15

Déu meu, allunya d’Israel

els mals que l’afligeixen.

Psalm 25, 22

Illa de Comino, any 5049,

1289 de l’era comuna

Ni una illa: una roca de colors daurats ancorada enmig d’una mar a estones transparent com un cristall verdós, a estones batuda per ventades i tempestes, entre Malta i Gozzo, gairebé deserta. Ni una illa, però amb olor de terra i de mar, viva en la pineda, en els penya-segats de gavines i voltors. Terra, cel i mar, la soledat absoluta, el desert dels homes, un racó de Déu i d’Abraham Abulàfia, fugitiu de tot, fugitiu del món, barallat amb el món. Illa salvatge per a l’eremita, Abraham Abulàfia és al mig, ben al mig, del mar que ha solcat al llarg de tota la vida, de Barcelona a Acre, de Roma a Messina. L’hi ha empès la persecució. Però també la rabiosa recerca de la soledat. Se n’ha anat del món. És fora del món.

No hi ha gairebé res, gairebé ningú, a Comino: una petita església, una torre de guaita, unes poques cases de pescadors i pagesos. Com una fortalesa de soledat sotmesa al setge del món. Abulàfia ha viscut sempre dins de muralles. Ara el mar és la muralla. I el que hi ha a dins no és la ciutat, no és la gent, sinó tot el contrari, la no-gent, la no-ciutat. Cada vegada vivint en una ciutat més petita, més recòndita. Cada vegada més sol, cada vegada menys capaç de suportar el tacte dels altres, illa dins l’illa. Abulàfia és com Comino: abrupta, assolellada, solitària, llunyana.

Però no és Abulàfia qui ha escollit Comino. Ara ja no és Raziel, ara és Zecharyahu: Déu se’n recorda. No és el missatger de Déu. Ara, com els profetes, és la veu que clama en el desert: «L’any 5045, en el tercer mes que és el de Quisleu, Déu va despertar l’esperit de Zecharyahu per revisar i doblar els seus llibres profètics. Aquell dia Zecharyahu el pastor va començar a escriure meravelles. Déu va enviar un metge al seu poble per curar el dolor de la seva ferida ensenyant el seu Nom als savis».

Abulàfia, que és Raziel, que és Zecharyahu, ha rebut la saviesa i l’encàrrec de trametre-la. Sap quin és el guariment de la ferida. El proclama en veu alta, i el món no escolta, el món se’n fot, el món va a la seva. Amargor d’Abulàfia, senyor de la paraula, perquè la paraula no és escoltada. I Déu va posar a les mans de Zecharyahu un do de gràcia i una porció d’amor. Aquest va emprendre el viatge cap a les terres on estava dispers el poble d’Israel. Va començar a parlar i, tal com parlava, va acabar. Però molt pocs dels savis d’Israel van voler escoltar de la seva boca la saviesa de Déu i l’excel·lència dels seu camins.

En nom de Déu, Zecharyahu, Abulàfia, Raziel, va insultar els savis que no el van voler escoltar i ells el van perseguir, de ciutat en ciutat, de país en país, van fer que deixés Sicília, Palerm, Nàpols. Va arribar a Malta, i fins i tot Malta va haver de deixar fins que va arribar a Comino, l’illa solitària com ell mateix, l’illa assetjada pels seus perseguidors. I allà hi va arrelar en contra de la seva voluntat. En contra de la seva voluntat al començament, resignat després, orgullós finalment de la seva soledat. A Comino tenia l’encàrrec de Déu d’escriure un llibre contra la sordesa dels savis, un llibre contra la seva generació, contra els savis d’Israel d’aquesta generació. La seva. La generació en la qual ell ha estat la veu que clama en el desert.

Estranya bellesa de Comino. Una aigua de colors que van del verd al blau, d’una transparència neta. Un llac de blavor. Una terra daurada. Uns pagesos i uns pescadors que no pregunten res. Una torre de guaita, per veure els vaixells que van de punta a punta d’aquesta mar. Sol i decebut, Abulàfia abomina de la seva generació, del seu món, és a dir, del món. Els savis només es pregunten: «per què hauríem de considerar el Nom de Déu, quin profit en traurem de pronunciar-lo, quin benefici de calcular-lo?».

Això és el que escriu Abulàfia en l’absoluta soledat de Comino, les tempestes d’hivern, la dolçor de la primavera, el plom fos de l’estiu. En diu El llibre del signe. Del signe que no serà entès, que no serà llegit. Ho firma amb un nom de pastor, de profeta: Zecharyahu. El profeta que va parlar amb l’àngel. El profeta a qui l’àngel va dir: «Jahvè encara consolarà Sió i encara escollirà Jerusalem».

Quan ja has dit les paraules, i els astres no s’aturen

i els rius són sords i els homes, com rius, davallen lents

al mar calmat de sempre; quan l’hora s’ha fet roja

i tu també declines i el sol s’ha inflat de núvols,

és l’hora de l’espera. No cal fugir. Voldries

tornar a estendre les veles, tossudes, contra el vent,

solcar la terra incògnita, anar per on es torna.

Ja és tard. Tot és dels altres. Ja has dit el que has de dir

i res no t’han donat ni t’han pres. Arrossega

la llum sàvia que daura la terra que t’estima

i espera. Sempre torna la sínia. Tu, en silenci.

El cardenal Salvatore torna a guiar Javier Martín pels passadissos vaticans, la sala de recepcions del Papa, però aquesta vegada li sembla que ho fa amb un mig somriure irònic. Van trucar ahir al vespre, gairebé sense temps, demà mateix a la tarda, al despatx del secretari d’Estat. No li van dir que veuria el Papa. Li van dir que era un assumpte del seu interès.

—Havia insistit tant… Què és el que li vol dir?

—El mateix que ja li he dit. Les visites a Jerusalem, la via Raziel…

—Tot això ja l’hi he explicat jo. Pensa que no li dec haver explicat prou bé? —irònic, però no verinós, el cardenal Salvatore.

—Estic convençut que li ha explicat perfectament. Però confio molt en els meus dots de convicció.

—No ve per tant a informar, sinó a convèncer…

—Diguem-ho així.

No sap a què atenir-se, Javier Martín, sobre el secretari d’Estat. De vegades li sembla l’enemic, el que posa tot el seu pes, molt de pes, a l’altra banda de la balança, no sap en favor de què, d’un Papa aïllat, d’un Papa a les mans del Vaticà, no fer res, no dir res, el temps va a favor nostre. Però de vegades, ara mateix, li sembla un aliat secret, un introductor, gairebé un traductor de les intuïcions de Martín en la complicada manera vaticana. Sembla que Salvatore li llegeixi el pensament:

—Jo no sóc una paret. Sóc només un filtre.

El Papa els espera. Les últimes clarors de la tarda per les finestres massa petites. Tot de papers a la taula, no és un home endreçat. Bé, ja ets aquí. Per què volia Martín arribar-hi, per què —com Abulàfia, paradoxalment— demanava veure el Papa? No és mentida el que ha dit a Salvatore. El Papa ja deu saber tot el que ell sap, segur que el cardenal l’hi ha explicat amb precisió. Però hi ha una calidesa, un foc, una convicció. Santedat, això és seriós, teniu raó, és la història. Heu de veure Raziel, sigui qui sigui, tant se val. M’heu de deixar tornar a Jerusalem. La via Raziel… No pot començar fins que el Papa li pregunti, és obvi.

—Així doncs, no heu pogut saber qui és aquest Raziel que ens va enviar la carta…

—No, Santedat. Però no sé si importa gaire.

—Aquest era el vostre encàrrec.

—Doncs aquest no l’he pogut complir —sec, una mica dolgut, Martín. No era per rebre una bronca, que havia demanat la visita.

El Papa Amato s’aixeca de la cadira, camina pel despatx, Martín no sap què fer, el segueix amb la mirada. No és una bronca, endevina. És una manera de començar, estratègies vaticanes, que qui vingui a veure el Papa no vingui massa gallet, primer rebaixar-lo una mica. Tant se val. S’atura el Papa, encara dret, i agafa les regnes, amb més suavitat del que sembla a les paraules, còmplice.

—Us he demanat de venir per dues coses. Una és un encàrrec. Comencem per aquesta?

—Com vulgueu, Santedat.

—Sabeu, pare Martín, el que penso. Som en un moment en què es decideixen moltes coses, al món. Modestament, crec que nosaltres podem ajudar a decidir-ne algunes. No sabria com dir-ho, ja en parlarem, però tinc la sensació també que moltes d’aquestes coses es decideixen a Jerusalem. A Jerusalem com a lloc i com a metàfora: el lloc on xoquen Orient i Occident, el lloc del conflicte entre els àrabs i els jueus, el símbol per a mig món d’un conflicte més gran, el lloc on ens trobem, per bé o per mal, els cristians, els jueus i els musulmans…

—Hi estic del tot d’acord, Santedat. Jo penso…

—Un moment, ja en parlarem. Encara, l’encàrrec. He pensat fer un viatge a Jerusalem. Una peregrinació. No se us escapa que és una cosa delicada. Ha de servir per a alguna cosa. I cal trobar la manera que els jueus ho vegin bé, que els musulmans ho vegin bé i que nosaltres no hàgim de renunciar a res que ens sigui essencial. I aquí ve l’encàrrec. El cardenal Salvatore m’ha parlat de la via Raziel. Voldria que tornéssiu a Jerusalem i a través d’aquesta via exploréssiu les condicions per al viatge. M’heu entès?

—Em sembla que sí. Però cal que conegui quines són les nostres, de condicions…

—Estareu en contacte permanent amb el cardenal Salvatore. Tenim un marge per negociar. Però no tot.

Triomf. Té la sensació, Javier Martín, que aquest és el triomf. Salvatore se’l mira amb una certa picardia als ulls. Li ha explicat bé. La via Raziel. Ja parlaran el que hagin de parlar els ambaixadors, els primers ministres, però hi ha una via per sota, ho han entès, han agafat la mà que els donaven, caldrà una altra via Raziel a una altra banda, això no és cosa seva, si tenen l’una deuen tenir l’altra. Martín agraeix, no sap ben bé què dir.

—I ara, la segona cosa per la qual us he fet venir. Vós coneixeu el món. Coneixeu Jerusalem, però no tan sols Jerusalem. Heu rebut anònims en contra. Què penseu que hem de fer?

—Sobre els anònims? —se sobta Martín.

—Sobre el món. No patiu, tinc una estona. Demanem uns cafès i alguna cosa per picar?

Va, és l’hora de la convicció. És l’hora de dir allò que creu que ha de dir. Ja ha aconseguit el que desitjava. Demà mateix agafarà el vol cap a Tel Aviv. Ara, allò que ha pensat cada vespre, després dels anònims, després dels records de Jerusalem, després de la conversa amb Santa Fe. Hem d’evitar el xoc dels trens. Hem de lluitar contra Leviatan. El mal existeix. L’Església no és neutral ni pot ser-ho. L’Església s’haurà de sentir retreure tota la vida no haver fet gairebé res contra l’Holocaust. No podem sacrificar una altra vegada els jueus. No podem posar-nos tampoc tot el món islàmic en contra. No podem mirar cap a una altra banda, com va fer mig món l’any 34. Ens hem d’agafar a qualsevol possibilitat, a qualsevol via. Si no ens entenem nosaltres, el món no s’entendrà. Ara hem de donar la mà a tothom qui vulgui trobar un camí d’entesa, hem d’enfrontar-nos amb els Leviatans, els Leviatans del segle XXI, que són diferents dels del segle XX, uns altres, tan Leviatans com els altres: els totalitarismes. Els dels altres i els nostres. Els dels jueus també. Els dels musulmans. Els dels cristians. No podem ser parcials, en el conflicte de Jerusalem, però tampoc no som neutrals. Contra Leviatan. Contra Gog i Magog. No sap per on començar, però sap què vol dir. Ja és molt.

—Santedat, crec que teniu raó. Ens la juguem ara i ens la juguem a Jerusalem. Jo crec que…

Porten els cafès i es fa fosc. Martín agafa el fil, amb verbositat argentina, estic parlant amb el Papa, ho estic explicant al Papa. De vegades, Nicolau VI fa que sí amb el cap. De vegades és el cardenal Salvatore el que fa una observació, pràctica, realista, compromesa. S’acaben els cafès. Quan el pare Martín surt del despatx del Vaticà ja és ben fosc damunt de Roma i ell porta damunt l’exaltació de la història.

Abraham Abulàfia ha viscut molt, més vida que no pas anys, no són els anys l’única mesura de la vida. En té prop de cinquanta en aquest exili de Comino. Exili? Exili d’on? No pas de Saragossa, la ciutat on va néixer i on ha tornat ben poc. Potser una mica de Tudela, el paisatge de la infantesa. Potser exili de Sicília, el darrer lloc que ha hagut de deixar sense voler, obligat, perseguit. Però la seva vida és plena de ciutats: Barcelona, Acre, Burgos, Roma, Patres, Messina, Palerm… Exili potser de Jerusalem, la ciutat on mai no ha estat, la que enyora potser de la manera més veritable, perquè només l’ha somiada. Exili de l’esperança.

Abulàfia. Abu-l’Afiya. És en la llengua dels àrabs que el seu nom té un significat, els seus avantpassats van venir del sud fins a l’Aragó, fugint potser dels almohades, en el llarg periple que comença sempre a Jerusalem. Abu-l’Afiya: l’home de la vida reposada. No, ell no és aquest home. La seva vida ha estat inquieta, ha viscut molt, no s’ha aturat mai. De ben jove, el món el va enlluernar. Per això va sortir a rebre’l, a les portes d’Acre. Ara el cansa. Per això el defuig, aquí, a la roca de Comino. S’ha cansat de picar ferro fred, de buscar allò que no troba mai. S’ha cansat dels altres i, a estones, d’ell mateix: és cansat ser Abulàfia, fer d’Abulàfia. Però en els forats, en les esquerdes d’aquest món que no l’enlluerna, d’aquest món que ja ha renunciat a canviar, endevina un altre món que li havia estat invisible. Llegeix els seus llibres i s’adona que no hi surt cap nom d’arbre, cap nom d’ocell, cap nom de matoll. Que per damunt de les pàgines que ha escrit no hi passa mai el sol ni el vent ni la pluja. S’adona que mai no ha trobat una metàfora en el canvi de color d’un camp segat, en el camí d’un riu que fa meandres. Les seves paraules no tenen gust de terra. I potser la terra és el veritable Nom de Déu, el que unifica tots els Noms.

Llavors, Abraham Abulàfia sent l’enyor de la terra, als seus cinquanta anys, l’enyor del paisatge, dels boscos i dels conreus, dels meandres i dels saltants. No una terra especial, la Sicília ufanosa i perfumada que ha deixat enrere, o potser aquest mateix illot de Comino eixut i salvatge, però també altres paisatges no recordats, perquè els ha travessat sense mirar: les maresmes al voltant de Barcelona, les planes de groc de blat prop del riu a Navarra, els conreus feliços entre Roma i Viterbo, la Galilea intuïda des de les muralles d’Acre… Abraham Abulàfia enyora la terra que mai no ha tingut i abomina del món dels homes, que abans l’enlluernava. Com tots els profetes, com tots els homes, arribada l’hora, vol amor o repòs.

—M’agradaria continuar la conversa sobre Raziel amb aquell amic teu.

—Em sembla que li agradarà molt tornar-te a veure.

El pare Martín ha arribat divendres al migdia a Lod, ha entrat a Jerusalem amb la sirena que buida els carrers perquè comença el sàbat, encara amb claror de dia, tot Derek Jaffo solitari, com si hagués sonat una alarma atòmica, com en una pel·lícula de catàstrofes. Però el pare Martín no ha aturat el cotxe, ha continuat cap a la ciutat àrab, la volta per darrere de la Ciutat Vella, al costat de la muntanya de les Oliveres. Ha aparcat a la porta de les Escombraries, potser els soldats l’han mirat malament, uns nois àrabs baixaven cantant i rient cap a Siwann. Després dels controls, del detector de metalls, de la mirada encuriosida de la noia de seguretat, Martín s’ha aturat al costat de la barana de ferro, a l’esplanada del Mur, a la banda dels homes. Cantaven en rotllana, mentre des de dalt de l’esplanada de les Mesquites començava la crida a l’oració. Un calfred, a l’espinada de Martín. El calfred del sagrat, dels sagrats.

—Vas fins al centre? T’acompanyo.

—A peu, naturalment.

—Naturalment.

Ja era sàbat. Sabia que trobaria aquí el rabí Ariel, venia tenint-ne la certesa. Ha deixat el cotxe al costat de la muralla, ja el vindrà a buscar. Passeig per la Ciutat Vella, reconstruïda, dolorosament artificial, prop de la sinagoga de Nahmànides, cap a la porta de Jaffa. No volia dir-li per telèfon. Calma de sàbat. Des de les escales se sentien els muetzins. Li ha semblat que també les campanes, però potser no, potser s’ho ha volgut imaginar només.

—Estic content que hagis tornat.

—No podia deixar la conversa sobre Abulàfia a mitges…

—Seràs on sempre? Quan el meu amic estigui preparat, et vindré a buscar.

—D’acord. Però aquesta vegada m’agradaria dir a mi on quedem.

Tot ha canviat. El rabí Ariel encara és un missatger, tan sols. Un intermediari. El pare Martín, no tant. Té instruccions. Per a més seguretat, que no sigui al mateix lloc ni en un lloc que et diguin ells. Marca’l tu mateix. No cal que sigui un lloc concret, simplement que ells no ho sàpiguen abans. Desconfiaran? Tant com podem desconfiar nosaltres. El rabí Ariel ha fet que sí amb el cap, missatge rebut, el portaré a qui calgui, no respondré, no em toca a mi respondre. Quan el nostre amic estigui disposat, truca’m. Ja et diré on ens trobem. Com l’altra vegada, però al revés. Tan aviat com pugui, encara que sigui sàbat.

Però no és el rabí Ariel qui truca. Avui no podria. El pare Martín li coneix la veu, la mateixa veu, l’amic de Raziel. La via. Allò que ha vingut a buscar.

—Quedem a Rehavia mateix, si li sembla. Va bé a Kikkar Molko?

És un joc, una mica de joc. Potser és un joc de Martín amb ell mateix, vés a saber si el seu interlocutor el llegeix. Quedar a la plaça dedicada a Salomon Molko, el successor de Raziel, el que torna a Roma a veure el Papa rere les passes d’Abulàfia. Quedar al mateix barri que l’altra vegada, Rehavia, passar pels carrers amb els noms de Maimònides, de Nahmànides, de Selomó ben Adret: Ramban, Ramban, Rasba…

Però no parlaran enmig de la plaça Molko, podrien, no hi ha ningú, Rehavia és pràcticament a les fosques. Caminen tots dos en silenci, baixen pel carrer de Rasba, Rabí Selomó de Barcelona, per Benjamí de Tudela… És molt a prop, però sembla que la ciutat s’acabi de sobte, un parc, un camp obert. Enmig, un antic monestir, més fortalesa que monestir, semblaria abandonat. Martín va fer amistats, en els seus anys a Jerusalem. Ecumèniques. Sap on és la porta, petita i invisible, del monestir de la Santa Creu, l’obre un monjo grec que els està esperant, no fa preguntes. Els deixa sols en una cel·la, un monestir amb muralles medievals perdut enmig de la Ciutat Nova de Jerusalem.

—Ha escollit un lloc molt bonic.

—Jerusalem n’és ple —compliment del pare Martín.

—És una ciutat interessant. Aquesta és la seva maledicció.

—Estaria bé vèncer la maledicció.

—Si Raziel ens ajuda…

Els dos homes s’asseuen de cara, mig a les fosques. És Martín qui ha de parlar.

—Analitzem una hipòtesi. El Papa fa un viatge a Terra Santa.

—Per fer què?

—Per peregrinar. Però també per ajudar.

—Depèn de què fes seria una ajuda. Però també podria ser exactament el contrari.

—Per això sóc aquí. Com ho deia vostè? Perquè Raziel ens ajudi.

No, no hi ha resposta. És una hipòtesi, només una hipòtesi. Els ambaixadors, els consolats, els representants oficials de la Santa Seu… Ja en parlarien, si fos una altra cosa. Jo el que vull és la resposta a una hipòtesi. Jo no la puc donar. No depèn de mi. Estaré instal·lat al Terra Sancta. Un altre lloc ben bonic. Jerusalem n’és ple. La nit del sàbat és obscura a la vall de Rehavia, als carrerons que porten a Terra Sancta. No és gaire lluny. El pare Martín refà el camí tot sol, no hi ha taxis, fresqueja. Bé, l’agulla ja està enfilada. Raziel ja té feina.

El pare Martín no pot adormir-se, al Terra Sancta College, massa excitació per a un pobre jesuïta de Buenos Aires. Per vici, mira el correu. Entre els mails inútils i diversos, un que arriba de Santa Fe.

Javier Martín, SJ.

Benvolgut amic, em plau confirmar-vos que cap de les tombes profanades al cementiri jueu de Santa Fe correspon al cognom Steinberg. Tinc a la vostra disposició la llista completa dels cognoms, per si és del vostre interès. Però no apareix el cognom esmentat ni en tombes masculines ni femenines. Atentament…

El pare Martín s’ha promès, abans d’adormir-se, de Jerusalem estant, que quan s’acabi tot això visitarà el cementiri de Santa Fe. Buscarà la tomba de Dora Steinberg. Hi posarà una pedra petita al damunt.

Segons una llegenda antiga, l’infant en el ventre de la mare ho sap tot, coneix i entén fins els últims i més amagats secrets de l’univers.

Quan surt del ventre de la mare, savi de tot, i pot veure finalment el món i pot parlar en veu alta, voldria explicar a tothom allò que sap. Però immediatament ve a veure’l un àngel, l’àngel del silenci, que li posa el dit damunt de la boca, com un segell, li xiuxiueja un «xssst!». I fa que tot se li oblidi.

Tots tenim damunt del llavi el senyal d’aquest dit de l’àngel, que ens va prémer la boca per tal de fer-nos oblidar.

Alguns, aquells en què el desig de parlar era més gran, els més xerraires de tot, tenen també un senyal a la barbeta: l’àngel hagué de prémer més fort i més estona per imposar-los el silenci.

Des d’aleshores, tota la nostra vida és un intent de recordar allò que ja sabíem i que l’àngel del silenci ens va fer oblidar.

Llavors, tot allò que al llarg d’aquesta vida aconseguim saber i entendre, seria una victòria nostra contra l’oblit imposat; tot allò que aconseguim dir serà la nostra victòria contra el primer silenci.

Serà la derrota de l’àngel.

El Pare Javier Martín, Terra Sancta College, Jerusalem

Benvolgut amic,

Han passat uns dies de la seva agradable visita i de la nostra conversa sobre Abraham Abulàfia i em sembla que ha arribat l’hora de fer-li arribar una matisació rellevant a la pregunta que em va fer. En relació, suposo, a una carta rebuda per l’actual Papa Nicolau VI, em va preguntar directament o indirectament si jo era Raziel, el nom que firmava aquesta carta. I li vaig respondre que no. La resposta és certa, però no del tot exacta. Em sembla, passats uns dies i uns quants esdeveniments dels quals tinc alguna notícia parcial i inconcreta, que em toca dir-li que vaig ser jo qui vaig enviar la carta. Però que, en el sentit que em preguntava, jo no sóc Raziel. M’explico.

Tinc la convicció que, potser en cada generació, potser en els moments històrics que convé, apareix un missatger encarregat d’advertir al món dels perills que el sotgen. Dit així, pot semblar una d’aquestes conviccions cabalístiques d’un món cíclic, d’un Messies permanent, d’un Moisès en cada generació. Ho són o no ho són. Jo puc creure que això és el producte de la providència divina, que és D. qui envia els seus profetes a cada generació. D’altres poden pensar que això és una llei de la història, que en el codi genètic de la visió jueva del món —de la qual són hereus parcials cristians i musulmans— hi ha un mecanisme que genera en cada generació que ho necessita aquesta mena de vocació profètica, aquest avís, aquesta llum vermella que adverteix al món de la proximitat d’un precipici.

Per això li vaig dir que estudiés els qui van seguir els passos d’Abulàfia, per indicar una idea de sèrie al llarg de la història, de repetició. Cada vegada que les velles profecies sembla que estiguin a punt de complir-se, que els dolors de part del Messies semblen especialment intensos, un home visita el Papa i l’adverteix del que està passant i del que pot passar. Cada vegada que sembla complir-se la profecia de Gog i Magog portant la guerra a les portes de Jerusalem, la profecia d’un Leviatan monstruós atacant la humanitat, però començant pel poble que en un cert sentit la resumeix i la representa, un home va a veure el Papa i a la seva manera, a la manera del seu temps, amb les paraules de cadascú i de cada època, li tramet l’alarma. Fixi’s que dic que un home va a veure el Papa, no necessàriament un jueu. També Ramon Llull el va anar a veure, i no és tan llunyà el seu advertiment i les seves raons. Volia dir-li que segons com també pot ser un cristià qui fa de Raziel, però potser era una pista massa clara o massa prematura per donar-li.

Ara la profecia sembla a punt de complir-se. No més que en el temps d’Abulàfia, tampoc menys. La profecia de Gog i Magog, de la gran guerra destructora que durarà tan sols uns minuts i que començarà a Terra Santa, és avui més realista que en qualsevol altre moment de la història. A Leviatan ja li hem conegut, en l’últim segle, dos rostres. Ara sembla que en té un tercer: la mort es passeja pel món damunt dels avions, dins dels trens, sense distingir. No m’hi vull esplaiar més. Sembla que si l’àngel de D. ens adverteix en cada generació que ho necessita, ara ha de parlar, si encara existeix, si D. no ha mort.

Per això vaig enviar la carta al Papa. Una carta que volia misteriosa, però que algú podia entendre, si volia. No era el començament d’un pla. Era una empenta mínima, modesta, a allò que abans li anomenava les lleis de la història, i que jo crec que són les lleis de D. No sabia què passaria després. La carta havia de catalitzar un magma, per procediments i maneres que jo mateix no podia controlar. Algú en dirà atzar. Jo en dic providència. De vegades només cal la gota que fa vessar el vas, si intueixes que el vas és ple. La carta volia ser la gota. El que ha passat després ho sap millor que jo. El Papa ha rebut l’advertiment. Potser, encara és aviat per saber-ho, no ha estat un advertiment inútil. Potser hem construït entre tots un camí. Repeteixo: ho coneix millor que no pas jo. En tinc només referències vagues i ben segur que inexactes.

Jo vaig escriure la carta, però jo no sóc Raziel. Si Raziel és el nom que volem donar a aquell qui porta el missatge, a aquell qui fa en cada generació el paper del missatger, podríem dir que més aviat vostè és Raziel. Vostè ha estat Raziel. Vostè ha fet davant del Papa allò que no va poder fer Abulàfia.

Perdoni la metàfora. No sé si violentarà la seva consciència de sacerdot cristià. En tot cas, és una metàfora feta amb bona fe i amb simpatia per allò que és vostè i per allò que ha fet. També amb agraïment,

Rabí Abraham Saphir, Mea Shearim, Jerusalem

Llavors el rastre d’Abraham Abulàfia s’aprima, es va fent tènue, fins que desapareix. D’illa en illa, cada vegada més solitària, més amagada: de Sicília a Malta, de Malta a Comino, de Comino a enlloc. Si sobreviu, ja no és Abraham Abulàfia, ja no és el profeta que somia i escriu, l’home que medita i parla i viatja i convenç. Aquest Abulàfia ha estat derrotat, destruït. Si sobreviu, només sobreviu una ombra d’Abulàfia. No sabem on. No sabem quant temps.

El futur no és mai un temps buit, en la mirada de l’àngel. El passat tampoc. En el futur, com en el passat, cada data és una promesa, un esdeveniment. Raziel, Zecharyahu, Abulàfia ha escrit que l’any en què tot començarà és el 5050, quan ell fa cinquanta anys. La Vinguda, la redempció. El temps del Messies. Un número rodó, d’una estranya simetria. L’any 1290 en el compte dels cristians. L’espera a Comino. Però passa el 5050 i el món és igual que era. No ben igual, mai no ho és del tot. Cau Acre, ja no queden regnes cristians a Terra Santa. Malta, que semblava fora del món, passa a ser al mig del món, els francesos contra els catalans, la frontera dels ordes del Temple i de l’Hospital, la punta al sud i a l’est de la Cristiandat, Corona d’Aragó, allà on va néixer Abulàfia, allà on morirà potser, súbdit encara de la mateixa Corona. Però potser això ja no excita les esperances d’Abulàfia. No és un terratrèmol com els que va viure en la seva jovenesa. Ni punt de comparació: els mongols, les grans guerres. I a més l’agafa cansat, destruït. Se li han gastat els somnis i les profecies.

No sabem ni on ni quan mor Abraham Abulàfia. Potser mai no es va morir, no n’ha quedat cap indici, ni una pregària, ni una tomba. Tampoc ha quedat cap indici que s’alcés fins al cel com el profeta Elies. Simplement es va dissoldre en el no-res, en la Mediterrània. El sabem a Comino, prop de Malta. El deixem de saber. Els llibres diuen, per dir, que l’any de la seva mort és el primer any que perdem el seu rastre. Que el lloc de la seva mort és l’últim lloc on el sabem viu. Comino, any 1291. L’any de la caiguda del regne d’ultramar. Potser sí. O potser no. Alguns diuen que va tornar a Sicília. D’altres, que va tornar a Barcelona. No ho sabem. Però si algú va tornar, va ser un home silenciós i discret, que no escrivia, que no tenia deixebles, que amagava el seu nom. No era Abraham Abulàfia, Raziel, Zecharyahu. No era ningú.

Imaginem que mor a Comino, potser l’any 91, potser el 95. Probablement sol, mig sol. Probablement desenganyat, sense esperances. Ja passa. Ho expliquen les novel·les. Tota la vida perseguint la follia, l’estrella inaccessible, i morir d’un empatx de lucidesa, d’un empatx de realitat, d’un empatx de seny. Viure foll i morir assenyat. Morir de no ser allò que es volia ser, morir per no saber com viure, morir per no ser Messies, per no ser profeta. O per ser-ho i que ningú no ho sàpiga. Morir per deixar-se morir. Si hagués tingut Abulàfia al costat del llit de Comino un fidel deixeble, com el va tenir l’altre gran foll, potser també li hauria dit:

—Ai, no es mori la vostra mercè, senyor meu, sinó que prengui millor el meu consell i visqui molts anys, perquè la major follia que pot fer un home en aquesta vida és deixar-se morir, sense més ni més, sense que el mati ningú, ni l’ofeguin altres mans que les de la malenconia.

No, no cal morir-se, Abulàfia, potser hi ha un petit error en els càlculs, potser no és el 5050 sinó el 5051, potser la caiguda d’Acre, la guerra de Sicília, són els dolors del part. Va, alça’t, Abulàfia, torna a Roma, hi ha un altre Papa; torna a Barcelona, discuteix amb el Rasba a la sinagoga, segur que venceràs, ningú no et guanyava en la disputa. Està escrit, és profecia, la saviesa de l’àngel.

—Senyor, marxem a poc a poc, que en els nius d’abans enguany ja no hi ha ocells. Vaig ser foll i ara m’ha vingut el seny. Vaig ser Raziel i ara sóc Abulàfia.

Imaginem que és a Comino. Imaginem que fins fa dies Raziel emmalaltia amargat perquè el món no el sabia. Imaginem que Abraham Abulàfia, envoltat d’una mar clara i lluminosa, recordant una vida plena, no penedit de res, però tampoc envejós de res, acluca ara mateix els ulls enmig del món que ha estat la seva vida, a mig camí de Barcelona i d’Acre i de Roma. Vençut, però no resignat. O potser ben bé al contrari: resignat, però no vençut.

Qui escriurà la història?

Uns homes sols que viuen per a la història, per a la memòria. Però que no dictaran la seva memòria. Qui l’acabarà escrivint? Diu que la història l’escriuen els vencedors, però no tots els vencedors.

A Nicolau III, Giovanni Gaetano Orsini, la història el destruirà. Vencedor o vençut, tant se val, la seva memòria quedarà en males mans, o en bones mans, però enemigues. Et poden destruir la vida, et poden destruir la memòria, reescriure la vida. No cal que menteixin. Només cal que escullin. On posar els accents. Què il·luminar i què enfosquir.

El propietari de la memòria del Papa Orsini serà Dante Alighieri. I Dante l’enviarà a l’infern, cant XIX, cent trenta-tres versos contra la memòria de Nicolau III, enterrat de cap per avall en un forat destinat als simoníacs i als nepotistes, als qui aprofiten l’Església per fer-se rics i per fer-ne als seus parents.

Sappi ch’i’ fui vestito del gran manto;

e veramento fui figliuol de l’orsa,

cupido sì per avanzar li orsatti,

che sù l’avere e qui me misi in borsa.^[1]

Pobre Papa Orsini. Tres anys de pontificat, seixanta anys de vida, un projecte, una apoplexia, ajuda els franciscans, aixeca el Vaticà, reconstrueix Roma, envia missatgers al rei dels tàrtars, i segons com la teva memòria dependrà del judici d’un florentí que no et va conèixer i d’un jueu que no et va arribar a veure. Però el florentí es deia Dante i va escriure una obra grandiosa. I el jueu es deia Abulàfia i els seus en mantindran una memòria paral·lela.

Pobre Papa Orsini. Simoníac i nepotista. Perseguidor de jueus. Però més simoníac o nepotista que qualsevol altre? Es pot escriure la Divina Comèdia i ser injust amb la gent. No em va conèixer, Dante. Em sembla que sé d’on li ve, aquesta ràbia, cent trenta-tres versos, enterrar-me de cap per avall en el vuitè cercle de l’infern. Vaig morir quan ell tenia dotze anys. Només pot saber de mi allò que va sentir a casa seva. Casa de güelfs, més papistes que el Papa. Güelfs que odiaven l’emperador i volien una Florència antigibel·lina i pensaven que era Carles d’Anjou qui els ho podia assegurar. No em van voler entendre. No van voler entendre que l’interès de l’Església era contrapesar els Anjou i l’Imperi, fer uns Estats Pontificis al mig, ben amples, ni amb els uns ni amb els altres. Potser els importava un rave, l’interès de l’Església, els importaven només els interessos de la seva Florència, del seu trosset de Florència. Per això vaig enviar Latino Malabranca Orsini a la ciutat, per imposar la pau, la pau de Latino, firmada per tots, que va aturar les guerres de Florència, que va permetre tornar els gibel·lins sense que marxessin els güelfs. Els Alighieri eren del morro fort. No ho van voler entendre. En devien malparlar a casa. És clar, Latino era un Orsini, un nebot meu. I jo somiava que aquesta Itàlia del mig, ni dels uns ni dels altres, la defensarien els Orsini, sang de la meva sang. Nepotisme i simonia? Potser sí, però a fi de bé. Per l’Església. Per Roma. No ho podien entendre. Dante em diu a l’infern que em vaig barallar amb Carles d’Anjou pels diners. Imbècil. Es pot ser l’autor de la Divina Comèdia i ser un imbècil en política.

Pobre Nicolau III. Pintat de cap per avall pels artistes de tots els segles, pàgines il·lustrades de la Divina Comèdia. Pintat com un perseguidor de jueus en la petita pinzellada a aquelles biografies d’Abulàfia que no s’equivoquen en el nom del Papa. Però si jo no vaig tenir cap mena de relació amb els jueus. Res de res. Ni hi pensava en això. Ni en tenia memòria, en morir, de la visita de Raziel.

Pobre Nicolau III. O no. Segur que ell s’hauria escrit la memòria d’una altra manera. Falsa. Però la història sempre l’escriuen els altres. Els qui vénen al darrere. No cal que siguin vencedors. Cal només que tinguin una causa. S’ho faran anar bé, per la seva causa. Que els quadri. La història és mentida. Tota la història és mentida. Tota la història no és res més que una novel·la. O pitjor: un pamflet.

Ché la vostra avarizia il mondo attrista,

calcando i buoni e sollevando i pravi.^[2]

S’esborrona el fantasma de Nicolau III, a la seva tomba de Sant Pere, al forat on no descansa cap per avall al vuitè cercle de l’infern.

—M’agafo un parell d’hores per a mi. No hi sóc per a ningú.

El pare Martín tanca les portes del despatx parroquial de l’església de Nuestra Señora de la Medalla Milagrosa a Buenos Aires, es treu l’americana, es descorda el botó de la camisa, es posa una mica de conyac francès en una copa rodona i bombada. No beu mai, potser avui toca. És de pas a Buenos Aires. De fet, d’un temps ençà, és de pas arreu, Buenos Aires, Roma, Jerusalem. La feina que podia fer ja està feta. L’escenari està preparat. Ara ja no és cosa seva. Sí, bé, sí que és cosa seva, però no hi pot fer res. No hi ha res que estigui a les seves mans.

Engega el televisor, es mira el rellotge, encara falta una estona. Busca qui ha dit que ho faria en directe, no pas la televisió argentina, no se’n refia. Tampoc cap emissora catòlica. Li agradaria mirar-s’ho per Al-Jazeera, diu que ho faran, no ben bé en directe, connexions. O per la televisió israeliana, aquí no arriba. Posem la CNN? Hi ha un enviat especial, passen fragments d’entrevistes, jueus, musulmans. Des de Jerusalem, un home gran, sap de què parla. L’ha sentit altres vegades.

—Aquest viatge del Papa Nicolau VI a Jerusalem està marcat pel misteri. Si fa uns anys el llavors Papa Joan Pau II va fer un viatge mil·limètricament dissenyat, amb tots els gestos que calia, amb totes les visites i totes les celebracions, del viatge que ara començarà Nicolau VI se’n saben ben poques coses. No se n’ha fet públic un programa complet, segons sembla per raons de seguretat. Si s’ha de veure amb dirigents israelians o palestins, ho farà a porta tancada i sense fotògrafs. Només està anunciat un acte al Sant Sepulcre, de naturalesa indefinida…

El pare Martín, de Buenos Aires estant, paladeja el conyac que mai no beu, s’aclofa a la butaca des d’on mai no mira la televisió, no ha volgut estar amb ningú, ell que sempre té la porta del despatx oberta. No és curiositat. És una altra cosa. Continua la CNN.

—Tot i així, hi ha una expectativa enorme entorn d’aquest viatge, breu, concentrat tot ell a la ciutat de Jerusalem, gairebé privat, potser perquè les últimes setmanes ha circulat el rumor que en el decurs del viatge es produiria un anunci important.

—Fals! —dialoga el pare Martín amb el televisor, efectes potser del glop de conyac.

—Un anunci de transcendència política, tot i que pertanyeria probablement a l’àmbit religiós. En qualsevol cas, s’espera que al llarg de la jornada d’avui el Papa faci una declaració pública en aquest primer viatge pontifical, que ha escollit d’una manera significativa la Ciutat Santa de Jerusalem com a destí. És possible que aquesta declaració es faci en el decurs de l’acte del Sant Sepulcre…

—No —informa el pare Martín a la televisió engegada; sense indignació, gairebé amb picardia—, no hi haurà cap declaració. Per això és important.

Tan bon punt s’aixeca el pare Martín de la seva butaca, que aterra l’helicòpter del Papa enmig de Jerusalem, una zona habilitada a prop de la porta de Damasc, antiga terra de ningú, ara hi fan obres, un helicòpter pot aterrar a qualsevol lloc. Banderes vaticanes. Només al fons, banderes d’Israel i de l’Autoritat Palestina. Baixa el Papa somrient, mira cap a la porta de Damasc, saluda amb la mà. L’esperen a mitja distància, en grups separats, els uns i els altres. El mínim. Vam quedar que fos el mínim. Sempre és massa.

Però hi ha un instant en què el Papa està sol, ja ha baixat de l’helicòpter, encara no ha arribat on l’esperen. Un home sol, vestit de blanc, que avança. A la CNN tanquen el pla. Ningú no diu res.

Des de Buenos Aires, el pare Martín, dret, ha deixat la copa damunt la tauleta, s’ho mira amb orgull. Orgull de saber. Orgull d’haver fet. Orgull de ser en el secret: els veritables mitjancers no són els que ho proclamen. Els veritables camins de la pau no es recorren a la llum del sol. Cal un gest. Després del gest, el camí.

—Molt bé. Ja ha començat. Que Déu l’acompanyi i que Raziel l’il·lumini.

Tanca el televisor, el pare Martín, i obre les portes de la parròquia. Resa.