VIII

Un calaix entreobert

El dinar d’aquell dimecres no va excel·lir ni en la categoria d’amè ni en la gastronòmica. La meva posició a la Casa del Nord havia adquirit unes dimensions que incomodaven la resta i, fins a cert punt, em violentaven a mi. Però un compromís és un compromís, i tant si es tracta d’estudiar ruïnes inques com d’investigar sospitosos d’assassinat, el meu deure no era cap altre que el de complir amb tot allò pactat. Li ho havia quedat a deure a la baronessa i, a més a més, li volia demostrar a la meva filla que podia confiar en mi.

L’havia telefonada deu minuts abans de dinar. Vam estar parlant de tot l’assumpte, de com havia aconseguit convèncer al jutge i als familiars de la patrícia per seguir romanent a la Casa del Nord.

Si bé cap dels cinc familiars —ni tots ells a la vegada— tenien prou autoritat per fer-me fora, vaig optar per evitar friccions des del començament. Amb l’Elvira i els germans Castillo ja mantenia una incipient relació fonamentada en la confiança mútua. Quant a la Victòria, potser per respecte a la voluntat de la Patrícia o per considerar encertada aquesta línia d’investigació, no hi va posar cap objecció. I pel que feia al Xavier, valia la màxima del «qui calla, atorga».

Tot just després de dinar, ell mateix va comunicar-nos que aniria a fer una volta amb cotxe. Va comprometre’s a passar per l’oficina municipal dels Mossos d’Esquadra a fi de conèixer com avançaven les investigacions. La Victòria li va agrair el gest.

—Jo potser aniré a dibuixar una estona —va anunciar l’Elvira—. Faré només el croquis i demà, de bon matí, em dedicaré a immortalitzar una d’aquestes magnífiques albes.

—Aquests colors mereixen passar a la posteritat —vaig afegir.

—Tampoc no hi podré pas fer gran cosa, jo. Amb això de la Patrícia, vull dir. El més sensat és deixar la investigació a mans de la policia. Si descobreixen alguna cosa, ja ens ho faran saber.

La Victòria no semblava estar-hi gaire d’acord, però també va dir que sortiria a prendre l’aire i a llegir una estona.

—T’ajudaré a portar els estris —em vaig oferir a l’Elvira.

L’Eva i el Roger, que també vindrien amb nosaltres, ja anaven prou carregats amb la bossa de les tovalloles, les cremes, algunes ampolles de refrescos, els aparells electrònics, els mòbils i un parell de para-sols.

Qui romandria a la casa apart de les dues minyones seria l’Àngela, que hauria de fer-se càrrec d’un munt trucades de persones que s’interessaven per la baronessa.

Jo vaig disposar-me a carregar una bossa de pintures, de draps i de pinzells, així com la tela que l’Elvira volia pintar. Ella traslladaria el cavallet.

I mentre l’esperava al rebedor —baixar el cavallet des del segon pis requereix un xic més de traça que baixar una bossa de pintures— vaig descobrir quelcom subtil que desentonava amb l’ordre i la pulcritud imperant en aquell vestíbul. Un calaix dels del moble principal estava entreobert. Ho estava molt poc, amb prou feines mig centímetre. Un clauer sobresortia per un dels extrems del calaix, i impedia que pogués tancar-se del tot. Es tractava del tercer calaix començant pel capdavall.

Com una revelació, em va venir a la memòria el comentari de la Mercè sobre aquell calaix del moble del rebedor. Era el lloc on els barons hi guardaven una còpia de les claus de bona part de les finques i apartaments que posseïen.

Sense dubtar-ho ni un moment, vaig cuitar a buscar la Mercè. En trobar-la li vaig demanar que m’acompanyés al vestíbul, on ja s’hi esperava l’Elvira força intrigada.

—Fixa’t en aquest calaix.

—Ja el veig. Està mal tancat —va respondre a desgana, mentre s’acabava d’assecar les mans al davantal.

—Però qui el pot haver obert?

—Per davant d’aquest moble hi passen totes les persones que entren i surten d’aquesta casa, senyora Amarils, vostè inclosa.

—Però aquest calaix és el de les claus, oi?

—Ho és, en efecte. Està ben informada, vostè.

—És que recordo quan, abans-d’ahir, li va explicar al jutge que no n’hi faltava cap, de clau.

Em va clavar una mirada intrigant. Després, va prosseguir:

—I bé?

—Vostè va tancar el calaix, oi?

—Sí senyora, com sempre.

—Per tant, podem deduir que algú l’ha tornat a obrir i que, potser perquè tenia pressa, l’ha deixat mal tancat.

—És possible.

—Li faria res, si us plau, comprovar-ne una altra vegada el contingut?

La noia va sospirar. Va sostreure el calaix de les guies i el va descarregar damunt de la tauleta del rebedor. Hi havia uns quants grapats de claus, tots etiquetats i numerats. La revisió va ser breu.

—No n’hi falta cap, n’estic segura.

—Potser alguna de petita —va intervenir l’Elvira.

—Hi són totes, senyora Gràcia. Ho poden demanar a la Rosa, si ho desitgen.

—Per descomptat que no cal, Mercè —la vaig asserenar—. Per res del món no dubtaria de la seva paraula, jo.

—Gràcies, senyora. Puc retirar-me?

—Vagi, vagi, ja el tornarem a posar nosaltres, el calaix.

I mentre el col·locava de nou, vaig reflexionar sobre com n’era d’estrany, aquell fet. Si el calaix estava entreobert, l’única explicació plausible era que algú n’havia remenat el contingut. I tanmateix, no hi faltava res.

* * *

Mentre el Roger es capbussava a l’aigua com un adolescent i l’Eva prenia el sol a la sorra de la tranquil·la cala pròxima a la Casa del Nord, l’Elvira començava a prendre mides i a esbossar algunes ratlles sobre el llenç. Em vaig adonar que tenia pràctica i un cert talent.

—Has provat cap altra art plàstica o t’has quedat amb la pintura?

—En tinc prou amb els olis i els pinzells. Saps? Els paisatges m’agraden, però quan n’has fet un parell t’acaben semblant monòtons. Cansen. A títol personal, prefereixo els retrats.

—Individuals o col·lectius?

—De tota manera. És un desafiament plasmar caràcters, emocions i sentiments en fisonomies que, per si soles, buidarien de creativitat i sentit artístic el retrat pictòric. En aquest sentit, considero a Goya el més gran de tots els genis.

—Sí senyora: en una paraula, brillant. La Família de Carles IV és una obra mestra, sense concessions gratuïtes als personatges. La reina exultant, amb el coll alt, el somriure despòtic i la mirada triomfant. El rei més aviat insegur, de mirada buida, secundari en primer terme. El posat ferreny i bel·ligerant del futur Ferran VII, amb aquell cop d’ull agressiu i fosc, que tant definia la seva autoritària personalitat…

—Vaja, em sorprens, Elionor. Ets detectiu o historiadora?

—Ho confesso: sóc catedràtica d’Història de l’Art. Qui exerceix d’advocada i de detectiu professional és la meva filla, la Gal·la.

—Alça, noia, ets pou de sorpreses! I què hi fas aquí, doncs?

—Estava gaudint tranquil·lament d’un bonic any sabàtic —vaig ironitzar— quan la Gal·la em va proposar que l’ajudés a aclarir els dubtes o suspicàcies de la baronessa. I aquí em tens, d’improvisada investigadora! Ara bé, que consti: la meva més profunda vocació és l’estudi de l’art.

—Polifacètica, pel que veig. I com la portes, la investigació de la Patrícia? Ja sé que no t’ho hauria de demanar, tenint en compte que dec estar fitxada i sense clàusula de rescissió, però mira, tinc curiositat.

—La recerca de la baronessa és feina de la policia. Jo no puc fer-hi gran cosa. L’objectiu del meu treball era, com et deuràs imaginar, investigar-vos a vosaltres.

—He d’admetre que és molt emocionant. A vegades, la vida passa tan a poc a poc que ni sembla que passi. I què, però? Sóc sospitosa, jo?

—Ho sou tots per igual, de moment. Però tinc diversos dubtes, i alguns estan relacionats amb el dinar familiar que vau celebrar hores abans de morir el baró.

—Saps? El tinc poc o molt present. No me’n recordaria de res si hagués estat un dia qualsevol, però sens dubte no ho va ser. Fou quan, per última vegada, vaig veure viu el meu cosí polític, i això no s’oblida fàcilment.

Va dedicar uns moments d’exclusiva atenció a la tela i després, sense apartar-ne la vista, va continuar.

—Celebràvem l’aniversari de casament del barons. El vint-i-dosè aniversari, per ser exactes. Tota la festa va transcórrer al Palauet d’Ubach, la residència oficial dels barons d’Ubach. És una mansió modernista que t’agradaria de veure, si no l’has vista ja. Es troba als afores de la Garriga, en ple Vallès Oriental.

—I tot allò de la pairalia d’Ubach?

L’Elvira va somriure.

—No n’esperis gran cosa. Dit així sembla qui sap què, i són unes terres d’unes quaranta-cinc o cinquanta hectàrees de bosc entre les quals s’hi compten set o vuit camps a càrrec d’un masover ja gran, que suposo que es retirarà aviat. Però hi ha una casa fortificada del temps dels carlins i l’esglesiola de Santa Clara, a sota de la qual hi ha una cripta que és on s’hi enterren el barons d’Ubach des de fa unes quantes generacions. És al Berguedà, cap al nord. Però bé, tal com et deia, la festa va tenir lloc al Palauet d’Ubach.

»A les onze del matí vam celebrar una missa poc concorreguda a la qual només hi van assistir la Victòria, el Xavier i una servidora, a més d’alguns veïns i coneguts de la parella. A l’àpat hi vingueren també aquells dos allà —va puntualitzar, assenyalant els germans Castillo— i, trencant les normes protocol·làries, també es van asseure a la mateixa taula les dues minyones, la Rosa i la Mercè, i l’Elsa, que feia ulleres d’haver dormit poc. Em penso que aquells dies estava molt enfeinada per no sé quin inventari que calia fer. El dinar, val a dir-ho, fou amè i força més distès que els àpats que han tingut lloc en aquesta casa des del diumenge passat.

—És fàcil que ho fos.

—Suposo que sí. Encara que el baró semblava… què et diré jo, fatigat. No feia pas gaire que li havien donat l’alta després del segon infart, i el fet d’haver-ne tingut dos potser l’havia afectat més del que ens imaginàvem.

—És possible. Però per què ho dius que estava fatigat?

—Mirada buida, cap cot, somriure febril… En fi, com si sabés que aquell era el seu darrer dia de vida. Ui, diantre, però què he dit! Si us plau, no em facis cas! De vegades se’m creuen els cables.

—Ah, no et preocupis; a mi també em passa —vaig condescendir—. Mira, tu potser ho sabràs; havia tingut dos infarts i estava delicat del cor. La meva pregunta és: n’estava tant com per morir a causa d’un espant sobrevingut, com ara una visió aterridora o agressiva, per exemple, i excusa’m l’histrionisme?

L’Elvira va arquejar les comissures dels llavis. Va girar la cara per clavar la vista sobre el llenç i, de sobte, va esclafir a riure.

—Perdona’m, Elionor —es va excusar després bleixant, vermella com un pebrot—. És que m’ha fet gràcia, saps? M’has fet pensar… Ai!, deixa’m respirar… buf… deia que m’has fet pensar… saps? No seria la primera vegada que hauria passat, això.

—Ah no? Què vols dir?

—Recordo —va afegir, sospirant— que a la Patrícia, després de la mort del Giannis, se li va ficar al cap de seguida que l’havien mort així, amb un ensurt violent. Ningú no li va fer cas. I vols que et digui perquè? Tots crèiem que estava… bé, una mica confosa, ja m’entens. I suposàvem que havia relacionat aquella mort amb la del seu sogre, saps?

—Això és molt interessant. Continua.

—Poca cosa hi ha per dir. Els problemes cardiovasculars que patia el baró ja li venien d’herència. A l’Elena la va tombar la mateixa dolència, i el seu pare igual. Era un potentat grec i un banquer de renom, quan va morir. Patia del cor i, coses del destí, una forta i sobtada impressió el va matar.

—Caram! Espero que fos casual, almenys.

—Més aviat accidental. L’Elena… bé, tu ja saps que no hi tocava gaire, pobra noia. Els barons se l’estimaven, però potser se n’avergonyien una mica. La prova d’això és que ningú no en sabia res, d’ella, tret dels que pertanyíem al cercle més íntim de familiars o coneguts. És per aquest motiu que la policia creu que l’autor de l’amenaça ha de ser algú de nosaltres, oi? Ho dic perquè una de les dues, la Rosa o la Mercè, em va comentar que a la carta hi havia escrit, de forma ben explícita, el nom de l’Elena.

—Hi figura, cert.

—La veritat és que… bé, potser sí que hauré de creure que algú de nosaltres hi està implicat. És que sinó no m’ho explico.

—Bé, tot això s’haurà de veure. Què volies dir-me, de l’Elena?

—Ah sí. Doncs que sense cap mala fe va clavar-li un bon ensurt al seu pare. Es va disfressar de guerrera víking, o d’índia, o jo què sé de què, i quan l’home es va haver adormit, no se li va acudir una altra cosa que despertar-lo amb un crit fortíssim i amb una tauleta de fusta massissa a les mans. I es va quedar palplantada davant seu, cridant com una esperitada i amb el moble a les mans. Ja et pots imaginar com va acabar tot… Tinc entès que fou fulminant, almenys així m’ho va explicar la Patrícia.

L’home va començar a panteixar i ja no van poder fer res per reanimar-lo.

—Potser aquest fet la va condicionar —vaig murmurar—. Saps una cosa? Tanta corda que tenia la Patrícia per fer-la petar i d’aquesta història del sogre no me n’havia parlat mai.

—Aquell pi em costarà Déu i ajuda, pintar-lo. Suposo que no te’n devia dir res perquè hi havia l’Elena pel mig. I ara confessa’m; de veritat que te n’havia contat alguna cosa, d’ella? De l’Elena, vull dir.

Vaig tirar el cap enrere mentre em passava la mà pels cabells.

—No, el cert és que no en sabia res. Vaig afirmar que me n’havia parlat, al principi, perquè vaig pensar que així em guanyaria la simpatia d’algunes persones properes a la Patrícia. Em sembla, però, que aquella afirmació va produir l’efecte contrari.

—Com era de preveure, si vols que et sigui sincera.

—Sí, suposo que sí. Per cert, parlant de l’Elena; quan va morir, ella?

—Era un dilluns al matí. No sé si era el setze o el disset de desembre de l’any passat. El setze, em penso. Perquè el baró va morir el dijous dotze, el divendres era tretze, el dissabte catorze, el diumenge quinze i el dilluns setze. Me’n recordo perquè va ser una setmana negra. El dijous el baró, el dissabte l’Elsa i el dilluns l’Elena. Ni que fos una maledicció!

—I quants éreu, al funeral de l’Elena?

—Diria que tots; almenys, els que sabíem que existia i la coneixíem, és clar. Llevat d’una de les dues minyones; la Mercè, suposo, que es va quedar al Palauet per preparar el dinar. Encara que fos frugal, algú l’havia de fer. I tampoc no hi havia… a veure, deixa’m pensar… algun dels tres nebots. L’Eva, em sembla. Tenia exàmens i no podia venir.

—Però se li va comunicar la defunció?

—Sí, n’estic segura. Ho vaig fer jo mateixa per telèfon.

—I l’enterrament de l’Elsa, quan va tenir lloc?

—Buf! No en tinc ni idea. No hi vaig pas anar, jo. Comptat i debatut, era la secretària del meu cosí, no pas cap amic o familiar.

—Ja… però m’agradaria saber…

—Què?

—Res, no hi pensis. Segur que no té cap importància.