III

L’acarament

La baronessa esperava al jutge i al secretari recolzada a la barra americana de la cuina. Amb la mà dreta, sostenia una copa mig plena amb la qual feia cercles a l’aire.

A continuació reproduiré l’interrogatori que vaig presenciar d’esquitllentes —oi que feia de detectiu? Doncs estava ben justificat el meu incorregible vici de ficar el nas pertot arreu—. Amb l’excusa de prendre l’aire, vaig travessar el porxo, vaig donar una volta pel jardí i vaig entrar a la galeria contigua a la cuina per la porta del darrere. Des d’allà, i gràcies a la porta entreoberta, ho vaig poder sentir i veure quasi tot. Tan bon punt vaig haver-me situat, l’aroma d’un plat fort i condimentat amb saborosa salsa baronessa em va impregnar els sentits. Un plat ben regat, tot sigui dit, amb unes quantes copetes d’alcohol.

—Li pregunto en privat, senyora Tadeus, si creu que l’amenaça pot ser real.

—Sí, senyoria. Ja fa temps que em sento amenaçada, però el nivell de competència i d’intel·ligència policíaca queda bastant per sota de la sola de la sabata, en aquest país! Els vaig parlar de la Mina, la meva gata; si tornava a deambular pel corredor, és perquè algú va obrir la porta del pis. I qui ho podia haver fet, sinó l’assassí del meu marit? I què me’n diu, de la pobra Elsa? No mereix una investigació, tot plegat? Però res, ja ho deia el meu home: de l’Administració no n’esperis altra cosa que poca feina, mal feta i cobrar. Perquè d’això sí que no se’n descuiden, no: quan és hora au, tots com un ramat de xais, trinco-trinco a deixar-hi els calés!

—Dispensi, senyora. Està segura què és whisky això que beu? I en tot cas, vol dir que no n’hi ha prou?

La baronessa va acotar el cap i va repenjar el nas al got per olorar-ne el contingut. Tot seguit va proferir:

—Whisky o conyac, tan li fot. Mentre hi hagi alcohol per ofegar les penes! És clar que amb aquesta en porto quatre… I a mi, que em pugen els colors de seguida! En tinc ben bé prou amb una de sola. Però és que això d’un cadàver! Oh, Déu meu, ja he begut oli. No em salvarà pas ben bé res, aquesta vegada. Estic acabada, oh Déu meu, estic ben acabada —va lamentar-se somicant—. Ara em mataran i vostè ho sap, senyoria, vostè ho sap! Hipòcrites emporcats! Assassins! Sanguinaris! Mitja maleïda vida donant-los calés i miri, veu?, ara els ve la baterola de veure’m morta. Són uns fills…

—Però tranquil·litzi’s, per favor, que així no solucionarem res!

—Solucionar! Però què rediantre vol solucionar, si m’acabaran matant?

—Senyora baronessa, si us plau, calmi’s: no la mataran pas, ni a vostè ni a ningú! Procuri tenir més confiança en la justícia.

—Confi… què? I en la justícia? Vostè està torrat! Ui! Ui, perdoni… jo no volia…

El jutge li va prendre la copa de les mans amb un gest de fàstic.

—Au vinga, si us plau, calmi’s. Vol que ho deixem per a més endavant?

—El què? Ah no! Ja potser seré a l’altre barri, més endavant. Parlem-ne ara.

—Faci’m cas, val més que descansi.

—Ni somiar-ho. En vull parlar ara.

—Però ha d’entendre que està en estat de xoc.

—No hi estic…

—Que sí, que sí que hi està. Miri, senyora Tadeus…

—Collons, que no! Ni xoc ni hòsties, fills de puta! Es que ni ara em voleu fotre cas?

Després de l’esbravada dialectal fruit de la tensió acumulada, el jutge, perplex, va quedar-se palplantat davant la Patrícia. I ella, rabent, s’alçà del tamboret i el va agafar amb rabiosa fúria per les solapes de l’americana. Santasusana, amb un simple gest, va evitar la intervenció del secretari.

Amb les dents serrades, la Patrícia li va exigir:

—Vostè ara s’asseurà al meu costat i m’escoltarà. Oi que ho farà?

—Bé, però tranquil·litzi’s.

—Així m’agrada —va paladejar, reptadora. Dominava la tensió d’aquell instant dosificant la ira que la posseïa. De fet, la seva personalitat s’havia transformat de cop i volta: era una altra Patrícia Tadeus—. El meu marit va morir el dotze de desembre de l’any passat a causa d’un infart, però jo sé que algú li va provocar. Els meus parents, que vostè interrogarà perquè vull descobrir qui és el malparit, van assistir a un àpat familiar aquell mateix dijous a casa meva. Algú va prendre una de les claus de la porta principal, penjades al clauer del rebedor, i va tornar al vespre per assassinar el meu home mentre jo estava tancada al bany. L’Elsa el degué descobrir, i per això l’apunyalaren. Ara vostè es prendrà tot el que li he dit com un dogma de fe.

—Per arribar a on? —la veu del jutge irradiava duresa.

—Ja li ho he dit: per arribar a descobrir qui m’amenaça! Mantindrà discreció absoluta mentre duri la investigació. Quan sàpiga qui és el malparit, prendré les mesures que jo cregui convenients. Queda clar?

—Miri, senyora Tadeus, jo he d’instruir el cas de l’assassinat de l’Elsa Martí. Un cas arxivat que ara, per tot el que ha succeït, es reobrirà i s’investigarà de nou. Li ho repeteixo: instrucció del cas Elsa Martí. I en segon lloc —va afegir el jutge, frustrant la queixa de la Patrícia—, a mi ningú no em dóna ordres. Queda clar?

—Parlaré amb els seus superiors, senyoria.

—En aquest Estat, senyora Tadeus, com en tots els estats civilitzats, els jutges no tenim superiors. Som independents, inamovibles, responsables i sotmesos tan sols a l’imperi de la llei. Article cent disset punt ú de la Constitució.

—En aquest Estat, com en tot el món, senyoria, l’última paraula la tenen els diners i el poder.

El jutge, llavors, va somriure triomfant. Amb una corona de llorers hagués aparentat el propi Cèsar.

—I si la seva vida, senyora Tadeus, depengués de mi?

La Patrícia se’l va mirar expectant. Hagués jurat que li brillaven els ulls.

—Ho dic, és clar, i entengui el sentit de l’expressió, perquè partint de la teoria que vostè ha exposat, qui la vol matar seria qui ja ha mort l’Elsa Martí, no?

—I?

—Mantingui les hipòtesis que vulgui: dels fets, ja ens n’ocuparem nosaltres. Vol declarar alguna cosa més?

La Patrícia, amb ira continguda, va denegar amb el cap. La seva cara, fins feia poc implacable, havia perdut altra volta vigoria i color.

—Res més. Moltes gràcies per l’atenció i permeti’m un petit consell: confiï més en la justícia. Li ho dic perquè aquesta justícia que vostè tant critica sovint és més justa amb els que són justos amb ella. Senyora Tadeus, li desitjo que, malgrat les circumstàncies, passi vostè un molt bon dia.

I Juli Cèsar abandonà la cuina.