16

El seny em ve de la teva Llei,

per això m’aparto dels camins enganyosos.

Psalm 119, 104

Barcelona, any 5055 de la Creació del Món,

1295 de l’era cristiana

Qui escriurà la nostra història?

No pateix, Selomó ben Adret de Barcelona, perquè la seva història ja s’ha escrit, de totes les comunitats del món arriben cartes amb preguntes a la recerca de les seves respostes sàvies, mesurades, entenedores. Ja ha escrit la seva història en aquestes respostes, hi ha qui les copia i les reuneix, en vida ja del rabí de Barcelona. El seu futur està construït, la seva memòria, assegurada.

Qui escriurà la història d’aquests homes sols que somien en la història, que somien en la seva empremta, que són baules d’una cadena de memòria, des del fons del temps? Qui tindrà la clau darrera, l’adjectiu final? Qui decidirà l’oblit o el record?

Selomó ben Adret no pateix per la seva memòria codificada, escrita, respectada. No pateix tampoc per les memòries que han quedat a les seves mans, de les quals té la clau? Mala sort, Abraham Abulàfia, que ha de passar per aquesta porta en el seu camí cap a l’eternitat. I Selomó ben Adret ha decidit barrar-li el pas: que no en quedi record. Destruir-lo en l’oblit.

Ha fet molt mal, Abulàfia. Ha trencat allò que el rabí de Barcelona volia preservar a qualsevol preu: l’equilibri. Abulàfia, intel·ligent, dotat, amo de les paraules, coneixedor de la saviesa, trenca l’equilibri, enderroca els murs, deixa el camí obert a qualsevol foll que vingui darrere. Acceptar Abulàfia és trencar els límits. Selomó ben Adret, hàbil, polític, astut, ha lluitat tota la vida per engrandir els límits, no per trencar-los. Que moltes coses càpiguen dins, però que hi hagi un dins i un fora. Abulàfia és fora.

Perquè darrere d’Abulàfia ve el caos. Ara mateix, a Àvila, Nissim ben Abraham, ningú, no sap ni de lletra, un infant o un rústic, algú que no pot pensar per ell mateix, comença a dir que un àngel li ha tramès la saviesa i diu en veu alta secrets i profecies. No és Abulàfia. Vol ser com Abulàfia. No és igual: Abulàfia sap coses, pensa. Però aquest Nissim ben Abraham fa com Abulàfia, seria impossible si Abulàfia no hagués passat abans. Selomó ben Adret el fulmina des de Barcelona. Ni àngel ni profeta ni Messies. Engalipador, fals, enganyós. El fulmina com abans havia excomunicat Abulàfia. Gairebé amb els mateixos mots. L’equilibri. Hem de salvar els límits.

—He tancat la porta darrere d’Abulàfia.

Selomó ben Adret ho escriu, perquè ho pensa i perquè n’està orgullós. Sap que a Sicília alguns li feien cas. Sap que tenia el do. Imagina un futur de Messies que porta el poble a la decepció. Potser, en la seva intel·ligència freda de Barcelona, profetitza el que farà Shabbatai Zvi, que anirà a veure el soldà i, quan li diguin que Islam o mort, dirà que per descomptat Islam. O Jacob Frank, que a Polònia preferirà el cristianisme a la mort, després d’haver-se proclamat Messies. Tots dos amb un munt de gent al darrere. Tots dos incomplint, decebent, frustrant. Tots dos fent mal al seu poble. Tots dos d’una manera o d’una altra fills d’Abulàfia. S’ha de tallar en sec. S’ha de tallar ara.

Israel és fràgil. No es pot permetre Abulàfia. Els pobles fràgils tenen l’obligació de devorar els seus propis fills. Mala sort, si ets un dels fills que toca devorar. Potser, en el fons, Selomó ben Adret admira alguna cosa d’Abulàfia. Però no el pot permetre. Ell té la clau del futur i de la memòria. Decideix tancar-la. Abulàfia, de mort, és condemnat. No és ningú. No se n’ha de conservar el record. No cal publicar-ne els llibres. No s’han de llegir.

S’ha proclamat ell mateix Messies i profeta i ha enganyat amb les seves mentides molta gent. Gràcies a la misericòrdia de D. He pogut tancar la porta darrere seu, amb les cartes que he escrit a Sicília i a moltes altres congregacions. Si no ho hagués fet així, vés a saber què hauria estat capaç de començar.

Segell sobre la memòria d’Abulàfia. Com si no hagués escrit, com si no hagués viscut. La pitjor derrota.

En les hores d’abans de la son, a la calor de les nits a Barcelona, la mateixa calor, les mateixes nits, la mateixa ciutat on la Veu va parlar a Abulàfia, pot ser que Selomó ben Adret es pregunti alguna vegada si, malgrat tot, el que deia Abulàfia era veritat? Es pregunta mai si hi ha una milionèsima possibilitat que fos allò que deia que era? Es pregunta si per sota els segells que ha posat a la seva memòria algú el farà reviure algun dia? El deixen dormir, les preguntes?

Però les respostes potser són indiferents. Només cent anys després de la mort d’Abraham Abulàfia, ja res no quedaria del seu món, destruït i oblidat. Ni del món de Selomó ben Adret de Barcelona. Ni del món de Nissim ben Abraham, el profeta foll d’Àvila. Ni dels seus somnis, les seves pors, les seves profecies.