4

—Para! —vaig riure al coll d’en Wes mentre em magrejava el cul.

El gruny profund de la seva rialla em va arribar a l’ànima. Va fer un sospir mentre m’agafava una natja.

—No puc. —Em va passar el nas pel coll i m’hi va fer una mossegadeta juganera—. Estàs boníssima amb aquesta faldilla. Merda. T’hauria d’haver dut a més reunions de feina durant el mes que vam estar junts. Sembles ben bé una bibliotecària entremaliada. —Em va clavar l’erecció cada cop més dura contra el costat del cos.

M’havia posat una simple faldilla estreta negra i una brusa de seda de color blau de conjunt. La Judi em va dir que donava un aire molt professional i que quedaria molt bé amb els executius que dirigien el programa de xarxa del doctor Hoffman a Century Productions. L’única cosa que m’havien advertit era que no anés vestida de color verd. Es veu que molts dels decorats de fons serien de color verd, per tant, si jo anava vestida del mateix color, desapareixeria entre les imatges que inseririen al meu voltant.

Resulta que el programa no pagaria exactament els meus honoraris com a acompanyant de la manera que jo m’imaginava. Una empresa productora famosa no podia signar un xec a nom d’una empresa que es deia Acompanyants Exquisides. La Millie havia redactat un contracte oficial per separat en el qual ella constava com la meva agent, i hi havia posat la mateixa tarifa de cent mil dòlars per assegurar-se que disposaria dels diners necessaris per pagar a en Blaine. Uns diners que ara havia de tornar al meu germà. En Max em va mirar com si fos beneita quan li vaig suggerir que li tornaria els diners en quotes mensuals. Però digués el que digués, jo li tornaria aquells diners. Punt final.

Quan vaig acceptar aquesta feina d’un any a Acompanyants Exquisides, més de nou mesos enrere, vaig haver de deixar el meu altre agent. M’encantava una cosa de no dir que la Millie tingués prou sentit empresarial per gestionar aquesta nova faceta conjunta. El meu agent anterior no m’havia aconseguit mai cap feina beneficiosa ni econòmicament ni professionalment, de manera que cap dels dos no hi va sortir perdent gaire, quan el vaig abandonar.

Vaig posar les mans a sobre les d’en Wes i em vaig permetre uns instants de pura felicitat abans de girar-me, plantar-li un petó als llavis i apartar-me d’ell. Tenia els ulls plens d’alegria quan se’m va llançar a sobre, em va agafar per la cintura i em va capturar entre els seus robustos braços.

—Ei, això no és just. —Li vaig donar un cop al pit—. Tu ets molt més fort que jo! —vaig somicar.

—En pots estar ben segura. No hi ha res que em pugui impedir tenir-te. Que encara no te n’has adonat? —Va somriure i em va començar a fer petons des de la clavícula, pujant pel coll i fins a l’orella—. Mmm… —va mussitar, i aquell so em va enviar una ràfega de desig que em va fer espurnejar i vibrar totes les terminacions nervioses.

—Wes… —Vaig gemegar, inclinant el cap enrere, perquè em pogués petonejar més bé. Em feia coses amb la boca que em convertien en una imbècil total. Cada cop que em tocava em quedava ben encantada—. Amor meu, he d’anar al meu primer dia de feina.

Em va llepar delicadament tot el voltant de l’orella, mentre amb els dits m’acariciava el cul.

—D’acord, d’acord. Ja ho sé, que te n’has d’anar.

Em vaig inclinar enrere i li vaig fer un petó als llavis.

—Què faràs avui? —vaig preguntar, amb una certa inquietud, tot i que intentava amagar-la darrere d’un somriure tímid.

Va arronsar les espatlles, va alçar les mans obertes i després les va deixar caure al costat de les cames.

—Em sembla que aniré a fer surf, i potser faré una mica de gimnàs a casa. —Es va fregar el pit amb les mans—. M’entrenaré per tornar a recuperar la forma física.

Li vaig posar una mà a la galta i li vaig apartar un floc de cabells rebel.

—T’hauries de tallar els cabells —vaig dir, fent broma, mentre em cargolava un floc al voltant del dit índex.

—Doncs me’ls aniré a tallar —va dir, de manera inexpressiva.

—Ei. —Vaig envoltar-li la cintura amb els braços i vaig plantar la galta sobre el seu pit—. Només era una idea. —Amb la barbeta a sobre el pit, vaig alçar la mirada cap als seus ulls. Eren del color verd brillant de sempre, però el cansament li pesava als extrems.

Em va fregar l’esquena amunt i avall, em va agafar amb una mà per la nuca i em va fer acostar fins que els nostres llavis gairebé es tocaven.

—No pateixis per mi. Preocupa’t per tu i aquell Doctor Amor.

Vaig posar els ulls en blanc.

—Aquest home està casat amb una supermodel.

—Sí, i tant, una supermodel. Prima com un pal. Creu-me. —Va fer una envestida amb els malucs, em va passar les mans pel costat del cos i em va agafar els pits—. Quan vegi aquest carregament de corbes, desitjarà no haver-se conformat amb un polo quan hauria pogut tenir un cucurutxo de dues boles.

Vaig fer una rialla sobre el seu coll.

—M’acabes de comparar amb un gelat?

Va riure i va grunyir.

—Nena, ets tan bona com la millor exquisidesa. Igual de bona, amor meu.

Vaig brandar el cap i em vaig apartar per anar a agafar la bossa.

—Porta’t bé avui. Et trobaré a faltar. —Em vaig girar i li vaig bufar un petó.

—Nena, et trobaré a faltar més del que t’imagines. —Em va saludar amb la mà i vaig sortir al matí assolellat de Califòrnia.

La limusina m’estava esperant. En condicions normals, hauria preferit anar amb la Suzi, perquè feia temps que no la feia servir, però en Wes hi va insistir. A més, anava amb una faldilla ajustada molt sexi, de manera que era impossible poder anar amb moto.

Quan em vaig haver instal·lat a l’interior encoixinat de pell negra i suau de la limusina, vaig exhalar un sospir i em vaig sentir com si l’hagués estat retenint a dins durant mesos. L’última frase d’en Wes se m’havia quedat enganxada com una colònia dolenta que se t’agafa tot passant pel departament de perfumeria d’uns grans magatzems.

«Nena, et trobaré a faltar més del que t’imagines».

Una part de mi es volia quedar a casa amb ell, rebolcar-se en la seva essència dia i nit. Però això no ens faria progressar a cap dels dos en el camí de la curació. Per molt que en Wes ho estigués passant malament, jo també tenia els meus problemes per solucionar. Quan tenia terrors nocturns i es consolava amb el meu cos, i llavors es girava i es posava a dormir, era quan la preocupació m’aclaparava. Em quedava desperta, observant-lo mentre dormia profundament tanta estona com podia, delectant-me pel fet que era a casa, estava sencer i era meu. Però això no era exactament veritat. En Wes estava viu i sencer físicament, però la seva ment era com un formatge suís.

Després d’una setmana junts, sabia que en Wes necessitava ajuda, i era responsabilitat meva, com a parella seva, aconseguir el que necessitava. Aquell vespre mateix faria una cerca de psicòlegs. Potser trucaria a la seva germana, la Jeananna, per veure què n’opinava. En Wes segur que no voldria que la seva mare s’assabentés dels terrors nocturns ni de la falta de ganes de tornar a treballar. Quedava totalment mancat d’emoció quan la conversa es desviava encara que fos remotament cap a les passions de la seva vida: fer pel·lícules i escriure guions. La Claire s’amoïnaria massa i es passaria el dia atabalant el seu nen de cinc anys. Però en Wes ja en tenia trenta i ara no necessitava aquell tipus d’atencions. El que necessitava era trobar-se a si mateix, adonar-se del que encara tenia, plorar pel que havia perdut i trobar una manera de tornar a viure la vida.

Jo suposava que, amb el temps, superaria el trauma de la feina i acceptaria el fet d’haver perdut tants companys de l’equip, alguns assassinats davant seu. No em podia ni imaginar el que això li devia haver causat psicològicament. En Wes necessitava agafar-se uns mesos de tranquil·litat. Tenia tants diners que no sabia ni què fer-ne, de manera que això no era cap problema. Potser un període sabàtic després del trauma que havia experimentat li aniria bé per a l’ànima.

Una rossa de vint-i-pocs anys vestida molt elegant, òbviament tibada com un pal d’escombra, em va guiar pels passadissos de Century Productions.

—Has de ser aquí cada dia de la setmana puntualment a les nou. —Va mirar el seu rellotge i va fer una ganyota.

D’acord, havia arribat uns minuts tard. L’home de l’entrada m’havia indicat l’estudi equivocat, o sigui que, tot i que havia sortit de casa mitja hora abans del necessari, havia acabat arribant amb retard.

—No pateixis. Ara que ja sé on és, arribaré puntual.

La dona que amb molt d’orgull es va presentar com l’ajudant del doctor Hoffman, la Shandi, amb «i», va assentir i va continuar a pas lleuger. Els seus talons d’agulla picant contra el formigó de terra anaven al compàs del meu cor accelerat. Feia mesos que no m’apressaven d’aquesta manera. M’havia oblidat que a Hollywood tot anava a la velocitat de la llum. Havies de ser ràpid i àgil, si volies seguir el ritme.

—El maquillatge i el vestuari són allà. —La Shandi va assenyalar cap a una sala amb unes quantes cadires col·locades davant d’uns grans miralls amb bombetes que ressaltaven totes les arrugues i les taques de la cara. No tenia cap ganes de seure en una cadira d’aquelles. Quan vaig tornar a mirar endavant, vaig veure que la Shandi m’estava repassant el conjunt de brusa i faldilla que m’havia posat—. La roba que portes està bé perquè tens estil, però els cabells necessiten un retoc. Aquí no som dones salvatges de l’Amazones. Te’ls pentinarem enrere, amb uns rínxols suaus, una cosa més elegant i professional. —Es va donar un copet a la barbeta amb l’ungla perfectament arreglada i pintada de color rosa clar—. La càmera t’adorarà. Gairebé tant com en Drew. —No va ser a temps d’amagar que arrufava el nas abans de girar-se i continuar endavant.

Vam arribar a una porta on hi deia «Drew Hoffman» amb lletres blanques escrites a dins d’una estrella. La Shandi va trucar a la porta.

—Endavant, Shandi —va dir una veu tan suau com la mel.

—La senyoreta Saunders ja és aquí. Ha dit que la volia veure abans que es reuneixi amb els guionistes, oi? —La figura de la Shandi va canviar completament. Va substituir el front arrugat per un immens somriure, i ja no tenia els ulls entretancats amb expressió de desdeny. No, ara estaven ben oberts i guspirejaven. Un to rosat encantador li va envair les galtes mentre parlava amb l’home que jo encara no podia veure.

—Sí, sí, preciosa. Fes-la passar.

Preciosa?

La Shandi va estendre un braç i em va fer entrar al despatx. L’home que em va rebre era exactament tal com m’esperava. Era més gran que jo, almenys quinze anys més, però això no es notava gens en el seu aspecte. Entre els cabells negres se n’hi veien alguns de platejats a les temples. Els seus ulls grisos avaluadors van semblar complaguts amb el que veien. Era molt més corpulent del que semblava a la televisió, però potser era perquè sovint duia bates que li amagaven el cos. Ara, amb una alçada de més de metre vuitanta i una camisa d’arreglar delectablement entallada a la cintura i uns pantalons que li marcaven la forma del cos, vaig entendre per què la gent es desmaiava davant d’aquell metge. Era atractiu. Així de simple.

—Extraordinària. —Em va allargar una mà. Jo l’hi vaig encaixar i ell va posar-me l’altra mà a sobre. Qui ho feia, això? Qui feia una encaixada amb les dues mans?—. Ets molt més maca en persona que no pas a les fotos —va dir, efusivament.

Vaig inclinar el cap i vaig repassar-lo de dalt a baix.

—Vostè tampoc no està gens malament, doctor. —El compliment em va sortir de dret amb un to sensual. El doctor Drew Hoffman estava realment molt bo. Que potser pensava llançar-me a sobre seu per muntar-lo tota la nit? No, ni de conya, però només perquè el meu cor i el meu desig sexual pertanyessin a en Wes no volia dir que fos insensible a un exemplar fantàstic del sexe masculí.

L’home va brandar el cap i em va fer un petó a la mà.

—Encantat de conèixer-la, senyoreta Saunders. Estic ansiós per veure com anirà la seva secció al programa. Els mitjans de comunicació es desviuen per vostè, especialment després que el vídeo del Latin Lova s’escampés com la pólvora. És ben bé una celebritat de les més buscades.

Vaig esbufegar d’una manera poc femenina.

—Mmm, em sembla que porta els papers molls. Jo no sóc famosa. Només he sortit amb uns quants homes famosos i he aparegut en un vídeo, res més.

Va fer petar la llengua i em va deixar anar la mà, cosa que em va alleujar perquè ja començava a pensar que me la tenia agafada massa estona. Es va dirigir cap a una taula i va escampar unes quantes revistes del cor i uns retalls de diari.

—Doncs què me’n diu, de tot això?

Em vaig acostar a la taula i vaig observar aquell escampall que tenia al davant. No m’esperava en absolut el que vaig veure. Una dotzena de revistes amb la meva foto a la portada. Una amb en Tony, una altra amb en Mason, la campanya en blanc i negre amb la model MiChelle a Hawaii. Fins i tot hi havia una sèrie de fotos de l’Alec i jo a l’exposició Amor sobre el llenç a Seattle. Semblava que en aquesta ocasió el fotògraf s’havia fixat en cada petit contacte que teníem l’Alec i jo. També hi havia una imatge que suggeria que era el nou amor de l’Anton Santiago, i que ara l’enganyava amb un nou amant, en Weston Channing.

Amb un rampell de frustració, vaig apartar les revistes del meu davant.

—No sé què dir.

En Drew va seure al sofà i va estendre els braços sobre el respatller, amb un posat despreocupat. Aquell home era un mestre del seu domini, rei del seu castell, i res no l’acoquinava.

—És que no hi ha res a dir. Seràs la propera It Girl, i penso treure’n profit —va dir, començant a tutejar-me.

Vaig arronsar les espatlles i vaig seure en un sofà al seu davant mentre la Shandi preparava unes begudes a la tauleta auxiliar del costat de la porta. Em va servir una tassa de cafè que jo no havia demanat però que em venia molt de gust. No hi havia res que m’irrités més que la gent que assumia alguna cosa sobre mi que no era veritat. D’altra banda, la majoria de coses eren veritat, de manera que ara el que havia de fer era minimitzar els danys.

—Gràcies, Shandi. Ja te’n pots anar. —En Drew va excusar l’ajudant d’ulls guspirejants fent un gest amb la mà. Va beure un glop de cafè i se’m va quedar mirant—. Així, de què parlaràs en el teu primer capítol d’aquest divendres?

Vaig entretancar els ulls i em vaig posar les mans als genolls.

—Què vols dir? No m’han pas donat el guió.

Va tirar el cap enrere amb els ulls esbatanats.

—Vols dir que la teva agent no te n’ha dit res?

Vaig alçar les celles de cop.

—Eh? Dir-me què?

Va riure i es va donar un cop al genoll.

—Maca, se suposa que has d’escriure tot el teu guió per a la secció Bellesa Viva. És tot teu. Has de parlar del que tu consideres que és bellesa. Després de veure la teva feina de model a la campanya «La bellesa es troba en totes les talles» i en la sèrie Amor en el llenç, a més del vídeo, la meva gent ha fet un estudi de mercat que demostra que una secció feta per tu i parlant del que tu creus que és important pel que fa a la bellesa serà un èxit entre l’audiència.

—Estàs de broma?

Va brandar el cap.

—Em temo que no, maca. Em sembla que val més que parlis amb la teva agent i tot seguit et posis a treballar. Vull l’esborrany de la teva secció de quinze minuts per aquest dimecres. Així en podem parlar, i quan el gravem en directe divendres, depenent del que tu expliquis, podré buscar la reacció del públic de l’estudi.

O sigui, que m’havia d’inventar del no-res una secció de quinze minuts relacionada amb la bellesa. Què coi m’havia fet firmar la Millie? Em pensava que hauria d’actuar, de representar un paper. I resulta que no, que jo era el paper. Això era la vida real. Vaig notar un calfred d’excitació i de por alhora. Podria fer-ho, això? Era possible que se m’acudís alguna cosa que milions de persones trobessin prou interessant per voler veure cada setmana el programa del doctor Hoffman? Alguna cosa trobaria. Potser en Wes m’hi podria ajudar? Potser això li faria recuperar de nou la passió per la feina.

Tot d’una estava ansiosa per posar-me a treballar, intercanviar idees amb el meu home i trobar alguna cosa que deixés esmaperduts els productors i el mateix doctor Hoffman.

—Així, què he de fer ara? —vaig preguntar al doctor cregut i sexi.

—Posar-te a treballar. Ens veiem dimecres per a la reunió de preproducció. No em decebis. Vaig demanar especialment per tu. Espero poder oferir un moment culminant als meus espectadors.

Em vaig aixecar i vaig anar cap a la porta. Llavors, em vaig girar i em vaig apartar els cabells darrere l’espatlla.

—Tindràs un moment culminant. Pots estar segur que no voldràs que plegui mai d’aquesta feina.

Va somriure.

—Demostra-ho, preciosa.

Sense mirar enrere, vaig sortir del despatx. El doctor Hoffman tenia un ego força pronunciat, i sens dubte em mirava com si fos un tros de carn, però no tant per fer-me pensar que exterioritzaria aquests sentiments. Potser només era un bon home embolicat amb un embalatge pompós i sexi com una mala cosa. Els meus receptors d’alerta no s’havien pas activat, tot i que després de l’experiència amb l’Aaron es disparaven a la mínima.

Durant el viatge de tornada a casa, vaig agafar el telèfon i vaig trucar a la Millie.

—Acompanyants Exquisides, us parla la Stephanie.

—Hola, Stephanie, sóc la Mia. Em pots passar amb la meva tieta?

—Ai, hola, nena! Quant de temps! La senyora Milan em va dir que havies deixat la feina d’acompanyant. Va tot bé?

Era impossible no posar-me a riure. Per descomptat que havia deixat la feina. De fet, mai no l’havia volgut fer, aquella feina, però ara que ja havia pagat el que devia podia dedicar-me a coses més plaents. Com que en Max havia liquidat el deute amb en Blaine, la Millie va tirar enrere els meus contractes del novembre i el desembre. De moment, només havia de fer quatre capítols per al programa del doctor Hoffman, i si em renovaven el contracte, potser més. Suposava que tot dependria de si m’agradava o no la feina, i si a ells els agradava el que jo els oferia.

—Sí, estic la mar de bé. Només vaig agafar la feina per pagar un deute de la família. Ara que està tot solucionat, he plegat i he tornat a casa, a Malibu. Però bé, s’hi pot posar, la tieta? —Vaig insistir en el motiu de la trucada.

—Oi tant, te la passo. Cuida’t, Mia! I truca de tant en tant —va dir, i va tallar la comunicació. Van sonar uns quants tons.

—Hola, preciosa. Com et va en el món de la silicona, la cirurgia plàstica i els aspirants a estrelles?

—Suposo que tan bé com era d’esperar. Escolta, tieta, no et vas pas descuidar de comentar-me alguna cosa, sobre la secció Bellesa Viva? —vaig preguntar, deixant clar amb el to de veu que sí que s’havia oblidat d’algun detall.

Vaig sentir que teclejava a través de la línia.

—No ho sé. Aquella gent em va enviar el contracte, el vaig revisar, l’equip jurídic també, i tot estava perfectament correcte. A veure, no te’n vagis per les branques. Quin problema hi ha? —El seu to era del tot professional, i ho vaig agrair. Això volia dir que es prenia la feina d’agent molt seriosament.

—Millie, no em vas pas dir que el guió l’havia d’escriure jo.

Va remugar i va continuar teclejant. Me la vaig imaginar llegint els e-mails, prement les tecles, ajuntant homes solitaris amb dones de temperament fogós.

—No hi veig el problema. Au, vinga, no siguis obtusa, maca. Vés al gra.

Vaig sospirar.

—Millie, he d’escriure un guió. Des de zero, cada setmana.

—I això és un problema? Ets intel·ligent, bonica i creativa. Això hauria de ser bufar i fer ampolles.

Vaig esbufegar, em vaig cargolar un floc de cabells amb el dit i vaig mirar els cotxes que passaven per l’autopista, força plena en aquella hora. Hi havia sis carrils, i tot i així el trànsit era considerable.

Em vaig humitejar els llavis.

—M’hauria agradat saber què m’havia d’esperar.

—Reina, et vaig enviar una còpia del contracte. Allà explica quina és la feina que has de fer. El vas firmar. Em sap greu que no te’l llegissis. I per a futures ocasions, et diré que mai, repeteixo, mai no firmaré cap contracte que no t’hagis llegit de cap a peus.

Aquest comentari em va irritar els nervis, que ja tenia prou alterats.

—Ets la meva agent. Se suposa que m’hauries d’haver avisat.

—Ara em culpes a mi perquè no estàs preparada per fer aquesta feina? Em sap greu, preciosa. Mira, jo només em faig responsable de no haver-te explicat en què consistia, perquè sabia que estaves passant un mal moment emocional. Ara bé, no hauria pas acceptat el contracte si no cregués que era una bona oportunitat per a tu. Per molt bona actriu que siguis, no ets pas la millor. Siguem sincers. A vegades no saps tractar amb els altres. En aquesta mena d’entorns, has de prendre decisions. Vaja, les has de presentar als executius, bàsicament el doctor Hoffman, seguint una mica la línia de la feina que se t’ha encarregat, i ja està.

Va fer una pausa, com si esperés que jo assumís el que m’acabava de dir, i després va continuar.

—Reina, guanyes vint-i-cinc mil dòlars per capítol. Això són més diners dels que guanyaries fent deu anuncis per vendre tampons o testos d’embaràs. És una oportunitat molt bona per a la teva carrera. Agafa el toro per les banyes i aprofita-ho. És la teva oportunitat.

La Millie tenia raó. Era la meva oportunitat. Ara podria demostrar que sabia fer alguna cosa més que de model, fingint que era algú que no sóc, o simplement sent algú més. Tant m’era, això. Ja era algú més per a en Wes i amb això en tenia prou, però aquesta era una qüestió íntima i privada entre nosaltres. Aquesta feina, aquesta oportunitat, era per a mi, només per a mi. Ja era hora que la Mia Saunders s’arremangués les mànigues i es posés dura. Una cosa així d’important només et passa una vegada a la vida, i era impossible que deixés escapar aquesta oportunitat.

—Saps què, tieta? Tens raó.

Es va posar a riure.

—Esclar que en tinc. Jo sempre tinc raó, maca. Va, posa’t a treballar. És divendres, o sigui que només tens cinc dies per pensar com ompliràs aquest espai. Ja estic ansiosa per veure’t a la tele. Et gravaré cada setmana.

Em va fer sentir bé que la tieta, l’única figura maternal que em quedava a la família, es preocupés prou de mi i del meu futur per animar-me a tenir èxit. La tieta Millie Colgrove potser era una astuta dona de negocis que treballava sempre al límit de la legalitat en els tractes, però tenia un cor, i bategava per mi.

—Gràcies per creure en mi. —Ho vaig dir en un xiuxiueig gairebé inintel·ligible. Em va costar que em sortissin les paraules.

La tieta va mussitar.

—Oh, preciosa. Estic molt orgullosa de tu. Tu vés amb el cap ben alt, i veuràs com tot va la mar de bé.

Havia de creure que tenia raó.

Tot aniria la mar de bé. Aquella frase encara em voltava pel cap quan el xofer va aparcar davant de casa i em va obrir la porta. Vaig entrar disposada a explicar a en Wes com havia anat tot i ansiosa per saber què en pensava de la secció Bellesa Viva, quan l’escena que vaig trobar-me davant dels nassos em va deixar esmicolada en mil bocins.

En Wes. El meu Wes. Tenia els braços al voltant d’una morena. Una morena que coneixia molt bé. Ella l’abraçava amb força, amb la cara girada cap a mi, repenjada al pit d’ell, amb els ulls tancats, i en Wes estava girat cap a l’altra banda. Mentre estava allà palplantada, silenciada pel batec estrepitós del meu cor, amb el ressò que m’entrava i em sortia de les orelles, ella va alçar el cap. Les llàgrimes li baixaven per les galtes com un riu.

Allà la tenia. La dona que no volia tornar a veure mai més. La Gina DeLuca, asseguda al meu sofà, a la meva nova casa, als braços del meu home. Collons.