Nota de l’autor

Sobtadament segur, va tocar una de les mínimes lletres.

Una veu ubiqua li va dir: el temps de la teva feina t’ha

estat concedit. Aquí Hladik va despertar.

Jorge Luis Borges

El milagro secreto. Ficciones

En aquesta narració hi ha relativament molt poques coses inventades. No vol dir que siguin totes certes: vol dir que la major part estan documentades, en una o altra font, més o menys versemblant. Evidentment, és inventat tot allò que hi passa en la nostra època, i que és volgudament novel·lesc, tot i que algunes semblances amb la realitat no són casuals. Pel que fa als esdeveniments del segle XIII, gairebé tots els fets i bona part de les paraules que s’atribueixen a Abulàfia estan documentats en algun dels seus obscurs i contradictoris documents autobiogràfics, tot i que algunes circumstàncies —la casa al Trastevere, les anècdotes de la seva reclusió en un convent franciscà— són suposades. Pel que fa als esdeveniments vinculats amb el papat de Nicolau III, les lluites a la Itàlia del segle XIII, les últimes Croades o les Vespres Sicilianes, els fets principals que es presenten són històrics i de coneixement general.

Per tant, no tan sols Abraham Abulàfia —i Selomó ben Adret— són personatges històrics, sinó que està documentat el seu intent de visita al Papa, i les dates i les circumstàncies de les seves notes autobiogràfiques coincideixen plenament amb la cronologia i les informacions de la història de l’Església. Altres aspectes de la narració, com el viatge de Llull a Roma en aquelles dates, el possible contacte entre Abulàfia i el ministre general dels franciscans l’any 1280, Mateo d’Aquasparra, o que el lloc de la seva detenció fos precisament Aracoeli, són estrictament hipotètics, però no pas impossibles. Una lectura textual del Blanquerna ens faria pensar que el Papa que va veure Llull va ser precisament Nicolau III, i de fet alguns autors això ho han considerat, tot i que no és la posició majoritària.

Al marge d’això, el lector pot trobar en el text diverses citacions emmascarades i diverses referències més o menys críptiques i més o menys lúdiques, tan literàries com de tradició religiosa. Ressenyar-les aquí els trauria tota la gràcia, en cas que en tinguin. Quedi constància només que no són plagis malintencionats, sinó homenatges discrets i jocs d’escassa transcendència.

Afegir simplement que aquesta narració no és estrictament una biografia, ni tampoc ben bé una novel·la, i que per tant no ha de ser llegida com si ho fos. Si s’assembla a alguna cosa, i no gaire, podria ser a alguna antiga maqama —o si es vol, a alguna mahberet— com les que encara escrivien àrabs i jueus del segle XIII: una narració en la qual a partir d’un fil s’intercalaven llegendes, històries, notícies, versos, contes, proverbis, citacions… Unes històries més o menys exemplars que volien distreure i, potser, explicar alguna cosa d’algun profit.

Vull expressar finalment les gràcies a la col·laboració de quatre biblioteques a les quals he demanat ajuda: les de Matadepera, Terrassa, el Centre Bonastruc ça Porta de Girona i la del monestir de Montserrat. No és aquest un llibre per dur bibliografia adjunta, però en qualsevol cas vull esmentar els deutes amb les obres de Gershom Scholem i Moshe Idel, més les lectures de Ricardo Marcos Barnatán, Mario Satz i Aryeh Kaplan, tots en relació a la història de la Càbala, i de Jaume Riera i Sans sobre els jueus medievals. Gràcies a en Ramon Torné per l’ajuda amb el llatí. A tots, perdó per l’ús de la seva indiscutible saviesa per als propis jocs literaris, sempre una mica traïdors.