2

—N o! No la toquis. Gina! Gina!

Em vaig despertar amb els crits d’en Wes. Cridava la Gina. Em vaig treure la son dels ulls, a més de l’efecte de les moltes copes de xampany i els martinis que havia pres, i vaig seure al llit.

Al meu costat, en Wes es regirava. Tenia els llençols entortolligats al cos, el front ple de gotes de suor. Fins i tot el pit li brillava de la transpiració amb la llum de la lluna que entrava per les finestres. Aquest malson li devia estar durant molt més del normal. Generalment, li posava una mà al braç o al pit i es calmava, potser es despertava, o potser no. Feia uns quants dies que no tenia malsons. Gairebé tota una setmana. La veritat era que havia millorat molt des que anava a teràpia. Però com que havíem vingut a Nova York, s’havia perdut una sessió de la setmana anterior.

Per uns instants, em vaig maleir a mi mateixa pel fet de ser tan egoista. Havia volgut que m’acompanyés a Nova York per feina, quan probablement el que li feia falta a ell era el confort i la seguretat de casa per poder continuar el procés de recuperació. Només feia cinc setmanes del segrest. No era prou temps per marxar de l’únic lloc que l’havia fet sentir segur. Merda!

Vaig saltar del llit just quan començava a cridar de nou.

—Gina… no. No. No, oh, Déu meu. Mia! Mia! Aquesta és la meva dona! No la toquis amb les teves mans fastigoses! —va cridar, mentre arquejava el cos i formava una mitja lluna amb l’esquena que gairebé devia ser dolorosa.

Vaig encendre els llums i el vaig cridar.

—Wes! Sisplau, torna! —No em volia arriscar a tocar-lo quan estava així. Una vegada que ho vaig fer, va estirar el braç de cop, em va agafar molt fort pel colze i m’hi va deixar un blau que el va fer sentir més malament a ell que a mi. Des de llavors, intentava no tocar-lo per despertar-lo.

—Si toques la Mia… et mataré. Et mataré! És meva! —va rugir.

Vaig agafar l’ampolla d’aigua que tenia a la tauleta, la vaig destapar, vaig dir una petita pregària al de dalt i vaig abocar l’aigua a sobre d’en Wes.

Va estremir tot el cos i va agitar els braços en totes direccions. Estava preparada per a això i vaig tenir el temps just per apartar-me i evitar els seus cops de resposta de defensa automàtica.

—Mia! —Tenia les pupil·les completament dilatades, els llavis tensos—. Estàs bé? —va cridar. No sabia si era perquè estava enfadat amb mi, encara atrapat en les urpes del malson, o perquè realment volia saber-ho.

Em vaig humitejar els llavis i em vaig apartar els cabells de la cara.

—Estic bé. M’estimes? —Li vaig fer la mateixa pregunta que li feia cada vegada que tenia un malson.

—Més que res en aquest món. —La resposta va ser instantània.

Es va moure per aixecar-se, però vaig alçar una mà. Encara no estava segura de qui era aquella persona. El meu Wes. El Wes captiu. El Wes víctima. El Wes perillós i enfadat.

—Qui sóc? —vaig preguntar, per assegurar-me que encara no estava atrapat en el malson.

—Ets la Mia Saunders, ben aviat la Mia Channing. —Les paraules li van sortir suaus però tibades, com si li fes mal dir-les.

Vaig somriure quan vaig sentir el meu nom combinat amb el seu cognom.

—Que té un preciós anell per demostrar-ho.

—Ja ho crec que sí. Vine aquí. —Els ulls començaven a recuperar aquell verd brillant del qual m’havia enamorat mesos enrere, però encara estava una mica recelosa.

—Per què m’estimes?

Va somriure, es va fregar la barbeta i va deixar caure la mà a sobre els llençols.

—Perquè no sóc jo sense tu. I perquè no vull tornar a ser jo sense tu.

Vaig tancar els ulls i vaig enfilar-me al llit fins a la seva falda.

—Amor meu —el vaig agafar per les galtes—, digue’m què ha passat.

—Després —va xiuxiuejar, i tot seguit em va passar un braç per darrere l’esquena i es va ficar un mugró a la boca a través de la camisola de seda.

A en Wes li agradava molt quan portava llenceria. I aquella camisola era una sorpresa. Podria fer la sensació de ser un home que més aviat preferia veure la llenceria a terra, perquè normalment me la treia tan ràpid com me la posava. Tot i així, sempre em deia que li encantava que me’n posés. Em vaig arquejar contra l’escalfor de la seva boca, m’encantava el tacte de la seda sobre el mugró mentre me’l xuclava. Meravellós.

Sense cap ajuda, va trobar de seguida la vora de la camisola, arrugada a l’altura dels malucs, i me la va treure pel cap per poder tenir accés directe als pits. Els tenia inflats i adolorits de tant de desig, que ell em va calmar llepant, devorant i jugant amb els mugrons. Va entretenir-se amb les dues puntes ardents de luxúria fins que van quedar vermelles i gairebé tan rodones com una cirera.

—M’encanten els teus pits. —Va cargolar la llengua al voltant d’un.

—I a ells els encantes tu —vaig panteixar. En volia més, en desitjava més.

Amb un moviment de malucs, em vaig refregar contra l’erecció que s’erigia orgullosa entre les meves cuixes. En Wes estava despullat a sota meu. Després de fer l’amor tornant de sopar amb l’Anton i la Heather, no s’havia molestat a posar-se els bòxers. Simplement, es va girar cap al meu costat després de posar-me la camisola —sense calcetes— i estirar-me al llit, em va posar una cama a sobre i vam quedar tots dos adormits.

—Deixa’m entrar a dintre teu, nena. Vull notar com t’arrapes al meu voltant.

No s’havien dit mai unes paraules més encertades.

—Amb molt de gust —vaig xiuxiuejar sobre els seus llavis, i li vaig xuclar el llavi inferior mentre m’agenollava, li agafava la llarga i dura cigala i me la posava a l’entrada del sexe.

Vaig tancar els ulls i me la vaig ficar a dintre, gaudint de cada centímetre del penis estimulant tots els teixits sensibles al màxim. Un cop asseguda i amb la cigala clavada fins al fons, vam sospirar tots dos. Va ser un d’aquells sospirs que va fer desaparèixer tot el que havia passat abans. La vida, els malsons, i també totes les coses que encara havíem de fer quan fos un nou dia. Fora. Tot va desaparèixer en el moment que els nostres cossos es van fusionar en un. Pura felicitat.

Amb les mans als malucs, vaig deixar que em guiés amunt i avall per marcar el ritme. Amb en Wes, cada vegada era extraordinari. No hi havia absolutament res com el plaer que sentia quan el tenia a dintre meu. No me’n cansaria mai. Tenia molt clar que, passés el que passés en el futur, voldria estar només amb aquest home durant la resta de la meva vida.

Seguint el seu ritme, em vaig començar a moure una mica més ràpid. Pujava lentament i després baixava de cop, fins que ell va començar a envestir cada vegada que jo baixava. Era com si la cigala em perforés fins a l’ànima.

—Oh, clava-me-la fins al fons… —vaig mussitar, i li vaig devorar la boca amb un petó ardent.

Va gemegar i tots dos vam gaudir d’aquell altre punt de trobada dels nostres cossos.

—Necessito follar-te fort, Mia. Fer fugir tots els dimonis… —Va tancar els ulls, amb els dits clavats als meus malucs.

—Doncs fem-los fugir, amor meu. —Em vaig aixecar i vaig contraure els músculs del sexe perquè no tingués cap altre remei que fixar-se en aquella dona despullada que li arrapava la cigala asseguda a la seva falda.

—Collons! Nena, ets el millor que m’ha passat mai —va dir, mentre pujava les mans per l’esquena i m’agafava per les espatlles.

Oh, merda. Cada vegada que m’agafava així era per fer el màxim de força. Demà no podria ni caminar, però l’orgasme que tindria em faria perdre els sentits. Tal com sospitava, en el moment que em vaig alçar ell va empènyer avall amb les mans i va fer una forta envestida al sexe. Vaig cridar, semblava que m’haguessin partit per la meitat de tan endins que em va arribar el penis dur i inflat. Va començar a bombejar fort, sense parar, per allunyar tots els dimonis que l’assetjaven, i jo era allà amb ell. Cada penetració i estrebada, i cada sospir que ens sortia de la boca tornava el meu home amb mi, aquí i ara. Tornava al lloc on regnava l’amor i els dimonis tornaven al seu cau i morien.

El cos se’m va tensar al mateix temps que les envestides d’en Wes es van fer més insistents. Tenia les dents serrades i els ulls tancats ben fort. Era impossible deixar-lo caure a l’abisme sense mi al seu costat.

—Wes… —vaig dir, amb una advertència en el to de veu.

Em penetrava a un ritme implacable, buscant el clímax. Cada neurona i cada nervi del meu cos es va despertar, va guspirejar, i ja estava a punt d’encendre’s, però necessitava que ell fos amb mi. Sempre amb mi.

—Wes, amor meu.

La veu em sortia dèbil, perduda en la boirina del desig extrem. Sentia un plaer tan immens que em feia la sensació que m’engoliria, però volia que ell fos amb mi.

—Wes. —Em vaig empassar un sanglot per les esgarrifances que em provocava muntar la seva cigala, gairebé incapaç de poder aguantar més plaer.

Finalment, va obrir els ulls. Uns iris de color verd ardent de desig que em miraven, i només va dir una sola paraula.

—Escorre’t.

Per primera vegada a la vida, aquella única paraula va ser suficient. Vaig arribar al clímax com un coet llançat en òrbita, i em vaig arrapar a l’erecció mentre ell em feia unes quantes envestides més fins que junts vam trobar el nirvana.

Els seus crits es van barrejar amb els meus, i llavors vaig saber que tot aniria bé. Mentre poguéssim fer-nos tornar l’un a l’altre de l’infern, sempre tindríem això.

Després de rentar-nos, em vaig estirar al llit, esgotada però amb ganes de saber què havia passat. La psicòloga va dir que en Wes havia de parlar d’aquestes coses, perquè, si no, el turmentarien i els malsons serien pitjors.

Estirada damunt seu, vaig repenjar la barbeta a les mans, que tenia col·locades a sobre el seu cor.

—Així… què ha passat en el somni?

Va sospirar i es va passar una mà pels cabells esbullats. Aquell look escabellat li quedava fantàstic. Si no acabés de fer aquell viatge apassionant a la meva vagina unes quantes vegades seguides, em llançaria a sobre seu per tornar a explorar el seu cos. Tanmateix, la sensació de coïssor i de dolor del meu entrecuix m’anunciava que el meu centre de plaer necessitava una mica de descans.

—No vull ficar-te tota aquesta merda a dins del cap, Mia. Hòstia, no vull ni tenir-la a dins del meu, i encara menys amoïnar-te a tu amb aquestes històries.

—Has tingut un flashback? —Sabia que en tenia força sovint.

Va brandar el cap i es va mossegar el llavi pensativament.

—Més o menys, suposo. Tornava a ser allà, a la cabanya. Però les coses eren diferents. Al principi havien agafat la Gina, tal com ho van fer.

Em vaig estremir, conscient del que aquells terroristes li havien fet a la seva ex. Aquelles violacions repetides no li havien fet mal només a ella. A en Wes l’havien obligat a mirar el que li feien cada dia.

—I què ha canviat? —vaig preguntar, amb veu suau, sense voler pressionar-lo perquè parlés.

Va agafar aire, va parpellejar unes quantes vegades i va acostar la mà als cabells que m’havien caigut al davant de la cara. Durant uns instants, va acariciar els flocs entre els dits.

—Que la Gina s’ha convertit en tu —va dir, finalment.

—Com és?

Va arrufar les celles, però va continuar jugant amb els cabells. Tenia la mirada concentrada en la meva cara, com si examinés cada tret amb una intensitat que no havia vist mai abans.

—Els cabells eren diferents al principi. Eren els cabells foscos de la Gina, però no eren negres i sedosos com els teus. —Va arrugar el front—. Després els llavis. —Amb un dit em va resseguir els llavis. Li vaig fer un petó a la punta—. El nas s’ha allargat al davant dels meus ulls. —Em va passar el mateix dit des del front fins a la punta del nas—. Encara no m’ho creia… —La veu se li va tornar ronca, com si hagués fet gàrgares amb un grapat de pedres.

—No et creies què?

—Em pensava que era ella fins que els seus ulls blaus s’han tornat d’un to verd molt clar. Uns ulls que només he vist en una persona… en tu.

—Oh, Wes, Déu meu… —Em vaig empassar l’emoció que m’oprimia la gola—. No era jo.

Va tancar els ulls i es va assenyalar el cor.

—Això ho sé aquí, però aquí —llavors es va assenyalar la templa— els detalls a vegades es barregen. I aquesta nit ha sigut la pitjor. Tot d’una se’m reproduïa com una de les nits que havien violat la Gina, però llavors ella es convertia en tu. Mia… no hauria pogut suportar que allò t’hagués passat a tu. Amb prou feines ho puc suportar ara, després d’haver vist que li passava a una persona que aprecio, però a tu? Hòstia puta, només de pensar-hi em poso malalt.

Li vaig agafar la cara.

—Wes. Sóc aquí. Mai no vaig ser allà. Vas sobreviure a una cosa horrible. Vas haver de veure una de les pitjors coses que li poden arribar a passar a una persona. Però no era jo. Tant de bo hi hagués alguna manera de fer-te sentir això a mitja nit, quan tens el malson. Fer-te marxar d’allà, d’aquells pensaments.

En Wes em va posar les mans a l’esquena nua.

—Ja ho fas. Amb tot això que estàs fent, d’ajudar-me a la nit. Cada vegada estic millor. T’ho prometo.

Les llàgrimes em van inundar els ulls.

—Així, quan et faig reaccionar perquè tornis aquí amb mi, no empitjora la situació?

Va somriure, va tensar l’abdomen i em va fer acostar fins que els nostres nassos es van tocar. Em va fer un petó llarg, lent i molt profund, amb una mà a la nuca per poder-me subjectar bé.

Mentre em feia mossegadetes als llavis, es va tirar una mica enrere.

—Tu ets l’única cosa que em fa conservar l’enteniment. Sense tu, sense el teu amor, m’hauria tornat boig. Mia, tu em dónes un motiu per tirar endavant, un motiu per viure. Em dónes esperança per al futur. Estar amb tu no em suposa cap dificultat. Al contrari. No hauria pas vingut si hagués pensat que estar allunyat de tu era una bona idea.

Em vaig arraulir al seu pit i li vaig fer un petó just a sobre el cor.

—I si no haguessis vingut, ara no tindria aquest anell tan brillant al dit. —Vaig agitar la mà enlaire perquè el veiés, els diamants van brillar amb el reflex de la llum de la lluna. Era espectacular, i em quedava sense alè cada vegada que mirava aquell preciós anell de disseny simple. Aquell estil era perfecte per a mi, i demostrava que el meu home em coneixia molt bé.

Va esbufegar.

—No vull que pensis ni per un minut que no pensava demanar-t’ho a la primera oportunitat que se’m presentés. Vaig comprar aquest anell quan vaig marxar de Miami.

—Miami! Però si d’això fa mesos!

Va riure.

—Sí, però si te’n recordes, vam tenir molt poc temps abans que te n’haguessis d’anar cap a Texas, i després jo ja vaig anar-me’n de viatge de feina. El viatge a l’infern.

Em vaig encongir.

—Després de tot allò, necessitava refer-me una mica. No volia que et pensessis que et feia una proposició de matrimoni com a conseqüència d’alguna mena de trastorn d’estrès posttraumàtic, o per intentar reconstruir a corre-cuita les peces que quedaven de la meva vida. Volia que sabessis que estava preparat, realment preparat per comprometre’m amb tu i amb la nostra vida junts.

—T’estimo, Weston Charles Channing III —vaig dir, i vaig somriure.

—Tercer. —Va gesticular, per burlar-se de mi.

O sigui que li vaig donar un altre motiu per gesticular tapant-li la boca amb la meva.

El telèfon va sonar tres vegades abans que contestés, sense alè:

—Hola.

—Gin, què passa? Què ho fa que bufes tant? —Vaig mirar el telèfon i vaig veure que eren les onze del matí, les vuit a la banda del Pacífic.

Avui, en Wes i jo ens quedaríem a descansar, mirant pel·lícules i demanant menjar al servei d’habitacions. Teníem programats uns massatges de parella a l’spa de l’hotel al cap d’una hora, i havia pensat que ara era un moment tan bo com qualsevol altre per donar la notícia a les meves noies. Ja havia parlat amb la Maddy, i estava eufòrica. Em va dir que podríem fer un casament doble quan ella es gradués. Seguir-li el corrent era l’única opció, quan la Maddy estava tan sobreexcitada. Per tant, no li vaig voler dir que en Wes volia que ens caséssim el dia d’Any Nou. Això l’hi volia dir en persona, tot prenent una copa… o potser unes quantes.

—Mmm, no res. Ohhh, eh… mmm. Para! —va dir, a través del telèfon, però de seguida em vaig adonar que no parlava amb mi.

—Oh, mira que n’ets, de malparida. Tens un home al llit! —Vaig riure i vaig fer petar la llengua. Ella ja m’estaria llançant una onada d’improperis, si fos a l’inrevés.

—Eh? No, no. No hi tinc cap home, aquí. Jo? Apa aquí. —Estava exagerant massa—. Hòstia… aquí. —Va xiuxiuejar, i em va fer la sensació que tenia el telèfon bastant apartat de la boca, però no prou lluny perquè no pogués sentir el que deia.

—T’està follant ara mateix? —Collons. Hi ha coses que una no vol compartir amb la seva millor amiga. I aquesta n’era una.

—Mia, maca, és un mal moment. Molt… molt… mal moment… —La veu es va apagar.

—De debò? Bé, no passa res, només et volia anunciar que en Wes m’ha demanat que em casi amb ell. Ens casem l’1 de gener, encara no sabem on. Que vagi bé el clau.

Vaig prémer el botó per finalitzar la trucada i vaig començar el compte enrere.

Cinc.

Quatre.

Tres.

Dos.

El mòbil va sonar a la meva mà. A la pantalla hi deia «Cony-pervertit-al-màxim». Vaig esperar que sonés quatre vegades per fer-la patir una mica.

—Ja has acabat de follar amb l’home que em vols fer creure que no és amb tu? Coi, deu ser molt pèssim. —Em vaig afanyar a etzibar-li tot això perquè tastés una mica de la seva medecina.

Respirava a batzegades, i pels sorolls que sentia vaig deduir que caminava amunt i avall per la casa de convidats.

—M’has trucat tu, te’n recordes? A les vuit del matí, no et fot, precisament quan m’estaven devorant el cony per primera vegada en molts mesos, i resulta que era per llançar-me aquesta bomba? Ets una imbècil. Ho sabies, Mia? —Ho va dir amb una dosi important d’irritació—. Si sabessis com arribes a ser de burra… diries… collons, diries que sóc idiota!

Vaig fer una riallada, em vaig deixar caure al llit i vaig mirar com brillava l’anell amb la llum del sol. Magnífic. No podia parar de mirar com brillava.

—Ja has acabat de renegar?

La Ginelle va grunyir.

—Doncs mira, ara que m’he quedat sense orgasme per culpa de les putes bombes massives que llances al meu palau de plaer, sí, ja he acabat. I ara, comença des del principi i explica-m’ho tot. Si et descuides un petit detall et canviaré el xampú que tens a la dutxa per crema depilatòria. Ja ho veuràs quina gràcia que li farà a en Wes, tenir una núvia calba.

Rient, li vaig explicar com s’havia declarat en Wes. A la Maddy no li havia dit que quan es va declarar acabàvem de fer una increïble sessió de sexe, però a la Gin sí que l’hi vaig explicar. A la meva millor amiga li encantaven aquestes coses.

—Collons, aquest tio és una joia. Així, us casareu el dia d’Any Nou?

Vaig arronsar les espatlles, tot i que ella no ho podia veure.

—Encara no ho sé. Ell n’està ben convençut. Suposo que a mi tant m’és la data. En Wes, en canvi, vol que comencem l’any sent marit i muller. La veritat és que això em fa molta gràcia, perquè quan ens vam conèixer, al mes de gener, ell pensava just el contrari.

—I tu també —va afegir ella.

—Tens raó. Sembla que hagin passat anys, des de llavors, tot i que només han passat deu mesos. Creus que estic sonada o que vaig massa de pressa?

—Un moment. —Vaig sentir que caminava per la petita casa de convidats de Malibu. Es va obrir una porta i es va tancar, i de fons vaig captar el so de les onades. Segurament era a la terrassa que donava al Pacífic.

Només feia dos dies que era fora, i ja enyorava ser a casa. Era impressionant la rapidesa amb què la petita mansió d’en Wes s’havia convertit en casa meva en tan poc temps.

—A veure, Mia, ja saps que no sóc cap experta en temes d’amor, però sóc una experta en tu. Has estat amb uns quants tios de merda, aquests últims anys.

—Aix, no m’ho recordis.

—No, ho he de fer, perquè això forma part del que ets actualment. A part del malparit d’en Blaine, n’hi va haver uns quants més abans de qui et vas enamorar, i et van trencar el cor.

—És veritat. —Vaig assentir i em vaig mossegar l’ungla, estirant un trosset esqueixat.

—Però cap d’aquells tios et va ensorrar. En canvi, en Wes se’n va anar a Indonèsia i al cap d’uns dies estaves destrossada!

Només de pensar en aquella època, en el dolor infinit i en la sensació de buit que tenia, sense saber on era ni si tornaria a casa, em venia mal. No ho volia reviure, allò.

—Ja —vaig aconseguir pronunciar, molt fluixet.

La Ginelle va inspirar lentament, i em va fer por que no estigués fumant, però en aquell moment no vaig tenir forces per burxar-la.

—Per tant, pots imaginar-te la vida sense ell? O millor encara, pots imaginar-te estant amb algú altre?

—Per descomptat que no —vaig dir, a l’instant. I això venia d’una dona que creia en l’amor, malgrat que n’havia sortit escaldada unes quantes vegades en el passat. A més, m’agradava el sexe ocasional, però res no podria ocupar mai el lloc d’en Wes—. Ell ho és tot per a mi, Gin.

—Doncs crec que ja tens la resposta.

—Em fas costat? —Vaig esperar aguantant-me la respiració. Evidentment no necessitava pas l’aprovació de la Ginelle, però tal com ella mateixa havia dit, em coneixia molt bé. Molt i molt bé. I no tindria cap problema per dir-me que estava a punt de cometre un error garrafal si això era el que creia.

—Nena, et faig costat en tot el que fas. Potser no sempre m’agrada, però et faig costat. En canvi, amb en Wes… aquest home realment ho és tot per a tu. T’ho veig, però el que és més important encara, Mia, és que ho veig en els seus ulls cada vegada que et mira quan es pensa que ningú no el veu. Està bojament enamorat. El Sol, la Lluna, les estrelles… coi, la Terra gira per ell gràcies a tu.

—Gràcies, Gin. Això que dius significa molt per a mi.

—I saps què és el que significa molt per a mi? —Vaja, la Gin ja tornava a atacar.

—Què?

—Un orgasme interromput! Ara en Tao m’haurà de tornar a fer excitar. Tot i que amb aquest tros de déu samoà les comportes s’obren ràpid per a ell. —Va fer un soroll com si s’estigués llepant.

—Hòstia puta! T’estàs follant en Tao, el germà d’en Tai? Com? Quan?

Es va posar a riure.

—Home, des del maig que estem en contacte. Com que sabia que tu te n’anaves, s’ha agafat uns quants dies. Ha vingut a passar dues setmanes aquí, per gaudir del sol i la sorra de terra ferma. Tot i que m’imagino que haurem de sortir de l’habitació, per poder gaudir del sol i la sorra…

—Ets una bandarra!

—Ja ho sé! Estic tan emocionada! Ostres… em fa veure déus del foc hawaians cada vegada que…

—Prou! —Vaig brandar el cap—. Sisplau, estalvia’t els detalls.

—Ohhh. Mira que ets insípida!

—Au, torna amb el teu home. Vés a follar amb aquest bé de Déu samoà. —Vaig mirar al meu voltant i vaig parar l’orella. Encara se sentia la dutxa. Perfecte—. Ho sé per experiència, et cauen les calcetes només de veure’ls.

—Em sembla que hauria de dur alguna cosa de roba, perquè això em passés, però vaja, ja t’entenc. —Va arrossegar les paraules per posar-hi més èmfasi.

—Touché! Que et diverteixis! —Vaig fer una rialleta mentre saltava per l’habitació, supercontenta perquè la meva millor amiga estava amb un bon nano d’una família extraordinària.

—Oi tant, no pateixis. Fins aviat, cara de cul! —I tal com feia sempre, la Ginelle va penjar abans que jo pogués replicar.

Merda! M’havia tornat a guanyar.