V

L’enigma de l’arracada

Aquell dilluns, trenta de juny, es va despertar com qualsevol dia d’estiu: càlid i assolellat. El vespre abans havíem convingut amb l’Elvira que ens llevaríem de bon matí per sortir a caminar una mica per la platja i és que, malgrat tot, calia aprofitar els petits moments de calma.

A les set del matí, amb la claror tèbia dels primers raigs de sol, sortíem de la Casa del Nord. L’horitzó preludiava un estritllat dia de platxèria. El mar prenia els fugaços colors argentats de l’alba. La silueta d’uns vaixells es retallava en la calitja que entelava l’horitzó.

—M’apassionen aquests efectes lluminosos —va comentar l’Elvira.

—Ideals per a un quadre impressionista.

—Cert, és un tema recurrent. Val a dir que, d’aquest estil, he pintat una bona colla de quadres.

—Com el que hi ha a la biblioteca, oi?

—Exacte. Veig que t’hi has fixat, en la firma.

—I en la data, també.

—El vaig pintar l’any passat, em sembla. Ets molt observadora, Elionor.

—Sempre he considerat que m’he passat la vida essent-ne una simple espectadora.

Llavors vaig estendre la vista mar enllà. La blavor intensa s’anava atenuant a mesura que el sol impregnava i emblanquia l’ambient, mentre les ones s’esberlaven en xocar contra els esculls, envernissats de vida salada.

Vam encetar una conversa distesa i agradable sense caure, tanmateix, en la vàcua cortesia. Una oportunitat que jo vaig exprimir a fi d’entreveure-li el perfil personal i l’opinió que li mereixien els tenebrosos esdeveniments, tot procurant evitar els detalls escabrosos de la troballa del cadàver del dia abans. I no vaig trigar a confirmar una impressió que m’havia afigurat en conèixer-la: Elvira Gràcia posseïa una altra cara d’aquell caràcter extravertit, jovenívol i afable que tan bé la caracteritzava.

De tant en tant disparava una mirada de glaç o, millor dit, que deixava glaçat qui la rebia. Una mirada que incomodava i, fins a cert punt, atemoria. Agafava sempre d’imprevist la presa i aleshores, per moments, la seva intel·ligència semblava més afilada. Més bel·licosa. Més, potser, freda i destructiva. Era algú capaç de gaudir amb la por o amb el sofriment de les persones a qui odiés? En el fons, només aquest suposat plaer seria el mòbil que l’impulsés a amenaçar la baronessa, en cas d’ésser ella, és clar, la responsable del muntatge. Perquè dels cinc familiars de la Patrícia, ella era l’única que no necessitava suplements econòmics. En ella, una rica vídua que matava el temps entre olis i aquarel·les, el mòbil econòmic s’esfondrava com un castell de naips. Calia descartar, per tant, que volgués assassinar la baronessa per diners.

Però tanmateix, podia haver estat ella l’autora de l’escrit, i també qui hagués preparat aquell escenari col·locant-hi un cadàver de fons, amb l’objectiu que l’amenaça fos més efectista, més desesperant i dramàtica, més angoixant si era possible. I això a banda que a l’escrit de l’amenaça hi constés, de forma ben explícita —qui sap si massa per ser convincent—, el mòbil econòmic.

De fet, des que havia vist aquella escena, amb el cadàver, la rosa i l’amenaça, notava que fallava alguna cosa. I, per més voltes que hi donava, no sabia copsar de què es tractava.

* * *

En ascendir per les escalinates que desembocaven al porxo del mas, ja de retorn, quelcom lluent em va atreure tot d’una l’atenció. Era un objecte diminut i daurat, una arracada, que centellejava des de la llosa morada del penúltim graó. Jo mateixa la vaig recollir.

—Algú la deu haver perdut —va comentar amb desinterès l’Elvira.

—Però Déu, si està ensangonada! I hi ha una taca de sang, aquí; i una altra, fixa-t’hi!

—Què dius?

Vaig provar de fer memòria. De qui podia ser, aquella arracada? Les de l’Eva eren uns cèrcols enormes. Les de l’Elvira no, perquè les duia posades i tenien forma de lluna. Meves no eren, per descomptat. De la Fontanals tampoc, perquè les seves eren dues perles a joc amb el collaret. Ni podia ser d’alguna de les minyones o de la secretària, ja que totes tres les tenien platejades. Ensangonada… i només podia ser de la Patrícia!

En creuar el rebedor vaig topar amb la Mercè, ocupada en obrir els porticons dels finestrals.

—S’ha llevat ja, la baronessa? —Li vaig preguntar amb l’alè entretallat.

—Encara no. Quan estem de vacances, no la despertem mai abans de les nou.

Vaig pujar les escales que menaven al segon pis tan de pressa com el cos m’ho permetia. Fins i tot vaig provar de saltar els graons de dos en dos. Un cop davant de l’habitació, vaig cridar la Patrícia, però no va respondre. La vaig tornar a cridar i, de nou, silenci.

Desconcertada, vaig clavar els ulls als de l’Elvira, que emmirallaven l’esguard inquisitiu. Ella em va correspondre amb un gest d’afirmació. Aleshores, sense donar-hi més voltes, vaig accionar la maneta del pany i la porta es va obrir.