12

Cada nit reposarà feliç,

els seus descendents posseiran la terra.

Psalm 25, 13

T’has embolcallat amb un núvol

perquè no passi la pregària.

Lamentacions 3, 44

Ciutat del Vaticà, començaments del segle XXI

—Estimat amic, sabeu el que m’esteu demanant?

—Una tercera part del que us voldria demanar, de fet.

—Els miracles són en un altre negociat. Concretament, dos-cents metres en direcció a la plaça de Sant Pere.

El paper que porta el pare Martín, segell de l’oficina del Papa, cap explicació supèrflua, dóna dret a tota la col·laboració, però no pas als miracles. Li comenta, rient, el prefetto, un italià irònic, cordial, vaticaníssim, fet de la mateixa fusta dels mobles antics del pis més alt de l’Archivio Segreto Vaticano, damunt de la Galeria de Mapes, quilòmetres de documents. No pas miracles: ningú no sap ben bé què hi ha, entre tanta paperassa, cal buscar-ho, precís, algú que hi entengui. Una beca, dos o tres anys de feina, anant de pressa. El pare Simone no pot respondre tota la pregunta, tot el que voldria Javier Martín, però insinua, home, potser, si concretéssim, una dada exacta. Podríem mirar…

—Busco si es conserva alguna correspondència entre el Papa Nicolau III i Abraham Abulàfia, l’any 1280. Més concret, impossible.

—No sou pas el primer.

—Doncs així serà més senzill.

—No us ho penseu. Han passat investigadors, jo diria que jueus. Els demanem, vaja, els exigim que ens facin arribar qualsevol publicació que ens esmenti, per tenir una fitxa bibliogràfica completa. No em consta que ningú hagi trobat mai res. No vol dir que no hi sigui. Ni tan sols que no ho hagin trobat. Simplement, no ens ho han fet saber.

No, no hi ha cap referència. Seria estrany que hi fos. El pare Simone porta dos CD amb els Registri Vaticani de l’època de Nicolau III. Cartes, butlles, les coses més oficials, però també algunes cartes privades. No hi devia haver cartes, amb Raziel. Si hi eren, no devien ser oficials. Es podria mirar, un per un, tots els documents, de vegades les coses hi són, però no ho semblen, hi surten disfressades, una referència indirecta. Ningú no ho ha trobat. Han vingut jueus a buscar-ho, si ho haguessin trobat ho haurien publicat, ho sabríem. No li consta. I quan el pare Simone diu que no li consta no parla només de registres d’arxiu, de segells, de burocràcia. Vol dir que ho hauria conegut i ho hauria entès.

—Conec la història: la visita d’Abulàfia al Papa, la mort de Nicolau III al seu castell… Això sí que ho he llegit. Només us puc assegurar una cosa: Nicolau III va morir certament el dia 22 d’agost del 1280, el dia que diu Abulàfia, pràcticament la vigília de l’Any Nou dels jueus. I va morir de sobte. Per sorpresa. Ningú no s’ho esperava i per això va passar després tot el que va passar… No va tenir temps ni de confessar-se. Ho diuen les cròniques.

—L’Any Nou jueu sol ser a mitjans de setembre…

—El 1280 comptaven encara en el calendari julià. Respecte al calendari gregorià devia haver-hi, en aquells moments, vuit o nou dies de retard. Hi ha alguns llibres que diuen que la mort del Papa va ser el dia 29 d’agost, però no em quadra. En qualsevol cas, si no era la nit de l’Any Nou jueu hi podia haver a tot estirar una diferència de quatre o cinc dies.

—Sembla que ho hàgiu mirat…

—Sí, m’ho he mirat. En tants anys, he tingut temps i tafaneria per mirar-me moltes coses. El que diu Abulàfia, el que diuen que diu, perquè no l’he llegit mai, no és incompatible amb el que sabem sobre la mort del Papa. Al contrari, coincideix: les dates, el lloc, la manera que va morir… Probablement, una apoplexia, diuen els metges. Però jo no he vist res més. No vol dir que no hi sigui. Algú ho haurà de buscar. Un o dos anys de feina, posem-hi. Es busca un becari…

—Tinc una mica més de pressa.

Però el que li ha dit serveix, en part. I el que voldria saber no hi ha manera de saber-ho: què volia dir Abulàfia al Papa. Això difícilment estarà escrit enlloc. Ens hem de refiar de la memòria d’Abulàfia. El pare Simone no es refia de la memòria de ningú. Ni tan sols de la seva. La memòria cuina les coses. La memòria modifica el passat a mesura que va sabent coses noves. La memòria traeix, per definició, a fi de bé, perquè tria, perquè descarta, perquè millora. Abulàfia es va construir la seva pròpia memòria. Nicolau III no va tenir temps. El va enxampar la mort sobtada a Soriano.

—I els altres dos terços del que em volíeu demanar?

—Deixem-ho córrer. Volia trobar documents sobre les trobades de Climent VII amb Salomon Molko i de Climent IX amb Natan de Gaza.

Riu el pare Martín, mirant l’estesa infinita de lligalls i armaris i pantalles, des del Soffitoni al Cortile de la Pigna, sales i més sales, de totes les èpoques, cinc-cents anys de sales, dos mil anys de papers. Mira que n’ha fet, de papers, l’Església. De papers i de paperets. Una agulla en un paller. És bonic el nom: Archivio Segreto Vaticano. Tan secret, que ningú no sap què hi ha.

—Becaris, necessitem becaris. O si no, al departament dels miracles. Però això ja és un altre negociat.

La foscor dels soterranis del castell dels Orsini, sobre la roca viva, humida, porosa, terra de volcans i de pluges. No sap Abraham Abulàfia les hores que han passat, si s’ha fet de dia, si encara és de nit. No sap si el Papa és mort, si és mort qui l’ha mort, si Soriano bull en la batalla o vetlla el seu difunt o s’alleuja després d’una notícia falsa. No sap res. Ningú no li diu res, des que el framenor l’ha fet entrar a la cambra fosca i s’ha tancat la porta i tothom l’ha oblidat o no l’ha oblidat, però no ve ningú i ningú no diu res. Com tots els presos de tots els temps, Abraham Abulàfia mira la porta en la foscor. Per aquesta porta, d’un moment a l’altre, entrarà algú. Aquest algú que entri li portarà una notícia. Potser que el deixa lliure. Potser que ha de caminar ara mateix cap a la forca. Però passa l’estona i la porta no s’obre. I arriba un moment que allò que més desitja Abraham Abulàfia al món és que la porta s’obri. Encara que això pugui portar-lo al cadafal. Cara o creu. Al cadafal o a la llibertat. Però que s’obri la porta. Saber. Saber què ha passat. Poder preveure què passarà.

En la foscor del soterrani del castell dels Orsini, Abulàfia dorm i vetlla, i ni dormi ni vetlla sinó que llisca per aquesta fantasia inconscient, s’assembla una mica fins i tot a l’èxtasi, en què poden semblar certes les coses imaginades. Posem que el Papa ha mort. Pot ser una simple casualitat? No hi ha la mà de Déu, el senyal de Déu? Pot ser que el Papa hagi mort en entrar ell a Soriano i que això no tingui res a veure amb ell?

No ho pot creure. Tampoc l’orgull l’hi deixa creure. Però Abulàfia no ha fet res per dur la mort al Papa. No ha fet res, que sàpiga. Però endevina que això serà el que li preguntaran, quan s’obri la porta. Abans de dir-li res, de donar-li cap notícia, de descansar-lo amb cap veredicte.

—Tu ets Raziel?

Estirat al fons d’un soterrani, a les fosques, després d’una nit en vetlla i dos dies de camí, Abraham Abulàfia no sembla un àngel de Déu, missatger del misteri.

—Sóc Abraham Abulàfia. He vingut per veure el Papa.

—El Papa no et volia veure. Havia ordenat cremar-te.

—Ja ho sé. Però havia de dir-li una cosa en nom de tots els jueus.

L’home li parla des de la porta, sense entrar. El fa alçar. Quan Abulàfia és dret i s’avesa a la llum, i el cos del visitant ja no es retalla contra la claror, sinó que agafa matisos i contorns, veu que va vestit amb l’hàbit dels franciscans, els amics del Papa, els predicadors per a la conversió dels jueus.

—Què li volies dir?

—Que vénen temps nous, que el món està en perill —improvisa Abulàfia, no menteix ben bé, tampoc no diu la veritat.

Sí que és en perill, el món, pensa el franciscà. Ha mort el Papa i no ha tingut temps de posar els fonaments de res, tot el que ha fet s’ho pot endur el vent. Els Anjou somien a escanyar l’Església, els cristians estan a punt de ser foragitats d’ultramar, Itàlia torna a ser a un pas de la guerra. Nicolau ho aturava, a la seva manera.

—Qui t’envia?

—Adonai, Nostre Senyor.

—Carles d’Anjou? L’emperador Rodolf? El Paleòleg?

—Adonai, Nostre Senyor, ningú més.

—Diu que coneixes màgies i sortilegis.

—Conec el poder d’Adonai, i el poder d’Adonai és la saviesa, no la màgia.

—Has estat tu qui ha mort el Papa?

—No.

El franciscà és algú, pensa Abulàfia. No sabria com dir-ho: no algú que passava per allà, un pobre frare de poble. És algú que ha llegit, que coneixia el Papa, a qui el Papa havia parlat de Raziel. És algú que vol saber la veritat. Una cosa l’ha sobtat: li ha preguntat directament si havia mort el Papa. És una pregunta que només pot fer algú que respecta l’altre, que creu que l’altre no negarà d’ofici. És la pregunta d’algú que creu en la veritat. Li ha respost la veritat? Hauria volgut respondre: l’ha mort Adonai. Sempre, a tothom, el mata Déu. Sempre, a tothom, li dicta la sentència Déu. Però si ho hagués dit, hauria estat com si ell fos la mà d’Adonai a la terra. Potser l’és. No ho sap. Encara no ho sap.

El franciscà fa un senyal a uns homes que s’esperen a fora. Hi ha franciscans, hi ha guàrdies papals. Abulàfia s’enlluerna amb la llum del migdia, ja és el migdia.

—Vigileu-lo. Ens l’enduem a Roma.

No és encara un veredicte. No és encara la mort. No és encara la llibertat. Però Abulàfia respira alleujat. De moment, és sortir de la foscor.

Morir-se és cardat, perquè et mets en oblit, perquè els dies i els homes, sobtadament o lentament, van desteixint el tapís que teixies i no s’hi reconeix el dibuix, i el poc que es veu són altres qui ho expliquen. Morir-se és una equivocació, perquè converteix la teva vida en inútil: l’endemà mateix, els imbècils i els malvats, sovint els imbècils malvats, esborraran el rastre del teu camí. Només hi ha un avantatge: que tu no ho veus, que et pots morir amb el miratge d’haver deixat les coses per sempre, encara més, que creixeran en la teva absència, se n’han donat casos, fames i honors pòstums per als qui han mort en l’oblit i la misèria. Però tu no hi ets ni per vetllar-ho ni per conduir-ho ni per gaudir-ho. Impunement, enderroquen els palaus que havies bastit, menteixen sobre el que volies, esborren la teva memòria.

Ha mort Nicolau III, Papa, de la família dels Orsini, i Roma li prepara grans exèquies, i la història li prepara grans traïcions. Baixen el cos de Soriano, un Orsini, un Papa, ha de ser enterrat a Roma, ell que havia fet gran Roma, que l’havia fet més Roma contra els designis dels Anjou i de l’Imperi, nissaga de romans, nissaga de ciutadans orgullosos del centre del món. Ha de ser enterrat al Vaticà, més segur que no pas el Laterà, més ben defensat, tristos temps en els quals el pontificat necessita muralles, perquè els seus enemics l’assetgen, no tan sols amb pactes i paranys, amb exèrcits també, al cap i a fi no hi ha pactes ni paranys ni diplomàcies si al darrere no hi ha les llances i les ballestes i els cavalls. Nicolau va engrandir el Vaticà, al voltant de Sant Pere, i ha de ser enterrat a Sant Pere, a la capella de sant Nicolau, que ell mateix ha fet alçar, el sant del seu nom de Papa. Roma li fa les grans exèquies i el poble de Roma tem què vindrà, cada vegada és una loteria, tot depèn d’un home, i tremolen els franciscans que ell va protegir i els güelfs que va exaltar i fins i tot els gibel·lins que va redimir, la llarga mà del Papa, la llarga mà dels Orsini, les reconciliacions que Latino Malabranca, nebot de Nicolau, havia dut a Florència. Tot tem i trontolla, però tot també espera i desitja, pot ser pitjor el nou Papa, també existeix una possibilitat, sempre remota, que sigui millor, encara més dels teus si ha estat dels teus.

Enterren Nicolau III a Roma, a Sant Pere del Vaticà, mort als tres anys de pontificat encara no, als seixanta-tres anys de la seva naixença, i els cardenals del Col·legi Cardenalici es tornen a tancar a Viterbo, i aquesta vegada no se li escaparan les coses a Carles d’Anjou, aquesta vegada se n’assegurarà del tot. Mesos i mesos de conclave, sis mesos tancats a Viterbo tots els cardenals, els Orsini resistint, amb la mà del francès i rei de Nàpols remenant les cireres, perquè facin Papa un francès, Simon de Brie, es farà dir Martí IV i ho destrossarà tot. Tot el que Nicolau creia, tot el que volia, tot el que va fer. Tot al servei de Carles d’Anjou, el papat majordom de França. Roma en avall. Feien bé els romans de témer. Carles d’Anjou, altra vegada, senador de Roma. La ciutat revoltada, el Papa espantat: no tornarà a Roma, viurà cinc anys entre Viterbo i Montefiascone i Orvieto. Si al francès li convé, el Papa excomunicarà el rei d’Aragó, Pere II. Si al francès li convé, excomunicarà Miquel Paleòleg, la darrera ocasió d’ajuntar les Esglésies d’Orient i d’Occident. Majordom, criada, catifa del francès, poca cosa, Martí IV, no és mala persona, molt pietós. Pur instrument.

Com si Nicolau no hagués viscut mai. Com si els tres anys no haguessin passat mai. Desfet el que va fer. Itàlia en guerra, altra vegada. Roma en l’oblit. Bizanci perduda. França i Aragó dessagnant-se a Sicília i per tota la Mediterrània. Morir-se és cardat, perquè els qui vénen al darrere se’t venen la memòria, sembren sal als camps que vas conrear, calen foc a les cabanes on volies viure. Sort que Nicolau, el Papa dels Orsini, el Papa dels romans, no ho veu, des del seu Vaticà ara desert, rere les seves muralles inútils. Ha mort massa aviat. Sempre és massa aviat. Roma el plorarà. Ara, encara, espera.

Santedat,

En resposta a la vostra nota, la meva impressió és que tota confrontació amb l’Islam és un terrible error. Al contrari, n’hem d’aprendre moltes coses. Per exemple, la manera com viuen la seva fe, com la fe és present en tots els moments de la seva vida personal però també —no ho oblidem— de la seva vida col·lectiva. La veritable frontera no és entre el cristianisme i l’Islam, sinó entre els creients i els no creients. L’Islam s’ha enfrontat amb allò que nosaltres hem acceptat massa fàcilment: una societat secularitzada, sense valors, dominada pels diners i els instints, una societat sense Déu…

Santedat,

He llegit atentament la vostra nota. Estic convençut que cal una aproximació al món musulmà com la que suggeriu, però en qualsevol cas hauria de ser una aproximació simètrica. No és just —i probablement no és ni tan sols útil— que nosaltres fem un esforç per a la comprensió de l’Islam, mentre als països musulmans el cristianisme està obertament perseguit. La primera condició per a la mediació seria aconseguir per als nostres germans que viuen en països musulmans els mateixos drets religiosos que els musulmans tenen entre nosaltres…

—En tinc moltes més —s’enrialla el Papa—, i totes són de cardenals, fins i tot de cardenals que aparentment pensen el mateix.

Nicolau VI escampa còpies de mails i de cartes a la tauleta baixa que comparteix amb el cardenal Salvatore, despatxen cada dia, si més no aquestes primeres setmanes, miren diaris, reporten novetats. No ha sortit encara enlloc la idea del viatge a Jerusalem. El Papa, opinió contrària de Salvatore, ha fet una nota breu als cardenals, com veuen un intent de mediació al Pròxim Orient, una aproximació al món de l’Islam, també al judaisme, en quines condicions. Santedat, preguntar és un problema. Els meus col·legues entendran que s’hagi fet alguna cosa sense demanar-los parer. Es revoltaran si es fa alguna cosa contra el seu parer. I com que cap us dirà el mateix, feu el que feu, ho fareu contra el parer d’algú. És una manera innecessària de guanyar-se enemics. Teniu tota la raó, però ho faré. I les notes han arribat i cap diu el mateix, admiració, rebuig, por, el mateix que a tot arreu. La germandat dels creients. El xoc entre els creients. Tot hi cap. Tot es diu, en un lloc o altre. El Papa Amato demana parers, però fa el que vol. Posem-hi, per anar-li més a favor, fa el que creu que ha de fer. A Salvatore encara el desconcerta. Reporta diplomàcies:

—No hi ha reaccions oficials. Tothom s’està quiet, sense fer soroll, esperant a veure què fa l’altre. I quan algú faci un moviment, tot es precipitarà ben de pressa. És com les curses de persecució en bicicleta…

El Papa no té ni idea de què són les curses de persecució en bicicleta, no li interessa gens, llàstima, perquè era una metàfora molt gràfica. Cap ambaixador, cap govern, ni la Lliga Àrab ni el president d’Israel ni el dels Estats Units… Tothom que molt bé, que encantats, que quan vulguin, però res de tangible. Alguna cosa de sota mà.

—Els jueus han mogut peça, però no sé si és la bona. Recordeu la famosa entrevista amb Raziel? Doncs potser és una via oficiosa per respondre’ns…

—L’entrevista la va demanar abans que jo fes la proposta de mediació…

—Sí, me’n recordo. Però per aquesta via han donat senyals al pare Martín. Té ganes d’explicar-vos-ho.

No diu el Papa ni que sí ni que no, la seva intuïció, s’havia de seguir el fil de la carta de Raziel, massa estranya, massa imprevisible. Un foll? De segur. Però de vegades cal escoltar els folls. I fer allò que et dóna la gana. Perdó, allò que creus que has de fer. El Papa Amato s’havia guanyat, en el temps de cardenal, un prestigi de bon negociador a còpia d’escoltar tothom, donar-los una mica la raó i fer el que li semblava oportú.

El Santedat,

L’Islam, tan segur d’ell mateix, actua de lluny estant sobre el Tercer Món d’una manera molt més fascinant que no pas un cristianisme dividit. A Occident, l’impuls econòmic ha afeblit la substància religiosa, però en el món islàmic es vincula el nou impuls econòmic amb una nova consciència religiosa, en què apareixen indissolublement associades la religió islàmica, l’economia i la política. Alguns moviments del que anomenem fonamentalisme islàmic són molt a prop de la teologia cristiana de l’alliberament o de la tradició marxista i la voluntat de lluita contra el capitalisme.

—El problema no seran els jueus. El problema serem nosaltres.

Assenyala el Papa l’escampada de papers carregats de parers contradictoris, cardenals segurs de la veritat, totes les combinacions possibles, ultraconservadors envejosos de l’Islam, progressistes antiamericans, progressistes ecumènics, conservadors venjatius, antimusulmans, antisemites… Però Nicolau VI sap que és ell qui té l’última paraula.

Pot escriure i llegir. Pot mirar per la finestra escassa de la cel·la, les postes de sol rere el Tíber, dolcíssimes al setembre. Amb una mica més d’angle arribaria a veure Sant Pere, el palau buit del Vaticà que va alçar el seu Nicolau III, aquell a qui mai va arribar a conèixer, aquell a qui va somiar amb dues boques i el va reconèixer dins del somni, aquell qui l’havia de proclamar Messies i escoltar de la seva boca la veritat del judaisme. Comença a fresquejar sobre Roma i passa un aire suau que arriba fins a la cel·la d’Abulàfia, dalt del Campidoglio, tota Roma als seus peus. Vénen de tant en tant framenors que li duen menjar, poca cosa, pa i aigua, formatge, tampoc ells no mengen gaire cosa més, i li parlen del que passa allà fora, del que no passa, l’enterrament de Nicolau, els cardenals tancats a Viterbo, l’alegria del d’Anjou. Res d’això li importa, a Abulàfia, però se’ls escolta. Un senyal de què li passarà, de quin serà el seu futur. No serà la mort. La mort ja hauria arribat. Han passat dues setmanes des que va arribar a Roma, custodiat per guàrdies i franciscans. El van tancar aquí, al convent dels framenors, al costat de Santa Maria in Aracoeli, l’Altar del Cel. Un franciscà li diu que aquí mateix la Mare de Déu es va aparèixer amb Jesús als braços a un antic emperador romà, que es va convertir i va alçar l’Altar del Cel. Visions. Visions per convertir-se, per refermar-se, per saber qui ets i qui hauries de ser. Totes les forces del cel, els àngels i els arcàngels, que es fan veure i sentir. També les forces del mal, els àngels caiguts, fan sentir la seva veu i fan present els seus cossos transparents. Com estar-ne segurs? Com estar segurs de res?

—Diuen que ets un mag. Ho diuen els teus. Que tens el poder de causar la mort a través de les paraules.

—Són les lletres i les paraules les que tenen poder. No pas jo. Però el poder de les paraules que jo m’estimo és el que dóna la saviesa, no el que porta la mort.

—Me les pots dir, les paraules? O són només per a vosaltres? —tal vegada un deix de menyspreu en la veu del frare. O d’ironia.

—Són per a qui les vulgui sentir. Cal llegir la Llei, endavant i endarrere, i vessar la sang de les llengües. El coneixement del Nom és per damunt de totes les savieses.

Ve de tant en tant un home, com ell de gran, potser una mica més. Algú que ha llegit molt. Algú que ha disputat molt. Li diuen Mateu i el tracten amb respecte, els altres franciscans. Com si fos el seu mestre o el seu superior, vestit com els altres, fanàtics de la pobresa, fanàtics de la discussió. Primer li preguntava per Nicolau III, com un jutge. Si l’havia mort, d’una manera o altra, a través de vés a saber quina màgia en la qual no creia, en la qual no podia creure. El verí, potser sí. La màgia, no. Però passen els dies, les setmanes, Abraham Abulàfia tancat al convent d’Aracoeli dels frares franciscans menors, demana llegir i escriure, vol parlar i discutir, Mateu té temps, vol saber, vol escoltar. Potser per rebatre. Segur que per rebatre. Els coneix, Abulàfia, els franciscans. Són els qui prediquen també a les sinagogues, els que cremen el Talmud, els qui criden a la persecució. Però Mateu escolta. I Abulàfia vol parlar. I ja sap que no el mataran. I li duen llibres per llegir i fins i tot fulls de paper de Xàtiva per escriure. No esperava poder-ho dir al Papa? Per què no a un franciscà encuriosit, de qui a més depèn la seva vida? Mateu i Abraham parlen dies i dies.

—Alguns dels teus et volen veure mort.

—Llavors no deuen ser dels meus. No s’ha d’estar atent a allò que diuen els estúpids, siguin de la nació i de la religió que siguin, perquè Adonai va lliurar la Torà als mestres del coneixement veritable.

Presó d’Aracoeli, convent dels minoristes a Roma. Vint-i-vuit dies de presó. Abulàfia creu entendre ara el somni de les dues boques sobre el rostre del Papa: era un pressentiment de la mort. Vint-i-vuit dies, però segons com ja no és una presó. Un dia, Abulàfia escriurà que ha parlat de Déu i de la saviesa amb gentils cristians, pietosos, més que molts dels jueus, i que amb algun savi cristià va arribar a fer amistat i vaig clavar en el seu cor el desig de conèixer Déu. Potser durant els vint-i-vuit dies d’Aracoeli, al setembre de Roma.

És de vespres, Javier Martín, ja des del temps d’estudiant. Es quedava fins a les tantes, cada nit, amb cafès al termos, envoltat de llibres, silencio en la noche, ya todo està en calma, i hi trobava un plaer estrany, vampíric. Ara va arreu amb el portàtil i abans de dormir l’engega, mira el correu, repassa papers, escriu les seves coses, fins i tot juga als jocs que ja anaven en el paquet de programes, contra ell mateix, es mira els rècords, competeix contra el propi passat.

A l’Archivio Segreto Vaticano li han deixat els dos CD amb els documents de Nicolau III. No espera trobar-hi res. Curiositat. El plaer de l’erudició. Els posa al seu ordinador per entretenir la vetlla. Són les digitalitzacions de dues llibretes dels Registri Vaticani, la 39 i la 40. En la primera hi ha documents oficials, més de dos-cents, butlles sobretot. S’ho mira per sobre. Aquí no hi ha d’haver res. Només dates i llocs. Ja ho veurem. En el segon hi ha una Tabula litterarum secretarum, en els Papes sempre els noms superen en misteri i solemnitat el gruix de les coses, cartes secretes, tan secretes com l’arxiu, pura retòrica. Però aquí sí que val la pena mirar. No tot són cartes, deuen ser qüestions delicades, hi ha notes al rei de Nàpols, cartes al rei dels tàrtars, encapçalaments poc solemnes, alta política.

Quin plaer, poder-s’hi endinsar. De veritat, no ara, a la nit, abans de dormir. Viure envoltat de papers antics, amb curiositats perfectament delimitades, inofensives, apassionants. Oblidar Buenos Aires i oblidar Jerusalem. Oblidar el món de veritat. Tancar-se a la closca protegida dels arxius i dels llibres, ser feliç per una carta del segle XIII, no veure si el món s’enfonsa, la misèria a Buenos Aires, la guerra a Jerusalem. Javier Martín ha viscut sempre sota el setge de l’erudició. Com un monjo medieval en un monestir. Però ha viscut també sota el setge del present, l’acció, la parròquia de Buenos Aires, els amics de Jerusalem. Com si fos dos homes en lluita. Contemplació i acció, estudi i política, aïllament i arremangar-se fins als colzes per embrutar-se del que calgui. Com Abulàfia, de segur. Per això Abulàfia va anar a veure el Papa. Per això ell és aquí, i no a Buenos Aires. I a Buenos Aires, i no a Jerusalem. I a Jerusalem, i no d’encarregat dels manuscrits del segle XIII de la Biblioteca Vaticana.

Com Abulàfia i com Nicolau III. Va passant cartes, escrites en un llatí difícil, estrafet, papal. Mira signatures i dates. Sí: Nicolau III deixa Roma el juny del 1280, tercer any del seu pontificat. Ja ho havia fet l’any abans, això d’anar a estiuejar a Soriano, hi ha cartes firmades. Però no el primer any, llavors encara no es devia sentir prou segur. Va firmant cartes i més cartes des de Soriano, l’última el dia 20 d’agost, dos dies abans de morir, per interessar-se per la salut d’un noble, paradoxes de la vida, segur que ell, encara saludable en aparença, es va morir molt abans que el malalt.

Cerca nom en tot el document. Raziel. Res. Abulàfia. Res. Hauria estat massa senzill. Algú se n’hauria adonat abans. Index de noms. No hi ha pràcticament jueus. Només una carta li atreu l’atenció. És entre les cartes secretes, el 15 de juliol del 1280, un mes abans de morir. Hi surt un nom estrany: Asahel. Parla d’unes cartes d’Asahel. Buscar en el Google, totes les webs, Asahel. Provem també amb zeta, Azahel. Llibre segon de Samuel, s’explica com el va matar Abner, en el temps de David. «Ets tu, Asahel? I respongué: “Jo sóc”». Llibre segon dels Reis. Rei d’Aram. «Pren amb tu un present i vés a l’encontre de l’home de Déu…». Caldria buscar l’original, fer-ne una bona traducció. Quines són aquestes cartes, qui és aquest Asahel, és un nom de jueu, s’assembla a Raziel, a Azrael…

La temptació de l’erudició, el somni de la petitesa. Per què entre les tres-cents cartes i butlles de Nicolau III hi surt en una, que no s’entén gaire, un nom que podria ser, que s’assembla una mica, que fa estrany… Sí, Javier Martín pensa que li agradaria fer-ho, buscar-ho, traduir-ho, però en una altra vida. Ara hi ha urgències. El Javier Martín de l’acció pot més que el de la contemplació. O no. O potser el que venç és el cansament.

No hi ha cartes que parlin de Raziel. Asahel, però no vol dir res, o sí, tant se val. Abulàfia i Nicolau III. Davant per davant. Dos mons que són al mateix món, però que no es troben. La història d’Abulàfia als llibres dels jueus, sense cap referència a qui era aquest Papa, només que era enemic dels jueus, no pas més que els altres. Els llibres dels cristians, sense cap referència a Abulàfia, un cabalista, un xalat. Els historiadors dels jueus que miren Abulàfia i no veuen Nicolau III. Els historiadors de l’Església que no veuen Abulàfia i només fan cròniques del pontificat breu i frustrat del Papa Orsini. Dos mons que es trobaven, però les memòries dels quals s’han bifurcat, sense encreuament. No hi ha cartes. No hi ha llibres. Cadascú per la seva banda. Com els guerrers de dos exèrcits, sota dues banderes, amb dues llengües, que no es coneixen de res, que no se saben el nom, però que s’abracen en la més íntima de les relacions: l’abraçada de la lluita, l’abraçada de la mort.

Martín ho pensa, no ho escriu, apunta només la referència. Registri Vaticani, 40. Potser un dia. Si Déu vol.

Ja no esperes que la porta s’obri perquè s’obri el món, perquè arribi a la cambra la notícia del teu futur. Ja no esperes ni tems ni t’impacientes, una mena de buidor: des dels dies de Barcelona, l’horitzó de la vida era la trobada amb el Papa, i t’has quedat sense objectiu, sense amenaça. A les tardes d’Aracoeli llegeixes els llibres dels cristians, i no et repugnen, però no són els teus, són els altres. Al teu costat, en pau, però els altres. Què faràs, quan s’obri la porta? On aniràs? Tant de bo et marquessin el teu destí, el cadafal o el palau, el Papa que ve, l’exili. Alguna cosa. Algun destí. Però no ho desitges a tota hora: tragèdia de pres, estimar la presó, no saber on anar si te l’obren. Com l’ocell engabiat que ja no sap caçar.

A Aracoeli, t’has lliurat a les paraules. Potser aquest és el teu destí, allà on sigui: les paraules, escriure. Llegir. No tan sols la llei, les velles profecies. Llegir dels altres. Per què no has pogut dir allò que venies a dir? Per què la mà del Senyor ha fet caure el Papa quan traspassaves els murs de Soriano? Només pot ser un senyal. Un prodigi, senyal d’altres prodigis. T’avesaries a les tardes d’Aracoeli, amb el Tíber al fons, impossible monjo jueu, impossible rabí franciscà, en una cel·la tancada, plena de llibres i de paraules, on no arriben —o sí, hi arriben?— les remors de les guerres i de les ambicions. No, no pot ser. T’han marcat un camí: anar a Roma, veure el Papa. La mateixa mà que te l’havia marcat et marcarà per on continuar-lo. Aquesta és la mà que t’ha escollit. Teniu un pacte.

S’obre la porta, però no és fra Mateu qui entra, millor, no és el moment de la disputa i de la pregunta, no és el moment de xerrar. És el moment d’escoltar el destí. I aquest frare que entra per la porta és ara la veu del destí, el que t’ha de dir per on continua el camí que va començar a Barcelona, potser a Acre, fa tants anys.

—Vés-te’n.

—On?

—On? Això és cosa teva. Te’n pots anar. Jo de tu no em quedaria a Roma.

—Per què em deixeu anar?

Però el frare no respon, no sé si aquests tenen també el vot de silenci, no, és clar que no, un orde dedicat a convèncer, a predicar, no pot tenir vot de silenci, ha de tenir en tot cas vot de paraula. Per què em deixeu anar vol dir per què m’heu tingut aquí tancat vint-i-vuit dies, són molt llargs, no tan llargs, no ha estat terrible. Només la primera nit ho va ser.

Agafa les seves coses, els seus papers, la seva poca roba, Abraham Abulàfia, i surt a mig matí del convent franciscà d’Aracoeli, l’església de Santa Maria al costat, corona del Capitoli, la ciutat de Roma als seus peus. No pot quedar-se. No pot tornar al Trastevere. No vol. En va sortir per anar a veure el Papa. Caminarà cap al sud, els seus camins sempre l’han dut cap al sud. No es pot aturar tampoc a Càpua, ha d’anar més lluny. Potser retornar a Barcelona. Potser baixar per l’antiga via de Nàpols, però encara més avall. No va enlloc. Se’n va de Roma. Exiliat dins de l’exili, Abraham Abulàfia sap que no tornarà mai més a Roma. Que ara el seu destí no és un lloc, sinó que són les paraules. I les paraules es poden sembrar allà on es vulgui. Li han indicat el camí.

És el que volies, en el fons. Ser guiat. Camines, des de fa anys, escoltant les veus. Has vingut i has marxat quan les veus t’ho han dit. Perquè és a tu a qui les veus han escollit. Potser la redempció no és treure el teu poble del regne del Faraó. Potser la redempció té a veure amb les paraules i amb els nusos, ungit per a les paraules. Déu t’ha parlat, colpint qui et volia colpir. Nicolau Orsini, que et va condemnar a mort, jeu mort a la capella de Sant Pere, i tu camines viu cap a Barcelona o cap a Sicília. És la teva victòria. El senyal que ets l’escollit, però la missió no serà tan senzilla. La Veu et dirà quan s’acaba el temps de l’exili, sotmès el poble dels prínceps al poder de les nacions, i quan arriba la redempció. I la deixarà a les teves mans.

(Ser la paraula

que encalça la vinguda

o ser el silenci.

Viure l’incendi

o la quieta esperança

dels arbres dòcils.

Príncep, esculls

la lenta mort dels savis.

El sacrifici.

Destí de Príncep:

la mort sense renúncia,

sense memòria).