Nota final d’Elionor Amarils

He rellegit desenes de vegades la carta de la Patrícia Tadeus. Al principi, em sentia abatuda i defraudada. S’havia dissolt en el buit l’objectiu de tancar el criminal entre reixes o de demostrar-ne la seva mort. Em sentia com si hagués fracassat. L’ocell se m’havia escapat de les mans. Imagino que… sí, devia ser això. Era massa intel·ligent, per enfrontar-m’hi. D’altra banda, la realitat supera la ficció, diuen, i no tot és tan meravellós ni acaba tan bé com en una novel·la, on des de bon principi es parteix de la distinció entre bons i dolents. I tot plegat sense tenir en compte que aquell havia estat, només, el meu segon contacte amb la tasca forense.

Qui sap, potser algun dia descobriré la nova Patrícia. És molt fàcil amagar-se. Allò vertaderament difícil és mantenir-se amagat.

I el món, en el fons, és tan petit! Amb poques hores em planto d’Amèrica al vell continent.

Suposo que no puc tirar la tovallola.

Mentre visqui i em pugui valer, almenys, no la puc tirar.

Això sí: he de reconèixer, tot sigui dit, que em va guanyar amb esportivitat. Aquella personalitat de manefla i criticaire incorregible havia estat la disfressa ideal d’una assassina amb classe.

I no d’una assassina qualsevol, sinó d’una —per més que em dolgui admetre-ho— brillant assassina amb classe.

Era ella; la vaig reconèixer de seguida. Caminava amb una certa dificultat i exhibia un rostre tibant, però el seu posat altiu era inconfusible. Les mirades es van creuar i, després d’un instant de dubte, totes dues, perplexes, vam romandre immòbils durant uns quants segons. Ens trobàvem al bell mig d’una plaça concorreguda on confluïen diversos carrers orlats de botigues, i tant l’una com l’altra estàvem acompanyades. Jo seia a la terrassa d’un bar, prenent un refresc entre la Gal·la i l’Elba, la meva néta de vuit anys. L’Alfred, que n’acabava de complir sis, era al bany amb el seu pare, el Joan. Ella, en canvi, passejava amb un senyor d’uns cinquanta anys, morè, barbut i sense cap atractiu especial, però vestit amb roba cara i sabates de marca. Conversaven amb una senyora d’edat indefinida, de pell blanca i enjoiada com un arbre de Nadal.

La Gal·la, en adonar-se de l’abstracció, em va preguntar si em trobava bé. Els anys no perdonen, i ella n’és conscient. «Res, filla. Només que fa molta calor, i m’agradaria descansar una estona. Per què no hi aneu vosaltres, al parc? Jo us esperaré aquí o al saló de l’hotel: hi ha música en directe, a partir de les set». Vam quedar així i, en haver-nos acomiadat, em vaig adonar que ella, la inconfusible senyora baronessa, devia haver aplicat alguna tècnica similar: seia sola davant d’una taula apartada, a l’ombra una frondosa buguenvíl·lea, mirant-me de reüll per sobre de les ulleres de sol. Sense pensar-m’ho dos cops, vaig pagar el compte i m’hi vaig acostar.

—Bona tarda —li vaig dir, mentre ella s’abaixava les ulleres fins a la punta del nas i m’esguardava atentament—. Quant de temps, oi?

—És veritat, en feia molt que no sentia aquesta llengua —va admetre, i em va assenyalar una cadira.

—Gràcies —vaig acceptar—. L’esquena em deixa baldada.

—Poc me la imaginava, aquesta coincidència.

—Ja en som dues, però no pateixis…

—Gens ni mica —em va interrompre.

—No sóc pas qui t’ha de perseguir.

—És clar.

—I estic jubilada.

—Per descomptat.

—Tampoc no et preguntaré res, d’aleshores.

—Ningú no t’ho impediria.

—Entén-me: sóc jo, que me n’abstinc.

—Ja, però t’has apropat a mi.

—Cert. Et volia veure de prop.

—Doncs aquí em tens.

—Catorze anys… Ja t’hi deus haver fixat, oi? Sóc àvia.

—I tant; me n’alegro molt, de veritat. Et prova i es veu que fa per tu. Ets pacient, amable, considerada…

—Gràcies pels compliments —vaig afegir, afalagada.

—Pel que fa a mi, visc amb una certa calma des de fa uns quants anys. Estic bé, però al començament vaig passar-les magres —va somriure—. Perdona, estic feliç de parlar en català. Al cap i a la fi, va ser la meva llengua materna.

—Durant molt de temps vaig esperar una nova carta…

L’antiga aristòcrata va sospirar abans de reprendre el diàleg.

—En fi, suposo que volem deixar portes obertes per no admetre la irreversibilitat d’alguns finals.

—Et segueix perdent el romanticisme.

—No puc evitar-ho. I parlant d’això: què se’n sap, del jutge?

—Sé que va estar ingressat en un centre de rehabilitació, però suposo que mai no es va recuperar del tot. Fa dos o tres anys, la Gal·la em va informar que vivia sol i que exercia d’advocat defensant causes perdudes…

—Bé, si així ha trobat un lloc a la vida, ho celebro per ell. I dels meus, què me’n dius? Sé com va acabar l’Elvira…

—El Xavier ho va resumir amb poques paraules: «s’ha mort vivint i sense adonar-se’n, com sempre». Solia córrer massa, quan viatjava en cotxe, i cometia algunes imprudències. L’accident va tenir una forta repercussió als mitjans de comunicació…

—D’aquí que me n’assabentés. Gràcies a Internet, és clar.

—I de la nit al dia, el valor dels seus quadres es va multiplicar.

—Com ha passat altres vegades; de fet, no hi ha res nou sota la capa del sol. I els nens?

—Van deixar de ser-ho fa molt de temps, Patrícia. El Xavier treballa a Brussel·les, crec; em penso que té algun càrrec a l’Oficina de Publicacions de la Unió Europea. El Roger va muntar un negoci de mecànica i és també un polític prometedor; segons tinc entès, la seva major aspiració és córrer el Ralli Dakar. I l’Eva és la persona amb qui mantinc més contacte. De fet, és una bona amiga de la Gal·la, i ambdues tenen fills d’edat similars…

—Caram, em sento una mica àvia, jo també. Però digues: va acceptar el títol?

—Bona pregunta, Patrícia, i em delecta respondre-la. Resulta que el va rebutjar, i a més a més categòricament.

—Mira per on! En algun moment em va passar pel cap que podria reaccionar així…

—És una noia d’idees clares i molt republicanes. Ara bé, que ella hi hagi renunciat no significa que no es pugui acomplir, en part, la teva voluntat.

—Què vols dir?

—Doncs que hi ha una candidata, que no candidat, a convertir-se en la setena titular de la baronia.

La meva interlocutora va corrugar les celles un instant. Després, em va fitar amb la boca entreoberta i una ombra d’esglai al rostre.

—No em diguis que l’estirada Victòria…

—Justa la fusta. Si no hi ha res que ho impedeixi, es convertirà en la propera baronessa d’Ubach en haver acceptat l’oferiment dels tres nebots.

—Però si deu tenir setanta-cinc anys, ja!

—Bé, doncs, si més no, en presumirà a la residència. De totes maneres, em consta que està prou bé de salut, i porta una vida tranquil·la.

—Què hi farem, si ha d’ésser així! Tot principi té un final, i no m’hi vull capficar. Ara estic bé i sóc una altra persona. M’he guanyat l’infern, ho sé, però hi estaré ben acompanyada, n’estic segura.

—No sembris més maldat.

—Moltes gràcies pel consell, però t’asseguro que no em cal. Estic a mig camí de la setantena i no em vull complicar la vida —ens vam posar dempeus, ella més àgilment que jo—. Cuida’t, Elionor, i gaudeix de tot allò que t’envolta.

No la vaig correspondre amb cap salutació final, però ens vam acomiadar amb un petó a cada galta. Encara avui, quan hi penso, sembla que senti l’aura que va deixar rere seu mentre es perdia en el bullici de la ciutat. Una flaire embafadora que em recorda, inevitablement, als ungüents perfumats d’embalsamar els morts.