11

Quan els prínceps em perseguien sense raó,

jo sentia temor per les teves promeses.

Llavors la teva paraula em confortava

com a aquell qui ha trobat un gran botí.

Psalm 119, 161

Soriano nel Cimino, 25 d’Elul del 5040,

22 d’agost del 1280

Abraham Abulàfia està cansat del camí, ha deixat al matí Civita Castellana i dubta d’aturar-se a Vignanello o continuar fins a Soriano i arribar-hi a hora foscant.

Comença a fresquejar, a mesura que el camí s’alça vora les muntanyes del Cimino, deixa enrere la vall, serpenteja per entre turons arrodonits per castells, terra de volcans i de guerres, ara mateix disputada entre les grans famílies de Roma, guanyada per la família del Papa, gran temps per als Orsini, avantatges de tenir un Papa a la família. Vignanello és ja terra dels Orsini i tempta Abulàfia amb un últim sojorn, falten quatre nits per a la nit de Cap d’Any, encara hi és a temps. El cansament, aliat amb la por, lluita contra la impaciència, si ha de ser que sigui, com més aviat millor. I Abulàfia resol continuar, ja de capvespre, l’ombra dels Cimini fent enfosquir la plana, arribarà de nit al palau del Papa Orsini, Nicolau III, que ja li ha fet saber que el que l’espera a Soriano és la mort, no et podràs ni acostar al Papa, el viatge és inútil. Però Adonai proveirà l’anyell de l’Holocaust. Cal fer el viatge. Déu el proveirà d’un final.

Un dia plàcid de finals d’estiu. Prop de les muntanyes, unes gotes de pluja de mitja tarda que refresquen primer i després enxuben, humitat per a la nit. La tarda ha passat plàcida pel castell dels Orsini i Nicolau III ha rebut missatges i ambaixadors, ha conspirat i s’ha impacientat, ganes de tornar a Roma, ganes de tancar els projectes sobre Itàlia, sobre la Croada, sobre els casaments de prínceps infants, sobre el retorn de l’Església cismàtica d’Orient a l’obediència del papat. Potser una mica més colèric que altres dies, més excitat. No és fàcil de dir-ho, hi ha dies de tot. Les notícies d’Orient no són bones, en cap dels fronts. I el preocupa Aragó, com un volcà a punt d’explotar, potser per bé, potser no. Ja va passar amb l’arribada dels mongols. Quan una força nova i sorprenent remena la taula on es juga la partida, tant pot ser que les fitxes et quedin més ben disposades que tot el contrari. Nicolau III té la intuïció que algú és a prop de moure les fitxes, de sacsejar el tauler. És una pura intuïció, no sabria dir per què. Nicolau III sopa d’hora, beu massa, menja massa, escolta notícies que l’afalaguen i altres que l’inquieten. Puja un segon a les torres del castell abans d’anar a la cambra. Està una mica marejat, l’aire que baixa de la muntanya li anirà bé. Hi puja molts vespres.

Encara hi ha una punta de la llum del dia, una mica de ressol, quan Abraham Abulàfia veu, al tomb d’un revolt, la muntanya de Soriano, el castell dels Orsini que la corona, el cinyell de cases i de corones que l’envolten. El decep. No és tan diferent de Vignanello, l’últim poble que ha passat, molt menys que Civita Castellana. No és un palau de prínceps, és un castell de guerrers en una terra que fa sa guerra en silenci, nobles contra nobles, estratègies de família, els Orsini que fa només quatre dies han guanyat aquest castell a l’heretge Guastapane, que van guanyar Vignanello al comú de Viterbo. No és la Casa del Papa, com l’havia vista en els seus somnis, l’escenari magnífic de la Gran Història, el lloc on serà descobert, entronitzat, ungit. La profecia no diu Soriano, diu Roma. Convèncer el Papa, barallar-s’hi, vèncer el Papa, dur-lo vençut o convençut fins a Roma, canviar la història. No endevina, des d’aquí, des d’aquest revolt, la muntanya de Soriano davant dels ulls, com ho farà. Déu proveirà.

Nicolau III s’ha retirat aviat a la seva cambra, potser encara tornarà al refectori, però vol estirar-se una estona, la finestra oberta damunt dels carrerons de Soriano, encara vius: la gent pren la fresca als portals i els soldats papals vetllen les portes de la muralla amb una joia estiuenca, de festa i de indolència. El món fa encara olor. La pluja de la tarda l’ha revifada. Aviat vindrà la tardor que daura els castanyers, que canvia els colors dels boscos, l’om i el faig, la foscor del castanyer. Sembla que Nicolau Orsini s’endormisqui un moment, vestit damunt del llit, ambaixadors i bullatores, cort del Papa i dels Orsini, encara desperts al refectori, gent de Soriano fent gresca pels carrers.

Abraham Abulàfia travessa les últimes arbredes, una mena d’esplanada davant de la porta de les muralles. A l’esplanada, uns manyocs de llenya, potser un cadafal, la mínima expressió d’un cadafal. A les portes, obertes, de la muralla, els soldats mandregen, sembla que cantin. Potser ja l’han vist. Potser perquè l’han vist els soldats s’alcen, hi ha corredisses de gent, frares que arriben a la porta des de dins de Soriano, crits i soroll, excitació. Sí, deu ser perquè l’han vist. Però no corren al seu encalç, parlen entre ells, es criden, sembla que vulguin tancar la porta de la muralla. Hi arriba abans que no tanquin, és el començament, el moment que ha somiat tantes nits, des d’aquella nit de Barcelona que va rebre l’ordre. És davant de les portes de la Casa del Papa. S’hi acosta, sent els crits incomprensibles, s’adona de la cridòria i l’excitació.

—Qui ets tu, jueu? —l’empeny un dels guardians de la porta de la muralla.

És la muralla güelfa de Soriano nel Cimino que va protegir fa trenta anys santa Rosa de Viterbo, quan havia previst la data precisa de la mort de l’emperador Frederic II, enemic del Papa i de la ciutat. La muralla que protegeix el camí d’accés al castell de la Rocca, ara dels Orsini, residència d’estiu del Papa, castell en les guerres contra els heretges i els adversaris del Pontífex.

—Vinc a veure el Papa. Li he anunciat la meva vinguda.

—Doncs em sembla que has fet tard.

La muralla de Soriano es tanca, amb Abulàfia dins, el guardià l’agafa pel braç, atabalat i caòtic, corredisses per la pujada del castell. No sap què fer, el guardià. Passen dones que ploren, baixen del castell. Abulàfia, desconcertat: no era això el seu somni, o a la cambra del Papa o a la foguera, o a la glòria o al martiri, no pas aturat per un guardià dubitatiu a la porta de la muralla, que vingui algú que sàpiga què fer. Sent crits que baixen del palau, que es repeteixen per les cases vora la muralla.

—És mort. El Papa Nicolau III, el nostre senyor Orsini, és mort, Déu el tingui a la seva glòria.

Algú empeny Abulàfia, emprenya allà al mig, ara hi ha feina. Vés a saber què ha passat, ha mort de sobte, potser l’han enverinat, potser l’han colpejat sense deixar rastres, que ningú no surti de Soriano. Que no es mogui res. Tothom alerta, no se sap per què, contra què, contra qui.

—Potser l’han emmetzinat.

—És mort de sobte.

Havent sopat ha entrat algú a la cambra del Papa, està dormint vestit sobre el llit, agafarà fred. Santedat, desperteu. Però Sa Santedat no es desperta. Criden els metges. No es despertarà. És mort. Mort de sobte. No ha tingut temps ni de confessar-se, ningú no l’ha vist morir. Ha dit que es trobava malament, ha pujat a les torres, després s’ha tancat a la cambra. No hi havia ningú, amb ell. Tanqueu les portes de la muralla.

—Tu d’on véns, jueu?

—Vinc de Vignanello. Tot just he arribat.

—L’heu vist baixar del castell?

—No, diu la veritat: venia del camí de Civita Castellana.

El cap de la guàrdia sembla perdre interès per ell, si no era dins de la ciutat quan ha mort el Papa. No és sospitós d’emmetzinar-lo. Ja en parlarem després. Ara cal tancar bé la ciutat. I vigilar. Vés a saber si això és una maniobra dels enemics del papat. Vés a saber si ara vindrà un atac. S’ha de vetllar el cos del Papa. Potser l’han emmetzinat. O potser l’han embruixat. A veure, que vingui un dels framenors i que parli amb aquest jueu. Ja és casualitat, arriba ben bé quan ha mort Sa Santedat.

—Tu qui ets? —repeteix el framenor, caputxa franciscana, tan atabalat com els altres, la pregunta del començament.

No és el que Abulàfia s’havia imaginat. Entén que el Papa ha mort. Sap que algú acabarà sospitant d’ell. Sospira. Havia pensat moltes vegades com respondria a aquesta pregunta, no sap si ara la resposta té cap mena de sentit, però és la seva resposta.

—Sóc Raziel. Vaig anunciar al Papa la meva vinguda. Volia parlar amb el Papa en nom de tots els jueus.

—Raziel? —s’enrialla el framenor—, el Papa havia ordenat que et portéssim a la foguera tan aviat com passessis aquesta porta.

No respon Abulàfia. No té cap resposta. Res és a les seves mans, tot és a les mans del framenor, del cap de la guàrdia. A les mans de Déu. L’ordre del Papa era cremar-lo en passar el portal de Soriano. Ell ha passat el portal. El Papa és mort, vigília de Ros ha-shanà, Cap d’Any del 5041 de la Creació. La mà de Déu ha fet caure el Papa. Vés a saber què vol aquest jueu, vés a saber si té alguna cosa a veure amb la mort del Papa, temps hi haurà per interrogar-lo, males arts i màgia, aquest coi de jueus saben conjurs i sortilegis. El Papa ha mort de sobte.

Descansi en pau. Soriano no descansa, no pot descansar. El Papa de cos present en el castell, el món que s’enfonsa. I ara què? Ara què vindrà? Algú comença a fer càlculs: és l’ocasió del d’Anjou, la revenja del rei de Nàpols. Potser l’ocasió també de l’emperador. El framenor de la porta de la muralla de Soriano, allà on santa Rosa va preveure la mort d’un emperador, no fa càlculs de cap mena.

—Tanqueu aquest home en una masmorra! Ja veurem què se n’ha de fer.

En la foscor i l’angoixa del seu primer minut a la presó més fosca del castell dels Orsini a Soriano nel Cimino, Abraham Abulàfia pensa que ha fracassat. Que venia a veure el Papa i no l’ha vist. Que venia a dir-li una cosa que no li podrà dir. Tot ha anat malament. Després pensa que potser no. Potser ha estat la mà de Déu la que ha ofert un senyal. Potser ha estat Raziel qui, sense saber-ho, ha mort el Papa Nicolau III, en pau descansi.