6

—Em penses dir què fem, caminant pel bosc tot ple de neu al voltant de la cabanya? —vaig preguntar, mentre m’estirava la gorra cap avall per tapar-me més bé les orelles. Duia els cabells recollits a la nuca i penjant d’un costat. Si no, la gorra ja m’hauria caigut. A uns cabells com els meus no els agradaven els intents de ser dominats.

En Wes va somriure i em va agafar de la mà, estirant-me a través de la neu cruixent. Amb l’altra mà, arrossegava un trineu amb una bossa de lona marró amb cremallera.

—A quina hora has dit que arribaran, en Max i la Madison? —va preguntar, sense respondre el que jo li acabava de demanar.

El vaig seguir per sobre d’un tronc d’un arbre caigut i oblidat allà des de feia temps.

—Aquesta tarda, pels volts de les sis. Per què?

—Home, si vénen a celebrar les festes de Nadal, no creus que hauríem de tenir un arbre de Nadal ben maco? —Respirava amb esforç quan em va deixar anar la mà i el trineu i va córrer cap a un petit turó.

Un arbre. Un arbre de Nadal de debò. No n’havia tingut mai cap, pel que podia recordar. No estava segura que la Maddy n’hagués tingut cap. Una família que va justa de diners no sol amoïnar-se per aquestes coses. I ateses les circumstàncies, mai no ens havíem ni plantejat treure el tema. Estàvem més preocupades per poder menjar que no pas per tenir un arbre. Ostres, si quan la Maddy tenia cinc anys li vaig haver de dir que el Pare Noel era una enredada. Que no hi hauria regals sota el nostre arbre inexistent d’un homenet màgic, gras i alegre. La Maddy i jo sempre ens havíem fet regals amb coses reciclades que trobàvem per casa. Quan vam ser més grans, fèiem alguna cosa més. Ens intercanviàvem un parell de regals, però res d’extraordinari.

—Per què em mires d’aquesta manera? —va preguntar en Wes, amb el cap inclinat i amb cara de preocupació.

Vaig arronsar les espatlles.

—No he tingut mai un arbre de Nadal.

—No has tingut mai un arbre de Nadal? —La sorpresa era evident, per la manera com es va quedar bocabadat, amb les ràfegues d’alè condensant-se al seu voltant. Va assentir bruscament—. Recorda’m que li doni un cop de puny al teu pare, quan es recuperi del tot —va dir, i després va fer un rugit exasperat.

Tot seguit va baixar, em va agafar de la mà i em va ajudar a pujar de nou el turó. Em va assenyalar a la llunyania.

—Veus aquells d’allà? Serien perfectes per fer un arbre de Nadal.

Més enllà de la clariana hi havia un bosquet d’avets petits. Era com si tinguessin una plantació pròpia d’arbres de Nadal en aquella muntanya.

—I com penses arrencar-lo de terra?

En Wes va riure.

—El tallarem, bonica. Va, vine. —Va agafar la corda del trineu, i tots dos junts vam baixar del turó per anar a mirar els arbres de prop. Tots feien almenys dos metres d’alçada i eren enormes.

—Ostres, no ho sé. No em sembla bé, tallar un arbre només per fer bonic. Vols dir que no n’hauríem de comprar un d’artificial?

En Wes va fer una rialleta entre dents.

—De cap manera. És el primer Nadal que passem junts. El teu primer Nadal amb el teu germà i amb la meva família. I vull que siguin unes festes especials. Però per aconseguir-ho necessitem un arbre de debò. Per tant, vinga, tria’n un. —Va estendre els braços.

En Wes tenia raó. Jo no havia tingut mai cap arbre de Nadal, si més no que jo recordés. Ara, volíem crear records i tradicions impressionants com a parella i també amb la nostra extensa família. L’emoció de crear nous records se’m va esquitllar al subconscient, i em va desaparèixer la preocupació pel medi ambient i per la pèrdua d’un arbre en un bosc on n’hi havia a milers.

Vaig estar una estona donant voltes a cada arbre. Després de descartar-ne almenys deu, en vaig trobar un que era perfecte. Era imponent, verd, i feia olor de terra. Les branques se separaven de manera bastant uniforme, i els ornaments hi quedarien preciosos. L’arbre em va cridar l’atenció i me’l vaig quedar mirant, imaginant-me les boles, els llums i els adorns nadalencs.

En Wes se’m va acostar i em va passar un braç per les espatlles.

—Aquest?

Vaig somriure i vaig assentir.

—Aquest.

En Wes es va inclinar i em va fer un petó a la templa. Abans que es girés, el vaig agafar per les galtes i li vaig fer un petó als llavis. Va ser llarg, intens i molt humit. La seva llengua ballava amb la meva, provocant-me una excitació per dins que no havia notat des que havia vist la mare. Ara, aquella excitació tornava a emergir amb tota la seva força, i tot gràcies a l’amor d’aquest home.

—T’estimo —vaig dir, amb els llavis encara tocant-se.

Va somriure sobre la meva boca. Vaig notar com se li movien les dents quan va dir:

—Jo t’estimo més. I ara tallem aquest arbre, d’acord?

—Com? —Vaig mirar el trineu.

En Wes va agafar la bossa, la va obrir i en va treure una destral. Va retirar el plàstic protector de la fulla i el va guardar a la bossa.

—No em diguis que ho faràs tu!

Va arrugar el front.

—Què passa? Que no me’n veus capaç?

—I tant que sí, però sembla una feinada, això.

—Mia, amor meu, val la pena esforçar-se per una cosa que val la pena tenir.

Dit això, va alçar la destral i va clavar la fulla a la base de l’arbre. El pi es va moure, i cada vegada que en Wes hi clavava la destral queien trossos de neu acumulats a les branques.

Mentre en Wes tallava el nostre arbre de Nadal, vaig agafar el mòbil i li vaig fer una foto. Tot seguit la vaig enviar a la Ginelle.

Al cap d’uns segons el telèfon va sonar.

Vaig fer una riallada. La Ginelle era genial. Vaig brandar el cap, divertida. Quin caràcter. Llavors vaig recordar que encara no li havia dit que havia trobat la mare. Segur que s’emprenyaria i diria tot un reguitzell de renecs. Segurament per això encara no li havia trucat. Ja ho faria. Després. Després de què? No ho sabia. Vaig suposar que ja trobaria la resposta sobre la marxa. Potser llavors s’emprenyaria amb mi per no haver-l’hi dit abans. Però la Gin, per molt que s’enfadés, segur que em perdonaria, m’entendria i m’estimaria igualment. Això era el que feien els amics. Ella sabia totes les meves coses maques, les lletges i les que hi havia entremig, i m’estimava de totes maneres. Tal com jo l’estimava a ella.

—De què rius? —va preguntar en Wes.

Respirava a batzegades. Tenia el front amarat de suor i li baixava per les temples. Un home treballant de valent. Per mi. Intentant fer un Nadal memorable.

Vaig brandar el cap.

—De res. De la Ginelle.

—Està bé?

Vaig somriure, conscient del que, o del qui, més ben dit, s’assegurava prou que la Gin estigués bé. Em vaig preguntar què passaria quan en Tao tornés a Hawaii. El seguiria? Coneixent la Ginelle, no se n’aniria de Malibu després d’haver-li trobat una feina i haver-li ofert un lloc per viure, però això no volia dir que no estigués disposada a fer-ho. D’això n’hauria de parlar amb ella… entre altres coses.

—Sí, està bé. Està amb en Tao, te’n recordes?

Va arrugar el front.

—Qui és aquest Tao?

—El germà del meu amic Tai. Es van conèixer a Hawaii.

En Wes va agafar de nou la destral i la va clavar fort al centre de l’esvoranc que ja havia fet al tronc de l’arbre.

—Vols dir el teu client número cinc. —Ara la seva veu no mostrava gens d’emoció.

Els pèls de la nuca se’m van eriçar.

—Sí. En Tai Niko. El meu amic. —Vaig emfatitzar la paraula amic, malgrat que en Wes sabia quina relació teníem ara i quina havíem tingut.

—El que et vas estar follant durant tot un mes mentre jo sospirava per tu? —Va clavar un altre cop de destral a l’arbre. Unes quantes estelles de fusta van sortir disparades amb la força del cop.

Vaig quedar sorpresa.

—Això no és just, i ho saps perfectament. Tu estaves amb la Gina, llavors.

Va assentir.

—Sí. La pitjor decisió de la meva vida —va dir, i tot seguit va arrufar les celles.

No estava d’acord amb ell. La Gina era i havia sigut un tema delicat per a mi, però havia superat la seva relació. D’acord… això era mentida. Havia acceptat el que ara hi havia entre ells, i valia més que en Wes comencés a acceptar allò amb en Tai perquè el gegant samoà era un dels meus millors amics.

—Això ho dius ara. Però és igual. Jo he assumit això de la Gina, i tu ho has de fer amb en Tai. Vindrà al nostre casament.

Va colpejar l’arbre i es va tirar enrere, alçant el cap de cop.

—Què? No m’ho havies pas dit, això. —Va agafar la destral i els artells li van quedar tan blancs com la neu de la força que feia.

—Vindrà amb la seva promesa, l’Amy. Són dos dels meus vint-i-cinc convidats. Nosaltres també anirem al seu casament a Hawaii, l’estiu que ve.

—És ell el que es casa a l’estiu?

Vaig sospirar.

—Sí, Wes. És ell. El meu amic Tai. L’home que va agafar un avió al mes de juny i em va cuidar després de l’agressió. Juntament amb en Mason.

—T’hauria d’haver cuidat jo, i no ells! —Es va girar, va agafar embranzida i va clavar la destral amb un cop tan fort que finalment l’arbre va cedir i va caure. L’aire del voltant va semblar que vibrava quan va aterrar sobre la neu.

—Ja estàs? —vaig preguntar, amb les mans als malucs, el cap inclinat i cara de frustració. A hores d’ara en Wes coneixia molt bé aquella expressió meva.

Va enfonsar les espatlles.

—Mira, no m’agrada que aquests altres homes et cuidessin, d’acord?

—Ja ho sé. Ho entenc. A mi tampoc m’agrada que tu tinguessis un rotllo amb la Gina. Però tot això forma part del passat. Això no canvia que aquestes persones signifiquin alguna cosa per a mi, tot i que d’una manera diferent que abans, i tu ho saps.

—I dius que també vindrà la seva promesa? —va preguntar en Wes, en veu baixa.

Em vaig acostar cap a ell i li vaig posar una mà a l’espatlla mentre contemplava l’arbre que acabava de tallar.

—Sí, la seva promesa, l’Amy, és una noia encantadora. Ella també està al cas de la nostra història i no n’està ressentida. En Tai i jo vam tenir una relació durant només un mes de les nostres vides. No hem sigut res més que amics des del dia que vaig pujar en aquell avió per marxar de Hawaii a finals de maig. Em casaré amb tu d’aquí a un parell de setmanes. Ell es casarà amb l’Amy d’aquí a sis mesos. Som amics. Ens preocupem l’un per l’altre. I ja està. —Vaig fer tot el que vaig poder per expressar els meus sentiments sincers sobre en Tai. L’última cosa que necessitava era que en Wes estigués gelós d’un altre home del meu passat. Ja n’hi havia prou, d’això.

—Perdona’m. Jo… és que només d’imaginar-te amb un altre home perdo el món de vista. No és just, i tens raó. Tots dos tenim el nostre passat, i tu has reaccionat molt bé mentre jo he intentat ajudar la Gina a superar el trauma. Ho sento. Em perdones? —Es va girar i em va passar els braços per la cintura.

—Sempre et perdonaré. I et demostraré que és veritat quan hàgim transportat aquest arbre a la cabanya i ens hàgim refet del fred amb una dutxa ben calenta. —Vaig moure les celles amb aire suggeridor—. Què et sembla?

Es va moure amb rapidesa i, sense adonar-me’n, ja era entre els seus braços, sense tocar de peus a terra, i la seva boca sobre la meva. Just on jo volia. Després, es va separar fent-me un petó sorollós i em va tornar a deixar a terra.

—M’estàs suggerint un clau de reconciliació?

—Mmm… sí! —Vaig riure, i em va fer un altre petó.

—Accepto! I ara, aguanta el trineu mentre jo hi lligo el nostre primer arbre de Nadal.

En Wes i jo vam trigar una hora ben bona per arrossegar l’arbre fins a la cabanya i pujar-lo per les escales fins a la terrassa, on en Wes es va estar una estona espolsant-lo. Pel que sembla, s’ha d’espolsar molt bé un arbre natural per treure’n possibles animals del bosc, agulles soltes i restes de neu. Després, poca broma, va treure el bufador de fulles, el va engegar a una intensitat baixa i va eixugar l’arbre. Com si fos un assecador dels cabells. El procés era realment fascinant des del principi fins al final.

Tot seguit, ens vam passar una altra hora a la dutxa, fent sexe. Va ser molt més divertit que l’experiència de l’arbre, però evidentment això no l’hi vaig dir, a en Wes.

Ara, era al sofà obrint capses d’ornaments, llums i altres decoracions nadalenques de quatre grans caixes d’emmagatzematge. Per ser una família que no venia gaire sovint a la cabanya, la tenien ben equipada amb totes les comoditats. Ja havia decorat la lleixa de la xemeneia, on en Wes havia encès un foc. Vaig col·locar uns petits poms de fulles verdes combinats amb ponsèties de roba al costat d’uns canelobres de plata que en Wes em va informar que eren un regal de noces que els seus avis van fer als seus pares. Vaig posar aquests tresors en un lloc ben visible i vaig encendre unes quantes espelmes vermelles per donar-los un aspecte encara més atractiu.

En Wes i jo vam carregar l’arbre de llums i ornaments. Entre tots els adorns comprats, n’hi havia una capsa que estaven fets a casa. Al darrere, hi havia el nom d’en Wes i de la Jeananna.

En Wes va somriure quan vaig agafar un motlle de guix d’una mà petita. Cada dit estava pintat d’un color diferent i per sobre hi havia esquitxos de pintura daurada. Al darrere hi havia el nom d’en Wes i també hi deia que tenia cinc anys, amb la cal·ligrafia meticulosa de la seva mare.

—Quan érem petits, la mare ens entretenia a la Jeananna i a mi fent adorns de Nadal. Després els guardava aquí, per fer-los servir quan tornéssim a passar un altre Nadal a Aspen. Era tota una tradició. —Va agafar la petita mà i va somriure.

—Podríem fer el mateix amb la Isabel. Podem fer-li fer un adorn i guardar-lo a la capsa.

En Wes es va deixar caure al sofà, al meu costat.

—I algun dia també els ho farem fer als nostres fills.

Fills. Havíem parlat una mica d’aquest tema, però no havíem dit gaire res més que algun dia en volíem tenir.

—Quan vols començar a formar una família, Wes? —vaig preguntar, nerviosa per la resposta.

Em va agafar la mà i em va fer un petó dolç a cada artell. Era un gest que teníem el costum de fer-nos mútuament. Una cosa molt nostra.

—Depèn de quan vulguis fer una pausa a la feina. Si fos per mi, començaria ara mateix. Aquest any ja en faré trenta-un. Però tu només en tens vint-i-cinc, i tota una carrera per davant. Tot i que no et fa cap falta treballar —em va recordar.

—Què et sembla si dediquem un any per a nosaltres dos i després en tornem a parlar? L’any que ve en aquestes dates?

—Em sembla perfecte, amor meu. És com si tinguéssim una cita —va dir en Wes. Ostres, aquest home era impressionant.

—Caram, si que t’hi has avingut ràpid. Que fàcil —vaig bromejar.

—Per què no ho hauria de ser? En un matrimoni no es tracta que un sempre aconsegueixi el que vol. Els meus pares sempre s’han compromès l’un amb l’altre. Crec que aquesta és la clau. Això i la sinceritat. Si jo tinc una necessitat imperiosa de tenir fills, ja en parlarem. Ens hem d’assegurar que tots dos estem preparats. Crec que aquesta és la millor manera d’afrontar qualsevol cosa. No et sembla? —va preguntar.

Vaig reflexionar-hi mentre girava un altre adorn sobre el meu palmell.

—Sí, crec que tens raó. Si som sincers, i estem disposats a mantenir un compromís, tot hauria d’anar bé.

Va somriure i em va fer un petó a la galta.

—Ens anirà més que bé. Si estic casat amb tu, la dona dels meus somnis, no hi ha res que no puguem solucionar junts.

Aquelles paraules van enviar-me un remolí de felicitat al voltant del cor, i el van embolcallar d’alegria. Em vaig girar i li vaig fer un petó. Després vam estar una estona morrejant-nos al sofà abans d’acabar l’arbre. Just quan em vaig encamellar a sobre d’en Wes i ell em va passar les mans per sota del jersei per magrejar-me els pits, va sonar un timbre molt fort a la sala.

—Què ha sigut això? —Em vaig quedar immòbil, amb les mans sota el seu jersei.

Em va fer un petó ràpid al coll.

—El timbre de la porta. La teva família ja és aquí.

—La meva família és aquí —vaig repetir, encara encisada. I llavors vaig reaccionar. La meva família és aquí—. Iuhu! —Vaig fer un salt—. La meva família és aquí. Ja són aquí! —vaig cridar, corrent amb els meus mitjons de Pare Noel cap a la porta.

Vaig obrir i vaig veure la cara garratibada d’en Max.

—Hòstia santa, xata. Fa un fred que pela! Havíeu de triar aquest lloc tot nevat per passar el Nadal, oi? Tant sí com no! —va rondinar en Max, i jo vaig fer un salt, li vaig passar els braços al voltant del coll i li vaig fer un petó a la galta—. D’acord, d’acord, et perdono. —Les galtes li van recuperar el color quan els vaig fer passar cap a dins.

—Mads —vaig xiuxiuejar, contenta de veure la meva nena.

—Mia! —Em va abraçar i em va estrènyer tan fort que no podia ni respirar—. T’he trobat tant a faltar! —Tenia la veu plena d’emoció—. No em puc creure que siguem a Colorado! Que guai!

—Sí, guai i molt fred —va dir en Matt, abans de fer-me una abraçada—. Gràcies per convidar-nos, Mia.

—Gràcies per venir, Matt.

En Max va tornar a sortir a fora i tot seguit va pujar de nou les escales amb la cadireta del cotxe tapada amb una manta blava. Em va donar la cadireta, que pesava una tona. Què coi menjava, el meu nebot, per pesar tant? La manta es va moure i vaig mirar a sota. En Jackson somreia i tancava les manetes. Vaig portar el nen a l’escalfor de la sala d’estar i el vaig deixar amb la cadireta a terra, a prop de l’arbre. Vaig treure-li la manta perquè pogués veure els llums i després vaig anar a ajudar els altres a descarregar.

Un cop va estar tothom instal·lat, i després de preparar begudes calentes per a tots, la família ens va ajudar a en Wes i a mi a acabar de decorar l’arbre. Tal com m’imaginava, a la Maddy li va encantar tenir un arbre de Nadal. Se’l mirava amb els ulls molt oberts mentre acabàvem l’obra d’art. Li vaig passar un braç per la cintura i vaig repenjar el cap a la seva espatlla.

—És maco, oi?

—Molt maco, Mia. Moltíssim. Gràcies. Per això, per reunir-nos a tots. És… no sé com dir-ho. Una passada.

—Sí, és una passada. I ens ho passarem la mar de bé tots junts —li vaig prometre.

En Max se’ns va acostar i es va fer un lloc entremig, de manera que nosaltres dues li vam repenjar el cap a cada banda de les espatlles. Exactament tal com ell volia estar: envoltat de la família. Ens va estrènyer ben fort.

—Demà parlarem d’ella —ens va dir—. Però avui no. Avui celebrarem que som una família, soparem tots junts i compartirem la màgia del Nadal.

—Em sembla perfecte —va dir la Maddy, amb la veu tremolosa.

—Per les meves noies, el que faci falta. La família ha de cuidar la família. —En Max va fer força amb els braços i ens va abraçar encara més.

Vaig sospirar i vaig gaudir mirant el meu primer arbre de Nadal amb la meva germana i el meu germà. Malgrat que l’assumpte de la meva mare planejava sobre els nostres caps, teníem allò. Una família. Passés el que passés. Les nostres vides s’havien aguerrit després de tot el que havíem passat. I això ens feia apreciar tot el que teníem. Els dies com avui eren nous per a mi, i aquells bonics records m’acompanyarien fins a la tomba.