10

El pare estava assegut al llit quan hi vaig arribar de bon matí. En Wes, beneït sigui, es va quedar a l’hotel per treballar una mica en l’edició de les gravacions que havíem fet per als programes del desembre de l’especial de Nadal del doctor Hoffman. Havia avançat molta feina i n’estava satisfeta, ara que m’havia de cuidar del pare.

—Hola, maca, vine a seure. —Va donar un copet al costat del llit, amb la veu i els moviments encara encarcarats. Segons el metge, trigaria molt de temps a recuperar el moviment i la parla normals.

M’hi vaig acostar i vaig seure, li vaig agafar la mà i me la vaig acostar als llavis per fer-li un petó. Tenia la pell prima com un full de paper, però tot i així tenia més color que no pas quan anava tot el dia begut.

—He parlat amb el metge aquest matí. Diu que ja saps que has estat en coma els últims onze mesos.

El pare va assentir amb solemnitat. No em podia imaginar el que li devia haver passat pel cap en el moment de saber que havia perdut gairebé tot un any de la seva vida.

—Què va passar, pare? Com és que et vas emmerdar tant amb en Blaine?

Va tancar els ulls i em va estrènyer la mà.

—Mia, he sigut molt egoista.

I tant, en això hi estava d’acord, però tot i així no em responia la pregunta que li acabava de fer.

—Per què ho dius?

Va arronsar les espatlles.

—Tant me feia tot. La meva vida, el meu deute, tot, excepte el buit. —Va dir cada paraula amb un estrany presagi, com si m’estigués preparant per anunciar-me la dura realitat.

Vaig inclinar el cap i el vaig mirar fixament als ulls.

—Pare, la vas demanar i la vas perdre expressament, aquella quantitat desorbitada de diners? —Mentalment, vaig recordar la conversa en què la Ginelle va suggerir que potser havia intentat suïcidar-se sobrecarregant el seu crèdit amb un usurer psicòtic.

—No exactament. Pot ser. No ho sé. Estava tan cansat. Cansat de preguntar-me per què ens va abandonar. Cansat de ser un borratxo. Cansat de ser el pitjor pare per a vosaltres. Cansat de tot. O sigui que tant m’era deure-li tants diners a en Blaine i no poder-los-hi tornar. Sabia que vindria a buscar-me, i que llavors s’acabaria tot. L’assegurança ja us cobriria. —Va tancar els ulls i va sospirar lentament—. Us donaria més del que jo us podia oferir en vida.

Em vaig empassar un sanglot, em vaig aixecar i em vaig repenjar a la paret.

—Vols dir que et volies morir?

Em va mirar, i vaig veure la veritat tan clara com la llum del dia escrita als seus ulls.

—No volia continuar vivint més d’aquella manera. —Allò era el més semblant a un reconeixement de culpa que el pare m’oferiria.

—Ostres, pare. No pots… —Vaig agafar una alenada d’aire, em vaig inclinar endavant i vaig calmar els nervis irritats amb unes quantes respiracions profundes—. No tens ni idea del que he passat tots aquests mesos per poder pagar el teu deute!

Va alçar les celles molt sorprès.

—Què? El deute està pagat?

Vaig tancar els ulls i vaig repenjar el cap a la paret.

—En Blaine i els seus pinxos estaven disposats a matar-te i després venir-nos a buscar a la Maddy i a mi, amb l’excusa del que ells anomenen «supervivents del deute». No et devies pas pensar que es conformaria matant-te sense recuperar els calés, oi?

El pare va esbatanar els ulls en aquella cara enfonsada i van semblar més foscos, més buits.

—No. —Va brandar el cap—. No m’ho van pas dir, això. Mai. Jo… jo només…

—Tu què? —vaig cridar—. Vas pensar que t’oferiries com a víctima i que quedaria tot oblidat?

Va clavar la mirada allà on vaig començar a caminar amunt i avall.

—Sí, exacte.

—És increïble. —Vaig brandar el cap i em vaig agafar els cabells, intentant desesperadament alleujar la tensió. Tenia ganes de cridar com una boja—. Vaig haver d’anar a treballar per a la tieta Millie com a acompanyant per poder pagar el teu deute! —Les paraules eren mordaces i plenes de verí.

Tota la sang va desaparèixer de la cara del pare i es va quedar blanc com un fantasma.

—Et vas prostituir per mi? —Una llàgrima li va lliscar per la galta, i tot el cos va semblar que se li esmicolava quan li van començar a venir els sanglots—. Déu meu, no. No. La meva nena no. —Plorava amb la cara entre les mans.

Vaig córrer al seu costat.

—Pare, no és el que et penses. No m’havia pas de ficar al llit amb ells. Només havia de fer el que ells necessitaven durant un mes. Guanyava cent mil dòlars cada mes i vaig pagar a en Blaine a terminis. —Li hauria hagut de dir el que m’havia passat al setembre amb en Blaine i que en Max em va salvar la vida, però em va fer l’efecte que no podria suportar la veritat.

Al pare li tremolava tot el cos.

—Em sap tant de greu. Déu meu, hi ha tantes coses que em saben greu. No us podré arribar a compensar mai a tu i a la teva germana. Mai.

Li vaig acariciar l’esquena amunt i avall. Estava tan prim que li notava cada vèrtebra.

—Podries començar estant viu. Sent el nostre pare una altra vegada. Mantenint-te sobri —vaig afegir, esperant que no perdés els estreps com feia sempre que li parlava de la seva sobrietat.

Em va abraçar durant molta estona, xiuxiuejant-me disculpes als cabells, dient-me que estava molt orgullós de mi, i que m’estimava molt. Al capdavall, allò era l’únic que sempre havia volgut del pare. Amor, acceptació i orgull. En aquell moment, em vaig adonar que ho tenia tot. Sí, l’havia cagat moltes vegades quan érem petites, però encara ens quedava molta vida per davant, i jo sens dubte volia dedicar-la a crear nous records, a viure plenament.

El mòbil em va sonar a dins de la butxaca. El vaig deixar sonar i vaig continuar abraçant el pare. Quan va anunciar un missatge de veu, el telèfon va començar a sonar de nou. Evidentment, algú intentava localitzar-me.

—Perdona, pare. —Em vaig apartar, em vaig aixecar del llit i vaig agafar el telèfon. A la pantalla hi apareixia el nom de «Maximus».

Vaig somriure i em vaig acostar el telèfon a l’orella.

—Hola, germanet —vaig dir, tota contenta.

—Se suposava que avui m’havies de trucar. —Sonava com un ós gran i rondinaire.

—Que no tens la teva dona i els meus nebots per fer de cowboy alfa amb la família? —Vaig riure i vaig mirar el pare. Tenia una expressió de sorpresa a la cara.

—Quantes vegades t’hauré de dir que jo sempre em cuido del que és meu?

Vaig posar els ulls en blanc.

—D’acooord. Estic bé. Relaxa’t. Torna amb el petit Jack i fes-li un petó a la Isabel.

—Estàs bé?

Vaig tornar a mirar el pare.

—Més que bé. El pare està en procés de recuperació, jo em casaré amb l’home dels meus somnis i la vida és espectacular.

En Max va riure a la meva orella.

—D’acord, xata. Cuida’t molt, i d’aquí a un parell de dies et tornaré a trucar. —Un parell de dies amb en Max significava que em trucaria l’endemà a primera hora del matí. Vaig riure per dintre, encantada de tenir un germà com ell, tan exageradament protector i extraordinàriament manaire amb les seves germanes adultes—. T’estimo, maca.

—Jo també t’estimo, Max.

Vaig penjar el telèfon i em vaig girar cap al pare.

—Qui era? —em va preguntar.

—El meu germà, en Max —vaig dir, automàticament, sense pensar en absolut que el pare havia estat dormint durant l’últim any. No sabia res d’en Maxwell Cunningham ni de l’autèntica paternitat de la Maddy—. Merda —vaig xiuxiuejar, veient la cara de confusió que feia.

—Quin germà?

Vaig tancar els ulls i vaig seure al llit.

—Pare, és una història llarga i complicada que té un final feliç, però probablement no la vols sentir quan tot just t’acabes de despertar d’un son de tot un any. —Vaig sospirar, empipada amb mi mateixa per haver xerrat massa abans que tingués temps de pair que havia estat en coma durant un any.

—Noieta, val més que plantis el cul al meu costat i li expliquis al teu pare tota aquesta història del teu germà i de com coi l’has trobat. T’has posat en contacte amb la mare?

—No, pare. —Només d’esmentar la mare vaig notar un calfred que em recorria les venes.

La Maddy va arribar al cap de poc d’haver començat la història sobre la meva trobada amb en Maxwell Cunningham, que em va contractar perquè fingís que era la seva germana, quan en realitat ell ja sabia que érem germans. Després, quan es va assabentar de l’existència de la Madison, ens vam fer anàlisis de sang que van confirmar que efectivament ell era genèticament el nostre germà.

—Ja està? La teva mare havia tingut una relació abans de coneixe’m, va tenir un fill i el va abandonar. Això és tot?

La Maddy es va mossegar els llavis i va mirar per la finestra, amb els ulls plens de llàgrimes.

—Què m’esteu amagant? —El pare va arrugar el front i les celles.

Vaig sospirar.

—Crec que ja n’hi ha prou per avui, pare. Has passat per moltes coses. Tots hem passat per moltes coses. Potser hauríem de descansar una mica.

El pare va brandar el cap amb determinació.

—No. Vull que posem fi a aquests secrets ara mateix, aquí mateix. —Va assenyalar amb un dit la manta encarcarada de l’hospital.

Les espatlles se’m van enfonsar i vaig veure que a la Maddy li baixaven les llàgrimes per les galtes.

Vinga, treu-te aquesta bena de la ferida, Mia. Fes-ho ara i així t’alliberaràs d’aquesta càrrega.

—Mia… Maddy… —va dir el pare, com a advertència.

Semblava que la Madison s’hagués de fondre tota ella. M’hi vaig acostar i la vaig envoltar amb els braços per darrere. Ella es va repenjar en mi, es va tapar la cara amb les mans i es va posar a plorar.

—Déu meu, però què passa?

—Pare, quan ens van fer l’anàlisi de sang, va quedar demostrat que en Maxwell Cunningham i la Maddy són germans de mare i de pare.

El pare va tancar els ulls i es va fregar el front.

—O sigui que és veritat. Genèticament, no sóc el teu pare.

La Maddy va esclafir el plor i va brandar el cap.

—Oh, nena, vine aquí. —El pare va obrir els braços i ella s’hi va llançar, plorant sobre el seu pit.

—Però… però tu ets el meu pare! —va mussitar, com si estigués patint molt. Hauria fet qualsevol cosa per evitar-li aquell dolor, però no em tocava a mi suportar-lo, això ho havia de superar ella.

El pare li va acariciar els cabells.

—Sí. I sempre ho seré. No hi ha cap test que pugui separar-me mai de les meves nenes.

—A mi tampoc d’ella, pare. Aquell test va confirmar que només comparteixo la mateixa mare amb en Maxwell i la Maddy.

El pare va brandar el cap i va continuar acariciant els cabells de color mel de la Maddy, els cabells que havia heretat del seu pare de debò.

—Sempre havia sospitat que la vostra mare m’enganyava. Alguna vegada havia pensat que l’havia vist massa a prop d’aquell cowboy de cabells rossos. Ara no recordo el seu nom.

—Jackson Cunningham. Venia a Las Vegas quan jo era petita. Així la mare veia el seu fill, i jo veia el germà que no sabia que tenia. Fins que es va quedar embarassada de la Maddy. Llavors les visites es van acabar —vaig respondre, abans que el pare m’ho hagués preguntat.

El pare es va humitejar els llavis i va fer un petó al cap de la Maddy.

—Sí, després de tenir la Maddy, va començar a actuar de manera estranya. —Va fer un somriure trist—. Vaja, més estranya del normal. Era com si no es pogués estar quieta o en un mateix lloc durant gaire estona. Canviava constantment de feina i d’espectacles, anava de casino en casino, es queixava que aquest tenia un problema i l’altre en tenia un altre. I tot d’una, va ser Las Vegas qui tenia el problema. I llavors el problema vaig ser jo. La resta, tal com se sol dir, és història.

Després, va marxar. Aquesta part la recordo perfectament.

En Wes i jo vam passar la resta del mes de novembre amb el pare. Físicament, progressava molt bé. Mentalment, no tant. Al llarg de les dues setmanes que vaig estar amb ell el vaig posar al dia de tot el que ens havia succeït, li vaig explicar el que havia fet cada mes, i finalment vaig confessar el que havia passat quan ell va contraure aquell virus i l’al·lèrgia que va estar a punt de matar-lo. Ell em va dir que havia sigut feliçment ignorant durant tot aquell temps. Em va explicar que un dia ho veia tot negre amb la cara clavada a l’asfalt, desitjant morir, i que quan va obrir els ulls era en aquella habitació blanca de l’hospital de convalescència. No recordava absolutament res entremig.

El terapeuta va dir que això era normal i que potser més endavant recordaria el temps que li havíem fet companyia explicant-li coses, o que potser recordaria veus entre somnis, però en general tenia el cervell i el cos en bon estat de salut. Ara només calia que s’esforcés molt amb la teràpia física, que demanés ajuda per les seves addiccions i que s’unís a un grup d’Alcohòlics Anònims del barri. De moment, el psicòleg li feia una visita i li trucava per telèfon dos cops per setmana, fins que estigués preparat per ser més independent.

En Wes va contractar dues infermeres perquè cuidessin el pare tot el dia, en torns alternatius de dotze hores, el poguessin acompanyar a les visites amb els metges i li fessin companyia. La Maddy va deixar una de les seves classes extra per poder tenir més estona per anar a veure el pare cada dia. Tot i que jo em sentia malament perquè no podia quedar-m’hi, em recordava a mi mateixa que m’havia passat tota la vida sacrificant la meva vida per ell. Ara era hora de tornar a casa, a Malibu, per tal que en Wes i jo poguéssim planificar el casament i gaudir del munt de coses per les quals havíem d’estar agraïts.

Asseguda a la terrassa del darrere, tot contemplant l’oceà, em vaig imaginar el dia del nostre casament. Ja sabia on posaríem les cadires dels convidats, on seria el passadís d’entrada i el punt exacte on diria el «Sí» a l’home que estimava.

Vaig beure un glop del chardonnay glaçat i vaig encreuar les cames sota la manta flonja que la senyora Croft em va donar. No hi feia gaire fred, a Malibu, malgrat que faltava poc per ser desembre.

Em va sonar el telèfon i vaig fer una ganyota. Hauria d’haver llençat aquell estri a la sorra per poder seure i gaudir una mica de casa meva en pau. En Wes havia sortit a fer surf, a agafar unes quantes onades. Veia la seva figura solitària sobre una onada a la llunyania. Era increïblement sexi veure com dominava aquella planxa. Ostres, realment era una dona afortunada.

Vaig contestar sense ni tan sols mirar qui trucava, de tan concentrada que estava en el meu home solcant les onades amb la planxa de surf.

—Sí?

—Senyoreta Saunders, sóc la Shandi, l’ajudant del doctor Hoffman.

Sempre feia això. S’anunciava com a ajudant del doctor Hoffman, com si no ho sabés, a hores d’ara, després d’haver treballat amb ell els últims dos mesos.

—Sí, Shandi. Hola. En què et puc ajudar?

—El doctor Hoffman ja té a punt la propera programació per al teu espai.

Vaig aprimar els ulls.

—Ah, sí? Però normalment el trio jo, el tema.

La seva veu va adquirir un to arrogant i presumptuós.

—Aquesta vegada no. Vol que vagis a Aspen, Colorado, per entrevistar i gravar els artistes locals. Un home es va posar en contacte amb la cadena i va oferir un munt de diners perquè fem un capítol sobre la seva dona.

—I qui és la seva dona?

—Una muntanyenca que es veu que pinta quadres de les muntanyes i els arbres. No ho sé ben bé. La teva ajudant ja te’n donarà els detalls. Mentre eres a Nova York recollint material per al programa, el doctor va pensar que la setmana que ve podries fer un capítol dedicat a la bellesa de l’art.

—La setmana que ve? Vol que vingui la setmana que ve a fer el programa? Deus estar de broma. Acabo d’arribar a casa.

La Shandi va remugar enutjada.

—No és pas problema nostre que t’hagis passat les vacances vagarejant amb la teva família. Ara és hora de treballar una mica. Vols que li digui a en Drew que no pots fer la feina? Perquè estic segura que coneix un munt de morenes amb un bon pitram disposades a presentar el programa… —em va amenaçar.

—No! No. D’acord. Ja ho faré. Puc tenir el mateix equip que a Nova York?

—Vols aquella noia gòtica, la Kathy?

Noia gòtica. Només perquè tenia els cabells negres i portava unes ulleres de muntura negra, ja la classificava com a «noia gòtica». A vegades odiava Hollywood profundament. Sobretot, odiava l’ajudant d’en Drew.

Vaig sospirar.

—Sí, m’agradaria tenir la Kathy Rowlinski com a ajudant de producció, sisplau. Per cert, seria possible que Century la convertís en la meva ajudant oficial?

—D’això n’hauràs de parlar amb en Drew i la Leona.

—D’acord. Gràcies, Shandi, per trucar. Espero que m’enviïs els detalls del capítol.

Vaig prémer el botó per apagar el telèfon, vaig alçar el braç i el vaig llançar a la sorra.

El braç d’en Wes va aparèixer del no-res i el va agafar al vol.

—Que has perdut alguna cosa, nena? —Va riure i va pujar el camí de sorra i les escales fins a la terrassa. Portava el vestit de bussejador penjant dels malucs, i tenia el pit amarat de regalims d’aigua. Va engegar l’aixeta que hi havia a l’extrem de les escales i es va esbandir els peus plens de sorra.

Sense ni tan sols pensar-hi, completament vestida, m’hi vaig acostar, em vaig ajupir, vaig buscar un dels regalims d’aigua i li vaig passar la llengua des de la fantàstica V dels malucs, passant pels musculosos abdominals, els pectorals esculpits i fins a la boca, on li vaig devorar els llavis amb un petó ardent. Vaig arrapar el cos contra el seu i vaig deixar que l’aigua glaçada del mar em mullés la roba. Tant m’era. En aquell moment, necessitava estar amb ell i deixar fondre el cos i la ment en l’home que estimava per no pensar en el fet que me n’hauria d’anar d’aquí a una setmana.

En Wes em va alçar a coll i em va agafar pel cul abans de travessar la casa per anar fins a l’habitació, on em va donar la benvinguda de la millor manera possible.

En Wes jugava amb els meus cabells mentre jo estava estirada sobre el seu pit, sense alè.

—T’ha dit de quina quantitat de diners es tracta? Per què aquest paio de les muntanyes deu voler pagar perquè anem a filmar-los? M’imagino que deu haver deixat anar una bona picossada.

Vaig assentir fregant-li la pell i vaig repenjar la barbeta a les mans, que reposaven sobre el seu cor.

—És molt estrany tot plegat, però diuen que Aspen, Colorado, és molt bonic. No hi he estat mai. I tu?

Va somriure.

—A Aspen? Algun nen de família rica de l’alta societat de Hollywood no ha estat mai a Aspen? Mmm…

—Què vols dir? —Vaig brandar el cap, sense entendre de què anava la broma.

Els ulls li brillaven.

—Mia, Aspen és el paradís hivernal per als rics i famosos. Els meus pares hi tenen una casa de fusta. I ben gran.

—De debò? —Vaig parpellejar unes quantes vegades. Mai no acabaria d’entendre l’abast dels diners que posseïa l’home amb qui estava a punt de casar-me i la seva família.

En Wes va riure.

—Sí, de debò. Té capacitat per a catorze o setze persones, a part d’uns quants sofàs llit. Tot i que la meva família no els ha hagut de fer servir mai.

—Uau. Què ho fa que és tan gran? —Sabia que en Wes només tenia els pares, la seva germana i el seu marit.

En Wes em va fregar el nas amb el seu.

—La mare diu que va pensar en els futurs néts i les seves famílies. La van comprar a bon preu quan s’acabaven de casar, la lloguen a temporades i hi ha una persona que se’n cuida. Normalment hi anem una setmana a l’any. A esquiar, a respirar l’aire de la muntanya i a descansar.

—Ah, caram. I a tu et sembla que ens hi podríem estar, allà? Vull dir amb tots els de l’equip.

—I tant. La mare no deixa llogar la casa durant el mes de desembre, per si de cas algú de la família hi vol anar.

—Fantàstic. Podríem convidar la Maddy i en Matt també. Estaran de vacances. Ohhh… Em pregunto si podria venir en Max…

—Per tu? —va dir, amb sarcasme.

Li vaig pessigar el mugró. Sense fer-li mal, esclar, just per jugar una mica.

—Què se suposa que vols dir, amb això?

En Wes va somriure.

—Mia, en Max t’adora tant com adora la seva dona, els seus fills i la teva germana. És un home de família. Si li demanes una cosa, anirà fins a la lluna si convé per poder-t’ho donar. Ell és així. Estic segur que el seu pare també era així.

—I la Maddy també —vaig dir. Això em va fer recordar el cop que havia representat per al pare descobrir que les seves sospites eren certes: que la Maddy no era genèticament la seva filla.

—Sí, això ho tenen en comú.

Vaig assentir i vaig repenjar el cap sobre el seu pit.

—Tu creus que la teva família s’avindria a passar uns dies de les festes de Nadal a Colorado? Podrien venir la Jeananna i el seu marit, en Peter, en Max i la seva família, la Maddy, en Matt i els seus pares, i la Ginelle?

—Amor meu, que encara no t’has adonat que, igual que el teu germà, si em demanes una cosa faré tot el que calgui per poder-te complaure? —No ho va dir de broma. Ho va afirmar com un simple fet. I em va fer fondre per dintre d’admiració.

El vaig besar lentament i amb prou passió per iniciar un altre round de benvinguda.

Quan em vaig apartar, li vaig veure els ulls vidriosos i mig tancats.

—Em sembla que estic somiant en un Nadal blanc. —Vaig somriure i li vaig llepar el mugró aplanat.

Tot d’una, va rodolar a sobre meu i es va posar entre les meves cuixes.

—Here comes Santa Claus, here comes Santa Claus, right down Santa Claus lane… —va començar a cantar, mentre em fregava amb la barbeta la pell sensible del coll fins que em vaig posar a riure d’alegria.

—Vaja, veig que Nadal ha arribat abans, aquest any —vaig gemegar, quan em va posar els llavis al voltant del mugró i me’l va estirar. Una fiblada de plaer se’m va escampar per tot el cos.

En Wes va alçar el cap i em va mirar mentre baixava, baixava, baixava fins a arribar al sexe.

—Mia, ets un regal que mai no s’acaba.

Volia contestar amb un comentari maliciós, alguna cosa que el fes panteixar de desig, però ja era massa tard. En Wes em va començar a tocar amb els llavis, la llengua i els dits i vaig perdre la capacitat de parlar.

L’últim pensament que vaig tenir abans de deixar-me anar entre les aigües de la passió va ser que cada any, cada Nadal, i cada dia de la meva vida seria així de bonic, sempre que el pogués compartir amb en Wes.

Endavant, món!

Finalment ho tenia tot. Felicitat. Família. Amics. La meva germana estava ben cuidada. Tenia un germà. El pare es començava a recuperar i tenia un home que m’adorava i es volia passar la resta de la vida demostrant-m’ho. Jo, per la meva banda, tenia planejat passar-me la resta de la vida demostrant-l’hi.