5

Com que no sabia què fer, em vaig aclarir la gola… ben fort. Prou fort perquè la parella que s’abraçava al sofà es girés. Quan en Wes em va veure la cara, es va aixecar com si s’hagués escaldat. Després va agafar les mans de la Gina i la va ajudar a aixecar-se.

—Eh, Mia, mmm… no m’esperava que tornessis tan d’hora —va dir, mentre es passava una mà pels cabells esbullats, cosa que no va ajudar gens en la situació delicada en què l’havia trobat.

Excusa equivocada, nano.

—Això ja ho veig. Voleu que us deixi sols? —vaig dir, entre les dents serrades.

En Wes va obrir molt els ulls, va mirar la Gina i després a mi.

—No, ostres, no! —Va alçar les mans enlaire—. Amor meu, no és el que sembla.

Vaig arrufar els llavis i vaig inclinar el cap.

—Ah, no? Doncs a mi em sembla que he vist el meu home consolant la seva ex mentre jo era a treballar.

En Wes va brandar el cap i es va apartar de la Gina.

—Nena, no és això. No. No busquis tres peus al gat. —Es va acostar cap a mi amb els braços estesos. Jo em vaig tirar enrere abans que em pogués agafar. En Wes va deixar caure els braços als costats.

Vaig brandar el cap.

—Doncs val més que em diguis de què es tracta abans que m’emprenyi de debò —el vaig advertir, encreuant els braços davant del pit. Em van venir ganes de picar amb el peu a terra, per obligar-lo a afanyar-se abans que la pressió em pugés fins a les orelles i explotés.

—Mia, en Wes i jo no estàvem fent res, t’ho prometo —va dir una veu entretallada des del darrere d’en Wes. La Gina es va repenjar al sofà i llavors la vaig veure bé. Tenia una cama enguixada de dalt a baix, i hi havia un parell de crosses a terra. Quan es va aixecar, em vaig adonar que el seu cos no tenia l’energia d’abans. Estava demacrada i terriblement prima. Em vaig fixar bé en la Gina DeLuca, des dels cabells castanys i mats, amb uns rínxols que ja no mostraven aquella brillantor que deixava en ridícul qualsevol anunci de Pantene, fins als peus. No, aquella no era la mateixa dona que havia conegut al gener. Si de cas, això era la carcassa buida del que abans havia sigut una increïble bellesa.

Vaig parpellejar unes quantes vegades sense saber què respondre quan en Wes se’m va acostar i prudentment em va passar un braç per les espatlles.

—Mia, la Gina només m’ha vingut a veure. Forma part del seu… —La veu se li va apagar.

—De la meva teràpia —va acabar ella—. Em sorprèn que en Weston no t’ho hagi explicat. —Tenia els ulls tristos, sense vida, gairebé buits.

Per algun motiu, em va fer gràcia que li digués el nom sencer i no l’abreujat que feia servir jo. Això va ajudar a posar distància entre ells dos, cosa que en aquell moment em feia molta falta.

—No era pas jo qui ho havia d’explicar —va dir en Wes, amb solemnitat.

La Gina es va apartar els cabells enrere, es va eixugar els ulls i em va mirar fixament.

—El meu psicòleg diu que necessito veure els supervivents. Que he de connectar amb la gent que va sobreviure al mateix que jo per recordar-me que estic viva. Per intentar tirar endavant. Per això era aquí, Mia. —La veu li va tremolar—. En Wes només em consolava. Vam suportar un munt de coses allà, i… mmm… em sento segura al seu costat —va admetre, mentre li rodolaven més llàgrimes galtes avall—. Ja no em sento segura enlloc. Per molta vigilància que hi hagi o panys tancats de les portes. —Es va fregar els braços amb les mans—. Tinc por constantment. —La veu li va tremolar de nou i em van venir ganes d’acostar-m’hi i abraçar-la.

El fet de sentir que admetia la seva por i que expressava el que estava experimentant em va esquinçar per dintre fins al moll de l’os.

—Em sap greu. No m’hauria d’haver precipitat. Heu passat un munt de coses terribles. Acabeu de parlar. No estic pas enfadada. Sisplau… —Vaig fer un gest a en Wes perquè s’assegués al costat d’aquella dona tan fràgil—. Preneu-vos el temps que calgui. El monstre d’ulls verds ha tret el cap uns instants, però confio en en Wes, i crec en el nostre amor. Ell no em seria mai infidel.

—No, això mai —va dir en Wes, i els ulls li brillaven amb alguna cosa que no vaig saber definir. L’únic que sabia era que allò era real. Em vaig inclinar endavant i li vaig fer un petó breu als llavis, per fer-li saber físicament que no passava res.

—Em vaig a dutxar i després trucaré a la Maddy i a la Ginelle.

—D’acord. Abans de sopar haurem acabat —va prometre.

Mentre me n’anava, em vaig aturar i em vaig donar un copet a la cuixa abans de girar-me.

—Gina, m’alegro que hagis sobreviscut. En Wes t’aprecia, i sé que allà vau suportar un munt de coses terribles. Per tant, vine quan vulguis. Vull que tots dos estigueu bé. Ningú no hauria de tenir por constantment. —Vaig remoure els peus i vaig arronsar les espatlles—. O sigui que suposo que el que t’estic dient és que espero veure’t de nou ben aviat.

Vaig fer servir tot el que tenia, les parts més adultes que em calien per donar-me forces, per dir el que vaig dir, especialment perquè, abans que passés tot això a mig món de distància, no volia veure mai més la Gina amb en Wes o a qualsevol lloc a prop nostre. Ara, en canvi, de tots tres, havia de ser la més forta. Ells dos havien passat per una experiència molt traumàtica, una experiència d’aquelles que et canvien la vida, i si tenia alguna esperança d’ajudar en Wes, potser ajudant la Gina ho aconseguiria. Valia la pena somriure i suportar-ho, encara que només fos per fer un petit pas per aconseguir que en Wes lluités contra aquells dimonis que tenia a dintre. Per tant, havia d’empènyer el monstre d’ulls verds i clavar-li un mastegot pel bé i per la salut d’en Wes.

—Gràcies, Mia. Ets molt amable. —La Gina va dir això amb un fil de veu tremolosa.

Vaig somriure i vaig assentir, sense saber què més podia fer.

—Nena —va dir en Wes.

—Sí, amor meu? —Vaig repenjar la mà al marc de la porta del passadís que conduïa a la nostra habitació.

—Cada dia t’estimo més.

Va dir les paraules, però no només les vaig sentir. Les vaig notar com una fletxa que se’m clavava al cor, molt endins, i s’hi quedarien per sempre més.

Em vaig estirar al nostre llit de mida extragran i vaig trucar a la Ginelle.

—Hola, malparida —va respondre, però no li vaig sentir el to animat i burleta de sempre.

La meva millor amiga ho havia passat molt malament l’últim mes. El segrest i els maltractaments per part d’en Blaine i els seus pinxos l’havien endurit d’una manera que gairebé no podia entendre, sobretot perquè ho amagava darrere d’un escut de fanfarroneria i d’humor.

—Què estàs fent? —vaig preguntar, amb l’esperança de poder mantenir una conversa normal. Volia sentir de nou aquella noia despreocupada, malparlada i calenta mental. La noia que no tenia manies a dir-me uns quants insults que jo sabia que en el fons anaven carregats d’amor. Era una manera estranya de demostrar l’afecte, però a nosaltres ens funcionava, i volia recuperar-la.

La Gin va sospirar, va inhalar i després va deixar anar tot l’aire. Ostres, no. No, no, no. Coneixia aquell so, m’havia passat anys sentint-lo per telèfon.

—Que estàs fumant? —vaig cridar, i em vaig incorporar de cop al llit—. No m’ho puc creure! Com pot ser, Gin? T’has passat gairebé vuit mesos sense fotre una pipada i ara resulta que hi tornes? De debò? —Em feia mal el cor només de pensar en tots els esforços de vuit mesos llençats en un instant.

—Relaxa’t, tia! —va cridar—. És un cigui de mentida. Un e-cigui. Aquest no té res més que una merda de menta amb vapors que simulen els cigarrets mentolats que m’agradaven tant.

Vaig deixar anar un sospir de frustració.

—Però per què t’ho fumes, això? No és com continuar fumant? No és com l’hàbit que intentaves treure’t de sobre?

—Escolta, Mia, m’han passat un munt de coses, d’acord? Volia fumar-me un puto cigarret. Però en comptes d’això, em vaig comprar aquesta merda de succedani per ajudar-me a fer-me passar el mono. Tu no ets aquí. No tens ni idea del que és aguantar aquesta merda tota sola.

Llavors és quan el to de la trucada va agafar un caire diferent. La ira i l’emoció sagnaven a través de la línia quan la Ginelle va continuar.

—Odio la meva feina. Odio el meu apartament. Odio ser al collons de Las Vegas. Tot em recorda a ell. Em giro i em pregunto si me’l trobaré. —Li va sortir un sanglot, una cosa que rares vegades sentia de la meva amiga estoica i dura de pelar—. Només pel simple fet d’anar fins al cotxe, tinc por que em tornin a agafar. Li vaig haver de demanar al gerent, l’escòria de totes les escòries, que m’acompanyés a fora, perquè estava convençuda que aquell fill de puta m’estaria esperant. Tens idea de què és això? —La pregunta era una afirmació retòrica estrident.

No, no, no en tenia ni idea. I si pogués, li canviaria el lloc ara mateix. L’única cosa positiva era que, com a mínim, ho exterioritzava. Culpabilitat, ràbia i tristesa m’esquinçaven i em trencaven per dintre en mil bocins. Tenia ganes d’abraçar la Gin, dir-li que tot aniria bé, però jo tenia les mateixes pors que ella. I el fet que estigués sola a Las Vegas no ens ajudava a solucionar el problema. La bona notícia era que ja havia parlat amb en Wes sobre això que m’amoïnava tant. No es podia creure tot el que havia passat durant el temps que havíem estat separats. I llavors vaig fer el que m’havia jurat que no faria mai. Vaig demanar un favor al meu nòvio. Un favor de tipus professional. Una cosa que m’havia jurat que no faria mai amb cap dels meus clients. Ja ho havia fet amb en Warren, però allò era diferent. Ell me’n devia una… de molt grossa. I me l’havia tornat. Em va pagar el deute quan va aconseguir la informació que ningú més no havia pogut obtenir sobre el parador d’en Wes.

Però, tornant al present, vaig demanar-li a en Wes si sabia d’algun espectacle a Los Angeles on els pogués fer falta una delicada ballarina o algú amb el talent únic de la Ginelle per a la dansa. Va fer un parell de trucades i va moure alguns fils. Si la Gin volia, al cap de dues setmanes podia impulsar la seva carrera a un altre nivell.

—Ei, nena, calma’t. Ara escolta’m bé.

Es van sentir uns sorolls de refrec, tot seguit la Gin es va mocar i finalment va respirar fondo.

—Molt bé, acabo de seure al llit. Digues.

—T’he de fer una proposta.

Va fer una rialla, i aquell so va ser l’òpera més bonica cantada en un florit italià directament a les meves orelles.

—Que em vols fitxar amb la tieta Millie? —Va fer mitja rialla, mig esbufec. Era una broma que venia de temps enrere.

Tot i que la Gin deia que volia ser acompanyant, en realitat no era de la mena de dona que se sabia estar agafada de bracet d’un empresari ric i simplement fer de noia bonica. Jo havia tingut molta sort amb les parelles que havia tingut, però crec que les circumstàncies eren excepcionals. Aquelles oportunitats no les hauria trobat una altra noia. La tieta Millie m’ho havia deixat ben clar, això. Una altra noia s’hauria hagut de conformar amb les sortides habituals amb un vell fòssil o un malparit ric que només espera una mica de diversió al final de la nit. Encara que la Gin digués moltes bestieses, no era una noia adient per a aquesta mena de vida, malgrat els diners que es guanyaven.

—No, no és això. No té res a veure amb la feina d’acompanyant. —Vaig respirar fondo, per ordenar-me els pensaments—. Què et semblaria venir a viure a Malibu? Estar-te amb en Wes i amb mi fins que et poguessis espavilar tu sola? —vaig començar, però em va interrompre.

—Vindria ara mateix, Mia, però això no solucionarà el problema de la feina. No em penso traslladar amb el pla de buscar-me una feina algun dia. Podria trigar mesos a trobar-ne, i vosaltres tot just acabeu de començar a viure junts. A més, ell ja té prou merda per solucionar a dins del seu cap. De debò que et vols carregar amb un altre cas de psiquiatre?

—Sí, esclar que sí. I no m’has deixat acabar. Un amic d’en Wes té un petit teatre a prop d’aquí. Amb balls molt pujats de to, i acaben de perdre la coreògrafa. I qui millor que una autèntica noia de xou de Las Vegas per ensenyar a aquestes meuques escanyolides amb pits de silicona i llavis de plàstic com han de remenar els implants del cul per un bon preu en un espectacle digne de Las Vegas? Seria fantàstic! —I hilarant, vaig pensar.

La Ginelle no va dir res durant una bona estona. Mentre esperava, em van baixar uns calfreds de terror per l’esquena.

Finalment va parlar, amb un fil de veu.

—M’has trobat una feina de coreògrafa? En un teatre de Los Angeles? Oh, Déu meu —va dir, amb l’admiració cobrint cadascuna de les paraules com una manta càlida en un dia fred.

—Gin, ara no en sé tots els detalls, però es guanya més del que tu guanyes ara, moltíssim més, i no hauries de pagar lloguer. Et pots estar a la petita casa de convidats que tenim annexa. Podries viure allà tot el temps que vulguis. Coi, et pots quedar a viure indefinidament.

—Tu i en Wes em trobeu la feina dels meus somnis, m’oferiu allotjament gratuït indefinit, i la possibilitat d’anar a viure a l’estat més assolellat on viu la meva estúpida millor amiga?

Vaig pensar en el que acabava de dir. M’havia perdut alguna cosa? Una altra ajuda que li pogués oferir? Un altre avantatge que hi pogués afegir per convèncer-la d’aprofitar aquesta oportunitat?

—Mmm, sí, més o menys és això.

—Que has esnifat coca o alguna cosa així?

Vaig sospirar i em vaig fregar el front.

—No, que jo sàpiga. —Vaig fer una mitja rialleta.

—Doncs ja em pots preparar el llit, bandarra! La teva millor amiga se’n ve a viure a la terra de la fruita i els fruits secs! Hòstia santa! Me’n vaig a fer de coreògrafa en una revista de striptease de Los Angeles. Ostres, com em vesteixo? —Havia passat d’estar malaltissament trista a semblar embriagada d’excitació. Aquesta era la versió de la Ginelle que jo entenia, estimava i adorava més que cap altra versió d’ella. La seva felicitat era tan gran que va lliscar a través del telèfon per embolcallar les meves preocupacions i el meu aire melancòlic en una intensa abraçada de gratitud.

—Ho dius de debò, que véns? —vaig preguntar, per assegurar-me que ho havia entès bé.

—Cony, i tant que sí! Aquesta nit mateix faré la maleta! Tinc un munt de coses per fer. He d’avisar a la feina, fer maletes, pensar en passos per als balls, conduir fins a Califòrnia. Saps què significa això per a mi, Mia?

Vaig fer un gran somriure i em vaig enganxar bé el telèfon a l’orella.

—Començo a pensar que sí! —La seva alegria s’escampava pertot arreu, i em transmetia aquella calidesa que em deia que havia pres la decisió correcta. Per una vegada.

—Significa que tota la meva vida acaba de canviar per a millor! I t’ho he d’agrair a tu i al teu Ken de Malibu. Passa-me’l! Vull transmetre-li una mica d’amor virtual —va dir, eufòrica.

Vaig brandar el cap, vaig tornar-me a estirar al llit i em vaig abraçar a mi mateixa.

—No s’hi pot posar, ara. Està parlant amb la Gina.

Es va fer el silenci absolut. L’únic que se sentia era la seva respiració entretallada, i me la vaig imaginar voltant per casa fent tot de coses per preparar aquell canvi de vida.

—Mana’m? Què hi fot aquella porca cara-de-cony lladre-de-nòvios a casa teva, parlant amb el teu home, sense tu allà al davant?

—Has dit molts possessius en una sola frase.

—Sí, bé, però tinc tota la raó. Aquest home és teu. Què passa?

—És veritat. Però confio en ell. —Em vaig cargolar un floc de cabells amb el dit—. Gin, allà van passar un munt de coses terribles junts. En Wes tot just inicia el procés de curació. I ella està feta una merda.

—Collonut! —va dir, massa ràpid. La meva millor amiga no enganyava ningú. Em protegia de la mateixa manera que jo la protegia a ella, i segons la Gin, jo havia estat tractada injustament per la Gina. Teòricament, no era veritat, perquè en Wes era lliure quan va tenir relacions amb ella. I a més, en aquell moment, jo també em follava en Tai. Va fer falta assabentar-me que en Wes estava amb la Gina per adonar-me que desitjava ser l’única dona amb qui ell feia l’amor, besava, dormia i tot l’entremig.

Havia d’intentar moderar una mica el costat venjatiu de la Gin. Especialment si pensava traslladar-se a viure aquí. Era probable que algun dia la Gina i la Ginelle coincidissin.

—No, Ginelle, no està bé, i ho dic seriosament. Si hagués perdut tant de pes consumint drogues, o si la por de la seva mirada fos per no haver aconseguit un paper o tingués el cor trencat per algú altre, mira, bon vent. Però el problema és que té un trauma important pel que va passar allà. Coses que ni tan sols sé si suportaria sentir-les, tot i que sóc conscient que les hauré de sentir si vull ajudar en Wes a curar-se. Va veure coses que li provoquen terrors nocturns. I si el fet que la Gina es recuperi l’ajuda a ell, he de trobar la manera de fer el cor fort i afrontar-ho. M’entens?

Les bromes de la Ginelle van desaparèixer de cop.

—Així, està molt fotuda? —Parlava en veu baixa, com si tingués por que algú la sentís i intentés ser respectuosa.

—Jo crec… que no ho superarà —vaig respondre sincerament, sense saber com més expressar-ho en paraules.

—Ostres, ets més bona noia del que jo ho seré mai.

Vaig fer una rialleta.

—Sí, oi? —vaig respondre, per recuperar el nostre sentit de l’humor habitual.

—Oh, ets una malparida! Mira, aquesta vegada ho deixo passar. Però només perquè m’has buscat la feina de la meva vida i em deixes venir a viure a la teva mansió de Malibu. I vigila, perquè potser no me’n voldré anar mai.

Vaig arronsar les espatlles i vaig somriure.

—Potser jo no voldré que te’n vagis! —I la veritat era que segurament no ho voldria. La Maddy era a Las Vegas, amb el pare. La Millie i en Wes eren aquí. En Max i la seva família eren a Texas. La resta de persones que estimava més del món estaven escampades per tot el mapa. El fet de tenir la Gin aquí m’alleugeriria una mica l’enyorament—. Per cert, com està el pare?

La Ginelle va mussitar.

—Bé, les constants vitals han recuperat la normalitat, i els metges tenen esperances que es desperti. És una qüestió de temps. Segons els escàners, la funció cerebral és normal. El virus i les reaccions al·lèrgiques no el van afectar tant com preveien perquè ho ha superat.

Vaig tancar els ulls i vaig enviar un agraïment ben gran al gran home de dalt. Havia perdonat el pare i havia sigut misericordiós. Ara només es tractava d’esperar.

—I la Maddy?

—Oh, la Maddy està la mar de bé. Va a la universitat, viu la vida amb en Matt, i fa les coses normals d’una noia de vint-i-pocs que se’n surt de tot amb èxit.

—Fantàstic, era just el que volia sentir.

—Saps què? L’última vegada que vaig estar amb ella, em va explicar que havia estat parlant amb en Max sobre Cunningham Oil & Gas i el seu departament de recerca i ciència. Es veu que ha canviat algunes de les assignatures per centrar-se més en les ciències minerals i de la terra. Diu que està considerant seriosament anar a viure allà quan acabi la carrera per treballar amb ell. I fins i tot en Matt va dir que era una bona idea.

—Ja, però què en diu la seva família? Sembla que estan molt units —vaig dir.

—Pel que sembla, no t’ho perdis, els seus pares van dir que també es traslladarien a Texas. En Matt és fill únic, i ells aviat es jubilaran. En Max li va dir a en Matt que contractaria el seu pare, i fins i tot la seva mare. Perquè la família es mantingués unida o alguna collonada d’aquestes.

Per descomptat que els ho va oferir. En Max era un coi de sant. M’havia salvat a mi, havia rebut la Maddy amb els braços oberts i de passada tota la gent del nostre entorn. Estimava molt el meu germà, però amb això s’havia superat. Potser per això era tan feliç. Era l’exemple perfecte de fer pels altres el que voldries que fessin per tu. Tractava la gent amb respecte, estimava la família més que res al món i volia que tothom fos feliç. A canvi, ell seria feliç la resta de la seva vida. Ho veia ben clar, i això em va fer preguntar quan començaria a pressionar-me perquè jo també em traslladés a viure a Texas. Tenia el pressentiment que seria més d’hora que no pas tard. A en Max li encantava tenir la família ben a prop, i s’estava construint una bona base. El veia ben capaç de buscar algun motiu per aconseguir que en Wes i jo ens traslladéssim a Texas. Bé, tan sols per l’estofat de carn valia la pena. Però la calor i la fastigosa humitat que em deixava els cabells desastrosos… fatal. Hauria de passar una cosa impressionant perquè jo em decidís a fer aquest canvi. Aconseguir que la meva germana petita anés a viure allà era un esquer, i en Max ho sabia. Si tenia la petita, la gran ben aviat la seguiria.

—Sí, en Max és increïble.

La Ginelle va sospirar amb aire somiador.

—Nena, en Max és tot això i una bossa de patates Lays, i ja saps com m’arriben a agradar. Mai no te’n pots menjar només una.

—Ei, que et vols lligar el meu germà? —Vaig fer veure que estava empipada.

—A veure si ara no podré dir una veritat com un temple. Que no has vist el teu germà? És com un déu amb botes de cowboy i una samarreta Henley!

—Ostres —vaig dir, perquè no volia que digués això d’en Max.

—Sí, com un déu. I prou que m’agradaria poder estar cridant «Així, Max. Més fort, Max. Dóna-m’ho tot, Max!». —Ho va acompanyar amb uns quants gemecs i udols per posar-hi més cop d’efecte, i em va fer pujar una glopada de vòmit a la gola.

—Estàs sonada —vaig dir, fent veure que em venia una arcada.

—Però m’estimes.

—Sí, per això m’he de fer mirar el cap —vaig replicar.

—Doncs mentre te l’examinen jo faré les maletes. Ens veiem d’aquí a dues setmanes. T’estimo, cara de cul! —va exclamar la Gin, i tot seguit va penjar.

Merda. Havia guanyat aquest round. El proper hauria d’intentar guanyar-lo jo.