3

Encomana a Adonai els teus camins;

confia en ell, deixa’l fer.

Psalm 37, 5

Barcelona, 20 de juliol del 1263

Tot el segle és una llarga disputa, cristians i jueus, savis contra savis. Fa vint anys a París, quan Nicolau Donin, convers a la fe veritable per uns, apòstata i renegat pels altres, va voler convèncer els rabins que Jesús era el Messies, segons les profecies i els llibres sagrats, que tan bé coneixia. Ara, a Barcelona, Pau Cristià, convers, renegat, ha demanat al rei d’enfrontar-se amb el més savi dels jueus per fer-lo callar amb textos sagrats que demostren la falsedat de l’espera d’un Messies que ja ha vingut. El rei en Jaume crida al seu palau Pau Cristià i Mossé ben Nahman de Girona, altrament dit Bonastruc de Porta, conegut per la posteritat com Nahmànides o Ramban, i cadascú explica el que li sembla, i tots diuen i pensen haver guanyat, en una disputa impossible, qui és l’àrbitre? Qui decideix la victòria?

En l’any del Senyor de 1263, el dia 20 de juliol, en presència del senyor rei d’Aragó i de molts altres barons, prelats, religiosos, cavallers, al palau del senyor rei a Barcelona, havent estat Moisès, anomenat Mestre, jueu, convocat de Girona pel mateix senyor rei, a instàncies dels frares predicadors, i essent-hi ja present amb altres jueus que pareixien i eren tinguts pels més entesos…

El senyor rei em manà que disputés amb fra Pau en presència d’ell i dels seus consellers, al seu palau de Barcelona. I jo li vaig dir que faria el que em demanava si em donava llibertat d’expressar-me com jo volgués. Vaig demanar, doncs, el consentiment del rei, de fra Ramon de Penyafort i de tots els seus companys allí presents…

… no pas amb la intenció de dur la fe del senyor Jesucrist a debat amb els jueus, car aquesta fe no admet, a causa de la seva certesa, cap mena de discussió, ans perquè la veritat d’aquesta fe es mostrés tan evident que esvaís els errors dels jueus…

Sia notori que havent Nós, Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorca i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller, fet venir a Barcelona Bonastruc de Porta, mestre jueu de Girona, per raó de l’acusació que el prior dels frares predicadors de Barcelona, fra Ramon de Penyafort, i fra Arnau de Segarra, i fra Pau, del mateix orde, havien fet contra ell davant Nós afirmant que havia emprat certs mots en vituperi de Nostre Senyor i de tota la religió catòlica…

… després, aquell mateix dia, vaig anar a veure el senyor rei, i em digué que la disputa restaria aturada al punt on era i que no havia vist mai ningú que no dient raó fes una defensa tan magnífica com havia fet jo.

Cadascú va deixar escrit de la disputa, del seu paper a la disputa, allò que li van convenir. Com sempre. Cadascú pot escollir entre les paraules dels uns o dels altres. Només sabem del cert que pocs anys després de la disputa, Mossé ben Nahman va haver de deixar Catalunya, va exiliar-se a Terra Santa, hi va morir i fou enterrat prop d’Acre. I que els temps que van venir van ser tenebrosos per als jueus de Catalunya i de Sefarad.

Però entre totes les coses que va dir Mossé ben Nahman sobre el Messies i el temps de la seva Vinguda i les seves accions sobre la terra, va deixar anar una profecia. Potser no era una profecia, potser era l’amenaça d’un home emprenyat o la sortida d’un home acorralat o l’esperança d’un home espantat. Però ho va dir i ho va escriure, i així ho van llegir molts altres, pot-ser també Abraham Abulàfia.

El dia que nasqué el nostre Mestre Moisès (la pau sigui amb ell) hom diu que nasqué, però no pas que vingué o que alliberà el nostre poble; en canvi, quan es presentà davant del Faraó per manament de Déu Sant, beneït sigui, i li digué: «Això diu el Senyor, deixa marxar el meu poble», aleshores sí que podem dir que vingué. Semblantment, el Messies, quan es manifestarà al Papa i li dirà en nom de Déu: «Deixa marxar el meu poble», serà llavors que haurà vingut. Fins avui, però, el Messies no ha vingut encara ni ha estat ungit.

Un home cansat, un home sol, un home que sap que no pot vèncer, perquè no l’han dut a la batalla per guanyar, sinó per perdre, només té el consol de l’amenaça. I el rei li pregunta si no és cert que una hagadà diu que el Messies ja és a Roma. I Mossé ben Nahman respon, i la resposta resta als llibres, i la resposta arriba a l’oïda d’Abulàfia.

La veritat és que no volia explicar-los el que diu aquella hagadà, és a dir: que el Messies farà estada a Roma fins que la destruirà. D’una manera semblant al que passà amb el nostre Mestre Moisès (que la pau sigui amb ell), que va créixer a la casa del Faraó fins que arribà el dia que es resquità dels seus mals tractes negant-li tot el poble al mar.

Vindrà el Messies, anirà a Roma, veurà el Papa, destruirà Roma. Com va fer Moisès. L’home sol i perdut només té el dret a la revenja. Si no a obtenir-la, a anunciar-la.

Moisès, fill de Nahman, fill de Girona,

dit Bonastruc de Porta en llengua del carrer,

va ser cridat pel rei per defensar

la nostra llei,

l’esperança en el temps de la Vinguda,

contra els mots del dit Pau, el Cristià,

renegat, llegidor dels comentaris

on diu que el Natzarè ja era l’Ungit.

Davant del rei, de Pau i del futur

que encara ha de venir,

Moisès, fill de Nahman, fill de Girona,

va fer la profecia:

«Quan sigui el dia del final dels temps,

el Salvador veritable sentirà

paraules d’Adonai que li diran la ruta

i el duran al setial del Papa, a la ciutat de Roma,

i dirà com Moisès al Faraó:

“Deixa sortir el meu poble”.

I això serà el senyal de la Vinguda

del Messies, rei d’Israel, que ajuntarà els plançons

del poble repartits per la Golà

i regnarà a Sió.

Serà aquell dia, no abans, que podrem dir que aquell a qui esperàvem ha arribat».

Això va dir Moisès, fill de Nahman, fill de Girona,

ara fa disset anys davant del rei,

davant dels savis, contra la llei de Pau el renegat.

Avui ha arribat l’hora.

Si Moisès va haver d’obrar prodigis per tal que el Faraó l’escoltés, quins prodigis haurà d’exhibir Abraham Abulàfia perquè el Papa l’atengui? L’ordre ja li ha estat donada. Com a Moisès. Però no li ha estat marcat el camí. El cor del Papa no deu ser més tendre que el del Faraó. Les seves portes no deuen ser pas més obertes. (Aleshores Adonai parlà a Moisès, dient: «Vés, digues al Faraó, rei d’Egipte, que deixi sortir de la seva terra els fills d’Israel». Però Moisès replicà a Adonai: «Si els fills d’Israel no m’han escoltat, com m’escoltarà el Faraó, a mi, que sóc incircumcís de llavis?»).

Abulàfia no és incircumcís de paraula. Al contrari, parla la llengua del Papa romà, té el do de les llengües i de la paraula, una forma estranya d’eloqüència, abrandada i calenta, de vegades fa de mal entendre, però les paraules li surten com un torrent. Però a ell tampoc l’han escoltat els fills d’Israel. A Abulàfia l’ha despertat Adonai per tal de dir-li que ha arribat l’hora, que s’ha de plantar davant del Papa de Roma, tal com li va anunciar a Barcelona anys enrere. Però Abulàfia no ha fet com Moisès, no ha replicat, ha escoltat, vol obeir. Les paraules han de ser les seves. Fins i tot el moment precís, el moment just, ha de ser el que ell esculli. La roda ha començat a rodar i va cada vegada més de pressa.

Abulàfia vol ser a Roma quan comenci l’any nou dels jueus, el Rosh ha-shanà de l’any 5041. Són els seus càlculs, els seus jocs transcendents amb les lletres i amb els nombres. A Abulàfia, Adonai li parla no tan sols amb la Veu de les nits, sinó també amb les paraules que van ser escrites fa molts anys, amb el valor que té cada lletra en nombres. L’any 5041 serà l’any de la profecia. Estan fets els comptes. No pas l’any de l’arribada de la Redempció d’Israel, sinó el començament de la Redempció, la porta oberta.

A l’estiu de l’any 1280, amb les primeres calors del juny, Abulàfia deixa Càpua camí de Roma, com abans havia deixat Patres camí de Càpua. Els camins són llargs, i no tan sols en distàncies. Els camins no són senzills. Ha de travessar una frontera esquerpa: Càpua és a la Campània, al regne de Nàpols, el regne de Carles d’Anjou, amic dels Papes, adversari de Nicolau III. Entre Nàpols i Roma, passat Cassino, entrarà als Estats Pontificis. Els camins no són segurs. Però Abulàfia sempre ha caminat per camins perillosos i ha navegat per la mar incendiada per la guerra.

Deixa Càpua i ho deixa tot enrere. Però es fa precedir d’un missatge. Els jueus són una xarxa damunt de tots els camins, pots travessar el món, com va fer Benjamí, saltant de comunitat en comunitat, picant a la porta de les sinagogues i les assemblees. Abulàfia ja hi ha estat, a Roma. Hi té deixebles i coneixences. Abans d’emprendre el camí, fa saber la seva partença als jueus de Roma. Alguns se n’escandalitzaran. D’altres, hi posaran totes les seves esperances i li donaran tot el seu ajut: la casa, el sostre, el menjar, fins que la missió sigui acomplerta.

Aquests, els qui l’ajuden, seran els qui faran dur el missatge al Papa, abans fins i tot que Abulàfia hagi sortit de Càpua: Vindrà un home savi que et vol parlar en nom del poble d’Israel, com Moisès va parlar amb el Faraó. Obre-li les portes del teu palau de Roma per escoltar-lo. Ell, en qualsevol cas, vindrà.

—El Papa voldrà saber el nom de qui el vol veure. —Digueu-li que Raziel.

El missatge cavalca cap a Roma. Abulàfia camina per la ruta de la via Àpia, ara polsegosa i esquerpa, vorejant les muntanyes de Cassino, cap a l’Estat Pontifici. Els daus ja han estat llançats.

«Ja ha fet el tomb; l’Amato ja fa de Papa», es va adonar de sobte el cardenal Salvatore, una tassa concentradíssima de cafè amb Nicolau VI, asseguts davant per davant en unes plàcides butaques vaticanes. El cardenal secretari d’Estat de la Santa Seu coneixia el poder, el sabia reconèixer. Eren deu anys ja d’ambaixades i ministres, de converses subtils o de crits i amenaces clandestines. Eren deu anys de política vaticana, més els cinc de sotssecretari per a les relacions amb els estats, quinze anys d’adonar-se que el poder només es té quan es vol tenir, quan se sap que es té, quan t’ha penetrat tots els racons de la consciència. Quan t’adones que ets tu qui decideix, que només tu pots decidir, que no pots deixar de decidir. Amato ja se n’ha adonat. Per això ha esdevingut Papa. No quan va acceptar ni quan va sortir al balcó. Ara que el rep, gràcies per les carpetes, ja me les miraré després, el que vull és tenir una conversa amb vós.

Amato no era el seu candidat. El candidat de veritat del cardenal Salvatore era el cardenal Salvatore, però a la tercera votació es va adonar que no ho seria. Amato va esdevenir llavors un mal menor. Però el coneixia poc i el poc que el coneixia no servia de res: el Papa es transfigura. No tan sols el Papa, no és un problema de l’Esperit Sant, tothom qui ha de manar es transfigura. Li ha preparat unes carpetes, les grans qüestions pendents. Sap que no és el moment de mirar-les, però sap que és el moment de dur-les, la política es fa amb gestos: sóc lleial, ho poso tot a la disposició de la Seva Santedat, ni aspiro a continuar ni vull marxar, Sa Santedat té la paraula.

Però Sa Santedat no diu res. Només pregunta. També en això es nota que ja és Papa, que ja sap que és Papa amb tot el que significa. Cap compromís, cap promesa, cap indici. Preguntes. Que parli el cardenal secretari d’Estat. S’ha de preparar la cerimònia d’inauguració del pontificat, diumenge que ve. Ja ha parlat amb el Mestre de les Celebracions Litúrgiques Pontifícies, però hi ha altres temes. És un moment delicat.

—La carta amenaçava el nou Papa, símbol de la Cristiandat i no sé què dels croats. No el conclave o els cardenals, sinó el Papa en el moment que ja fos Papa.

—I la vostra recomanació… —Nicolau VI no es mira el cardenal, pregunta de passada, remena el cafè.

—S’han pres totes les mesures de seguretat que es poden prendre. Els serveis secrets italians estan alerta i no ens han informat de cap novetat. Però…

—Us sembla que cal una cerimònia restringida.

—Tan restringida com sigui possible.

—Semblarà que defujo el contacte amb la gent…

—Heu d’escollir entre la seguretat i el populisme.

—Jo no en diria populisme.

«Jo tampoc», pensa el cardenal Salvatore. Senyal d’alarma. S’han de mesurar les paraules, encara més en la primera entrevista. Però Nicolau VI somriu. Us entenc perfectament. He d’escollir entre el risc d’oferir una imatge errada, de supèrbia o de distància, i el risc d’exposar-nos tots a un atemptat.

—A l’atemptat hi estem exposats sempre.

—De donar més facilitats, si voleu —condescendent, el Papa.

No, no serà una cerimònia restringida. Televisions, periodistes, fidels. La plaça plena. No pot ser d’una altra manera. No tenim dret a protegir-nos, si la nostra gent no està protegida.

—Si em permeteu, Santedat, de cara a diumenge és un problema de policia. De risc i de policia. Però més endavant, si Sa Santedat ho considera convenient, s’han de buscar les arrels del conflicte. La Santa Seu té instruments, actituds, possibilitats…

El talla amb un gest de la mà Nicolau VI. Ara no és el moment. Ha arriscat potser massa, el secretari d’Estat. Però no hi ha victòria sense risc. I si cal perdre, que no sigui per no haver jugat. El secretari d’Estat no és tan sols una eina en mans del Papa. És algú que té poder per ell mateix, perquè pot suggerir, interpretar, entendre. El cardenal Salvatore voldria continuar sent secretari d’Estat. Però no a qualsevol preu. Sobretot, no al preu de no manar, de passar a ser una figura decorativa, un pom d’escala en la política vaticana. El territori que no es marca al començament és territori perdut. Però al Papa no li ha agradat. Parla dels detalls de la cerimònia, enllà de la seguretat. No parla de res que passi la setmana següent. «Ja ho té decidit, hi haurà canvis a la Secretaria d’Estat». O potser no. El poder és opac per naturalesa. Ha de ser opac. El Papa ja ha entès el poder. No opina. Pregunta.

—Cartes?

—Les esperades. Les felicitacions dels dignataris…

—Se’n troba a faltar alguna?

—No. Si voleu analitzar-les… —fa un gest Salvatore com si les anés a buscar, a les seves ordres Sa Santedat. Humilitat i respecte. Disciplina. Jerarquia.

—Ja hi serem a temps, si no hi ha res que destaqui. Amenaces?

—La que ja coneixeu. La que sembla seriosa. Han arribat altres coses, els serveis secrets italians les estan analitzant. Hem demanat altres opinions.

El Papa fa que sí amb el cap, aprovant. Tampoc vol saber gaire res més, quins serveis secrets, quins termes. Només vol allò que sigui rellevant. Però tot allò que sigui rellevant. El poder. El cardenal Salvatore comença a interpretar-lo i el comença a témer. Guardem-nos l’esquena, que no sigui dit, que sigui ell qui decideixi, que no digui que no l’hi he dit.

—Només una nota curiosa. No sé ben bé com ha arribat. Algun boig… Diu que el Papa l’ha de rebre immediatament per parlar d’una qüestió molt important i que parla en nom de tot el poble jueu. No és, naturalment, ni l’ambaixada israeliana ni el rabinat…

—Signa algú?

—És anònima. Bé, com si ho fos. Firma Raziel.

—Me la podríeu dur, la nota?

El secretari d’Estat pensa que ha fet bé de dir-ho. No té cap importància. Tots són signes. El poder, si es té, s’ha d’exhibir. I s’ha d’exhibir de seguida. Les carpetes queden damunt de la taula. El cafè s’acaba. Nicolau VI té un somriure als ulls, el somriure de l’excitació satisfeta, el somriure del poder. O si no el té, al cardenal Salvatore li sembla que el té.

Decidit, cap a Viterbo. Millor encara, a Soriano. Ja ho veurem, Viterbo o Soriano, en qualsevol cas cap al nord, lluny del d’Anjou, si mai li passés pel cap entrar a Roma, no seria a l’estiu, al nord estarà encara més protegit. El palau de Viterbo. El castell de Soriano. Prop de les fronteres de l’Imperi, ara les més segures, Rodolf d’Habsburg no és com Frederic, no deixarà que el francès se li acosti, ens necessita de tap entre tots dos. Cap al nord. És més segur, fins i tot, que aquesta Roma, a cinc dies del regne de Nàpols. I a la fresca. No sóc jo, el Papa? No sóc qui té el dret de decidir-ho? Doncs, som-hi. Però el d’Anjou no mourà peça. No la mourà a Itàlia. En tot cas, a l’Orient. Em diuen que ara que ja té Acre vol entrar a Bizanci. És una bona jugada. N’és ben capaç. I té els grecs ben acollonits. Si el Paleòleg em vol alguna cosa, ja em trobarà a Viterbo.

Nicolau III posa de cap per avall el Vaticà amb l’anunci de l’estiueig. Sa Santedat, a Soriano no pot ser. La Cúria no hi cabria… No, la Cúria al palau de Viterbo. A Soriano, jo sol, en tot cas. I els bullatores al meu costat. Si la Cúria em cal, ja baixaré a Viterbo. No passa res. Els Papes s’han estat a Viterbo un munt d’anys i no ha passat res. Bé, sí, ha passat de tot, però ara no té per què passar. Tot el Vaticà cap a Viterbo, cap al palau dels Papes.

A Nicolau III li és amable la memòria de Viterbo. Allà el van fer Papa, després d’un conclave de sis mesos, inacabables conclaves de Viterbo, en el centre dels escacs de la política del món. Una generació enrere, la gent de la ciutat, farta dels conclaves eterns que res no decidien, va tancar els cardenals al palau i no els va dur res de menjar ni de beure fins que en sortís el Papa. El Papa Orsini ho va tenir més difícil. Els cardenals menjaven i bevien i a més escoltaven les ordres de l’Imperi o del d’Anjou, alta política, gairebé un miracle sortir Papa del conclave amb l’hostilitat dels francesos i els seus aliats. Fa dos anys i mig, a Viterbo. Ara hi tornarà, però les circumstàncies són diferents. Se sent més fort. Pot plantar cara.

—Santedat, les audiències pendents…

—A Viterbo. Que hi vingui qui hagi de venir. O a Soriano, les privades.

—Hi ha el missatge d’aquell jueu, Raziel, es feia dir. Què se li ha de respondre?

L’emprenyen, a Nicolau III, aquestes bestieses. Senyor de la Cristiandat, jugador d’escacs a la política del món, Nicolau III pensa en l’Imperi i en els Anjou, en els reis d’Hongria, en el paper creixent dels franciscans, en les ambaixades enviades a Cambalic als llunyans sobirans dels tàrtars. Ell ha aconseguit un pacte estantís entre l’Imperi i Nàpols, fa no res, quatre dies. Ell pot dur a l’Església romana la submissió de l’Església grega. Alta política. No pot estar subjecte a qualsevol boig que…

—No en vull veure cap, de jueu. Ja n’hi ha prou. Si aquest foll treu el cap per aquí, que el treguin a puntades o millor que el cremin enmig de la plaça. Feu-li saber a qui calgui. N’estic tip.

Va, de pressa. La decisió ja no es pot aturar. A Viterbo, els uns; a Soriano, els altres. Ell, Nicolau III, al reducte que els Orsini, sang de la seva sang, han bastit enmig de les muntanyes i els boscos, la frescor protegida, la trona del Papa, el sancta sanctorum familiar. A ell no li passarà com al seu antecessor, que va morir quan li va caure el sostre al damunt. Si més no, el sostre del nou palau vaticà. Ja tornarà a Roma, passat l’estiu. Ja hi tornarà per fer-hi coses grans. Coses per a la gran història.

Ser martell, estilet, espasa, en les mans de la Voluntat d’Adonai. Ser l’instrument de la seva Voluntat, però en alguns moments, en l’èxtasi de la salmòdia de les lletres i dels noms, saber-se’n una part, tu mateix Voluntat, confós i barrejat amb la Voluntat d’Adonai. Canviar el món amb el martell, l’estilet i l’espasa. Crear-lo amb la Voluntat i la paraula. Esdevenir embriac, no pas d’Adonai, sinó del riu del temps que no s’atura, però no t’arrossega, el condueixes amb les teves mans. Embriac de les paraules. Embriac de fer.

De què serveix entendre les coses, si no vols fer-les noves? Els savis del meu poble han encalçat les il·luminacions de la saviesa fins i tot la vigília que els cavallers que anaven cap a l’Orient, amb el senyal de la creu al pit, entressin a les seves cases, cremessin els seus llibres, escorxessin els seus fills. De què van servir, llavors, les il·luminacions? Adonai m’ha donat el do de sentir la seva Paraula, però m’ha donat també el do de ser les seves mans a la terra, les mans que pasten el fang de la vida futura. De què serviria l’oïda si no tinguéssim les mans per modelar aquest fang segons la seva veu? De què ens serviria la intel·ligència si no tinguéssim cames per emprendre el camí assenyalat?

No seré com els savis d’antany, arraulits al silenci dels patis mentre cavalquen a fora desbocats els cavalls del assassins. M’ha estat ofert un altre destí, destí de príncep. Repetiré les teves paraules, oh Senyor, però els meus actes seguiran també els teus mandats. Seré el teu martell, embriac del teu vi. Les meves mans deixaran les teves empremtes al fang dels dies, a Roma demà, a Jerusalem demà passat. He buidat els meus pensaments perquè les teves paraules i les teves lletres omplin la meva ment, com en una inundació. Amb els ulls clucs i els braços ferms les escolto. I faig.

Primer ha rebut la trucada, després ha obert el mail, immediatament ha buscat els primers bitllets per al primer vol cap a Roma, no m’havia passat mai, urgència absoluta. Truca en persona el secretari d’Estat de la Santa Seu, monsenyor Salvatore, decalatge horari entre Roma i Buenos Aires, hores intempestives. Voldríem tenir una conversa amb vostè, és una mica urgent. Voldríem? A qui inclou, el plural? No contesta, el secretari d’Estat. Una de les habilitats dels diplomàtics és no contestar les preguntes, ni tan sols quan són directes. Li n’envio els detalls per mail, asseguri’s que no l’obre ningú. I Javier Martín, mig endormiscat, abans de passar per la dutxa, obre l’ordinador del despatx de Buenos Aires, busca el correu, arriba ell abans que el mail, però acaba arribant:

Pare Javier Martín, SJ

Per indicació de la Seva Eminència, el cardenal Andrea Salvatore, secretari d’Estat de la Santa Seu, em plau citar-lo al seu despatx als Palaus Vaticans, el pròxim dimecres a les dotze del migdia, per un assumpte del màxim interès per a l’Església. Com a indicació, li puc avançar que l’assumpte té relació amb els seus coneixements i experiències desenvolupats a la Secretaria de la Comissió pontifícia que amb tanta eficàcia va ocupar.

Atentament,

Sotssecretaria de la Secció Primera

Secretaria d’Estat de la Santa Seu

No res. No se’ls escapa res, ni una paraula, ni un indici. Dimecres a Roma, i som dilluns al matí. Podria negar-se, Javier Martín, o demanar més detalls, trucar a la Secretaria, parlar amb els amics del Vaticà, què està passant. No, no pot. Pertany a un món jeràrquic. De vegades li agradaria ser-ne fora, però el que no pots és restar-hi dins i no acceptar la jerarquia. La jerarquia és consubstancial a l’Església. Segons com, més consubstancial que la fe. Ell és Església. No pot ajornar-ho. Encara menys negar-s’hi. Ni pot ni vol. Enorme curiositat: hi ha un Papa nou, no sé què passa, em criden de Roma. Abans fins i tot que el Papa hagi inaugurat solemnement el seu pontificat.

Fa una trucada a Roma, a la Casa dels Jesuïtes. Seré aquí demà, la cambra de sempre, si pot ser. Hi podré connectar el portàtil? És clar que sí. Posa poca cosa a les maletes. Ja trobarà a Roma el que faci falta. Tampoc no sap per quant temps hi va. No serà per un dia. No és la manera de fer. Roba, uns llibres per a les moltes hores de vol, via Madrid. I l’agenda. Té la sensació, posem que la certesa, que el criden tant a ell com a aquesta agenda: deu anys de contactes a Jerusalem i a Roma amb tot el que pugui tenir a veure amb els jueus. Ja l’hi han dit: el criden pel que va ser a la Comissió de Relacions Religioses amb els Jueus. I per què precisament ara?