3

En Wes i jo vam entrar al vestíbul per anar-nos a trobar amb en Mason i la Rachel i anar a dinar amb ells. En el moment que vaig donar la volta a la gran columna de marbre que precedia la gran zona de l’entrada, vaig veure la figura corpulenta d’en Mason amb el braç penjant despreocupadament de l’espatlla de la seva dona.

Es va girar i les nostres mirades es van trobar. Vaig fer un somriure immens. Tenia el cor desbocat. L’última vegada que ens vam veure van ser els dies que es van estar en aquell hotel per cuidar-me després d’haver estat agredida pel senador de Califòrnia.

Em vaig aturar en sec, però en Mason no. Pràcticament va venir corrents amb aquelles llargues cames. Em va agafar entre els braços, em va alçar i em va fer volar en l’aire. Vaig amagar els peus endins, per si de cas donava algun cop a algú. Finalment, es va aturar, em va deixar a terra, em va agafar per les galtes i em va fer un petó al front.

—Coi, fas molt bona cara, preciositat. Deixa’m mirar-te bé. —Parlava amb aquell accent bostonià. Hi havia alguna cosa en aquells nois de Boston que feia emocionar. Em va mirar de cap a peus. Com sempre, no anava vestida gaire fashion, però havia fet un gran esforç per quedar bé. Especialment pel meu home. Duia uns texans foscos, un jersei de punt ajustat de color verd, unes botes d’ant de taló alt de color marró, un mocador de coll amb un estampat artístic de tots colors i una jaqueta de pell marró fins als genolls—. Sí, nena, estàs boníssima!

Li vaig fer una empenta de broma. La Rachel va aparèixer al nostre costat.

—Mia, estic molt contenta de veure’t! Durant tota la setmana no he sentit res més que aquest nano dient com estava d’emocionat de tornar-te a veure i de conèixer el teu nòvio. —Va riure dolçament i li vaig fer una forta abraçada.

—Rach, estic tan contenta de veure-us! Sobretot en aquestes circumstàncies. —Em vaig tirar enrere per mirar-la i li vaig apartar els cabells rossos de l’espatlla—. Estàs fantàstica. L’amor et prova.

Va fer un somriure radiant mentre en Mason li passava un braç per l’espatlla i li feia un petó a la templa.

—Sí, tens tota la raó —va dir ell.

En Wes no havia interromput les salutacions, però notava l’escalfor del seu cos darrere meu, molt a prop. Em vaig inclinar enrere i vaig allargar el braç, sense patir per si perdia una mica l’equilibri. Tal com sospitava, el tenia just allà, preparat per donar-me la mà o per aguantar-me. Vaig somriure i el vaig mirar mentre li passava el braç per la cintura. Ell va fer un somriure sorneguer i em va picar l’ullet. Ostres, m’encantava quan em picava l’ullet. Era el nostre llenguatge especial. Aquell cop em deia «Sí, ja saps que ets meva, i sempre ho seràs».

—Mason Murphy, Rachel Denton, us presento el meu nòvio, en Weston Channing.

En Wes va allargar la mà per encaixar primer amb en Mason i després amb la Rachel.

—Ja t’has tornat a equivocar, Mia… volies dir promès, oi? —Es va inclinar i em va fregar el nas a la templa abans de plantar-m’hi un petó.

La Rachel va esbatanar els ulls, brillants com els fars d’un cotxe en plena nit.

—Et cases? —va xisclar.

Vaig alçar les espatlles fins a les orelles.

—Es veu que sí!

Va començar a fer saltirons, es va treure el guant i em va ensenyar la mà esquerra.

—Jo també!

Vaig obrir la boca per dir alguna cosa, però estava tan aclaparada per l’emoció i l’alegria que simplement em vaig posar a saltar com una nena de cinc anys a qui li acaben de dir que anirà a Disneyland. Ens vam abraçar i vam saltar juntes fins que ens vam quedar sense alè.

—Deixa’m veure l’anell! —va cridar.

Vaig alçar la mà.

—Ostres, és preciós. —Em va girar lleument el dit per veure’l bé—. Discret i gens ostentós, com algú que conec. —Va posar els ulls en blanc i va mirar en Mason.

En Mason va inflar el pit i va somriure.

—Deixa’m veure el teu.

—A veure què et sembla —va dir, reprimint-se un somriure d’emoció. Va alçar la mà esquerra i la brillantor del dit gairebé em deixa encegada. Era enorme.

—Hòstia santa, quants quirats té això? —vaig preguntar, impressionada, mentre contemplava el gran diamant quadrat que li cobria el dit.

—Quatre quirats el del centre, i un a banda i banda. En total, sis quirats. —La resposta arrogant d’en Mason em va transportar al dia que ens vam conèixer i que es va comportar com un autèntic imbècil.

Vaig arrufar els llavis, em vaig posar una mà al maluc i el vaig mirar de reüll.

—Què passa? Què vols que et digui, el beisbol és molt important per a mi, però no tant com la meva nòvia. —Va abraçar la Rachel—. T’ho mereixes tot i més, maca.

—Jo només et volia a tu —va rondinar ella, i sabia que ho deia de debò. La Rachel no era de la mena de noies que s’amoïnava per aquestes coses. Per descomptat que sempre anava superelegant, es cuidava que en Mace anés sempre ben arreglat i no desentonava gens amb els més rics de tots els rics, però en el fons era una noia normal que només volia el seu home.

En Wes em va passar un braç per l’espatlla i es va inclinar cap a mi, amb els llavis a prop de la meva orella. Només de notar-li l’alè, vaig sentir un calfred de desig que em pujava per l’esquena. Acabàvem de fer un clau i ja tenia ganes de tornar-hi. Desapareixeria mai, això? Tant de bo que no.

—Mia, si vols un anell com aquest, estaré la mar de content de comprar-te’l, però no em va semblar que tu…

El vaig interrompre girant-me, li vaig agafar la cara entre les mans i li vaig plantar els llavis sobre els seus.

El crit de sorpresa que va fer va ser una invitació per ficar-li la llengua a dins. Després d’unes quantes llepades, em vaig tirar enrere i em vaig assegurar que els seus ulls verds em miraven.

—Aquest anell és la cosa més maca que he tingut mai. Fins i tot més que la Suzi… vaja, això fins que em compris una Ducati, o potser, més endavant, una MV Agusta FCC, però, esclar, aquesta ronda els cent quaranta mil dòlars, una bogeria, i la Ducati en costa quaranta mil, que continua sent un munt de calés…

En Wes em va posar dos dits a sobre els llavis i va somriure com un babau.

—La meva dona té l’oportunitat de portar un anell de mig milió de dòlars al dit, i en canvi, prefereix una moto. Collons, ets la dona perfecta.

—Perfecta per a tu! —Li vaig fer un petó i vaig notar-li el gust de menta de la pasta de dents. Mmm.

—Au va, nois, ja n’hi ha prou de moixaines —va dir en Mace, rient i trencant l’encís del moment—. La meva noia i jo estem afamats. Teniu alguna idea d’on voleu anar a dinar? Si pot ser avui?

Vaig aprimar els ulls fins que gairebé eren dues ratlles.

—Perdona, nano, només estava fent un petó al meu promès. Que hi tens algun problema?

En Mason va agitar les mans amb una irritació fingida.

—Per mi pots continuar, maca. Vinga, Rach, anem a dinar!

Curiosament, quan en Wes i en Mace es van posar a parlar d’esports, vaig veure que la tensió desapareixia de les espatlles d’en Wes. Abans de trobar-nos amb la parella, m’havia demanat si havia tingut relacions amb en Mason. Quan li vaig dir que no, va semblar alleujat, tot i que encara estava recelós. Hi havia alguna cosa d’aquesta seva nova gelosia que no m’acabava d’agradar. N’hauria de parlar amb l’Anita, la psicòloga d’en Wes, quan tornéssim a Malibu. El meu futur marit tenia un munt de trets extraordinaris, però la gelosia no n’era pas un.

Suposo que potser era perquè ara érem «oficials», i es pensava que tenia el dret de reclamar-me com una cosa seva. Sincerament, no ho sabia. L’únic que sabia era que amb cada gest afectuós que en Mace dedicava a la Rachel, el meu nòvio semblava infinitament més relaxat, com si un simple gest fos una garantia per no haver-se d’amoïnar per res. Tanmateix, la qüestió era que no s’havia d’amoïnar per res perquè jo m’havia compromès amb ell, i només ell. I ell havia de confiar en mi.

Aquest pensament em va fer preguntar per què volia que ens caséssim tan ràpid. Quina pressa hi havia? Si la gelosia era un dels motius per voler-se casar tan ràpid, em cuidaria prou de fer-li passar aquell rampell.

—Així, quan teniu pensat casar-vos? —vaig preguntar a la Rachel.

Els ulls se li van il·luminar, i es va inclinar a sobre la barra. Havíem trobat un pub a poca distància de l’hotel que era acollidor, tenien sidra i un munt de cerveses d’importació, cosa que va interessar als nois, i una carta prou decent.

—Suposo que a finals de l’any que ve. La temporada de beisbol no s’acaba fins a principis d’octubre, o sigui que segurament ho farem després. Potser cap a la tercera o quarta setmana d’octubre, oi, amor meu? —Va donar un copet a l’espatlla d’en Mace.

Ell va punxar una rodanxa de ceba de la mida del seu palmell.

—Sí, quan tu vulguis. Jo seré allà amb la roba que hagis triat.

Ja sortia l’home que l’únic pla que tenia era no planejar res per al seu casament. Planejar. Uf. Això també era l’última cosa del món que jo volia fer.

La Rachel va posar els ulls en blanc.

—Serà fantàstic. Tots dos tenim una família molt àmplia, i evidentment, també vindran els de l’equip i alguns jugadors d’altres equips que són amics seus. L’últim cop que els vam comptar, arribàvem més o menys als quatre-cents cinquanta.

—Quatre-cents cinquanta què?

—Convidats.

—Ostres! No crec pas ni que hagi conegut tantes persones en tota la meva vida.

La Rachel va arronsar les espatlles.

—Bé, això forma part del nostre negoci. I mira, jo sempre dic que com més serem més riurem. Serà fantàstic. Ho estic planificant tot jo mateixa. I ara que parlem d’això, deixa’m treure el calendari. —Va estirar alguna cosa d’un dispositiu que tenia a dins de la bossa. No era un telèfon, però era més petit que un portàtil. Em va semblar que era un iPad—. A veure, quina data teniu prevista, vosaltres? Encreuem els dits perquè no tinguem cap partit, tot i que no podem prometre res. —Va arrufar els llavis, sincerament preocupada.

—Bé, és que encara no ho hem decidit exactament —vaig dir, però en Wes no ho deixaria passar, això.

—Perdona, Rachel, demanaves la data del casament?

La Rachel el va mirar.

—Sí.

—L’1 de gener, el dia d’Any Nou —va dir, ben convençut.

En Mace va xiular.

—Coi, això és molt aviat. Ja ho teniu tot a punt, preciositat?

Quan va dir això de «preciositat», en Wes va llançar una mirada assassina a en Mason.

Vaig sospirar.

—En Wes vol que ens casem el dia d’Any Nou, però jo encara no he dit que sí.

En Wes va brandar el cap.

—Això no és veritat. Hi vas estar totalment d’acord.

—T’he de recordar que les preguntes que es fan al mig d’un orgasme no compten?

En Mason va donar uns quants cops de mà a la taula mentre es petava de riure. Fins i tot la Rachel reia tapant-se la boca amb la mà.

En Wes va somriure.

—Nena, ja saps que guanyaré aquesta batalla, encara que tu també en sortiràs com a vencedora. Potser hauríem de començar a planejar alguns detalls. La meva mare ho voldrà fer amb tota mena de luxes, i set setmanes és una mica just.

—Set setmanes! —vaig exclamar, prenent consciència que això ja ho teníem a sobre—. Amb tota mena de luxes? —Vaig brandar el cap. Jo no en volia pas, de luxes. En absolut. De cap manera.

—Ostres, Mia, t’has quedat blanca de cop, sembla que hagis de treure les tripes per la boca. Et trobes bé, preciositat? —va preguntar en Mace, però les alarmes al meu cap no paraven de fer estrèpit—. Ai, ai, ai…

Tot d’una, em va venir una calor espantosa i em vaig treure el mocador de coll.

—Uf, quina calor. No hi fa molta calor, aquí? —vaig preguntar, intentant agafar més aire. El cor em bategava tan fort que em vaig fregar el pit. Em sentia com si tingués un camió a sobre, a punt d’aixafar-me les costelles i prendre’m fins a l’última gota d’aire que havia aconseguit inhalar. Em costava respirar i em feia la sensació que només petites quantitats d’aire m’arribaven als pulmons.

—Mia, calma’t. Amor meu, mira’m. T’ha vingut un atac de pànic. Mira’m! —La veu d’en Wes va travessar la boirina que m’embolcallava i vaig mirar-lo als ulls. Els tenia plens de por—. Respira amb mi. Agafa aire… i ara deixa’l anar, a poc a poc.

Vaig fer unes quantes respiracions amb ell, fins que el camió va marxar de sobre el pit i vaig poder agafar glopades senceres d’aire.

—Molt bé, ja està. Té, beu una mica d’aigua. —Em va donar un got.

Vaig beure’n un glop i vaig deixar que la gelor em calmés per dintre.

—Què t’ha passat, Mia?

En Mason era darrere meu. Li notava la mà acariciant-me l’esquena.

—Preciositat, t’hauries de prendre algun calmant. Escolta, això del casament pot estressar-te molt, però en el fons, només es tracta de tu i del meu nou amic, en Wes. Tota la resta són només detalls.

Vaig tancar els ulls i vaig notar que en Wes m’agafava per les galtes.

—Amor meu, no vols que fem un gran casament?

Vaig brandar el cap.

—No ho he volgut mai —vaig dir, en veu baixa, recuperant de mica en mica el control. Per un moment, em pensava que estava a punt de desmaiar-me.

—D’acord, doncs farem una cosa discreta. Cony, si volem podem fugir i casar-nos tu i jo sols.

Vaig tornar a brandar el cap.

—No, la teva mare es posaria molt trista. No l’hi faria mai una cosa així.

—Doncs per què no feu una cosa més íntima, més original? Quin és el lloc que et fa pensar en tu i en Wes? —La Rachel parlava en veu baixa mentre jo mirava els preciosos ulls d’en Wes.

Tots dos vam somriure, i vam dir exactament el mateix alhora.

—La platja.

La Rachel va picar de mans.

—Ohhh, que mono! Aiii!

En Mason va mussitar.

—Un casament a la platja. Genial, nanos. Però com us ho fareu, al mes de gener? No fa massa fred?

En Wes va brandar el cap.

—No. De fet, a Malibu al mes de gener hi ha un temps molt agradable. Potser la temperatura baixa fins als quinze graus, però tot i així és perfecte.

La nostra platja. Casar-me amb l’home que estimo a pocs passos del lloc on fèiem surf, passejàvem, ens abraçàvem i miràvem les postes de sol, amb les onades i el sol de fons.

—Wes, és perfecte. Casem-nos a la nostra platja.

—I la recepció? —va preguntar.

I aquí és on probablement guanyaria uns quants punts importants amb la meva futura sogra.

—Què et sembla a la finca dels teus pares?

Els ulls li van brillar, i va somriure com a resposta.

—A la meva mare li encantarà. Ens casarem a la nostra platja, i farem la recepció a casa dels meus pares. —Em va agafar per les galtes—. Hòstia, nena, cada dia t’estimo més.

—Genial —vaig xiuxiuejar, mentre ell reia i em feia un petó molt dolç. No hi havia res com els seus habituals petons intensos, però aquell era un petó per recordar.

—Vinga, doncs ja està solucionat. Però encara que feu una cosa íntima… podrem venir? En Mason estarà lliure al gener, i ens encantaria venir a Malibu.

—Esclar que sí. Com més serem més riurem. —Vaig repetir la seva frase d’abans.

—De debò? —L’expressió de sorpresa d’en Wes probablement significava que no havia captat el to del meu sarcasme.

Vaig brandar el cap.

—No, no és de debò. Puc fer una llista mental d’unes vint persones o menys que m’agradaria convidar. Tu pots fer la teva, de vint o menys?

Va agafar aire entre dents.

—No ho sé. Però vaja, ja en parlarem. Aquest vespre faré la llista.

Aquest vespre. Aquest vespre faria la llista de les persones que volia convidar al nostre casament. Estava ben convençut que volia que ens caséssim d’aquí a set setmanes. Ara només em faltava esbrinar realment per què.

El dinar amb en Mason i la Rach es va convertir també en sopar. Havíem de posar-nos al dia de tantes coses que ens vam quedar al pub bevent cervesa, menjant i parlant de tot, des del seu casament amb tota mena de luxes fins a la casa que estaven a punt de comprar-se. També vam parlar de la família d’en Mason, de la d’ella, de la meva experiència amb en Max, i de tot el que ens havia passat durant aquells mesos. Prèviament havia advertit en Mason que no parlés sobre el segrest d’en Wes ni del fet que durant l’últim mes havia trucat regularment a en Mason per parlar dels meus sentiments sobre algunes coses que en Wes i jo havíem d’abordar. M’anava molt bé que em donés la seva perspectiva masculina imparcial, i no era la mena d’home que es posaria en contra d’en Wes ni li diria res de les nostres converses. En Mace i jo érem amics. Havíem format un vincle durant el mes que vaig estar amb ell, i l’havíem reforçat quan em va venir a rescatar l’última vegada que havia estat a Nova York. La relació amb ell s’assemblava molt a la que tenia amb el meu germà Maxwell, una altra persona a qui havia de trucar per anunciar-li el casament. Tanmateix, per Acció de Gràcies havíem d’anar a Texas, o sigui que el veuria d’aquí a un parell de setmanes. Ara mateix, el més important era parlar amb en Wes sobre la seva obsessió per casar-nos de manera tan immediata.

—Saps què? Em cauen bé en Mason i la Rachel. Són una parella fantàstica. I fan un bon equip, també —va dir en Wes mentre es treia la camisa.

Durant uns instants, vaig perdre el fil del que m’estava dient. Tenia el pit nu i musculós d’en Weston davant meu, i es mereixia un moment de reflexió en silenci. Em recordava un d’aquells famosos quadres de Monet o Van Gogh. Quan els tenies al davant amb la il·luminació adequada, et posaven en un estat de trànsit, igual que el cos supersexi del meu nòvio.

En Wes va somriure.

—Que se t’ha menjat la llengua el gat? —Segurament es va adonar de la bava que gairebé em baixava per la barbeta.

Vaig brandar el cap. No. No ho penso permetre. No em puc desviar del tema. Necessito respostes.

—Wes, et puc preguntar una cosa? —vaig dir, mentre es treia els texans i es quedava davant meu només en bòxers.

Fes un esforç, Mia. Fes un esforç! Tu ho pots fer. No deixis que aquest malparit sexi et faci desviar del tema. Això és important.

Em vaig humitejar els llavis mentre admirava la bellesa del meu promès. Ostres, podria fer de model, amb aquell cos. Les hores que es passava fent surf feien meravelles en el seu físic.

—Esclar que sí, nena. —En Wes va seure al meu costat, em va agafar el turmell i em va passar la mà amunt i avall de la cama. No era una carícia sexual, però el meu cos no distingia la diferència. En el moment que amb la mà em va tocar la pell, una escalfor que no podia ignorar es va escampar des del punt on em tocava cap a tot el cos.

Pensa, Mia. D’acord. Vaig tancar els ulls i vaig intentar recordar el que volia dir.

—M’estàs espantant, maca. Què passa? —El to d’en Wes tenia un punt de neguitós. Em va agafar per la barbeta, sense fer força, però si més no em va fer tornar al present.

—Per què insisteixes tant perquè ens casem tan ràpid? —Les paraules em van sortir disparades.

En Wes va enfonsar les espatlles. Va repenjar els colzes als genolls i es va agafar el cap entre les mans.

—Wes, amor meu, què passa? —Em vaig inclinar cap a ell i li vaig acariciar l’esquena.

—Ja ho sé que ens podríem esperar. Sé que podríem dedicar un temps a planificar-ho tot, però Mia, ostres, després del temps que em vaig passar allà tancat… l’única cosa que em donava esperances era pensar en tu. Tu eres el meu nord. Havia de sobreviure. Ho havia de fer perquè volia sobreviure per tu.

—Wes… —La veu se’m va entretallar quan li vaig repenjar el front a l’esquena i el vaig abraçar per darrere—. Estic molt contenta que estiguis amb mi i que tinguem aquest temps per estar junts i planejar el nostre futur.

—Ara ja ho saps, no és que vulgui fer les coses de pressa, és que no vull perdre ni un minut més de la vida sense que siguis meva. Casar-me amb tu, posar-te aquest anell al dit, era l’única cosa en què pensava quan ho vaig passar tan malament. Em vaig imaginar mil maneres per declarar-me. I també mil respostes possibles. Però al final, al llit, tu i jo sols, lluny de la teràpia, de l’estrès de la feina, de la família, sabia que era el moment adequat.

Li vaig fer un petó a l’esquena i vaig deixar que les paraules calessin dintre meu. No volia perdre ni un minut més sense mi. No es tractava de gelosia ni res semblant. Es tractava de compromís. D’estar amb mi. De jo estar amb ell. De nosaltres dos junts. Una família.

—D’acord. Doncs ja està decidit. Ens casarem a la nostra platja de Malibu i després farem la recepció a casa dels teus pares. Vols que fem la llista de convidats?

Es va girar, em va fer estirar d’esquena i el vaig tenir entre les cames en un segon. El talent era un dels molts motius pels quals estimava aquest home.

—La llista ja la farem després.

Vaig agitar les celles.

—Després de què? —vaig preguntar, amb timidesa.

—Després de follar la meva promesa fins que no pugui més.

Les paraules em van fer un pessigolleig al pit i em van baixar en forma d’espiral cremant fins a l’entrecuix.

—D’acord, crec que això és factible —vaig dir, somrient, mentre m’acostava a la seva boca per besar-lo.

—No, Mia. Tu ets factible —va bromejar, mentre em xuclava el llavi inferior.

Vaig gemegar i vaig embolicar-li les cames al voltant de la cintura, per fer-lo acostar.

—Doncs fes-me —vaig sospirar.

—Serà un plaer —va mussitar.

—Plaer de qui, teu o meu? —vaig dir, rient, complaguda per aquell costat menys transcendent de la nostra passió.

Va somriure.

—De tots dos, nena. Sempre de tots dos.