6

Obre la boca per parlar amb saviesa.

I allò que diu és lliçó de pietat.

Proverbis 31, 26

Soriano nel Cimino, estiu del 1280

Esclata a riure el Papa Orsini i s’aixeca de la cadira i crida el cardenal camarlenc com si volgués compartir amb ell la broma. No és un riure histèric, malaltís. És un riure salvatge, ofès, el poderós que se’n fot del repte de l’insignificant. Li ha arribat en mal dia, la notícia. Li ha arribat barrejada amb notícies que l’exciten, que vénen d’arreu, jugades a tots els taulers: Castella, Hongria, Terra Santa…

—Ho has sentit? Aquell jueu que quan érem a Roma va exigir veure el Papa… Ara diu que es presentarà aquí, a Soriano.

El camarlenc no recorda el cas, i de fet Raziel no havia exigit, la paraula l’afegeix ara el papa Nicolau III per incrementar el doi, la desproporció, l’absurd. Presentar-se aquí, a Soriano, on no vénen ni els cardenals de la Cúria, territori pontifici, territori dels Orsini. Qui es creu què és, aquest jueu? Raziel. Un nom absurd, impossible. No està de bon humor, el Papa. Vol i dol. Li agrada la majestat tranquil·la de Soriano, les delícies del clima i el paisatge, residència estiuenca del Pontífex, però enyora l’esgrima de la Cúria i la política laterana, hi ha molta feina a fer, els enemics no descansen, per què hem de descansar nosaltres? Hi ha una cosa que li volta pel cap, des de fa dies: cridar a Croada. Potser seria la solució. Li arriben d’Acre notícies desesperades. El rei cristià d’Armènia la demana. Els prínceps cristians es barallen. Els egipcis es mouen. S’ha d’aturar el d’Anjou, que mira a Constantinoble.

—Creus que he de convocar a concili tots els reis de la Cristiandat, una altra vegada?

—No sé si és el moment, Santedat. En el Concili de fa sis anys…

—Jo també hi era, llavors, a Lió, i els temps han canviat. No té res a veure.

Està de mal humor, Nicolau III, i els seus l’hi noten. Fresqueja a Soriano. Baixa un aire net de les muntanyes del Cimino. Cap al Tíber, els camps comencen a tenir el groc de les ginesteres i el vermell de les paperoles. És un temps bell. Però el Papa està excitat. Les notícies de Damasc, potser. O de Pest. O, no, segur que és això del maleït jueu, Déu el confongui. Sí, al cap papal torna el ressò de la insolència.

—Per què se les heuen amb mi? Què els he fet jo?

Certament, Nicolau III no ha fet res d’especial als jueus. Bé, potser sí, però res de l’altre món, era una fruita madura, si no hagués estat ell hauria estat el Papa següent. Els dominics l’acuitaven, i encara els hauria aguantat. Però quan s’hi van afegir els franciscans… Els franciscans, suport del seu papat, aliats en les coses de veritat, no els podia fer un lleig. Ara fa un any va fer una butlla perquè tots els jueus haguessin d’assistir o-bli-ga-tò-ri-a-ment a les prèdiques dels frares a les esglésies o a les seves sinagogues mateix. O a la plaça del poble, això tant se val. Els franciscans diuen que amb això salven no sé quantes ànimes, que els jueus en sentir-los veuen ben clar el seu error i la seva heretgia i corren a batejar-se, no pas tots, uns quants cada vegada. Ja m’agradaria veure-ho. Però els jueus es queixen, és clar. No pas de les predicacions, dels cops de roc que les acompanyen. Aquest Divendres Sant l’hem tinguda a uns quants llocs d’Aragó i d’Itàlia. Deu voler parlar-me d’això el tal Raziel. Que els en tregui l’obligació. Quina mandra! Prefereix el Papa parlar de Croades i de llegats pontificis a Pest i de missatgers per convertir els mongols de Cambalic, això sí que és una conversió important, el cap del major exèrcit de la terra…

És temps de prèdiques. Tothom vol convèncer tothom. Tothom prepara discursos i sermons per convertir, per disputar, per convèncer. Potser el jueu el que li vol clavar és un sermó jueu, a ell, al Papa, només faltaria aquesta. Que li vinguin a fer a casa seva allò que ell ha manat de fer a casa d’ells. Va, girem full. Hi ha altres coses a fer. El concili, la Croada. Camarlenc!

—Perdó, Santedat. Però què hem de fer si es presenta a Soriano aquest jueu?

—No ho sé, tant me fa —es va incendiant el Papa—, no el vull veure ni en pintura. Si gosa passar la porta de Soriano, el vull cremat. Immediatament. No cal que me’l porteu per res. Cremat a la foguera. Demà mateix vull veure a la porta de la muralla el cadafal preparat. I no en vull sentir res més, d’això. Que algú ho digui a aquest maleït jueu.

Sí, la Croada. Potser ara és el moment. Què en pensarà el Paleòleg, a Constantinoble? Carles d’Anjou no hi pot dir res, la memòria del seu germà Lluís, el tindré atrapat. I en canvi, Rodolf, podria voler…

El papa Orsini ja ha oblidat Raziel. El camarlenc, que ha d’ordenar bastir el cadafal, no.

A la sinagoga del Trastevere no saben res del que ha vingut a fer Abulàfia a Roma. Els més grans, que recorden la seva vinguda anys enrere, pensen simplement que torna al mateix, a buscar deixebles, a ensenyar i estudiar, allò que a tots els agradaria fer si no hi hagués tanta feina, algú ha de cremar-se les celles a les lletres minucioses de la Torà, algú ha de vetllar pel negoci i el taller i la botiga. Abraham Abulàfia va a la sinagoga com qualsevol home pietós, participa del minian de les oracions del matí, acut a les lamentacions per la destrucció del Temple el dia novè del mes d’Av, quan Roma s’adorm amb la calor enganxosa de juliol.

—Àlef: Que solitària seu la ciutat més poblada. Ha quedat com viuda la que era gran entre les nacions: la princesa entre els estats ha quedat tributària…

Abulàfia plora amb els jueus de Roma les destruccions del Temple, les desgràcies del poble d’Israel, escolta les Lamentacions de Jeremies, dejuna per la tristesa de l’exili. Com els altres. Igual que els altres. Però ell té una esperança: ja som al final del temps de l’exili, les hores ja estan comptades. Ell té un mandat. Comparteix el dol, però no pot compartir l’esperança.

Només alguns dels jueus de la sinagoga, l’home que ha ofert a Abulàfia sostre i silenci mentre espera el dia de presentar-se davant del Papa, pocs més, saben a què ha vingut. I és a través d’aquest home, dels seus missatgers, Abulàfia no pregunta, que arriba de Soriano la resposta del Papa.

—Diu que si et presentes a Soriano et farà cremar. Els seus homes no deixaran que hi arribis. Què penses fer?

—Anar a Soriano.

—No servirà de res. Només et busques la mort.

—El Senyor proveirà.

Abulàfia va a la sinagoga, participa en el Tish ve-Av, resa les oracions i contribueix al minian. Semblaria un jueu més. Sense res d’especial, potser més savi, potser més il·luminat. Un mestre. Però hi ha rumors. N’hi ha prou que ho sàpiga algú perquè qualsevol notícia corri a sota veu. Els rabins de Roma miren malament Abulàfia. No gosen preguntar. No gosen dir-li res. El miren malament, i ell se n’adona, i tot i així torna a la sinagoga i a la pregària.

—Roma ens deixa en pau. És una pau fràgil, trencadissa. No se sap mai com serà l’endemà. Tu, Abulàfia, ets un home savi i estudiós. Està molt bé. Però per això has d’entendre millor que ningú que no ens convé soroll, que només tenim futur en la discreció i l’oblit. Que no és l’hora de cap mena de follia. L’esperança, qui la té, la guarda a casa, fins que arribi l’hora.

—Potser l’hora ja ha arribat.

No vol discutir, el rabí del Trastevere. No vol que Abulàfia li ensenyi nombres i combinacions, paraules i signes en els textos sagrats. Ell no n’entén, d’aquestes coses, no en vol entendre. Ell sap que a Roma hi ha una pau rutinària i humiliant: a cada Papa nou, ell li fa arribar, en senyal de submissió i reconeixement, un rotlle de la Torà, i cada Papa nou es nega a rebre’l i li tramet el seu menyspreu, però ja està. Així ha de ser. Que no vingui ara algú de fora i trenqui aquest miratge tènue de calma que hem aconseguit bastir amb anys d’humiliació. El veritable orgull ha de ser discret, silenciós. Ja vindrà el que ha de venir. Llavors ja en parlarem. Ara, encara, silenci.

Confidencial i urgent

De: Javier Martín, SJ

A: S. E. Andrea Salvatore

Secretaria d’Estat

Eminència,

Unes primeres impressions, pel conducte que vam acordar en la conversa de l’altra dia. Es refereixen al nom amb el qual va arribar la carta objecte de comentari. Certament, tal com vaig informar-lo en la nostra primera conversa, Raziel és el nom que fa servir Abraham Abulàfia quan l’any 1280 demana de veure el Papa Nicolau III a Roma. No he pogut consultar totes les fonts que necessito, però li avanço unes primeres impressions per si poden ser d’utilitat.

1. Abulàfia fa servir al llarg de la seva vida diversos heterònims, que tenen tots una mateixa característica: la suma dels valors de les lletres que formen cadascun d’aquests noms coincideix amb els del seu nom real, Abraham. Per Abulàfia, i pels cabalistes medievals en general, cada lletra hebrea té un valor numèric. Hi ha una de les vies de coneixement de la Càbala, que és precisament la Guematria (una visió molt bàsica d’aquesta via a http://www.dimensiones.org/canales/basicos/Guematria/), que especula a partir d’aquests valors numèrics: dues paraules, dos noms, que tinguessin el mateix valor serien en un cert sentit equivalents. Abraham i Raziel tenen el mateix valor. Abulàfia va fer servir altres heterònims que també el tenien: Zeharia, per exemple. En els seus textos profètics prefereix aquests noms al seu.

2. El nom Raziel, de tota manera, no ha estat escollit a l’atzar, simplement perquè hi ha una coincidència numèrica, tot i la importància que aquesta coincidència té en el pensament d’Abulàfia. Raziel és un àngel, i més concretament l’àngel missatger de Déu per comunicar els secrets del món —en un cert sentit, el coneixement cabalístic— als homes. Va ser l’àngel Raziel qui, segons la tradició, va trametre la saviesa perduda a Adam, el primer home. I és l’àngel Raziel qui cada dia repeteix aquests secrets des de la muntanya d’Horeb. Quan Abulàfia —i el nostre comunicant actual— escullen el nom de Raziel, estan dient que són els missatgers d’un secret, d’una saviesa divina desconeguda.

3. Segons la tradició, la saviesa que Raziel va trametre a Adam i que es va perdre estava escrita en un llibre al qual van tenir accés, després, Henoc, Noè i Salomó. En el temps d’Abulàfia, aquest Llibre de Raziel o Sefer Raziel he-Malach (un fragment es pot trobar a http://kabbale.hermesia.org) circulava per diversos cercles cabalístics europeus. Es considera generalment que el nucli d’aquest Llibre de Raziel el va escriure o el va reunir Eleazer de Worms, en el segle XIII, i per tant és probable que Abulàfia en tingués coneixement. El llibre és un recull de textos cosmològics i amb un pes de la màgia i els amulets que no podia ser grat a Abulàfia.

4. Personalment, crec que el fet que Abulàfia no comparegués davant del Papa amb el seu nom, sinó amb el de Raziel, té a veure amb el paral·lelisme amb Moisès que presideix tota la seva missió. Abulàfia va a fer amb el Papa allò que Moisès va fer amb el Faraó. Tot el fragment de l’èxode que en parla demostra una obsessió pels noms i per la identitat. Però hi ha un moment en el qual Déu diu a Moisès: «jo et faig com Déu per al Faraó». Moisès no acut davant del Faraó sent Moisès, sinó sent Déu. Abulàfia no acut davant del Papa com a Abulàfia, sinó com a Raziel, l’àngel missatger de Déu, portador del secret.

Si fes falta, podria completar aquestes notes mínimes amb un informe més complet, però tinc la sensació que no és això el que se’m demana. Si se m’és permès avançar algunes reflexions pròpies, el fet que el nostre comunicant actual esculli el nom de Raziel només demostra que coneix la història. No demostra que sigui un comunicant seriós i que el missatge que ens proposa sigui rellevant, però si més no descarta algunes de les possibilitats que sigui estrictament una broma. Si és una broma —que pot ser— és d’algú que sap alguna cosa. No cal que siguin moltes: les modes new age han popularitzat textos esotèrics sobre àngels i sobre Càbala que són a l’abast de qualsevol. El nom de Raziel es fa servir fins i tot per personatges de jocs de rol. Es pot consultar a Internet. Però em sembla que no cal. Personalment, no descarto encara cap hipòtesi. Vostre en Crist,

Javier Martín, SJ

P. S. L’altre dia, davant de S.S., vaig improvisar alguns noms de jueus que havien volgut anar a veure el Papa. Vaig errar. A més d’Abraham Abulàfia, n’hi ha clarament dos més: Natan de Gaza i Salomon Molko. En el cas de Salomon Molko va arribar a parlar llargament amb el Papa i sembla que van fer amistat. Li’n prepararé un informe. Natan de Gaza com a mínim ho va intentar. Hayim Vital es va entrevistar amb un Cèsar de Roma, que deu ser el Papa, però va ser en somnis. Hi ha el cas de David Reubeni, que diu representar les Deu Tribus Perdudes, i que ofereix al Papa un pacte contra els musulmans per conquerir Jerusalem. I pel que fa a Shabbatai Zvi, que vaig esmentar equivocadament en la conversa referida, no es va presentar davant del Papa, sinó davant del soldà turc, potser perquè el va creure més pròxim a la figura del Faraó. Es va acabar convertint a l’Islam.

Era teva la Veu, Senyor de la Pietat,

Déu nostre, Rei del món,

que va rompre a la nit el llarg silenci

i va ordenar el camí i el sacrifici?

O era teva, Senyor de la Tenebra,

mà de vellut damunt del llom inquiet,

doll d’afalacs, engany de la innocència?

Qui parlava a la nit? Senyor o Senyor?

Qui adreçava els meus passos cap al buit

pels meandres del dubte i de la prova,

el calfred de la Veu que t’enlluerna?

Qui hi haurà a l’espadat que talla a plom

el camí on m’ha menat la profecia,

la ruta de la Veu?

Legions d’àngels que aturen la caiguda

amb un vol d’ales flonjes? Les arestes

de roques esmolades per les ones

que trinxen la memòria

tant com la carn?

De qui era la Veu, Senyor o Senyor?

Em perdràs, Senyor de la Pietat?

Em salvaràs, Senyor de la Tenebra?

—Només et busques la mort.

Sap que hi haurà un cadafal esperant-lo a les portes de Soriano. Sap que el camí cap a Soriano el pot dur al sacrifici. Sap que el camí comença ara, avui, aquí, a la casa del Trastevere, no cal posar-se a caminar, ja és camí iniciar la purificació, la preparació, les oracions nocturnes, les salmòdies, les permutacions. Tot això ja és anar a Soriano, encara que no es mogui. És l’hora de començar.

Encara que el destí sigui el cadafal, el sacrifici tindrà sentit si pot dir al Papa allò que li ha de dir, allò que la Veu nocturna de Barcelona li va encomanar, allò que la mateixa veu ha repetit a Càpua. Si és així, no importa el sacrifici.

Però el sacrifici només té una condició: la certesa. No hi ha sacrifici amb dubte. I Abulàfia dubta. No dubta del que ha sentit. Dubta de la Veu. De la veu de Barcelona, de la veu repetida i retornada. Quan a les nits de calor i de murtra les repeticions i les salmòdies, els moviments del cos i de les mans, buiden la ment de tot pensament i demanen a la Veu que ocupi el seu lloc, quina és la veu que acut? És sempre la mateixa? Abulàfia ha après, així li va ensenyar la Veu, a deixar la seva ment en blanc, com un pergamí net, disposat que una mà hi escrigui. Però de qui és la mà? Com distingir-la?

En l’espera de Roma, també en l’espera de Roma, Abulàfia se sent com un cec fent tentines. Dubta, com sempre: «La mà del Senyor era damunt meu, i he escrit llibres de saviesa i també alguns llibres de profecies meravelloses. La meva ànima s’havia despertat en mi, i un alè diví ha tocat la meva boca. Un esperit de santedat ha palpitat a través meu i he tingut tot de visions esfereïdores i meravelloses, a través dels signes i dels miracles. Però en la mateixa època els esperits de la gelosia s’han reunit al meu entorn, i els he rebut amb fantasia i error. El meu esperit es va confondre totalment, de tal manera que no podia rebre cap ajut de ningú que se m’assemblés, que fos capaç de corregir el meu camí, i en conseqüència jo era semblant a un cec que fa tentines en ple migdia. Durant quinze anys, el Satan era com la meva dreta i m’extraviava. Tot aquest temps jo estava portat com un boig per allò que veien els meus ulls. Però vaig ser capaç d’observar la Torà i aturar amb el segell la segona de les malediccions durant quinze anys, fins que Adonai em va atorgar la saviesa i el consell».

Abulàfia està condemnat a dubtar. Dubtarà tota la vida, sempre, del present i del futur, de la Veu que sent i de la veu que vol sentir, de les visions dels seus ulls, que l’espantaran i l’exaltaran alhora. En l’espera de Roma, Abulàfia dubta.

—A Soriano hi ha la mort que t’espera.

Però hi ha també el Papa. El Faraó. La promesa. El futur. Abulàfia dubta, però no està disposat que el dubte l’aturi. No sap de qui és la veu, si d’Adonai o de Satan, de la santedat o de la gelosia. Però hi ha una cosa de la qual Abulàfia mai no dubta. D’ell mateix. Cec o amb els ulls més desperts que cap altre, boig o profeta, Abulàfia creu en la seva pròpia grandesa, en la seva pròpia veritat. Mai sap si és despert o és la veu de la Tenebra la que l’ha adormit. Però sap que és ell. I que ell és per fer coses grans, mai vistes, úniques.

Per això, Abulàfia, tot i que dubta, decideix, ha tingut decidit sempre, començar el camí cap a Soriano, començar a caminar sense sortir encara de Roma, purificar-se per a la trobada, potser per a la mort.

Fa un matí solar, lluminós, d’una claredat transparent i neta. Fins i tot les pedres de Sant Pere semblen emblanquinades, brillantor de marbre blanc, claror d’enlluernar. El cerimonier vaticà ha fet enllestir una tarima mínima, res al darrere del Papa, només Sant Pere, la plaça tota transparent, sense racons: el Papa de cara als cardenals, de cara a la gentada de la plaça, de cara a les càmeres i els micròfons del món. S’alça el Papa i li duen uns papers acabats d’imprimir, passi’m a l’ordinador aquestes notes, són de la vigília, no les ha vist gairebé ningú, el cardenal Salvatore, potser algú més. Nicolau VI, vestit de blanc enmig de la blancor vaticana, davant de la taca morada dels cardenals asseguts, inaugura aquest matí solar i lluminós de diumenge el seu pontificat, hereu de sant Pere, Summe Pontífex, vicari de Roma, servent dels servents de Déu.

Res al seu darrere. Un home sol, vestit de blanc. Tot al seu davant. El cerimonier, el responsable de la litúrgia pontifícia, el mateix secretari d’Estat, han hagut de negociar amb la seguretat. Amb el cap de la Guàrdia Suïssa, amb la policia italiana, responsable de la seguretat de la plaça. No hi ha racons, no hi ha possibilitats d’una protecció efectiva. El Papa no n’ha volgut parlar, ho ha deixat en mans dels seus. No els ha donat marge: no és la seguretat allò que importa. Sí que importa, Santedat, l’Església, la imatge de l’Església… No vol semblar el Papa ni massa humil ni massa desprès. L’excés d’humilitat és una forma també de l’orgull. Tots els excessos. Que no hi hagi res. Simplement. No ho diu, potser ni tan sols ho pensa. Però és el resultat: que se’l vegi sol. Una cosa és l’Església, la basílica, els cardenals, fins i tot els fidels. Però el Papa està sol. I es vol carregar, sol, alguna cosa a l’esquena.

El Papa s’alça, els fulls en un faristol imperceptible, mínim. Tot de blanc. Els ulls mirant endavant, cap enlloc, però endavant. Tots els senyals són significatius. Totes les paraules, valuoses, per a la història, seran escoltades i enregistrades i interpretades i discutides. No hi ha cap elecció ingènua. Cap ho pot ser.

—Si, doncs, presentes la teva ofrena a l’altar, i allí et recordes que el teu germà té alguna cosa en contra teu, deixa l’ofrena davant l’altar i vés primer a fer les paus amb el teu germà; en acabat vés a presentar la teva ofrena.

El Papa llegeix els fulls que s’ha escrit, citació de Mateu per començar, records al Papa anterior, salutacions en llengües diverses, un cerimonial establert i codificat, els fidels han vingut a veure el Papa, les televisions no n’esperen cap titular per als sumaris dels informatius, el titular és que el Papa comença el pontificat, que fa una crida a la pau i etcètera, etcètera, etcètera, ja ho podien haver escrit ahir al vespre, el de sempre. Només els de dins, els cardenals, la vaticanologia professional, esprem els detalls, ha escollit uns versets de Mateu, els està dient als de l’Opus —no, als de la Cúria, bé, potser a tots plegats—, que de les coses domèstiques ja en parlarem més endavant, que ara hi ha altres coses. Quines? Això de sempre, el que toca, la pau amb els germans, etcètera, etcètera, etcètera. La veu del Papa, llegint en italià, és monòtona, però ferma. Sense subratllats, sense exhibicions d’oratòria sagrada. Deu estar parlant amb algú, ell sabrà amb qui. Signes en clau a la seva gent…

—S’ha escrit i s’ha dit en els últims anys que la humanitat està condemnada a l’enfrontament per les seves diferències de cultures i tradicions. I que darrere d’aquestes diferències hi ha molt sovint religions també diferents. En aquesta hora solemne del començament del meu pontificat, us vull dir que el Papa farà tot el que sigui a les seves mans perquè la creença en Déu no enfronti els homes sinó que els uneixi…

Etcètera, etcètera, etcètera, retòrica de la bondat, sempre tot previsible.

—… i allà on hi hagi enfrontaments entre germans per motiu de les seves creences, és el nostre deure cristià portar la llum de la paraula i l’esforç de la bondat, perquè abans és fer la pau amb el germà que no pas fer el propi sacrifici davant del nostre Déu. Em voldria dirigir especialment a la tan estimada terra on Jesús de Natzaret, el Crist, va fer els seus passos entre la humanitat. A aquella terra els vull dir, especialment, que en aquest començament de pontificat m’ofereixo solemnement com a mitjancer per fer, amb l’ajuda de tots, que la pau torni a la Ciutat de la Pau. Allò que succeeixi a Jerusalem marcarà el camí de la humanitat, com ja va ser en altre temps. Si tots els qui es consideren homes de Déu m’accepten, m’ofereixo per a una mediació que no miraria per damunt de tot pels interessos i les conviccions dels cristians de tot el món —interessos i conviccions que tampoc en cap cas poden ser negligits— sinó per la victòria de la pau, a Jerusalem i al món.

Etcètera, etcètera, etcètera… Però com a mínim tenim un titular per al sumari, el Papa s’ofereix de mitjancer al conflicte del Pròxim Orient, no és gran cosa, mira a l’arxiu si no ho han fet tots els Papes, això, d’una manera o altra. No hi ha una excitació extrema entre els periodistes. Una mica més entre els cardenals. Salvatore somriu. Va aconsellar al Papa que no ho digués, aquestes coses no es diuen, es fan. No es pot anunciar si no hi ha hagut abans un sondeig entre les parts, més val fer-ho en secret, no comprometre la imatge del Papa. Però Nicolau VI també és polític: hi ha coses que només poden sortir bé si s’anuncien, si se les troben fetes i no poden dir que no. No ho ha tret. Els periodistes marquen el time-code del tall de veu de les seves cintes. Els cardenals es miren i interpreten. Salvatore calcula. El pare Martín, a la plaça, entre la gent, creu entendre.

—Romans, pelegrins de tot el món, fidels que ens seguiu des de tot arreu, pregueu per l’Església, pregueu per la pau, pregueu a Déu perquè il·lumini aquest servent vostre.

Amén. Etcètera, etcètera, etcètera.

Predicar. Convèncer. Convertir. Non dimittere credere pro credere, sed pro intelligire. Ningú no deixarà de creure en les seves coses per creure en les coses dels altres, canviar de bàndol, treure’s el senyal i la rodella, canviar d’amics i d’enemics, sinó és per la raó. Tot el segle van predicadors amunt i avall, per pensar raons, escriure-les, injectar-les als repatanis del morro fort, si us plau per força, anar a predicar a les sinagogues, predicar a terra d’infidels. Tot el segle és una enorme disputa, de punta a punta del món. Els ambaixadors són predicadors. Bullen a les esglésies entre els cristians els mendicants que capten per predicar i convertir.

I per convèncer cal tenir raons. I per vèncer en les disputes de les raons cal endreçar les raons pròpies i cal entendre, per rebatre, les raons alienes. El segle és també un munt d’arbres que organitzen la fe i la creença, sistemes, ordres, cosmogonies completes. L’art de la predicació, el manual perquè el sermonador sàpiga predicar científicament i donar exemples de diverses matèries i encercar quina Llei és vera i quina és falsa. El pensament sistemàtic. Endreçar la pròpia fe. Destruir la dels altres. Cal llegir i entendre els llibres dels altres. Els conversos ens ajudaran, ells coneixen des de dins el secret de l’enemic. Però cal aprendre llengües. Cal saber què diuen els seus mestres. I a la Universitat de París s’ensenya la llengua dels tàrtars. I Ramon Llull compra un esclau sarraí perquè li ensenyi el seu llenguatge, abans de morir a la forca. I Llull fa a Miramar, a l’illa de Mallorca, una acadèmia de predicadors, savis en hebreu i en sarraí, exèrcit de portadors de raons per deixar-lo anar rere les línies enemigues, sigui a la Barbaria o a la Tartària o a la sinagoga de Barcelona, si és que cal, que cal. Aprendre, llegir, discutir. Convèncer. És el segle de la paraula. Darrere de la paraula, molt sovint, s’endevina el ganivet. O les pedres de la lapidació. Però així, d’entrada, la paraula que transforma.

I amb la paraula a l’esquena travessen les mars els predicadors de tota mena. I Ramon Martí, català de nació, que sap parlar i coneix la llengua dels sarraïns, se’n va a Tunísia a convertir el soldà a la fe cristiana. No se’n surt. Una llàstima: si se n’hagués sortit s’hauria estalviat una Croada, la mort de Lluís, rei de França, sant Lluís en diran un dia. I se’n van els predicadors a Cambalic per convertir al cristianisme els tàrtars. Aquests tàrtars sense religió, amb religions estranyes i velles, poca cosa més que supersticions, clientela natural per a tot mena de predicacions, manifestament convertibles. I prínceps mongols es fan cristians nestorians per la paraula dels monjos, o es fan jueus o es fan mahometans. No tan sols als cristians els ha agafat de sobte aquesta dèria de la paraula. I els reis d’Aragó han de prohibir que els jueus es facin mahometans o els mahometans jueus sense permís, només falta això, que canviïn el creure per l’entendre, però que no entenguin el que cal.

Anar a convertir. Plantar-se a casa de l’altre per convertir-lo. Fer esgrima de les paraules entorn de la fe de cadascú. Tot el segle és com el llibre de Ramon Llull Llibre del gentil i dels tres savis, un gentil que vol saber quina és la religió veritable, com si fos un tàrtar que ha vingut de lluny, com van fer els khàzars uns segles abans, com quan els reis i els senyors de la terra convoquen disputes de dominics, rabins i imams. Tres savis que li expliquen cadascuna la seva, ja es veu que la cristiana és la més enraonada, però, en fi, també poden haver-hi savis de les altres. Tot el segle és com el llibre de Llull, però més salvatge, sense aquesta gentilesa, sense aquesta delicadesa de les bones paraules. Anar a convertir amb la paraula a casa dels altres. Però sempre amb una remor d’espases al darrere. I amb molts de morts, no res comparat amb els que vindran, però mal matats, malvadament matats.

Tothom travessa la mar carregat de paraules i de raons, convençut que té l’arbre de la intel·ligència just, l’argument incontrovertible, la victòria en la disputa. Nicolau III ha enviat els predicadors dominics i franciscans a les mateixes cases dels jueus. Se li vol esmunyir a casa seva, en perfecta simetria, un jueu a fer ben bé el mateix? És això el que ha vingut a fer Abulàfia a Roma?