5

Però els justos posseiran el país,

hi habitaran per sempre més.

Psalm 37, 23

No creien els reis de la terra […]

que entrés l’enemic i l’adversari

dins dels portals de Jerusalem.

Lamentacions 4, 12

Acre, any 1260 de l’era cristiana,

5020 de la Creació del Món

El port d’Acre és el tumult, la barreja, el soroll. S’hi pot sentir parlar totes les llengües de la terra. Acre i Abulàfia s’assemblen: la ciutat i el jove viatger que hi arriba amb els ulls esbatanats semblen presos per la mateixa febre. De fet, és la febre que exalta el món, Acre és el centre d’un món enfebrat i expectant, un món on es creuen de sobte tots els camins. Abraham Abulàfia, vint anys, febre de veure-ho tot, de viure-ho tot, de ser on les coses succeeixen, ha arribat a Acre com si fos la porta d’entrada al món que busca. Però la porta està tancada. No passarà més enllà d’Acre, però veurà en la ciutat la maqueta del que passa a tot l’Àsia i del que passa a tot Europa. Acre és al mig de tot. A Acre hi ha una guerra. Una guerra civil que fa anys que dura, a l’interior de la ciutat. Com pot ser de cruel una guerra civil a dins d’una ciutat petita, enllà de la mar, envoltada d’un món estrany. Però Acre és, a més, una guerra dins de la guerra. Més enllà de les muralles de la ciutat, una altra guerra diferent i immensa decideix el futur del món.

Terra Santa? Potser sí, que és santa. Però no ha deixat mai de ser terra en guerra. Mai. Aquí es troben tres continents. I, quan es troben, xoquen. Potser per això la terra és santa, perquè és plena de sang. Aquí desemboquen els camins que vénen de les llargues planures de l’Àsia. Aquí surt a mar, a les ciutats i a l’aigua, tot l’immens horitzó dels deserts d’Aràbia. Per aquí pugen els camins que vénen del Nil. Per aquí baixen els camins que surten de Constantinoble. Aquí miren els ulls del Mediterrani. Aquí han quedat aturats i tancats els croats que han vingut d’Europa al llarg dels últims segles, venint a buscar Jerusalem, però assetjats a Acre. Acre és al mig de tot això. Entre Acre, Jerusalem i Damasc, la història s’ha decidit moltes vegades. Ara s’està tornant a decidir.

Abulàfia ha vingut per això, però ell ho diria d’una altra manera. No ha vingut a Acre. Ha vingut a la Terra d’Israel, la terra dels pares, la terra que va ser promesa al seu poble, abans d’escampar-se per tot el món. Però també a la Terra d’Israel hi vol ser només de passada. No és com Mossé ben Nahman, el seu mestre, que anys a venir arribarà per pujar a Sió i acabarà enterrat prop d’aquí, d’aquesta ciutat d’Acre. Ell no ve a establir-se a Sió. Té altres ambicions i altres neguits. Ha vingut perquè sap que damunt de la Terra d’Israel els mons que coneix i els que desconeix han entrat en col·lisió. I de les col·lisions neixen les esperances de redempció. Ell ha llegit els viatges, sortint també de Tudela, que va fer Benjamí, i en vol seguir una part del rastre. Però el que busca no és d’aquest món. No és ben bé d’aquest món.

Aquí, en aquest port brut, en aquesta ciutat trencada on es barregen a cada hora la guerra, el comerç i l’engany, Abulàfia podria comprendre que el món no és com se somia amb vint anys. És la primera vegada que deixa la seva ciutat de Tudela, el món de la infantesa i la primera joventut. L’ha deixat per un somni. Aquí el somni es podria trencar. O no, perquè en el somni hi ha un deix de follia i la follia pot sobreviure al contrast amb la realitat. Al contrari, la mena de follia d’Abulàfia pot fer passar el clau del món per la cabota del somni, i no passa res. Acre és una ciutat convulsa, que respira destrucció, però que no respira por. No pas la por que hauria de respirar. Els vaixells continuen arribant, tot i que la guerra n’ha allunyat alguns cap al nord, cap a Tir o més amunt. Els mercaders guerregen, però encara mercadegen també. La guerra és bruta. I obscura. La guerra és el caos i només et penses que l’entens quan la llegeixes molts anys després en els llibres d’història. Damunt de la ciutat, damunt de la terra santa ensangonada, no és possible entendre res.

Abulàfia escriurà, vint anys després, com si fos un historiador, que va haver de fugir d’Acre, de fer-se enrere dels seus plans, a causa del conflicte entre Ismael i Esaú. Ismael, el fill d’Agar i d’Abraham, el germà fugit d’Isaac, el pare dels homes del desert, els àrabs que van dur l’Islam. Esaú, el germà de Jacob, nét d’Abraham, pare dels homes del nord, dels que ara han tornat amb la creu dels cristians a aquesta terra. En el moment que ho escriurà, Abulàfia, com els historiadors, ja haurà agafat el pinzell gruixut de les simplificacions. Ismael contra Esaú? Tothom contra tothom. Tots contra tots, barrejats, en una xarxa canviant d’aliances. No pas dos mons enfrontats, sinó desenes de mons i de ciutats i de cabdills i de déus i de sectes que canvien d’enemics cada vegada que canvien d’interessos.

I contra tots ells, arrossegant-los, enduent-se’ls de sobte com una torrentada impetuosa, aquests genets vinguts de l’Àsia, els mongols. Uns genets que Abulàfia creu saber qui són de veritat, encara que ells mateixos no ho sàpiguen. Uns genets que porten la mort per a uns, però una esperança exaltada i sagnant per a d’altres. Per això ha vingut, amb vint anys, amb la febre al cos i a l’esperit, Abraham Abulàfia.

En els confins del món hi ha un riu pel qual no baixa aigua, sinó una torrentada de pedres i de sorra, que davallen cap a mar amb una força imparable: si tinguessin al davant una muntanya d’acer, les pedres del riu, les pedres fogueres barrejades amb l’arena, l’arrossegarien sense resistència possible. El riu es pot sentir de moltes hores lluny, perquè les roques que hi baixen rebenten les unes contra les altres amb un soroll eixordador.

Ningú no l’ha pogut traspassar, aquest riu. En els llocs on és més ample, hi ha més d’un centenar de metres entre les ribes. Però en alguns punts no passa gaire de la meitat, i es pot veure i fins i tot sentir entremig de la remor la veu dels qui habiten a l’altra banda. Però el riu només baixa amb aquesta força sis dies a la setmana. El setè dia, el dia del sàbat, que Adonai va assenyalar com el dia del descans per a totes les coses, el riu s’atura. Per això es diu el riu del Shabat, o Sambatyon. Però tampoc el dia del sàbat podries travessar el riu: quan entra la festa sagrada i es veu la tercera estrella de la nit del divendres damunt del cel, cau sobre el riu un núvol diví, que tot ho tapa, i que no es torna a alçar fins una jornada després. Eldan el Danita ha estat en aquestes terres i ho ha explicat. I el rabí Akiva va deixar dit que l’existència del riu Sambatyon, que descansa el setè dia, és la prova de la santedat del Shabat.

Al darrere d’aquest riu, anant cap a les Muntanyes de la Tenebra, hi ha el país de Sambatyon. Allà, separats de la resta dels fills de Moisès per aquest riu infranquejable, hi viuen les Deu Tribus Perdudes d’Israel, les que van sortir cap a l’exili d’Assíria i mai més no van tornar, jueus com nosaltres, guardians de la Llei i dels preceptes, però separats de la resta del poble. Els fills de les Deu Tribus Perdudes, de les tribus de Dan i Neftalí i Rubèn i Simeó i Leví i Isacar i Zabuló i Josep i Gad i Aser, totes menys Judà i Benjamí, són a l’altra banda del riu que no es pot traspassar fins els dies que arribi el Messies i ajunti tot el poble d’Israel per alçar-lo fins a Sió. El riu les allunya i les protegeix alhora, fins que arribi el moment.

I si aquests genets que vénen de tan lluny, dels qui res no sabem, que tot ho conquereixen, aquests mongols reis de l’Àsia, haguessin aconseguit travessar el Sambatyon, fossin els guerrers de les Deus Tribus, que vénen a reunir-se amb la resta del poble? Això voldria dir que ja som al temps del Messies, que el Messies ha arribat i és entre nosaltres, tot i que potser no ha estat reconegut. O potser aquestes Deu Tribus que ja són al costat de la Terra d’Israel, prop de Jerusalem, que han pres Bagdad i Damasc, només estan esperant que el Messies els reconegui, que es posi al seu davant, que el reconeguin a ell com a Messies, per portar a terme les antigues profecies.

Per tant, el Messies, sigui qui sigui, avui hauria d’agafar el vaixell i plantar-se a la Terra d’Israel, i seguir el camí cap al país de Sambatyon, i trobar-se en el camí amb els caps dels mongols i tastar si ell els reconeix i si els genets guerrers el reconeixen a ell.

Això és el que pensa fer Abraham Abulàfia, als seus vint anys, quan surti d’Acre cap a l’Orient. «La meva intenció era d’anar fins al país del Sambatyon, però no vaig poder passar d’Akko», escriurà vint anys més tard. Però és això el que ha vingut a buscar. El riu de les pedres. El país que hi ha darrere del riu de les pedres, a les Muntanyes de la Tenebra. Les gents que l’habiten: les Deu Tribus Perdudes, que esperen el Messies per retornar al seu poble.

La Cristiandat s’ha empantanegat a Terra Santa, dos-cents anys de follia i de crueltat i de derrota rere derrota, de reis morts i de pietosos assassins, d’entrar a degolla a les ciutats santes i sortir a ungla de cavall de les fortaleses invencibles. A què van venir, a Terra Santa? A posar la ciutat de Jesús sota l’imperi de la Creu, «Déu ho vol!», però d’això ja fa molts anys, ningú no se’n recorda. Llavors, van entrar a Jerusalem a sang i foc. Saladí els en va treure per la força de l’espasa. Els homes de la Creu, soldats de Crist, beneïts de vegades pel Papa, maleïts per tothom. En una missió santa. Però els jueus els recordaran com els qui ho degollaven tot al seu pas cap a Orient. I els musulmans, com els qui en la seva extrema crueltat van acabar menjant la carn dels seus presoners a la presa de Ma’arrat, prop d’Alep. Poca santedat hi ha hagut en aquest pantà de Terra Santa.

I ara, en aquest any que Abulàfia ha arribat a Acre, la Cristiandat és a Terra Santa només una llenca vora el mar, sense Jerusalem, encara que es digui el regne de Jerusalem. Ciutats enormes i no gens santes al costat del mar, ports on arriben els vaixells de l’oest i les caravanes de l’est, purs basars on tot es compra i tot es ven. Ciutats de mercaders i de putes: més de cent mil ànimes a aquesta ciutat de Sant Joan d’Acre; una de cada deu, ànima de meretriu. I poc més enllà, no res: la frontera amb l’Orient, la Galilea i la Judea i la Samaria, a un tir de pedra, però allunyades del regne dels francs, dels regnes llatins de Jerusalem.

S’ha empantanegat la Cristiandat en el tauler d’escacs més antic del món. La Cristiandat? Les cristiandats, barallades i dividides, tots contra tots. Però no cal patir: també a l’altra banda, a la banda de l’Islam, tots lluiten contra tots. I les conjures i les aliances i les traïcions fan voltes i no són mai cristians contra musulmans, sinó uns cristians i uns musulmans contra els altres. Els francs són un tap entre Islams barallats: l’imperi aiubí de Bagdad i de Damasc enfrontat de sempre amb el soldanat mameluc del Caire, Gaza i Jaffa i Jerusalem al centre de totes les lluites. I els francs fan la viu-viu entre els uns i els altres, ara amb els uns, ara en contra. Encara més enllà, a la fortalesa de Mayaf i d’Alamut, el Vell de la Muntanya, el cap de la secta dels Assassins, a qui el molt cristià Lluís, rei de França, un dia fa pocs anys va enviar ambaixades de pau i d’amistat. No, no és Esaú contra Ismael. Són els fills d’Esaú i els fills d’Ismael confosos en un bassal de sang, de pillatges i de robatoris, de caravanes i de negocis, de reis bords i reines regents, que canvia a cada hora i no s’atura mai.

Però ara, de sobte, tot això s’ha acabat. Quan la partida d’escacs, Esaú, Ismael, Damasc, el Caire, Acre, estava més complicada, ha vingut algú i ha fet caure totes les peces, ha bellugat la taula, la partida s’ha acabat. Hi ha un jugador nou, però no juga a aquest joc. Del fons de l’Àsia han arribat els genets mongols. Els mana Hulagu, el fill del Gran Khan dels mongols. La seva esposa és cristiana. Des de les profunditats de l’est ha bufat damunt del poder de l’Islam i l’ha desfet a trossos. Els genets mongols, que per l’altra banda arriben al mar de Xina, estan a punt d’arribar a la Mediterrània. Els francs d’Acre no saben si tremolar per la feredat dels nouvinguts o alegrar-se’n, posar a tocar les campanes de les trenta-cinc esglésies d’Acre, que se senten des de mar una hora abans d’arribar a port, perquè els enemics dels meus enemics són els meus amics, i els mongols han destruït Bagdad i poden tornar Jerusalem a mans cristianes.

Fa només quatre anys, quatre anys abans que Abulàfia arribés a Acre, l’exèrcit de Hulagu va sortir de Pèrsia, camí de la Mediterrània. Primer va anorrear els Assassins del Vell de la Muntanya, a Alamut, sense deixar-ne cap de viu. Després va prendre Bagdad, la més gran ciutat del món. Després d’un setge d’un mes, només dos anys enrere, Hulagu va entrar a Bagdad i ho va matar tot i ho va cremar tot i ho va robar tot. Només els cristians se’n van salvar. Vuitanta mil morts als carrers de Bagdad. Milers d’esclaus per als mongols. El camí cap a la Mediterrània estava obert. En els últims mesos, aquest hivern passat, els mongols han entrat a Alep enmig d’una degollina, han conquerit Damasc, ajudats per prínceps cristians d’Armènia i Antioquia. Han deixat un rastre de sang. Han destruït l’imperi dels àrabs de Síria.

Quan arriba Abulàfia a Acre, aquest estiu de l’any 1260, els mongols són a les portes d’Occident. No tan sols a les portes de la Cristiandat, del retall de Cristiandat que s’arrauleix a les platges entre Jaffa i Antioquia, sinó a les portes també del soldanat mameluc d’Egipte, que arriba a Gaza. A la primavera, els mongols ocupen Nabulus i Gaza. No entren a Jerusalem, perquè no volen. L’Islam sembla vençut. La Cristiandat, amenaçada. Els mongols no sembla que vulguin atacar el regne dels francs: fins i tot li retornen places que havien perdut en el temps de Saladí. L’estiu del 1260, sobre un pam de terra, sobre el mateix pam de terra de sempre —Gaza, Jaffa, Acre, Jerusalem—, mongols, cristians i musulmans es juguen el destí del món. Abulàfia és allà al mig. Però ell somia el riu Sambatyon, les Tribus Perdudes, l’arribada del Messies. És tan cec com sembla? O els seus somnis tenen a veure, són fills, del món enfebrat i sangonós que té ben bé davant dels seus ulls de vint anys?

—Bé. Ara em dirà què li sembla, personalment.

—No he tingut temps de fer-me’n una opinió.

—No li demano una opinió, sinó una impressió. Una primera intuïció.

Es fa estrany, però el pare Martín està més incòmode al despatx del secretari d’Estat que en el del Papa. L’imposa més. Té tot un aire més hostil d’interrogatori. Han deixat junts la Cambra Pontifícia i s’asseuen a la Secretaria d’Estat, però no és una conversa distesa. Salvatore el mira amb impaciència.

—No ho sé. En els temps difícils, reneix en el judaisme l’esperança messiànica. Ha passat sempre, després de les grans persecucions, però també quan hi ha determinades esperances o determinades pors.

—Però ara ja hi ha Israel…

—No és això. No és només tenir un Estat. El messianisme és moltes més coses. És una forma de redempció, personal i col·lectiva…

El pare Martín nota que tot això no interessa gens al secretari d’Estat. Intenta una altra via, per dir-li el mateix, el que vol dir, l’única cosa que vol dir.

—Hi ha moltes coses del nostre temps que recorden el temps d’Abulàfia.

—Per exemple?

—Els nacionalistes àrabs sempre han dit que Israel és com el regne llatí de Jerusalem: un cos estrany enmig del món musulmà, que acabarà desapareixent pel seu propi pes, com quan Saladí va expulsar els francs de Terra Santa… En qualsevol cas, alguns hi veuen un paral·lelisme: un estat assetjat pertot arreu, que se sent amenaçat, amb una diferència religiosa… Una forma de xoc entre Orient i Occident. I el regne dels croats va caure el 1291, només deu anys després que Abulàfia vingués a veure el Papa. Hi ha més paral·lelismes, si es vol: la irrupció dels mongols des de l’est, la perplexitat de la Cristiandat, les persecucions contra els jueus a Europa…

Salvatore se l’escolta sense dir res. No vol parlar de teologies. Vol parlar de política. Ja heu sentit el Papa, la seva preocupació no és teològica. La seva preocupació és que el seu pontificat ajudi a evitar una guerra de religió en el món o una cosa que sembli una guerra de religió, disfressada o no. Des de la finestra, el secretari d’Estat mira cap als patis interiors. Els turistes van cap als museus. La policia vigila amb discreció, però no és invisible. Falta poc per a la inauguració del pontificat.

—Què pot tenir a veure això de la carta amb el que de veritat preocupa el Papa?

—No ho sé. No crec que imagini una guerra de religió amb els jueus…

—Però potser sí per culpa dels jueus —mou peça el cardenal Salvatore, però se’n penedeix immediatament—, ja ha dit el Papa que els jueus són al mig…

Somriu perquè no sembli que ha opinat massa, que s’ha mullat massa. El pare Martín li torna el somriure, però no s’atura.

—Potser és precisament això el que preocupa els jueus: que algú pensi que per culpa seva…

—No volia dir això.

—… que les relacions entre la Cristiandat i l’Islam estan enverinades per culpa dels jueus, i que per tant són una carta de la qual més val descartar-se —es descara Martín.

—Jo no ho he dit, l’hi repeteixo.

Hi ha una certa crida a l’ordre en el gest del cardenal Salvatore. Com si s’assenyalés els galons, com si apliqués la jerarquia. No demana opinions, sinó intuïció. D’acord. La intuïció és aquesta. Algú pot pensar que els temps s’assemblen. Algú pot estar espantat perquè els temps s’assemblen massa. I tothom està inquiet pel futur. També els jueus. I tot va lligat, com sempre. Tot passa entre Roma i Jerusalem en el fons.

—Això que ha dit al Papa, i això que ara em diu a mi, em sembla molt interessant. De veritat. És l’ajuda que el Papa li demana. Voldria saber, si es pot, d’on ve aquest missatge, què hi ha darrere. Faci el que cregui que ha de fer i parli amb qui cregui que ha de parlar, allà on sigui. No cal que li expliqui per què, i encara menys per a qui, naturalment. Això es dóna per entès. Qualsevol cosa que li sembli interessant, per petita que sigui, me l’explica. Em fa arribar un paper o em ve a veure, a la seva discreció. Segons què sigui. A mi, li subratllo. I també parli amb mi per tot el que necessiti.

Ha estat sec, el cardenal, i ho sap. També li agrada. Es tractava d’això, de donar una via al pare Martín. És ell qui el va escollir. És ell qui l’ha fet venir de Buenos Aires. No per discutir solucions, això no és la seva feina. Per entendre. Per ajudar a entendre.

—No és tan sols una ordre del Papa, i ja n’hi hauria prou. És que ens hi juguem molt, amb això. Ens ho juguem tot.

El cardenal intenta endolcir el comiat. El pare Martín fa que sí amb el cap. Se’n va amb la sensació que no li han explicat tot. Però això és l’Església. El regne de la jerarquia. Hauria de ser també el regne de la fe.

A) Les Deu Tribus Perdudes són a l’altra banda de l’infranquejable riu Sambatyon.

B) La terra és rodona.

C) Ergo, navegant cap a l’oest arribarem a les Muntanyes de la Tenebra pel darrere, sense haver de travessar el riu que ens en separa per sempre.

D) Llavors, arribarà el Messies.

Abraham Abulàfia no viatja per conèixer terres ni tan sols per adquirir riqueses. De fet, ningú no es mou per aquest món massa gran i massa hostil si no va darrere d’algun somni. Un somni on surten les riqueses i el poder. Però un somni on també surt alguna forma de redempció. Què buscarà, Cristòfor Colom, camí de les Índies per la ruta de la mar oceana de l’oest, dos-cents anys llargs després d’Abulàfia? Doncs potser el mateix, o potser una altra cosa. Algú diu que el paradís. Algú diu que quan va arribar a les costes de la Hispaniola, va creure que aquells homes i dones nusos i perfectes, d’una bellesa angèlica, eren descendents de les Deu Tribus Perdudes, i per això duia intèrprets conversos d’hebreu a les seves caravel·les. Algú diu que es pensava arribar al paradís, i que va creure que eren àngels. No hi ha viatge sense somni. No hi ha viatge sense quête, sense iniciació, sense transcendència.

Homes que han viatjat donen senyals de les Deu Tribus Perdudes. Han vist jueus negres cap al sud, jueus foscos a les Índies, jueus grocs el més lluny de l’est. El mateix Eldan el Danita, que va passejar per Europa dos-cents anys enrere portant la bona nova de les Tribus Perdudes, era negre com el carbó. Potser no hi ha un Sambatyon, sinó molts. Potser cadascuna de les Tribus Perdudes, quan Samanasar les va treure de la Terra d’Israel i les va dispersar per Assíria, es va perdre en una direcció diferent.

Només hi ha una cosa certa: quan les tribus es retrobin el Messies estarà a punt d’arribar. O encara una altra, de cosa certa: allò que diuen els profetes és el que pot passar, però no el que passarà. Perquè passi el que pot passar cal que els homes ho empenyin. El pietós no espera, empeny. El futur no és escrit, és una potència: perquè s’acompleixi cal la pietat i la ràbia. Cal el viatge. No tot és a les mans del Senyor.

Per això Abulàfia, amb vint anys, sortit per primera vegada de Tudela, seguint els camins que va marcar des de Tudela el savi Benjamí, de beneïda memòria, potser ell també a la recerca del Sambatyon i de les Deu Tribus Perdudes, ha anat a Acre, però no pot sortir d’Acre. Per empènyer. O, potser, perquè s’intueix Messies? Encara no. Adonai el despertarà, una nit a Barcelona, deu anys després.

Cada deu anys, una crida, una campanada. Quan en fa vint, Abulàfia se’n va a Acre. Quan en fa trenta, Adonai el desperta a Barcelona. Quan en fa quaranta, se’n va a Roma a veure el Papa.

I quan en faci cinquanta?

Els farà, cinquanta?

És l’estiu del 1260. Els mongols són a Baalbek i a Damasc, a tocar d’Acre. Els mamelucs han recuperat Gaza i avancen cap a Acre. Abulàfia és dins de les muralles d’Acre. La guerra civil és dins de les muralles d’Acre. Com si res, com si no tinguessin a una jornada de les muralles els exèrcits dels senyors més poderosos del món. Com si això no tingués res a veure amb ells.

Acre és una gran ciutat. Un sortint de terra damunt del mar, uns turons que protegeixen el port, unes muralles que encerclen barris i esglésies i monestirs i el castell. A tocar del mar, només amb un turó pel mig, amb sortida tots dos als molls del port, hi ha dos barris: el dels Genovesos i el dels Venecians. La República de Gènova i la de Venècia són enemigues. Entre els dos barris hi ha un turó, i damunt del turó, un monestir, el monestir de Sant Sabas. Al darrere, els altres barris de la ciutat. El primer de tots, el dels pisans, adversaris de genovesos i venecians, que van a la seva, com tothom. Més enllà, el dels catalans. I encara els dos grans ordes, poderosos i enemics: el Temple i l’Hospital. El Temple, que vetlla per la muralla del nord, a la porta de Sant Llàtzer, i també pel turó que tanca el port, damunt de la mar. L’Hospital, que vetlla per la muralla que mira a l’est, sobre la Torre Nova. Trencaclosques de la gran ciutat d’Acre, cap de pont de la Cristiandat a l’Orient, la ciutat d’on surten totes les rutes, que acabaran als mars de la Xina, que travessaran Terra Santa i Pèrsia i els deserts i les muntanyes. Tothom hi vol ser, a Acre. Tothom hi té alguna cosa a guanyar. Però també a perdre.

Abraham Abulàfia és amb els seus, amb els jueus, prop del castell que sembla l’única protecció possible, a tocar de la Torre Maleïda: el camí que surt de la ciutat i travessa aiguamolls fins a la Galilea, cap a Safed i Tiberíades, la mar de la Galilea, el Jordà. Al final, Jerusalem.

Fa deu anys, un mercader venecià va matar-ne un de genovès. La sang es va escalfar. Però el rei Lluís de França s’estava a Acre i ningú no va alçar el cap, més enllà de les disputes tavernàries. Però ara fa sis anys el rei de França se’n va anar. Va saltar la tapadora de l’olla que bullia. Al defora, els grans exèrcits dels àrabs i dels mongols xocaven entre ells. No miraven Acre, en aparença. Acre es podia dedicar, amb totes les seves forces, amb tota la minuciositat cruel que les guerres civils comporten, a matar-se els uns als altres, entre cristians. Fa quatre anys que dura.

Venecians i genovesos, fa quatre anys, es van enfrontar pel monestir de Sant Sabas, damunt del turó que separa els seus barris a la ciutat. Els pisans van començar la guerra al costat dels genovesos, però han canviat de bàndol. Els catalans, enfrontats amb els venecians, s’han afegit sense entusiasme als genovesos. Els marsellesos, als venecians. El Temple va amb Venècia, de sempre. Per tant, l’Hospital, amb Gènova. Han arribat, a èpoques, flotes de Venècia i de Gènova. Hi ha hagut batalles a dins de la ciutat. Hi ha hagut saqueigs i matances a tots els seus barris. Hi ha hagut batalles a mar i batalles en la terra que envolta Acre. La reina regent, Plaisance de Xipre, ha vingut a Acre i des del castell intenta imposar la pau, però no té prou força.

No un setge i una defensa: una guerra civil a dins d’una ciutat, barri contra barri, sense muralles, només amb cadenes. No són escaramusses. Gènova ha perdut, en una batalla fora muralles, més de mil homes, entre morts i ferits. Al barri venecià, al pisà, al genovès, es veuen les cases i les botigues cremades. Qui controla el moll, intenta tancar el port amb cadenes, perquè no vinguin les naus de l’enemic. De Tir, on manen els genovesos, han enviat contra els venecians d’Acre quaranta-vuit galeres. Els seus enemics n’han alçat trenta-vuit. Dins de les muralles d’Acre, en el seu port, en els aiguamolls que l’envolten, els qui es maten prou feina tenen per distingir-se. Gènova contra Venècia. Tots sota la Creu. Més o menys sota el Papa, a la Cristiandat. Mentre, a fora, mongols i mamelucs es preparen per a la batalla final.

Mentre Abulàfia és a Acre, l’estiu del 1260, la guerra no està acabada, però hi ha un respir. Els genovesos caminen cap a la derrota: poden arribar a deixar la ciutat i anar-se’n cap a Tir, que els és favorable. Els venecians ja han hagut de deixar Tir. Però tothom espera. Sense abaixar les armes, però espera. Al castell, negocien. Sembla que l’armistici pot ser a prop. Joan d’Arsuf, el batlle de la reina, i el bisbe de Betlem i legat del Papa, Tomàs Agni de Letino, estan a punt de forçar l’acord, de trobar la manera de convertir en acceptable i diplomàtica la derrota genovesa.

Però mentre els habitants de la fortalesa cristiana de Sant Joan d’Acre respiren entre batalles, el món al seu voltant no s’atura. A les portes d’Acre, camí del xoc decisiu contra els mongols, han acampat les tropes poderoses del nou soldà mameluc del Caire. Els francs haurien d’estar espantats: tots, genovesos, pisans, venecians, catalans, templers, hospitalers… Els musulmans són molts homes i molt poderosos. En senyal d’amistat, Acre obre als mamelucs les portes de les muralles. Una comitiva egípcia, sospitosament nombrosa, entra a Acre. Prometen als francs que els vendran barats els cavalls que capturin als mongols. Però estan escrivint la sentència de mort de la fortalesa cristiana d’Acre, del regne llatí de Jerusalem, del poder de la Cristiandat a Terra Santa.

L’endemà, pocs mesos després, Acre torna a la seva eterna, sagnant gota a gota, minuciosa, cruel guerra civil dins de les muralles de la ciutat.

Jo he vist caure els imperis i les nacions, la derrota de l’àngel i l’exaltació de l’esclau. Jo he vist com s’aturaven exèrcits sempre victoriosos i com els vencien les legions dels pastors, la multitud dels perduts. Jo he vist caure les muralles de les ciutats inexpugnables i com els cavalls dels guerrers cavalcaven pels seus carrerons. He vist enderrocar temples i alçar-ne de nous. Cauen els imperis i les nacions, com les estrelles s’amaguen en el firmament, com canvien les constel·lacions i el dia segueix a la nit. No hi ha res que sigui per sempre. Però no hi ha res tampoc que no pugui ser per mai més.

Per això sé que un dia tornarà el Regne i que tots els plançons es reuniran i s’exaltaran a Sió. Perquè tot allò que pot ser, serà. I tot allò que ja ha estat alguna vegada vol dir que pot ser, i per tant que serà. Si el temps és infinit, si el Senyor ha fet el món per a l’eternitat, tot allò que és possible, tot allò que l’intel·lecte pot concebre, acabarà existint. I tot allò que ha estat tornarà a ser. Cauran les nacions dels poderosos i s’alçaran les que van caure. El Regne tornarà.

Però jo he vist també com la sang espessia el fang dels carrers de la ciutat, com la mort pot entrar a cavall per les seves portes, com l’espasa no distingeix entre el bé i el mal, els infants dels ancians, els guerrers de les mares. I tornaran també Aman i el Faraó. I quan el poble es pensi que tanta malvestat no podrà ser, que ningú en el món pot perpetrar tanta maldat, el poble s’errarà i la malvestat i la mort seran, perquè també han estat, perquè també Aman i el Faraó van viure i van signar els seus decrets, i per tant són possibles, i per tant tornaran i no sempre hi haurà la reina Esther per protegir el seu poble. Perquè el temps és etern, no pot ser una fletxa que no s’atura mai, sinó una sínia que roda.

El sol s’amaga, però torna a sortir. Tornen cada any les pluges i les sequeres, la xafogor i la neu, les primaveres i les tardors. Al voltant nostre, el temps és sempre una sínia que roda i repeteix. Per això també tornaran el Faraó i Moisès, el Regne ressuscitat i la destrucció del Regne. El mal i la joia es renovaran, com es renova la lluna i l’estació de les tempestes. No per contrariar les lleis de la natura: aquestes són les lleis de la natura. En un temps infinit, tot ha de succeir. Tot allò que és possible, que ja és en potència. I tot el que ha succeït ja s’ha demostrat possible. Tot el passat està obligat a retornar. Només hi ha una possibilitat: que el Senyor omnipotent esborri el passat. Que allò que ha succeït deixi d’haver succeït, i per tant no s’hagi de repetir. Senyor misericordiós, omnipotent i etern, fes que no hagin passat mai algunes coses que els meus ulls han vist. Esborra-les del passat i de la seva memòria. Evita que retornin als néts dels nostres néts.

Com si a la història li agradés de jugar a cara o creu. Com si li agradés fer-ho sempre als mateixos llocs, l’imperatiu de la terra, de la geografia, dels camins i els mars i les muntanyes. Sobre la terra de Galilea, la història ha jugat moltes vegades a cara o creu. Mentre Abraham Abulàfia és a Acre, hi torna a jugar, a no més de deu llegües de les muralles d’Acre cap endins de la Terra d’Israel: la moneda és a l’aire, s’ho juguen tot, els uns més que els altres. I la moneda cau.

Quan comença l’estiu del 1260, els mongols ja han arribat a la Mediterrània. Manen a Damasc. Han entrat a Nabulus, a Samaria. Tenen una guarnició a Gaza. El seu cap, Hulagu, no és a cap d’aquests llocs. Està mirant cap a l’est, cap a la Xina: fa uns mesos que ha mort allà el Gran Khan dels mongols i s’ha obert la lluita per succeir-lo. Hulagu juga aquesta partida, és la que importa. Més que no pas la sort de l’Imperi occidental. S’ha endut soldats mongols a la frontera i ha deixat un príncep cristià, Kitbuka, governant Síria i l’Occident. Kitbuka és a Baalbek, amb menys soldats dels que li caldrien, aturant revoltes a Damasc. Sap que el xoc amb els mamelucs d’Egipte és inevitable. Els ha pres un tros del seu territori a Gaza, s’han enfrontat en escaramusses. Ha enviat ambaixadors al Caire per exigir que el soldà se li rendeixi, però els ambaixadors han estat morts. Es prepara per a la batalla.

Quan comença l’estiu del 1260, fa poc que Qutuz ha guanyat el lloc de soldà pel procediment de sempre: eliminar els predecessors. El juliol, el seu exèrcit surt d’Egipte, per la mateixa ruta per on marxaven tres mil anys enrere els faraons per lluitar contra els semites: travessant el Sinaí fins a Gaza, al costat del mar. A Gaza hi ha un destacament mongol. Els mamelucs d’Egipte l’aniquilen. Pugen per la costa, més enllà de Jaffa. Arriben a les portes d’Acre. Acampen davant de les seves muralles. Busquen el xoc. Es preparen per a la batalla.

Quan comença l’estiu del 1260, els francs d’Acre han aturat un moment la seva guerra interior. Són els espectadors d’un xoc terrible. No saben a quina carta jugar. Saben que volen jugar a la carta dels guanyadors. Seria terrible equivocar-se. Però saben també que el guanyador, sigui qui sigui, quan tingui les mans lliures, mirarà cap a Acre. El príncep mongol és cristià. El soldà mameluc és musulmà. Però no és això el que compta. Els francs d’Acre fan una aposta: vencerà Egipte, lliurem-los el pas. Deixen —podrien impedir-ho?— que les tropes de Qutuz acampin en terra cristiana. Li obren les muralles de la ciutat. Qutuz sap que la podria prendre per la força, si volgués. Però no és l’hora.

Al llarg de l’estiu, els mongols surten al xoc. Vénen de Síria, de Damasc. Travessen el Jordà, cap a Galilea. Són pocs, tot i que els acompanyen armenis i georgians. Avancen cap al mar per la cruïlla de tots els camins, des de sempre. Per sota el mar de Galilea, per la ruta de la muntanya del Tabor.

Els mamelucs de Qutuz, acampats prop d’Acre, coneixen l’arribada dels mongols. Remunten la riera eixuta de Nahal Quedumim, per darrere de la muntanya del Carmel. Arriben a les planes de Galilea, la cruïlla de tots els camins, prop de Natzaret. Se saben més forts. I és la seva darrera oportunitat. Els mongols són lluny de casa, ataquen, tenen molt a guanyar i poc a perdre. Els mamelucs defensen la porta de la seva casa. Si cauen, res aturarà els mongols fins a Egipte i més enllà d’Egipte.

Els dos exèrcits topen a Ain Jalud. Prop de Meggido. Al mateix lloc on van topar, anys enrere, Saladí i Ricard Cor de Lleó. A la història li agrada llançar la moneda a l’aire en els mateixos llocs de sempre. Els mamelucs vencen. Com els àrabs a Poitiers, els mongols han arribat a Ain Jalud al límit occidental de la seva conquesta. Hauran de retrocedir. No gaire. Prou perquè la Terra Santa quedi en mans musulmanes.

Qutuz, mameluc, musulmà, ha vençut Kitbuka, mongol, cristià. Tot això a deu llegües d’on Abraham Abulàfia, jueu de Saragossa, de vint anys, ha decidit anar a trobar la història.

Un any després, de tots tres, només Abulàfia serà viu. Kitbuka, vençut, és atrapat pels mamelucs, els repta, els ofèn, el decapiten. Qutuz, destronador per l’espasa del soldà precedent, és destronat per l’espasa, de retorn a Egipte, pel successor, el gran Baibars. Qutuz entra a Damasc, triomfant, i retorna al Caire, però no hi arriba: Baibars el mata quan endevinen la frescor del Nil. És llei de vida.

Abulàfia ha estat al costat de les juntures de la història, ha vist com la història llançava la moneda a l’aire, com queia la moneda. No és l’hora dels mongols. No han estat anorreats ni vençuts. Tan sols aturats, a les portes d’Egipte i de Terra Santa. Però, se n’adona, Abulàfia? En qualsevol cas, s’adona que per Galilea no es pot avançar. Els camins que va fer Benjamí de Tudela són impracticables, per la guerra. Abulàfia ha de deixar Acre, Sambatyon, les Deu Tribus, el somni. I Acre, se n’adona? S’adona que a Ain Jalud també s’acaba la seva història, que el seu final ja està escrit i només falta que el temps —no gaire— i la voluntat de Baibars i els seus executin la sentència?

A l’edat de vint anys, l’esperit de Déu em va moure i me’n vaig anar amb tot l’orgull cap a la Terra d’Israel, per mar i per terra. La meva intenció era d’arribar fins al país del Sambatyon, però no vaig poder anar més lluny d’Akko. A causa del conflicte entre Ismael i Esaú, em vaig veure obligat a fugir. Vaig deixar la Terra Santa i vaig tornar a Europa per la ruta de Grècia.

Així quedarà aquest estiu llarg del 1260 a la memòria escrita d’Abraham Abulàfia. El vaixell és al port. L’ha de dur a Xipre, i d’allà cap a Grècia. És al moll, al barri dels venecians, a la dreta, mirant a mar, encara algunes de les pedres apilades que els van defensar dels genovesos a l’última batussa, alguna casa tancada, restes de foc. El vaixell encara ha de trigar a marxar. No és cosa de passejar per Acre tot sol. Ara els dies són calmats, dins de la ciutat. La reina Plaisance ha imposat una treva de dies, alimentada per la por i la perplexitat davant de tot el que està passant allà fora.

Rere el barri dels venecians, la muralla tanca quan arriba a mar a la Torre del Patriarca. La defensen hospitalers sorruts i cansats, indiferents. No s’espera res. Abraham Abulàfia, humilment, demana de pujar-hi, què collons vols, jueu, és inofensiu, una follia. Des de dalt de la torre es veu la badia tancada i bruta d’Acre, el port, a l’altra banda la silueta del castell, les cases de pedra clara. Però més enllà, mirant cap a Llevant, comença una terra. És la terra que havia vingut a buscar, i s’ha quedat aturat aquí. És una terra inhòspita: la travessen ara tan sols les patrulles mameluques, els emboscats mongols que retornen a les seves línies, els guerrers francs que parlamenten o roben. És també una terra erma. Més endins, no. Més endins, li diuen, hi ha les planes ondejades de Galilea, Safed, el mar de Tiberíades, més enllà encara les muntanyes altes i nevades i més enllà… Tot és més enllà. Tot li ha estat vedat.

Al port d’Acre l’espera el vaixell per anar a Xipre. No hi tornarà mai més, a Terra Santa. Quan ell se’n vagi, les guerres no s’aturaran. Els mamelucs de Baibars aniran arrancant una a una les ciutats dels francs, els seus castells, Arsuf, Haifa —la ciutat que Abulàfia pot veure gairebé al costat, a l’altra banda de la badia, des de la Torre del Patriarca—, el castell templer de Safed, Beaufort, Jaffa… Vindran més guerrers cristians de França. Els mongols tornaran. Un dia, només quedarà Acre, la Cristiandat de l’Àsia s’acabarà allà on Abulàfia mira l’horitzó, a la Torre del Patriarca de la muralla que tanca a Llevant.

Abulàfia mira cap a les terres que ja no veurà més i on en aquests darrers mesos la història s’ha accelerat. La història que corre cap a Llevant. Ell que agafa el vaixell cap a Ponent. Determina potser, des de la Torre del Patriarca, amb un somriure irònic, que ell i el món van en direccions contràries. No arriba ni a pensar, per massa obvi, que és el món qui va contra direcció.