VII

Opinions i declaracions

Passaven pocs minuts de dos quarts d’onze quan vaig baixar de la meva habitació després de canviar-me la roba d’esport per una de més adequada a les circumstàncies. Al rebedor ja s’hi esperava el jutge, a punt per iniciar una tanda d’interrogatoris a tots els presents a la Casa del Nord.

—Senyoria, hi he pensat molt.

—Sobre què? Sobre la desaparició de la baronessa? Admet, per tant, que no podem parlar d’assassinat?

Li vaig indicar la saleta d’estar, i l’instructor em va seguir.

—No és pas sobre això en què he pensat, sinó sobre el cadàver d’ahir.

—I bé?

—Ha de ser algú que odiï molt la baronessa qui la va amenaçar. Li he de dir que parteixo de la base que l’autor de l’amenaça és qui, i permeti’m que li ho digui un altre cop, l’hauria assassinada.

—Però com li he de fer entendre…

—Deixi’m continuar, si us plau. No vull pas parlar de la desaparició, ara, sinó d’odi, senyoria, d’odi envers la baronessa. Cert que hi ha l’argument econòmic, però per si sol és insuficient, perquè amb aquell cadàver l’autor de l’amenaça pretenia infondre-li pànic. Era una tortura psicològica i, per tant, el mòbil econòmic no encaixa. Algú que vol assassinar per diners no s’entreté amb un muntatge tan barroc i ostentós. Em segueix, fins aquí?

—Bé, doncs ara vegem una segona opció. Una opció que reforçaria el mòbil econòmic en lloc de debilitar-lo. Perquè podem atribuir, almenys en teoria, una finalitat pragmàtica al turment psicològic de l’amenaça, la rosa i el cadàver. Potser pretenia aterrir la baronessa perquè sospitava, o millor dit, estava convençut que voldria fugir quan ningú no la veiés; és a dir, durant la nit. Ell o ella, qui fos, l’esperaria a la porta per immobilitzar-la i…

—Això ens condueix a concloure què, senyora Amarils?

—Ens porta a concloure que amb el mòbil econòmic no n’hi ha prou, a no ser que ens trobem davant d’aquesta segona opció.

—Però anem a veure, senyora Amarils: en què es basa vostè per afirmar que aquest hipotètic assassí estava convençut que la baronessa no resistiria més la tensió psicològica i fugiria a plena nit?

—Bé, doncs, en res de particular. O potser sí que, d’una manera més aviat indirecta, ho podem… en fi, prendre en consideració.

—Vostè dirà.

—L’escrit que m’ha deixat la baronessa. A veure, llegim-lo de nou.

Vaig obrir la llibreteta que tenia a les mans i vaig cercar la transcripció de l’escrit.

—El que cal retenir —vaig considerar, reflexionant en veu alta-són dues coses: a) «Si ara he decidit anar-me’n no és només perquè sospito que hi ha algú que em vol matar, sinó perquè ara sé, amb tota seguretat, qui ho vol fer»; i b) «La meva mare tenia raó: els diners només porten la desgràcia. No vull haver de viure un escàndol d’aquesta magnitud». Analitzem-les en detall.

»Sap qui la vol matar. Bé, sobre aquest punt, i sense posar-lo encara en connexió amb el segon aspecte a considerar, no se’n pot deduir gran cosa apart del fet que coneix l’assassí. Arribem, però, al segon paràgraf. Què hi diu? Afirma que els diners són portadors de la desgràcia, una observació que fa pensar en el mòbil econòmic. I aquesta idea connecta amb l’escrit de l’amenaça.

»Tanmateix, i més interessant encara, parla d’un escàndol de gran magnitud. Un escàndol que ella, pertanyent a l’alta societat, no es veu amb cor de resistir.

—De què pot tractar-se? Sembla força aparatós, no?

—O potser no tant. Recordi que la baronessa està obsessionada amb la discreció en tot allò que faci referència a l’esfera familiar. Només cal veure que ben poca gent coneixia l’existència de l’Elena. Ara relacionem tot això amb el primer punt que he analitzat. La baronessa afirma, sense pal·liatius, que sap qui la vol matar, i que serà un escàndol de gran magnitud. Què vol dir, en realitat, amb això de gran magnitud? Només que hi té a veure algú de la família? O bé es refereix a algú en concret?

—Algú que gaudeix d’una especial bona reputació, per exemple? Descartaríem els que, a priori, no la tenen.

—Sí però no. No em consta, i si de cas ho haurà de comprovar vostè, que cap dels cinc familiars de la Patrícia tingui una mala consideració notòria. Potser es referia, per tant, a algú amb qui l’unissin especials vincles d’amistat. Algú en qui ella confiava d’una forma especial, algú de qui ara se sentís defraudada o traïda.

—Ho accepto, però qui?

Com deureu imaginar, un nom em ballava pel cap, però no em vaig atrevir a citar-lo. No per desig propi d’amagar informació a la justícia, que Déu me’n guardi, sinó perquè no concebés prejudicis infundats envers l’Elvira, que és —no caldria ni dir-ho-en qui aleshores estava pensant.

—Aquí és on vostè, senyoria, entra en escena. Vostè i les seves preguntes —vaig puntualitzar, abans de canviar de tema i preguntar—: Per cert, em permetrà llegir els informes, després?

El jutge va meditar uns instants, amb la vista perduda entre les bigues de fusta.

—No hi veig cap inconvenient, atenent al particular vincle que l’unia amb la senyora Tadeus i a la tasca que està duent a terme. L’interrogaré a vostè en últim lloc, i després li mostraré els informes. Si considero que alguna declaració és especialment sensible o confidencial, vostè no podrà accedir-hi. I li ho recordo una vegada més que he decretat el secret de sumari. En cas que dificultés o interferís en les investigacions, s’haurà d’atenir a les conseqüències de la seva falta o negligència.

—Sóc conscient de les meves obligacions i sabré ser responsable dels meus actes, senyoria.

* * *

Els informes em van ajudar a conèixer més a fons Patrícia Tadeus i també, encara que de forma més indirecta, els cinc membres de la família.

La primera interrogada fou la majestàtica i estoica senyora Fontanals. Va declarar que durant la nit del diumenge al dilluns el soroll del motor d’algun vehicle l’havia despertada. Tenia un son lleuger, segons adduïa ella mateixa. Va afegir que no hi havia donat massa importància, encara que el soroll s’havia deixat sentir cap a les dues de la nit. Podia tractar-se del seu nebot, el Roger. Sempre trastejava al taller, fins i tot a altes hores de la nit. O, és clar, també podia tractar-se d’alguna parelleta d’enamorats.

En qualsevol cas, manifestava que no podia intuir el grau de proximitat del so. Tenia per costum dormir amb la finestra tancada i, per tant, no podia ser més precisa. Encara referint-se al cotxe, va declarar que no l’havia sentit arribar, sinó simplement a marxar. En altres paraules: el motor es va engegar de cop i volta per desaparèixer en el silenci de la nit. Malgrat la imprecisió general de tota la seva declaració, encara es va atrevir a remarcar que el soroll no li resultava gens familiar.

Eva Castillo fou la segona. A diferència de la seva tia, no va percebre sorolls de cap tipus la nit del diumenge al dilluns. Havent sopat es va tancar a l’habitació, va estar conversant mitja hora pel mòbil i es va adormir poc més tard.

Roger Castillo tenia una manera molt més simple de veure les coses. No va notar cap so anormal o desconcertant durant la nit. Se’n va anar a dormir cap a quarts d’una, just en acabar la pel·lícula que estava veient, i ni es va acostar al taller en tota la nit. El Roger també havia exposat, a diferència de les dues persones que l’havien precedit, una teoria força interessant relativa a tots aquells esdeveniments.

Potser la mort de l’oncle fou casual, va adduir. De fet, i tal com sostenia també la seva germana, aquella mort resultava fins a cert punt imaginable, bo i tenint en compte el delicat estat de salut del baró. D’alta banda, podia no haver-hi cap connexió entre aquella mort i la de la germana del baró o la de la secretària, l’Elsa Martí. Barcelona, com qualsevol gran ciutat, pot ser molt insegura, i més a plena nit en segons quins carrerons. I tot això del cadàver i de l’amenaça potser no era altra cosa que la revenja d’algú aliè a la família. Una revenja covada al llarg de molt de temps i que aleshores, per fi, s’hauria materialitzat. I potser no es tracta de cap assassí, sinó d’algun dement que pretén aterrir la seva tia. Un objectiu que, tenint en compte la fugida —en principi voluntària— de la pobra dona, hauria aconseguit fer realitat.

Era una bona teoria, sí, però algunes fuites importants. La primera era l’escrit de l’amenaça que, amb l’esment de la germana del baró, revelava que procedia de l’entorn més íntim del matrimoni Matsoukis Ubach. La segona fuita era l’arracada ensangonada de la baronessa. Aquest objecte indicava que potser havia sortit de la casa perquè així ho havia decidit però, probablement, no havia desaparegut de forma tan voluntària.

La següent a declarar fou l’Elvira. Va comentar que potser sí que el seu subconscient havia detectat el soroll d’algun motor durant la nit del diumenge al dilluns, però no se’n recordava amb claredat.

El Xavier també va admetre que havia sentit a marxar un cotxe —no pas arribar, igual que la seva tia Victòria—. Ja havia tancat el llum de l’habitació i s’havia endormiscat, però estava molt segur d’allò que afirmava.

Les minyones no dormien a la Casa del Nord. Hi romanien fins les cinc de la tarda i, per tant, res no podien explicar sobre el cotxe que alguns hostes de la baronessa havien sentit.

Àngela Estrada es mostrava tan secundària i reservada al natural com a través d’una simple i concisa declaració gairebé monosil·làbica. Com en el cas de les dues minyones, ella tampoc no dormia a la Casa del Nord, i allà només hi complia les vuit hores de la seva jornada laboral.

I tancava la llista la meva declaració. No tan insulsa com la de l’Àngela Estrada, però poca cosa més podia dir. Si m’hagués despertat el so d’un motor, probablement m’hauria aixecat per saber què passava. Quant a les teories sobre l’autoria dels crims, Santasusana ni tan sols em va interrogar. Ja les hi havia exposades, i de forma més que suficient, a les trobades que precedien aquell esquemàtic i monòton interrogatori. Esquemàtic, monòton, protocol·lari i més aviat fluix de continguts. Com haureu notat, dues o tres preguntes el regien i la resta, una multitud d’irrellevants qüestions, restaven supeditades als assumptes biogràfics o personals —com ara la professió o els estudis—, a la relació amb la baronessa o a la situació financera, per exemple.

Em faltaven altres informacions, i m’hauria d’espavilar pel meu compte si les volia aconseguir.

Després, partint de totes les dades que hagués obtingut, caldria reflexionar. La raó sempre és força més profunda que la mera lògica. És clar que la raó també pot ser de tipus lògic, com la de molts policies o juristes. Però allò de «la conseqüència Y correspon al fet X» fracassava moltes vegades. A més a més, en aquest cas la simple lògica no fóra suficient perquè, ben mirat, on era el pragmatisme i la coherència dels fets ocorreguts?