8

El seu nom és sagrat i venerable.

Psalm III, 9

M’estimo més la llei que surt dels Teus llavis

que mil monedes d’or o de plata.

Psalm 119, 72

Girona, any 1230, 4990 de la Creació

Repica la calamarsa sobre les pedres grises, els ampits de les finestres, les portes excavades per a la mezuzà. Primavera de Girona, de flors i de pluges, els patis olorosos, els boscos brillants enllà de les muralles. Les cases del Call s’arrauleixen sota la catedral, entre carrerons d’escales empedrades. Com si tota la ciutat s’encongís, es comprimís, es protegís de la fresca humitosa en un cop de puny entre campanars. Sembla una ciutat quieta i impertorbable, color d’argent sota la pluja. Però és una ciutat vora el camí, oberta a tots els vents. Una ciutat per on han de passar, per on han passat sempre, els camins que duen a Roma, que baixen de l’altra banda dels Pirineus, que pugen des de les Espanyes i més enllà de l’Àfrica. Una ciutat per on les coses passen i, per tant, en un moment o altre, s’hi aturen i s’hi barregen.

Azriel, fill de Girona, veu caure la calamarsa i emblanquinar el pati amb les seves espurnes de glaç. De la ciutat estant, ha escoltat paraules que vénen del nord i que vénen del sud, que es congrien i es barregen en aquests carrerons, efervescents sota la crosta de tranquil·litat argentada. Del nord venia el seu mestre Isaac, dit el Cec, nét d’Abraham ben Isaac de Narbona, de beneïda memòria. Però Azriel coneix també altres mestres, alguns sense rostre. Els grecs antics, que han arribat a Girona des del sud, des de les terres de l’Islam, no tan llunyanes, abocades també a aquest camí de sempre que puja pel passadís vora el mar, l’únic camí des de l’Àfrica a Europa. Els savis d’Israel, com Moisès ben Maimon, que guien els perplexos amb la primera llum de la primera raó, potser no és la raó la que pot fer de guia. I ha escoltat també els ressons d’altres veus, algunes de més pròximes.

Al voltant d’Azriel, però també al voltant d’Isaac el Cec i del seu avi Abraham, la Provença i Catalunya se sacsegen amb l’heretgia i la Croada, o si es vol amb la puresa i la conquesta, o si es vol amb la veritat i la rapinya. L’església dels Bons Homes, els qui seguint savieses que vénen també de lluny, de l’Orient, parlen del bé i del mal, d’un món que camina sobre dues potes, han nascut i mort i renascut i tornat a morir en aquestes terres. En el temps d’Azriel els càtars tornen a renéixer després de la Croada sagnant de Simó de Montfort, es dirigeixen al castell de Montsegur, parlen i escriuen. Els croats els deien que la seva heretgia els feia com els jueus. Ben segur que no. Però en l’aire de Provença, del país d’Oc, de Catalunya, en les muntanyes del Pirineu que fan bufar el vent sobre Girona, en tot aquest país que és u, abans i després de Muret, hi ha la sentor d’heretgia i de novetat i de sorpresa i d’excitació que surt dels castells dels càtars. Aviat serà també una sentor de terra cremada, de carn cremada.

Tot bull en el cap clar d’Azriel de Girona, el que ha sentit i el que ha llegit, el que es barreja a la seva ciutat, el que ha vingut de Barcelona. Tot bull perquè aquesta ciutat bull, perquè aquest món bull. Està naixent una saviesa nova, encara no té nom del tot, Saviesa, Tradició. Ve de molt antic, però ha revifat aquí, entre Narbona i Barcelona, Girona gairebé al mig. Hi havia moltes coses a l’aire, i en un moment han pres, com els cristalls. En diran Càbala. Tradició. Diran que és una saviesa antiga, que ve de molt lluny en l’espai i en el temps. Però és com si hagués nascut aquí, a les comunitats petites del país d’Oc, i ha baixat cap a Catalunya, pel camí de sempre, i a Catalunya s’hi ha acabat de trobar amb altres savieses que venien del sud, que els llibres àrabs havien transportat dels grecs antics, dels savis sarraïns mateixos. És una terra on es troben les coses i es posen a bullir, com una escudella de paraules, anem-hi llançant paraules noves, anem espesseint el brou amb més pensaments i amb més intel·ligències.

Ja fa uns anys va arribar a Girona Isaac el Cec. Al seu voltant, deu, dotze xicots joves, llestos, vius, tots diferents, el van escoltar i parlen entre ells del que en van entendre. Azriel n’és un. Mossé ben Nahman, un altre. A Barcelona hi ha d’altres savis que han après dels llibres dels sarraïns. També els han escoltat. Deu, dotze homes es van fent grans junts, hi ha dies que s’avenen, d’altres es barallen, no gaire, però cadascú hi diu la seva, no ben bé la mateixa. Azriel és potser el més lluminós. Han llegit el Bahir, i també el Llibre de la Creació, el Sefer Ietsirà. El comenten de paraula, en les llargues converses, de dos en dos, de tres en tres, de vegades tots junts. El món ja els coneix. Girona. Els savis de Girona. Estan inventant una cosa nova.

Alguns construeixen esquemes que enlluernen. Parlen dels deu sefirot, dels atributs de la divinitat, un arbre que al cap i a la fi és l’arbre de la saviesa i de la vida. D’altres es miren i es remiren les paraules, els noms de les coses. El Nom de Déu. Azriel fa de tot: escriu, parla, comenta. Però pel seu cap ballen les lletres, les lletres plenes de significacions que ha après al Llibre de la Creació, les lletres amb les quals va ser creat el món, les lletres que el dominen i el governen i el representen. Les lletres que són àngels. Escriu:

Què va demanar Moisès quan es va adreçar al Creador, dient-li: «Si em pregunten pel Seu Nom, què els he de respondre?». Va demanar de conèixer l’essència del Nom on tot s’unifica i fora del qual res no existeix.

Azriel de Girona, dins d’aquesta saviesa nova que inventen o reinventen a Narbona, a Perpinyà, a Barcelona, a Girona, es fixa en els noms i en les paraules. Escriu sobre el Nom, comentari sobre la unificació del Nom, sobre les lletres, sobre l’àlef perdut que només tornarà amb la redempció d’Israel, sobre l’exili, sobre el final de l’exili, sobre el Messies.

S’ha adonat, Azriel, en el seu joc amb les lletres, que el seu nom és una mínima permutació del nom de l’Àngel dels Misteris, del missatger de Déu, de l’àngel Raziel?

(Hi ha el que es veu i el que no es veu. La llei escrita, que és als llibres, a la Torà, visible i clara. La llei oral, que es tramet en un xiuxiueig, del mestre al deixeble, invisible i obscura. Des que va tornar d’Acre, Abraham Abulàfia persegueix per allà on els troba els senyals d’aquesta llei invisible, d’aquesta saviesa interior. Busca els savis que la coneixen, del nord o del sud. Busca els llibres que, obscurament, en parlen. Busca el fil primigeni. La saviesa rebuda).

Al començament, Déu creà el cel i la terra. El dia sisè creà l’home, a imatge i semblança seva. El primer home, Adam, va rebre del missatger de Déu, l’àngel Raziel, tota la saviesa. És el primer origen mític del Llibre de Raziel.

Mort Abel i perdut Caín, Adam va trametre la saviesa de Raziel al seu fill Set. El fill de Set, Enós, la va rebre del seu pare, i així per les generacions, fins a arribar a Henoc, fill de Jèred i pare de Matusalem. Henoc caminà amb Déu tres-cents seixanta-cinc anys, fins que Déu se l’emportà. És el primer origen mític del Llibre d’Henoc, apòcrif.

El nét de Matusalem, Noè, coneixia aquesta saviesa i així va poder construir l’arca que el va salvar del Diluvi. La coneixia també Abraham, el pare del poble, de qui es diu que va escriure el primer dels Llibres de la Creació, que després refaria el rabí Akiva.

Però el fil es va trencar o es va aprimar o potser va dur per altres camins errats. En el temps de l’esclavitud d’Egipte la saviesa s’havia perdut. Moisès la va tornar a rebre al Sinaí, quan va rebre la llei sencera dels llavis de Déu, la llei escrita i la llei oral, la saviesa que és el cor de la Torà.

Des del temps de Moisès, cada generació té un Moisès que rep la saviesa. No la va rebre Salomó, que només la va entrellucar. Després de la destrucció del Temple i de la dispersió del poble d’Israel, a l’exili de Babilònia i a tots els altres exilis, els savis es trametien en secret aquesta saviesa antiga. Van xiuxiuejar-la a l’oïda dels seus deixebles o la van escriure en llibres obscurs que n’oferien només un reflex pàl·lid.

La saviesa continuava com un fil entre les generacions, com si en el tapís de la llei escrita hi hagués un revers fet de nusos invisibles que contingués de fet un altre dibuix, més profund i més precís. Com si en les lletres i les paraules revelades es diguessin coses evidents per a tots els ulls i coses secretes, ocultes, per a qui entengués el codi.

El fil de vegades semblava a punt de rompre’s. De vegades, en una generació, no eren més de dotze els homes que participaven dels secrets. O només un qui el comprenia, Moisès o Messies, nascut un cada generació per tal que el fil no es trenqués. També va viatjar: de la Terra d’Israel va sortir cap a Babilònia, primer, i després cap a tots els confins de la Mediterrània.

Poc temps abans d’Abulàfia, entre Narbona i Barcelona, totes aquestes savieses antigues van esclatar. Els llibres que venien de lluny van trobar la seva forma. Els homes els van llegir. S’escrivien llibres nous com si fossin antics. Les savieses es van prenyar d’altres savieses.

(Abraham Abulàfia té fam de saber. Llegeix i escolta. A Barcelona, un home que ve de l’altra banda del mar, Baruk Torgami, li ensenya els secrets del Llibre de la Creació. Nahmànides li explica potser el que han après els savis de Girona d’Isaac el Cec. Per Barcelona passa, caminant des d’Alemanya, Abraham de Colònia, que porta la saviesa dels pietosos alemanys. Són moltes veus. I entre totes fan que Abulàfia esculli el camí dels Noms, el camí de les lletres, un tros d’aquesta saviesa antiga. Que se senti part del fil que travessa la història i que ve d’Adam. Que se senti un més dels graons que han fet aquest camí: Raziel, Abraham, Moisès…).

—Podem quedar prop de la Universitat. Convida’m a dinar a l’American Colony.

—No és kosher.

—Jo menjo de tot. Fins i tot kosher.

No hauria marxat de Jerusalem sense trucar a Menahem Itzrel, llargues tertúlies místiques als vespres de Ben Iehuda, una cervesa, millor la Goldstar que la Maccabi, al costat uns soldats que han deixat els fusells repenjats a la cadira, uns músics russos que toquen velles cançons en jiddisch. Jerusalem seria la ciutat de les tertúlies, les primaveres amables, les pedres daurades, però està condemnada a ser la ciutat de la mort. Era amb Itzrel quan van sentir aquella vegada l’explosió dalt de tot de Ben Iehuda, el pare Martín va voler córrer a veure què passava, Itzrel el va aturar, no cal, ja sabem tots el que ha passat, no hi tenim res a fer, ja ho faran els qui en saben.

En qualsevol cas, el pare Martín hauria trucat al seu amic Itzrel, professor de la Universitat Hebrea, sarcàstic, sardònic, per què es deu dedicar a l’estudi de les religions algú tan descaradament descregut?

—Per ser jueu no cal creure en Déu. Només cal complir la llei.

—Però tu tampoc no compleixes la llei.

—A estones. El sàbat, el compleixo al peu de la lletra. Si puc, fins i tot el diumenge.

—Seriosament, això no és la llei de Moisès.

—Seriosament, la llei de Moisès no és tota aquesta colla de minúcies rabíniques. La llei de Moisès és la llei humana de la compassió, contra la llei de la naturalesa, que és la llei del més fort.

Es posava llavors metafísic, Menahem Itzrel, com els seus avantpassats d’Odessa, citava Albert Cohen i Martin Buber, fins que demanaven una altra Goldstar, millor que no pas Maccabi, i parlaven de l’Argentina, on Itzrel havia après Càbala i espanyol, on havia llegit les primeres traduccions de Scholem i havia tingut una nòvia gentil de Palerm, recordaven amb Martín les avingudes i els teatres. Per tot això, en qualsevol cas, hauria trucat el pare Martín al seu amic Itzrel, professor de pensament hebraic, en diuen així a l’estudi dels vells místics. De confiança. Per fer-li preguntes. La diferència és que, ara, aquestes preguntes són la seva missió.

—Raziel? Abulàfia? Ara em vols fer la competència?

—Diguem que és un interès sobtat.

—Estàs buscant Raziel com un detectiu privat de pel·lícula busca un marit que ha fugit de casa…

—No és una comparació gaire exacta.

Li explica Itzrel tot allò que ja sap sobre l’àngel missatger, el llibre lliurat a Adam, etcètera, etcètera. No és això. No llegendes. Explica-m’ho perquè ho entengui. Veritats. Ciència. Ets professor d’universitat, tu. No pas un creient.

—Bé, d’acord. Raziel és Abulàfia. D’acord? Si algú, avui, parla de Raziel, és sobretot perquè se’n recorda d’Abulàfia. I qui era de veritat Abulàfia? Doncs no ho sé. Aquest poble dóna aquestes personalitats de tant en tant. Un cada generació, dirien els creients. En primer lloc, un il·luminat. Algú que creu que parla amb Déu. Encara millor: algú que creu tenir el número de telèfon de Déu, que li pot trucar quan vulgui i que Déu es posarà el telèfon i respondrà. I el mètode té a veure amb les lletres, amb el caràcter diguem-ne màgic de les lletres de l’alfabet hebreu, tot i que Abulàfia no és un mag, és el contrari d’un mag, menysprea els amulets i els conjurs. En bèstia i en sacríleg, això és el mètode d’Abulàfia: una línia telefònica amb Déu.

—Però ell es pensa que Déu li diu alguna cosa. Probablement allò que vol sentir…

—Probablement. Abulàfia no és un contemplatiu. Com tots els qui són com ell, té depressions i èxtasis, pujades i baixades. És enormement intel·ligent. Però no és algú que es tanca en una cambra i va pensant. Ara diríem que és un polític. Un home d’acció. Els seus viatges no són mentals: agafa el vaixell i ve a Akko. Se’n va a veure el Papa. Actua en el món…

—I què li vol dir al Papa…

—Vés a saber. Potser el volia convertir. Potser el volia convèncer. Potser, i això és el que jo em penso, el volia advertir. No ho sé, suposo que és la síndrome de la reina Esther, o alguna cosa així. Quan aquest poble creu estar en perill, quan arriben els mongols o quan els turcs conquereixen Jerusalem o quan comencen les persecucions i les expulsions, hi ha algú que se’n va a veure el Papa. Ja saps, Salomon Molko, Natan de Gaza, els sabatistes… Estic convençut que n’hi ha hagut més que ho han intentat.

El pare Martín i Menahem Itzrel, vells amics dels vespres de Jerusalem, han decidit parlar-se en espanyol, al pati interior de l’American Colony, envoltats de periodistes amb armilles, fotògrafs amb la màquina sempre a punt, sempre pot haver-hi una raó per sortir disparat, una fotografia per vendre, freelances que cobraran a tant la peça el que publiquin, convé arribar el primer. Es van conèixer en espanyol. Podrien parlar hebreu, perfectament. Però l’espanyol forma part del joc, terreny neutral, ni casa meva ni casa teva, casa de tots dos. I a més, per una mica de prudència, l’American Colony, la ciutat àrab, no se sap mai. Fa uns anys, quan es trobaven més, no hauria calgut. Però ara tot és més tens. N’han parlat molt. Com pot ser tan jueu un descregut?, li ha preguntat moltes vegades Martín. Com pot ser tan creient un savi?, li ha preguntat moltes vegades Itzrel. Però és el joc. Com l’espanyol. Com la conversa sobre Abulàfia, un vell conegut de tots dos, res de sagrat, cap tesi doctoral.

—Ara seria el moment perquè sortís un altre Abulàfia.

—Suposo. Si no creus, i jo no hi crec, en la simbologia dels números, que toca cada tants anys, sinó que apareixen quan creuen que el poble està en perill o està en estat de bona esperança, embarassat de Messies, doncs sí que seria un bon moment. Les coses estan molt complicades. No sé com ens en sortirem. Israel, en primer lloc, en primera línia de foc. Però, com sempre, tot el món és al darrere.

—I qui seria l’Abulàfia d’avui?

—Doncs no ho sé. Qualsevol. Tu, jo, qui sigui…, és imprevisible.

—Podria ser-ho, o creure que ho és, el rabí Saphir de Mea Shearim?

—El coneixes?

Menahem Itzrel mira sorprès el seu amic Martín i en un cert sentit és com si li canviés la cara, com si de sobte haguessin canviat de conversa. Com si ara anés de veres.

(Parlar amb Déu. Escoltar-ne la Veu. Però també enfrontar-s’hi, portar-li la contrària. Hi ha una antiga llegenda atribuïda a molts profetes, tots aquells que han parlat amb Déu. Al rabí Eliezer i al rabí Bar Iochai. I al rabí Abulàfia. Posem-li Abulàfia).

Un dia grisós i de tempesta, un dia del nord, en què tot convidava a la malenconia, Abraham Abulàfia es passejava pel món i veia que no era bo. Obscur i confús. Va ser llavors que va topar pels camins amb un àngel del Senyor. Era un àngel de destrucció, envoltat de foc, amb llengües que cremaven. El rabí Abraham li va preguntar quines eren les intencions del Sant:

—He estat enviat a destruir el món, perquè diu el Senyor que no hi ha en la generació d’ara els trenta justos que calen perquè el món subsisteixi, segons va dir al pare Abraham.

—Vés a dir al Sant, t’ho prego, que hi ha en el món Abraham Abulàfia, just i temorós de Déu.

L’àngel va acudir a la presència del Sant i li va trametre el que li havien dit, però el Senyor ja havia pres la seva decisió i li va demanar que tornés al món, tal com li havia estat ordenat. Quan va tornar a la terra, l’àngel va topar altra vegada amb Abulàfia, que el va increpar, indignat:

—Torna allà d’on véns, perquè si no estaràs enfrontant-te amb la Paraula del Senyor, més certa que no pas les seves mateixes ordres. Si t’hi enfrontes, seràs com els àngels caiguts i aniràs a les profunditats de la perdició. Digues al Sant que t’envia que si no hi ha trenta justos en el món, n’hi ha prou que n’hi hagi vint. Ell mateix ho va dir: «Jo no faré a causa dels vint», al llibre del Gènesi 18, 31. I si no n’hi ha vint de justos, n’hi ha prou que n’hi hagi deu, perquè Ell mateix ho va dir: «Jo no el destruiré a causa dels deu». I si no n’hi ha deu, n’hi ha prou que n’hi hagi dos, perquè Ell mateix ho va dir: «La Paraula és confirmada pel dir de dos testimonis», i la Paraula és el món, perquè Ell també va dir: «Per la Paraula del Senyor han estat fets el cel i la terra». I si no n’hi ha dos, heus aquí que hi sóc jo, i Ell mateix va dir: «El just és el fonament del món». I el que Ell va dir val més que l’ordre que ara et pugui donar, perquè és la seva Llei i és el seu pacte.

En aquell precís instant es va sentir una veu des del cel que deia: «Benaurat siguis, Abraham, perquè allò que jo decideixo a dalt, tu ho anul·les a baix». I la mateixa Veu va ordenar a l’àngel que tornés al cel, perquè el rabí Abraham tenia raó i calia respectar la Paraula.

(Diu la llegenda, de vegades, que uns dies després, el profeta Elies, que és amb el Senyor d’ençà que pujà al cel, es va aparèixer a Abulàfia i aquest, amb la confiança, li va preguntar què remugava Déu de sota veu mentre discutien amb l’àngel. I el profeta Elies, de beneïda memòria, li va respondre:

—Anava rient amb grans rialles i anava dient: «Les meves criatures m’han vençut. Els meus fills m’han vençut, perquè tenen la Paraula»).

—Coneixes el rabí Saphir?

Menahem Itzrel es mira el pare Martín amb un punt d’estranyesa, com si dos mons que mai haurien d’haver-se trobat descobrissin de sobte un passadís secret, una intersecció insospitada. El pare Martín explica que l’hi va dur el rabí Ariel, conservador, amb bones relacions amb els hassidim. Com si fos metafísicament impossible que un capellà catòlic tingués res a dir-se amb un rabí pietós en una yeshiva de Mea Shearim. Han sortit junts de l’American Colony i caminen tot passejant per l’antiga carretera de Nabulus, frontera entre dos mons, ara dos mons en guerra, aquesta tranquil·litat és fictícia, a l’esquerra el barri àrab, a la dreta les últimes cases dels barris religiosos, un continu de cases baixes i yeshivot fins al cor de Mea Shearim. Itzrel travessa la vella carretera, sense consultar-ho, i s’endinsen pels carrerons més enllà de Profeta Samuel, prop de la casa de Saphir.

—Em va semblar un personatge especial.

—Ho és —Itzrel juga al misteri.

—Tots ho són.

—Potser aquest ho és més. No és nascut aquí. Ve de Nova York. Diuen que abans era professor universitari, que va dur una vida de jueu laic, un científic, més practicant que no pas creient, fins que un dia es va convertir.

—Li vaig preguntar per Abulàfia.

—Ell és dels qui copien els llibres perduts d’Abulàfia. Uns llibres que representa que no ha vist mai ningú, que fins fa poc els mateixos hassidim negaven haver vist, però que es van passant de copista en copista.

—M’ho va dir.

—Veig que et va dir moltes coses.

Passegen pel gueto. De fet és passejar pel gueto polonès, sota el sol de Jerusalem. Ple de nens, d’homes que caminen de pressa, de cotxets de criatures. Botigues de perruques de dones i de boines chic com d’existencialista francesa, per tapar els caps rapats de les dones casades, això no ho ha entès mai, el pare Martín, per què es rapen el cap si després hi posen una perruca al damunt. Música. És, malgrat tot, un barri alegre. El hassidisme és alegre. És un món de balls i de cançons i de contes. Un món de nens. Però els dissabtes llencen pedres als qui passen en cotxe i, entre setmana, a les turistes que es passegen ensenyant els turmells o les espatlles…

—Em va dir coses, però no les que volia saber.

—Com quina?

—La mateixa que t’he preguntat a tu. Què volia dir Abulàfia al Papa. I em va respondre el mateix que tu. No res.

—Ningú no ho sap. Però és realment aquesta la pregunta que t’interessa? —sembla entendre Itzrel.

—Diguem que la pregunta que m’interessa és què voldria dir Abulàfia avui al Papa si es poguessin veure aquesta tarda.

—Potser el mateix que llavors. Jo crec que això, Saphir, sí que ho sap respondre.

—No m’ho va respondre.

—O potser sí.

No és foll, el rabí Saphir. No és un d’aquells que dibuixen per Mea Shearim estrelles de David sionistes igualades a la creu dels nazis. No és dels qui creu que els jueus no han de tenir un Estat propi a la Terra d’Israel fins que torni el Messies i fundi un regne de Déu sota els mandats de la Torà. Però tampoc no és dels altres, dels qui criden que tota la Terra d’Israel ha estat promesa i atorgada a tot el poble jueu, i que per tant els altres hi sobren. Abulàfia no era només un místic. Vivia en el món. Itzrel li ha dit abans que era un polític, en certa manera. Potser volia parlar al Papa de política.

—No és possible que hi hagi dos holocaustos jueus en un sol segle —sembla que Itzrel es desviï del tema, que comenci a parlar d’una altra cosa.

—Ningú no ho vol.

—Tu no ho vols. Jo tampoc, és clar. Però a alguns tant els faria.

—És això el que diria Saphir al Papa?

—No ho sé. Però hi ha una cosa: el que passi a Jerusalem és la clau del que passi al món. En l’època d’Abulàfia i ara mateix. I el que passi als jueus serà el termòmetre del que passi a la humanitat. Llavors i ara.

El pare Martín es mira Itzrel i mira com Itzrel es mira la gentada de negre i tirabuixons de Mea Shearim. No tenen res en comú. No s’assemblen de res, el professor irònic, mig argentí, modern, i aquells homes sortits del fons del temps, com una estranya tribu medieval. Però són jueus, i ho saben. Alguna cosa tenen en comú. Potser una: si les SS els hagués enxampat en un gueto de Polònia, tots haurien anat junts i pel mateix camí i per la mateixa causa a la cambra de gas.

—No et va insinuar res, Saphir? Cap via?

—Sols una cosa: que em mirés tots els cabalistes i els falsos Messies que s’havien presentat davant del Papa, seguint els passos d’Abulàfia. Suposo que vol dir Molko o Natan de Gaza…

—Em sembla un bon consell. Veus com sí que va contestar la teva pregunta?

Hi ha el poder de les lletres, el poder de les paraules. Però no és el poder dels amulets i dels conjurs que capgiren la fortuna. No és un joc ni una juguesca. El més gran poder de les paraules i de les lletres és que obren el camí per entendre. I, obert aquest camí, és la voluntat qui hi camina. He viscut per entendre i, un cop entès, per adreçar el rumb de la nau cap al port que em marcava, amb tots els vents i tots els onatges en contra, sol dalt de la nau, les mans al timó, apariant i recollint les veles, potser per acostar-me a port, potser tan sols perquè la nau no s’estavellés entre les roques o perdés l’ormeig a la tempesta.

Les paraules no són el conjur d’un mag. Hi habita el poder i, per tant, el perill. He advertit els deixebles del risc de les permutacions: darrere de cada lletra hi ha un àngel al firmament, i quan barreges les lletres a la terra, afegeixes la força dels àngels en el món superior; barrejar lletres és despertar forces obscures que ens depassen. Però tot això és de més a més, potser inevitable, en cap cas desitjat o buscat. La que jo desitjo és l’altra força de les paraules. La força, no pas la màgia. La clau que porta a la veritat. El camí que porta a la saviesa. El martell que trenca els segells que tapen l’àmfora. La mà que deslliga els nusos que no deixen navegar.

He viscut per les paraules. Les paraules han estat la trampa on he caigut i la meva manera d’escapar de la trampa. Les paraules han estat el sentit, l’esquelet de la vida, però també el segell que no l’ha deixat córrer. De vegades, no tan sols han aturat la vida, sinó que s’han posat al seu lloc, l’han amagada, potser fins i tot l’han substituïda. He sentit al meu voltant, ben a prop meu, la gelosia de les paraules, com si fossin el major do, com si fossin també la més gran lleialtat. M’hi he enfonsat com un home perdut s’enfonsa en les aigües tèrboles del pantà. Però també les he begut com una gerra d’aigua fresca. M’hi he aviciat com qui juga als jocs de daus i no se’n pot estar. M’hi he lliurat com no ho hauria fet mai a la pell d’una dona.

No, no són per a mi el sortilegi del mag, el conjur que menyspreo, el mercadeig dels favors de Déu, l’intercanvi dels dons per a la pregària, que és el graó més baix i més fangós de la saviesa. Algú s’agafarà a les meves paraules i les farà servir com si fossin una fórmula, un amulet, un conjur. No han estat escrites per això. Han estat escrites perquè no les he pogut aturar.

Javier Martín

Benvolgut Javier,

Després de la nostra conversa d’ahir, et faig arribar un articlet sobre Abulàfia que vaig publicar fa uns mesos a Aurora. Res d’important ni d’acadèmic, pur exercici de periodisme pràctic (i alimentari). No sé si en la conversa d’ahir ens ho vam prendre tot massa seriosament. Em sembla que sí. En qualsevol cas, jo et recomanaria que no t’hi capfiquessis gaire. Pot ser perillós. I no pas en el sentit que deia Abulàfia, de posar en marxa forces ocultes, com si fos una pel·lícula d’exorcistes de Hollywood. Més aviat en el sentit que remet a don Alonso Quijano, el Bueno, que se le pasaban las noches leyendo de claro en claro, y los días de turbio en turbio, y así, del poco dormir y del mucho leer se le secó el cerebro de manera que vino a perder el juicio: llenósele la fantasía de todo lo que leía en los libros. Em temo que això els passa a molts, en aquest ram. Potser és el que li va passar al mateix Abulàfia, de tant llegir el Bahir i el Llibre de la Creació. O de llegir les maqames del seu temps, aquelles novel·les de quan no hi havia encara novel·les, on es barrejava trossos de tot, de contes i de poemes i de narracions i d’història i de fantasia. Com a les aventures d’Alonso Quijano. Ben igual. Seriosament, vigila. Són paraules que emborratxen. Que no et passi a tu com a tots aquests. Jo he intentat, amb molt d’esforç, que no em passés. No sempre estic convençut d’haver-me’n sortit. Ben cordialment,

Menahem

Document adjunt: abulafia.doc

El retorn d’Abraham Abulàfia

Després de set segles d’aparent silenci o fins i tot de prohibició, no deixa de ser sobtat el retorn a la llum pública del pensament i la figura d’Abraham Abulàfia. Certament, al llarg d’aquests set segles la seva obra havia estat tramesa per corrents soterranis mai confessats però permanents. La novetat és l’eclosió pública, fins i tot més enllà de l’àmbit del judaisme. Primer va ser l’esment a l’Ulisses de Joyce, que fa cridar a Mastiansky i Citron: «Belial! Laemlein of Istria, the false Messiah! Abulafia! Recant!». Després, i més extensament, l’homenatge que li fa Umberto Eco a Il pendolo de Foucault, que no tan sols anomena Abulàfia la potent computadora que es lliura a les permutacions, sinó que dóna alguna de les claus de l’admiració pel personatge, en boca de Diotallevi: «A questo ha dedicato la vita Abraham Abulafia, mentre il vostro Santo Tomassosi affannava a trovare Dio con i suoi cinque viottoli, ha sua Helmat ha-Zeruf era al tempo stesso scienza delia combinazione delle lettere e scienza delia purificazione dei cuori».

Per què aquesta sobtada resurrecció d’Abulàfia? Jo diria que la causa és que en el pensament i en la vida d’Abulàfia hi ha elements d’una enorme modernitat. No tant que ell i el seu pensament siguin moderns, sinó que poden ser llegits des de valors i necessitats actuals. No parlo de les pràctiques new age a mig camí del ioga i del sufisme, ni de les tècniques de meditació contra l’estrès. Hi ha en el pensament d’Abulàfia tres aspectes que permeten una relectura actual molt favorable, i que a més en el cas del nostre cabalista tenen el suport d’una vida també moderna de viatges i de compromís.

El primer element és que la seva Càbala no té tant com a fonament els sefirot —que arriba a rebutjar— sinó el llenguatge, la tseruf les combinacions de les lletres. El món dels sefirot és complex i necessàriament místic. La Càbala, entesa a la manera de Barnatán com una mística del llenguatge, ha de fascinar per força els nostres contemporanis, pels qui el llenguatge és la clau del pensament humà i per tant del fet humà. Un semiòleg com Eco, però també un escriptor com Borges —que esmenta en més d’un conte el Sefer Ietsirà, el Llibre de la Creació que va inspirar Abulàfia a Barcelona—, s’han de sentir atrets per aquest joc de les lletres i de les paraules, per aquesta idea del llenguatge com a principi creador.

El segon element és allò que els estudiosos d’Abulàfia anomenen la teoria dels nusos i que es podria anomenar també la teoria dels segells. Per Abulàfia, la funció de tota la seva pràctica és deslligar els nusos, trencar els segells. Per ell, l’ànima humana està lligada per tota mena de nusos materials, per imatges i visions que provenen de la terrenalitat, per idees contradictòries i duals. L’objecte de l’exercici místic és deslligar-nos d’aquests nusos, per tal que l’ànima voli, però també perquè el pensament entengui veritablement. Tot allò que fa Abulàfia, tot allò a què dedica la seva reflexió i la seva pràctica és aquest deslligar nusos que remet a una noció de llibertat absolutament grata a l’home modern, a l’home que ve del romanticisme. Veient el món real, el nostre pensament està lligat amb amarres al port, no pot navegar lliurement, està subjecte per la noció del límit. Navegar pot voler dir viure, però vol dir sobretot comprendre. Hi ha alguna cosa més moderna que la set de llibertat i de coneixement?

El tercer element és el resultat d’aquest deslligament de nusos, allò que podríem anomenar l’objectiu de tot el procés. Abulàfia, com bona part dels cabalistes, no ens proposa un ingenu paradís terrenal de fruiters i de dansarines. No ens proposa l’esgotadora immortalitat que tan bé van retratar Borges i els mites sobre el jueu errant. L’objectiu és la devecut, la unió mística, un concepte d’èxtasi positiu, de plaer i de coneixement. Un estat místic que té una agradable imatgeria eròtica, molt atraient també per a la humanitat actual: bona part de les metàfores sobre què és la devecut neixen de simbolismes sexuals, molt particularment extrets del Sir ha-Sirirn, el Càntic dels Càntics, culminació de la literatura eròtica bíblica.

Especulació sobre el llenguatge, camí d’alliberament individual i assoliment d’una mena d’orgasme del coneixement —amb perdó per l’expressió— o d’enamorament diví perpetu en forma d’unió mística, fan del pensament d’Abulàfia una bona oferta contemporània. Però a això li hem d’afegir una vida intensa, contradictòria, activa. Abulàfia és un individualista solitari, però és al mateix temps algú compromès amb el seu poble, en unes circumstàncies difícils. És un perseguit i un incomprès, però els seus contemporanis parlen d’ell com un home afable i de tracte exquisit. És un home que va contracorrent, que adverteix dels mals que han de venir, però és també algú que treballa per evitar-los i, sobretot, per advertir-nos d’aquests perills. No és estrany que desitgem també avui un Abulàfia entre nosaltres. No és estrany que Joyce i Eco —i podria afegir que també, sense saber-ho o sense dir-ho, Borges— ens ajudin a ressuscitar-lo.

Menahem Itzrel

Professor de Pensament Hebraic

Universitat Hebrea de Jerusalem

Mentre Abraham Abulàfia és a Roma, l’any 1280 dels cristians, 5040 de la Creació del Món, molt a prop d’on ell va néixer, a Castella, el rabí Moisès de Lleó està escrivint el Llibre de l’Esplendor, el Zohar, la llum de la Càbala. Any per any, dia per dia, instant per instant. Com una explosió simultània, com si l’antiga saviesa hagués escollit precisament aquella hora per manifestar-se violentament. Any cinc mil quaranta de la Creació. Com si tot el magma d’esperances i de temors, la guerra a Orient, la paraula a Occident, tot el que venia del sud i del nord, hagués d’agafar una forma, dues formes, arribar a un cim, a dos cims, projectar-se cap als anys que han de venir.

Abraham Abulàfia ha viscut sempre al costat del mar, del nostre mar. Som d’allà on ens porten els nostres rius, i Abulàfia va néixer al costat del gran riu que du a la Mediterrània, i els seus viatges van en la direcció d’aquest riu, cap a les planes fèrtils, cap a les platges daurades, cap a les muntanyes dolces. En aquesta mar tèbia i amable tot convida a viure. Tot convida a mirar la terra. Tot convida als sentits i a les músiques. Abraham Abulàfia ha bastit una saviesa de vida, per viure, barreja el que és i el que fa i el que pensa, com els reis de les ciutats dels sentits, com els vells herois de les navegacions antigues, Odisseu o David. Al voltant d’aquesta mar, tot convida a un món horitzontal, al viatge i a la paraula. Al mercadeig. A la vida.

Enllà de les muntanyes prop de les quals va néixer Abulàfia, els rius miren cap a l’altra banda, cap a l’oceà. Els rius que travessen les altes planes àrides, glaçades a l’hivern, cremades a l’estiu, la immensa estepa solitària. Allà hi ha Moisès de Lleó. Allà tot convida a mirar el cel, la vertical, el pes enorme del cel de Castella. Tot convida a l’ascètica i a la mística, a la santedat i a la guerra. Lleó i Zamora i Medinaceli i Burgos i Sòria. Abraham Abulàfia també hi ha estat, però no hi ha restat. Alguna cosa l’empeny cap a l’altra mar. Només hi ha unes muntanyes pel mig, però és un altre món. El Mediterrani i l’Atlàntic. Els rius que corren cap a Llevant i els rius que corren cap a Ponent.

A Llevant, Abulàfia va a veure el Papa. A Ponent, Moisès de Lleó escriu el Zohar, o el reescriu o el copia o l’inventa. Diu que el va escriure Shimon bar Iochai fa mil anys. Potser sí. O potser no: potser més val que s’ho creguin, que hi hagi un savi antic per atribuir-li, qui faria cas de la saviesa d’un humil rabí de províncies? A Llevant, Abulàfia escriu llibres com fulls, torrents de paraules, navega pels mars, va a veure el Papa. La vida. A Ponent, Moisès de Lleó escriu pàgines d’estranya saviesa, des del no res, des del silenci, una catedral de paraules en l’estepa.

Són dos mons i ho han estat sempre. Abulàfia, profeta, barrejat amb la vida, pràctic, com un mercader. Moisès de Lleó, místic, invisible, auster, ascètic, com un sant del desert. La rauxa d’Abulàfia. La mística de Moisès. Dos mons, sempre els mateixos dos mons, per sempre. Algú arribarà a pensar, són les mateixes dates, que Abulàfia va escriure el Zohar. Però el Zohar i Abulàfia són dues branques distants de la mateixa antiga saviesa. Vénen de les mateixes arrels. Però miren a dues puntes diferents del món.

Abulàfia camina cap a Llevant i camina cap a l’oblit. Moisès de Lleó escriu mirant a Ponent i per a ell serà la primera victòria. Abulàfia semblarà apagar-se i desaparèixer. El Llibre de l’Esplendor resplendirà pels temps, tot brillantor.

Però la història és llarga.