va dir ella, plena d’orgull.

—I heu gaudit del viatge, fins ara?

—I tant. L’únic problema és que no és gens fàcil mantenir controlats els bessons de sis anys i la nostra preciosa nena en una ciutat tan gran com aquesta —va dir en Jacob, rient.

—M’ho imagino. Bé, ja sé que voleu veure moltes coses, i aquests dos nanos estan preparats per fer una ullada a aquesta estàtua tan impressionant, oi que sí, nois? —Vaig alçar la veu quan els dos nens se’m van quedar mirant.

Dos petits punys es van alçar enlaire sincronitzats amb uns quants xiscles d’emoció.

—Fantàstic. A veure, doncs, Amanda Lee, per què estàs agraïda?

Els seus preciosos ulls de color caramel es van humitejar amb llàgrimes contingudes.

—Per la meva família. Ells són l’únic que necessito en aquest món.

Vaig somriure i vaig traslladar el micro cap al marit.

—I tu, Jason?

—El mateix. —Va arronsar les espatlles—. No hi ha res més important per agrair que la meva dona, els dos nanos i la nena.

Conscient que això li encantaria a l’audiència, em vaig ajupir i la càmera em va seguir. Em vaig dirigir al primer bessó.

—I tu, per què estàs agraït?

Va arrufar els llavis i va obrir molt els ulls.

—Pels caramels! —Els seus decibels eren molt més elevats del que em pensava.

Em vaig posar a riure.

—Bona resposta. I tu? —vaig passar el micro al seu germà.

—Per la meva bici. M’encanta la meva bici. És molt maca i té un llampec pintat al davant —va dir, amb tota naturalitat. Tots els adults vam riure.

Em vaig aixecar de nou i vaig acostar el micro a la nena de galtes rodones que no devia tenir més de dos anys i mig, màxim tres.

—I tu, petitona, ens vols dir per què estàs agraïda?

En comptes de respondre, em va plantar un elefant rosa de peluix a la cara, davant de la càmera.

—Estàs agraïda per l’elefant? —Va assentir i després va enfonsar la cara al coll de la seva mare.

—Gràcies, família Martin, per compartir aquests moments amb nosaltres.

Els Martin van estar contentíssims amb les targetes Visa de regal per valor de cinc-cents dòlars. Ens van explicar que aquest viatge era un dels somnis que havien tingut tota la vida, i que era un cop fort per als seus estalvis. Aquells cinc-cents dòlars els ajudarien a començar a estalviar de nou per a la seva propera aventura.

Vaig decidir que l’última entrevista la faria al Great Hall d’Ellis Island. Vaig trobar un senyor gran al costat de dos homes més, un d’ells amb un nen agafat de la mà que devia tenir uns vuit o nou anys. Els homes podrien haver sigut el meu besavi, l’avi i el pare.

—Perdonin, els sap greu si els faig una petita entrevista per a un programa de televisió que hem dedicat a esbrinar per què està agraïda la gent, ara que s’acosta el dia d’Acció de Gràcies?

Un dels homes va parlar en alemany al més gran. Ell va assentir.

—I tant, vostè faci les preguntes, i jo les traduiré al meu opa. —Sabia que la paraula opa en alemany volia dir avi.

Vaig estar una estona parlant amb els tres homes i el nen. Resulta que eren quatre generacions de Kappmeier. En Robert Kappmeier tenia noranta anys i es conservava molt bé per a la seva edat, igual que el seu fill, en Richard, que ja s’acostava als setanta, i el seu fill, l’Eric, que s’acostava als quaranta, i el seu fill, en Nolan, que en tenia vuit.

Quan em vaig assabentar del motiu de la seva visita, no em vaig poder contenir les llàgrimes. En Wes em va consolar mentre recuperava l’aplom i m’arreglava el maquillatge tan bé com vaig poder sense l’equip de maquilladores per poder estar presentable davant de la càmera. Un cop vaig estar a punt, les càmeres es van posar en marxa.

—Som a Ellis Island, amb quatre generacions d’homes Kappmeier. Gràcies per aturar-se a parlar amb mi.

Vaig parlar primer amb en Robert, el Kappmeier més gran.

—Senyor Kappmeier, gràcies per accedir a fer aquesta entrevista. —Va assentir. Pel que sembla, després de jubilar-se, va decidir parlar generalment en la seva llengua nativa, però sabia l’anglès perfectament—. Segons el que m’han explicat el seu fill i el seu nét, vostè va travessar Ellis Island l’any 1949, pocs anys abans que tanqués, el 1954.

—Sí. Va ser el millor dia de la meva vida.

—Com és això? —vaig preguntar, realment interessada.

—Perquè era lliure. Alemanya acabava de sobreviure a la derrota dels nazis, i el país estava dividit en dos. En aquella època, molts membres de la meva família eren presoners de guerra. Vaig prometre a la meva mare, que havia perdut el pare a la guerra, que trobaria la manera de ser lliure. Així que vaig deixar el meu país, casa meva, i vaig trobar una nova llar. Un lloc on em podia sentir segur per viure, treballar, estimar i formar una família.

—I vostè diria que està agraït als Estats Units per l’oportunitat que li van donar? —vaig preguntar, automàticament.

L’home va assentir bruscament i es va acostar per fer-me anar cap al seu besnét, en Nolan, que s’agafava ben fort a la mà del seu pare. El besavi li va fer alçar la barbeta.

—Estic agraït per la meva llibertat i la llibertat del meu fill, en Richard; del meu nét, l’Eric, i la del meu besnét, en Nolan Kappmeier. Perquè, com a americans que són, sempre seran lliures.

Vaig donar les gràcies als quatre homes per compartir la seva història i els vaig donar les targetes Visa de regal, que van dir que donarien a beneficència.

Vaig mirar a la càmera amb llàgrimes als ulls, amb en Wes al meu costat, i vaig decidir que allà s’acabava el capítol. No necessitàvem res més.

—Avui, des de Nova York, hem conegut les històries de gent del carrer. Famílies, pares solters, visitants d’altres països, generacions d’americans. Hem sabut que la gent està agraïda per les esposes, els marits, els fills, els pares, el món i, sobretot, per la llibertat que ens ofereix el nostre país. M’agradaria dedicar un moment a donar les gràcies a tots els veterans de la nostra gran nació per assegurar-nos que tenim un nou dia per estar agraïts, perquè ells lluiten per la nostra llibertat. M’agradaria animar tots els que esteu mirant aquest programa a donar les gràcies a algú a qui penseu que esteu agraïts. Demostreu l’alegria i l’amor que sentiu cada dia, i vosaltres també en rebreu. Però sobretot… estigueu agraïts per tot el que teniu i gaudiu-ne. Gràcies a tots per seguir el programa. Fins aviat, amics, i recordeu que la bellesa és viva.

El segon càmera va alçar el dit polze.

En Wes em va agafar per la cintura i em va abraçar.

—Nena, estic tan orgullós de tu. Aquest capítol arribarà al cor de la gent.

Em vaig arraulir en la seva calidesa, imprimint aquell moment a la meva ment per poder recordar la sensació d’unió, amor i estimació en el futur. Avui estava orgullosa de mi mateixa. Havia elaborat una idea, l’havia dut a bon port i sabia que emocionaria milions de persones quan emetessin el programa.

—Anem a celebrar-ho! —va dir en Wes, mentre em plantava un reguitzell de petons des de l’espatlla fins a l’orella, on em va agafar el lòbul amb els llavis i me’l va estirar. Una ràfega d’escalfor em va recórrer tot el cos i em va anar a parar a l’entrecuix.

—Què t’agradaria fer? —Vaig alçar una cella i vaig fer un somriure sorneguer.

—Tu, jo, una ampolla de xampany, un plat de maduixes, una mica de crema i un llit d’hotel ben flonjo.

Vaig somriure.

—M’encanta la idea.