1

Sortir d’un llit cobert amb una quantitat impressionant de mantes, juntament amb el pes afegit del braç del meu nòvio a sobre la cintura, és més difícil del que podria semblar. Havíem agafat un vol nocturn cap a Aspen, Colorado, i hi vam arribar abans que sortís el sol l’endemà. En Wes em va ensenyar la cabanya de la seva família, i no feu cas del terme que acabo de fer servir per definir aquella casa de fusta. El poc que vaig veure quan vam arribar era molt més gran que la casa de Malibu. Vam anar cap a l’habitació d’en Wes i ens vam deixar caure exhaustos al llit. Estic segura que vam quedar adormits abans de posar el cap al coixí.

Ara, però, estava ben desperta, i per la poca llum que entrava a través de la cortina vaig suposar que probablement era migdia. Em vaig moure una mica, em vaig girar i em vaig desfer dels braços d’en Wes. Intentant no despertar-lo, vaig sortir del llit i em vaig quedar glaçada. Com si unes calcetes no servissin per a res. L’habitació estava absolutament gelada. Vaig anar de puntetes cap al termòstat i vaig apujar la temperatura fins a vint-i-quatre graus. Posem la calefacció a prova!

Vaig fer una ullada al meu voltant, vaig trobar el lavabo i vaig fer el que havia de fer en silenci abans de localitzar la maleta. Vaig treure’n uns pantalons de ioga, un jersei d’en Wes i les meves sabatilles de pelfa. La senyora Croft s’havia assegurat que me les enduia, i no s’havia equivocat. M’hauria de recordar de donar-li les gràcies quan la tornés a veure.

Més protegida i més decent, vaig sortir de l’habitació i vaig baixar les escales cap a la planta baixa. A mig camí em vaig aturar. A l’altra banda de les escales, davant meu, hi havia una paret de finestrals des del terra fins al sostre. Darrere les finestres, un mar infinit de muntanyes. Totes blanques de neu amb alguns punts de color verd i negre de les roques i els arbres que sobresortien a través de la gruixuda capa de neu que les cobria. Espectacular. No hi havia cap altra paraula per definir-ho. Com un zombi, vaig anar fins a les portes vidrieres, vaig descórrer el pestell i les vaig obrir per deixar que l’aire glaçat m’envaís el cos i la ment. Instantàniament, l’alè va formar un núvol de boira mentre contemplava encisada el que sens dubte havia de ser l’obra de Déu.

Quan contemplava la platja i l’oceà Pacífic des de casa, em sentia segura i en pau. Contemplar aquesta immensa cadena de muntanyes et deixava sense alè. Era una cosa majestuosa, irreal, com si estigués mirant una fotografia, no la realitat.

Bum!

Era una explosió.

Del no-res, un parell de braços em van encerclar el pit, estirant-me cap a l’escalfor que tenia al darrere.

Vaig notar la barbeta d’en Wes en el punt on s’uneix el coll i l’espatlla.

—És maco, oi?

Vaig deixar anar un sospir.

—És molt més que maco.

En Wes em va fer un petó al coll, l’escalfor de la seva pell em va provocar un formigueig.

—Estic content que t’agradi, perquè això serà casa nostra durant les properes dues setmanes i mitja. —Li notava la veu ronca a través de l’esquena i de cada porus de la pell.

—No em queixaré pas —vaig dir, encara encisada per la bellesa de la mare naturalesa.

Va riure.

—Això ho dius ara. A veure si t’agrada tant la neu d’aquí a uns quants dies, quan tinguem el cotxe colgat i l’hàgim de treure amb pales.

Vaig arrufar els llavis i se’m va arrugar el nas. A en Wes li encantava que fes això. Em va mirar, va somriure i em va fer un petó a la galta.

—Què et sembla si esmorzem? —va preguntar.

Quan ho va acabar de dir, l’estómac em va rugir de gana.

—No puc fer res més que respondre’t un «Sí» —vaig dir, fent broma.

Va somriure i em va deixar que continués gaudint de les vistes.

—No t’hi estiguis gaire estona aquí a fora, et quedarà el cul glaçat.

—Espero que només de les parts flàccides! —Em vaig girar i li vaig donar un cop a la natja quan entrava cap a casa.

En Wes tenia raó, al cap d’un parell de minuts tenia el cul glaçat —en sentit figuratiu—, de manera que vaig tornar cap a dins per ajudar-lo a preparar l’esmorzar.

Quan vaig entrar, vaig veure una manteta de xenilla a sobre d’una butaca flonja i me la vaig posar a les espatlles.

En Wes estava atrafegat als fogons, traient paelles i preparant el béicon. Em va dir que havia trucat a la gent que es cuidava de la casa perquè omplissin la nevera amb una mica de menjar. Hauríem d’anar a comprar, però si més no teníem el més bàsic, com ara ous, béicon, llet, mantega i cafè, i amb això jo ja estava més que contenta.

Vaig començar a preparar el cafè mentre en Wes fregia el béicon i escalfava la paella per fer els ous.

—Què vols que fem avui? —em va preguntar, movent les celles.

Vaig posar els ulls en blanc.

—Això, no.

Va alçar les celles, i jo vaig afegir:

—D’acord, això sí, però no ara mateix. Tinc moltes ganes d’anar a fer un tomb, veure el poble, comprar menjar, i esbrinar on exposen les obres d’art els rústics de per aquí. Així em podré fer una idea de com presentar el capítol. A més, l’equip arribarà d’aquí a un parell de dies, o sigui que ens haurem de preparar per passar una setmana amb ells.

En Wes va assentir i va continuar fent l’esmorzar. Després de menjar, ens vam dutxar, moment en el qual en Wes em va fer adonar que sí que volia una mica d’això, abans de pujar al cotxe de lloguer i anar cap al carrer principal del poble.

No estava preparada per a l’extrema bellesa que vaig veure quan vam arribar al centre de la població. Molt emocionada, vaig sortir del cotxe i vaig fer una volta sobre mi mateixa. El paisatge em va deixar sense alè mentre m’amarava de la magnificència de les muntanyes. Era com si el centre del poble l’haguessin ficat a dins d’una conca, amagat al centre de la terra. La gent entrava i sortia de les botigues, amb vestits de colors brillants que contrastaven amb el fons nevat de les muntanyes que s’alçaven al fons.

—Ara ho entenc —vaig xiuxiuejar, sense deixar de contemplar fascinada l’esplendor que ens envoltava.

—Què és el que entens? —va preguntar en Wes, mentre m’agafava la mà enguantada. Tot i les capes de pell i de llana, vaig notar que la seva escalfor es filtrava pel meu palmell.

—Per què aquest lloc és tan atractiu. És impressionant. He estat al llac Tahoe i he vist muntanyes nevades abans, i també he esquiat, però no havia vist mai res comparable amb això. —Vaig deixar anar un sospir mentre intentava absorbir-ho tot, conscient que això era impossible. Hi havia massa coses per admirar. Amb una mica de sort, al llarg de les properes dues setmanes la magnificència d’aquell paisatge se m’imprimiria als racons de la memòria per poder-ho recordar cada vegada que m’ofegués de calor al sud de Califòrnia.

En Wes va contemplar les enormes muntanyes.

—No, ja entenc què vols dir. Jo he estat aquí tantes vegades que serà molt maco veure-ho des de la teva perspectiva, amb uns ulls nous.

Vaig somriure i li vaig estrènyer la mà.

—On anem primer? —vaig preguntar, esperant que ell em guiés una mica.

Em va estirar cap al seu costat i em va passar un braç per les espatlles.

—Anem a prendre alguna cosa calenta —va assenyalar el Colorado Coffee—, i després farem un tomb. Et sembla bé?

Em vaig repenjar amb ell.

—Qualsevol cosa em sembla bé, si és amb tu. Per cert, gràcies per venir. —Vaig fregar-li el coll amb la barbeta.

En Wes va fer un somriure tan gran que la llum del sol sobre les dents perlades les va fer semblar més blanques. Em va mirar amb aquells ulls verds plens de plaer i em van fondre allà mateix. Quan el veia tan tranquil, còmode dins la pròpia pell i ple de pau interior, en tenia prou per fer-me feliç durant tot un segle.

Hi havia alguna cosa d’en Wes que simplement m’atreia molt. M’arribava directament al fons de l’ànima. Em feia increïblement feliç i m’espantava terriblement a parts iguals. Tot i així, al final la felicitat superava la por, i sospitava que sempre seria així ara que estàvem a punt de fer els nostres vots.

Se’m feia difícil de creure que, tan sols al cap de tres setmanes, seria la dona d’en Weston Channing. Encara no me’n sabia fer a la idea.

Mentre caminàvem, en Wes m’anava assenyalant diferents llocs per anar a sopar i d’altres per anar a prendre uns quants còctels i licors si els ànims dequeien. Vam arribar al carrer principal i de seguida em vaig fixar en un edifici tot pintoresc de color rosa situat en una cantonada. Simplement es deia Main Street Bakery & Café.

El vaig assenyalar a en Wes.

—Hi has menjat mai, en aquest lloc tan mono? —vaig preguntar.

Mentre en Wes em responia, en va sortir una dona més o menys de la meva mateixa alçada. Estava prima, anava abrigada amb un elegant abric de pell fins als genolls i cordat amb un cinturó a la cintura. Un mocador de color rosa intens voleiava davant seu amb la brisa, un color que et feia fixar de seguida en el seu coll. La seva familiar cabellera negra de rínxols amples li baixava per l’esquena. Vaig aprimar els ulls, intentant desesperadament veure la cara de la dona, però ella mirava cap avall, a dins de la bossa de mà que duia.

—I tenen els millors ous… —vaig sentir les paraules d’en Wes que es filtraven per la meva ment, però la meva atenció se centrava exclusivament en aquella dona de l’altra banda del carrer. Una mena de formigueig em va recórrer tots els nervis i em vaig sentir molt confosa.

El tipus de la dona, els cabells i l’estructura òssia em recordaven moltíssim algú que coneixia. Una forta sensació de familiaritat em rosegava les profunditats del cervell, i em vaig acostar uns quants passos cap a la vorera, en diagonal respecte a la pastisseria. La dona va treure unes ulleres de sol de la bossa de mà, i just abans de posar-se-les les nostres mirades es van creuar. Vaig fer un crit i un salt enrere, i vaig xocar contra en Wes per l’efecte que aquella simple mirada m’havia provocat.

—No pot ser… —vaig dir, amb la veu entretallada o la boca incapaç de formar més paraules amb el remolí d’emocions que em bullia per dins.

Ira.

Frustració.

Desesperació.

Impotència.

Abandonament, i tot el que hi pugui haver entremig, em van envair el cos com un tren de càrrega travessant un camp.

—Què passa, Mia? Què tens? Amor meu, t’has quedat blanca com la cera.

Vaig parpellejar unes quantes vegades i vaig mirar en Wes, que s’havia posat davant meu, agafant-me els braços amb fermesa.

—Jo, jo… no pot ser ella. —Vaig brandar el cap i vaig mirar darrere d’en Wes, però la dona ja no hi era. Havia desaparegut com si no hagués estat mai allà.

—Però si era aquí! —Vaig mirar cap a les altres botigues i amunt i avall de les voreres. Res. Havia desaparegut.

—Qui? Qui et sembla que has vist? —va preguntar en Wes, molt amoïnat.

Em vaig empassar la pilota de golf que semblava que tingués a la gola, i amb llàgrimes als ulls vaig mirar l’home que volia passar amb mi la resta de la seva vida. Ell no m’abandonaria mai. Amb la seguretat i la força que això em donava, vaig agafar aire i vaig pronunciar el seu nom.

—La Meryl Colgrove.

En Wes va arrufar les celles.

—Nena, no et segueixo. Qui és la Meryl Colgrove?

—La meva mare.

En Wes i jo vam voltar deu minuts ben bons per aquells carrers, mirant els aparadors i espiant a dintre. Res. La dona havia desaparegut.

En Wes em va fer tornar cap al cotxe de lloguer i cap a la cabanya. No vaig dir res en tot el camí, massa perduda en les pròpies emocions per poder pronunciar ni una paraula.

No podia ser ella. Era com si hagués aparegut del no-res. Les deesses del destí no podien ser tan cruels. Les probabilitats de coincidir amb la Meryl Colgrove en un petit poble on havia anat a gravar un capítol de Bellesa Viva i a passar les vacances de Nadal eren mínimes.

I si viu aquí?

Impossible. Segur que havia vist visions. A més, feia més de quinze anys que no veia la mare. No, les probabilitats de trobar-me amb ella a Aspen, Colorado, eren ridícules. Segur que només era algú que s’hi assemblava molt, o que s’assemblava a la dona que jo recordava.

Els pensaments em corrien pel cap com un tornado. Aleatoris. Erràtics. Devastadors.

Quan vam arribar a la cabanya, ja m’havia convençut que era impossible que aquella dona fos la meva mare. Havia vist una dona que s’hi assemblava molt, i ja està. Fi de la història. No calia amoïnar-me per res. Tot i així, el meu nòvio no havia arribat a la mateixa conclusió.

Quan vam entrar a la cabanya, va anar directament a la barra de bar de la sala d’estar, va agafar dos gots i els va omplir amb dos dits d’un líquid de color ambre d’un decantador de cristall.

—Vols una copa? —va ser el primer que em va dir des que li havia dit que havia vist la mare.

—I tant. —Vaig seure en un dels tous tamborets de la barra, que giraven i fins i tot tenien braços. No eren pas una cosa d’aquelles barates que pots trobar en uns grans magatzems. Vaig passar els dits per les tatxes d’aparença gastada, que els donaven un toc rústic chic.

En Wes va beure un trago generós de whisky. La nou del coll se li va moure atractivament, incitant la dona que jo duia a dintre.

Es va inclinar endavant i va repenjar els colzes a la barra.

—Què et sembla? Era ella? —em va preguntar, amb calma.

Diria que, per la tensió del seu cos i per la incertesa de la mirada, no sabia quina era la millor manera d’abordar la conversa sobre una dona de la qual gairebé no n’hi havia explicat res. I la meva reacció segurament li va servir de bona indicació per endevinar els meus sentiments per la dona que m’havia dut al món.

—No ho sé segur. —Vaig arronsar les espatlles—. Però s’hi assemblava moltíssim.

En Wes va assentir.

—Per què som aquí, Mia?

Vaig alçar les espatlles automàticament i vaig notar que em posava tensa.

—No ho sé, amor meu. És molt estrany. La Shandi, l’ajudant del doctor Hoffman, em va dir que havíem de venir. Va parlar amb els de l’equip i em va explicar la feina que havia de fer.

—I quan se suposa que ens hem de reunir amb aquest home de les muntanyes? El que va fer el «generós donatiu» —en Wes va dibuixar les cometes en l’aire— al programa en benefici dels artesans locals, un dels quals és la seva dona?

No podia negar que tot plegat era molt estrany. Tanmateix, estava acostumada a les coses estranyes. Fins i tot peculiars. Aquest últim any l’havien conformat una sèrie d’esdeveniments aleatoris que m’enviaven allà on em necessitaven que fos. Fins ara, havia anat prou bé. Havia conegut l’home amb qui estava a punt de casar-me. Havia fet un munt d’amics de debò. Havia descobert el meu germà, en Maxwell. Havia salvat el pare. I havia començat una nova feina que m’encantava. Havia trobat entrebancs greus pel camí, però al capdavall tot havia acabat bé. Sincerament, no volia dedicar més temps del necessari a qüestionar-ho.

Vaig baixar del tamboret, vaig donar la volta a la barra, em vaig acostar al meu nòvio i vaig passar-li els braços al voltant de la cintura.

—L’home es diu Kent Banks. Tant si t’ho creus com si no, jo també vaig pensar que era una mica estrany. O sigui que vaig trucar a en Max, l’hi vaig explicar, i saps què va passar? —Vaig somriure.

El meu germà era exageradament protector amb la Maddy i amb mi. Quan va saber que un home que vivia a la muntanya havia demanat específicament i havia pagat suposadament una quantitat important de diners perquè jo anés a gravar un capítol del programa sobre una cosa tan simple com els artistes locals, no li va fer cap mena de gràcia. De fet, li va activar al màxim l’instint protector.

En Wes va somriure i em va estrènyer contra el seu pit.

—Va cridar els gossos?

—Els gossos en forma d’investigador privat, sí. En Max és paranoic. Ja ho saps.

El meu home em va estrènyer una mica més.

—T’he dit alguna vegada que el teu germà em cau molt bé? És un bon tio. —Va mirar a la llunyania amb serenor, actuant de manera exagerada.

Em vaig posar a riure i vaig aixafar el nas contra el seu pit. L’olor d’aftershave i de colònia em va provocar calfreds d’excitació per tot el cos. L’entrecuix se’m va contraure automàticament només de pensar a fer un altre clau amb ell.

—Sí que ho és.

—I què va descobrir? —Va estrènyer les mans al meu voltant i em va enfonsar un dit a la part baixa de l’esquena, fent-me massatge per fer desaparèixer qualsevol residu de tensió d’un dia de viatge i de voltar amunt i avall pel centre d’Aspen.

Vaig gemegar i em va continuar tocant un punt particularment adolorit.

—Mmm, em va dir que aquest home era un veterà retirat. Es veu que va estudiar disseny arquitectònic. Guanya molts calés dissenyant cases de muntanya arreu del món. Semblava de fiar. Va continuar investigant, però sense capficar-s’hi gaire. Especialment quan li vaig dir que tu series aquí amb mi tots aquests dies.

En Wes va pujar les mans per l’esquena fins als cabells. Em va agafar per la nuca i em va fer alçar la cara perquè el mirés als ulls.

—Mai no permetré que et passi res. Ets la meva dona. L’amor de la meva vida. No vull viure en aquest món si tu no hi ets.

—Jo tampoc —vaig xiuxiuejar.

Es va inclinar endavant i va tocar-me els llavis amb els seus. Vaig notar una sensació de tacte de ploma. Es va estar així perquè pogués notar el moviment dels seus llavis mentre em parlava. El notava molt endins, directament al cor.

—Sempre et protegiré. De qualsevol cosa o persona. —Va fregar el nas amb el meu i es va apartar un centímetre—. Ja sigui la feina, la família o els fantasmes que apareixen del no-res. A partir d’ara, Mia, solucionarem les coses junts.

Vaig assentir.

—Sí, amor meu. Solucionarem les coses junts —vaig repetir, i vaig repenjar el front en el seu. El simple tacte amb la seva pell m’alliberava de totes les preocupacions i tots els dubtes sobre la possibilitat que hagués vist la mare o sobre com m’hauria de sentir per això.

—Et puc fer un petó, ara? —em va preguntar, amb la veu que semblava un rugit, el so d’un home que estava perdent el control. M’encantava això. Fins i tot ho necessitava.

Vaig somriure.

—Fes-me un petó, sisplau.