I

Pren la paraula Elionor Amarils

Si d’una cosa estic segura és que no oblidaré aquella història mentre visqui. Potser perquè va ser el meu segon contacte directe amb la tasca forense, però jo hi afegiria un altre motiu força més consistent. Em refereixo al, diguem-ne, laberíntic grau de complexitat pel qual va discórrer la trama.

Acceptar el repte va ser, i així ho he de reconèixer encara avui, massa precipitat venint de mi. Tampoc no voldria donar a entendre que tot allò m’ocasionés una incomoditat visceral: simplement és que ben poques vegades m’he deixat convèncer amb tanta facilitat per la Gal·la, la meva filla. Ella mateixa ho admet. Suposo que vaig acceptar perquè el subconscient —o qui sap si el meu ego— m’ho implorava a crits. En altres paraules: desitjava gaudir d’una nova aventura detectivesca.

Amb cinquanta anys a l’esquena i una trajectòria docent que m’havia conduït a ocupar una càtedra d’Història de l’Art, vaig tenir el desig vital d’aturar-me, de prendre’m un respir i, sobretot, de dedicar-me temps.

Però no em va ser possible estrenar l’any sabàtic amb absoluta tranquil·litat: em corroïa una insidiosa recança. Havia deixat la direcció del departament en bones mans, ho sabia, i tenia el convenciment que tot aniria sobre rodes. El cas era, fet i fet, que no em resultava gens fàcil desconnectar del tot.

Quan aquella tarda la Gal·la, advocada i detectiu col·legiada, em va proposar que l’ajudés en unes investigacions que li acabaven d’encarregar vaig tenir, almenys, la gosadia, la prudència i la sensatesa de demanar-li perquè. Recordo encara ara, mot a mot, la resposta que em va donar: «necessito algú de la teva edat perquè pugui interpretar el paper d’amiga personal de la baronessa d’Ubach».

Tot i que no sóc assídua lectora de les revistes del cor, coneixia alguns detalls biogràfics d’aquell pompós personatge. Patrícia Immaculada Tadeus i d’Ubach, sisena baronessa d’Ubach, era una adinerada vídua que, dit així, semblava treta d’una barroca i enfitant novel·la del Romanticisme. Títol nobiliari i béns arrels els posseïa per herència dels pares, antics barons d’Ubach; accions i societats financeres les havia heretades del seu difunt marit, Giannis Matsoukis, un empresari d’origen grec.

Ell havia estat, de fet, la raó per la qual l’aristòcrata havia decidit contractar la meva filla. El bon home havia mort no feia ni cinc mesos en un context discret i d’absoluta normalitat. En principi, la causa del decés era natural, fins i tot previsible tenint en compte l’historial mèdic del difunt. La vídua, tanmateix, no admetia aquella versió, i afirmava que algú havia provocat l’atac de cor que li va fer perdre la vida al seu espòs.

En el moment de la mort, a la casa només hi havia tres persones. S’hi trobava la secretària, que ultimava alguns afers al despatx de la planta baixa de l’edifici. També hi era ella mateixa, la baronessa, que gaudia d’un hidromassatge al bany contigu al dormitori conjugal, situat al primer pis. El dormitori fou, precisament, el lloc on l’esposa va trobar mort el baró.

I només un dia i mig més tard, la matinada del dissabte catorze de desembre de dos mil dos, va morir a ganivetades i sobre l’asfalt d’un carreró llòbrec de Barcelona la malaurada secretària, Elsa Martí i Damadeus.

Havia presenciat algun esdeveniment relacionat amb la mort de Giannis Matsoukis, tal com pressuposava la baronessa? Si era així, calia sospitar dels familiars, atès que qualsevol d’ells podia accedir a la clau i no hi havia cap pany forçat? Moltes preguntes clamaven resposta, i per aquesta raó Patrícia Tadeus havia decidit valer-se dels serveis d’un detectiu privat. Però la meva filla tenia altres assumptes entre mans, a priori força més perillosos o arriscats que aquest, i em va proposar que l’ajudés. Un suggeriment que la clienta va acceptar sense donar-hi gaires voltes.

La premissa de l’oferta de la meva filla era simple i evident: segons ella, la millor manera de rastrejar un cau és entrar-hi ben endins. Per això vam acordar amb la senyora Tadeus, vídua de Matsoukis, que passaria amb ella l’estiu d’aquell any. Representaria el paper de recent amiga íntima i així coneixeria els membres de la seva reduïda i peculiar família, ja que tots plegats conviuríem en aquella segona residència que rebia l’escaient i descriptiu nom de Casa del Nord.

Aquell vint-i-nou de juny era l’últim diumenge del mes, la data a partir de la qual els barons d’Ubach —aleshores ja només la baronessa— iniciaven les seves inalterables vacances d’estiu.

El viatge de Barcelona a la Casa del Nord va ser, en poques paraules, un autèntic infern. En arribar a la finca tenia la sensació d’haver donat, ben bé, mitja volta al món. En més d’una ocasió em va temptar la idea de demanar a l’Àngela, la secretària i xofer de la Patrícia —a qui ja tutejava tant per comoditat com per simular una autèntica amistat—, que deturés el vehicle.

El problema no ni era la carretera ni era el viatge en si. Allò que el feia inacabable, allò que em marejava i em torturava, era la bocassa d’aquella massa corpulent i d’estatura ordinària, amb els ulls clars, els cabells tenyits de roig, la cara arrodonida i el posat militar. Extremada en el vestir, li agradava també carregar-se de joies i gastava un perfum sufocant que em recordava l’insecticida amb essència de llimona que la mare solia comprar quan arribava el bon temps.

L’olor, tanmateix, il·lustrava de quina talla era la personalitat de la baronessa. Intransigent, despòtica, decidida, egocèntrica, impulsiva, magnànima, tafanera, criticaire, incisiva, aguda i perspicaç, encara que psicològicament desordenada. I és que resultava difícil, sovint impossible, trobar nexes de coherència que interconnectessin les idees que disparava amb una facilitat inusitada.

De tant en tant, jo assentia condescendent. Què més podia fer? L’única opció possible era escoltar. O fer-ho veure, almenys, per simple cordialitat.

Essent com fou el monòleg —tediós, extens i consistent—, van esgarrapar una estona d’exclusiva dedicació cadascun dels cinc parents de la Patrícia. Tot i que fóra impossible reproduir amb absoluta fidelitat les paraules que va pronunciar, procuraré exposar-les amb tanta exactitud com recordi.

—… I està tan difícil, això del servei! Jo encara he estat de sort, perquè la Rosa i la Mercè són prou bones mosses, i com a minyones he de dir que no s’encanten. Bé, la Mercè treu la pols molt per sobre, ja m’entens, i la Rosa millor no deixar-la tota sola rentant els plats. Sense anar més lluny, la setmana passada em va trencar una tetera de porcellana que era tota una relíquia familiar.

»Però oi que et parlava de la cunyada? —va reprendre el fil-T’he n’havia explicat res, d’ella? Es diu Victòria i deu tenir una seixantena anys. Ella te’n dirà menys, per descomptat, però no li pots fer massa cas. Pobra dona! El meu germà va tenir la barra de morir-se un any després d’haver-s’hi casat, i des d’aleshores s’ha convertit en una vídua solitària, rància i amargada. No va tenir fills i… Ai tu, Àngela, ara que hi penso; has telefonat les minyones per dir-los a quina hora arribarem?

Un prosaic «Sí, senyora» va ressonar per un instant dins el cotxe, aportant un descans puntual que vaig agrair amb sinceritat.

—Doncs, com et deia, no va tenir fills —va prosseguir, impetuosa com un temporal d’estiu—. Dos dels tres nebots que tinc són fills d’una meva germana i del seu espòs, que Déu els hagi perdonat. I el tercer és fill d’un altre germà, que també cria malves, en companyia de la mala pècora que tenia per dona, al cementiri que hi ha prop de la cripta familiar. Perquè tenim una cripta familiar, ho sabies? Està a mig camí dels Pirineus, al Berguedà, construïda a sota d’una capella dedicada a Santa Clara.

»T’he de confessar, de totes maneres, que no m’hi acosto mai per res, i això que el Giannis va fer asfaltar la carretera que porta fins a la plaça de l’església. Hi havia hagut un poble, allà, però ja no hi viu ningú i tot s’ensorra. És un autèntic desert! Sort que quan m’hi entaforin ja hauré estirat la pota, perquè sinó em penso que m’hi moriria d’ensopiment. Jo prou voldria que m’incineressin i que aboquessin les cendres al mar, però amb el temps he après que no sóc qui per trencar una tradició centenària. Ho dic perquè allà dalt s’hi enterren els morts de la família, el meu marit inclòs, que en pau descansi, des de fa com a mínim vuitanta o noranta anys.

Oblidant tot d’una i en sec la cripta familiar, va escometre les crítiques contra els següents de la llista, el triumvirat de joves i simpàtics nebots.

—El més gran dels tres, el Xavier, és un cagadubtes de soca-rel. Va sortir clavat a son pare. No ha fotut ni brot en sa vida, fa tres o quatre anys que estudia periodisme i l’única cosa que sap fer bé és malgastar la paga mensual en inversions absurdes. El seu pare, el meu germà, va morir pobre com una rata, i jo, vés quin remei, he hagut de tutelar-lo des d’aleshores. A favor d’ell he de dir que, dels tres, és l’únic que m’escolta, encara que mai no em faci cas.

«Però és que pel sol fet d’escoltar-la —vaig pensar llavors-crec que prou mereix una bona recompensa».

—Els altres dos, el Roger i l’Eva, són una mica més joves. També estudien i són més actius que el Xavier: ell és entrenador de futbol i ella és monitora d’un grup d’esplai. Però, igual que el seu cosí, són pous sense fons. Amb dos dies es ventilen la paga. Bé, hauria de dir dues nits, perquè el jovent d’avui en dia, pel que es veu, fa com les òlibes; dormen de dia i surten de nit. En els meus temps, això no passava. Les festes majors s’acabaven a les dotze. A vegades, si era una ocasió especial i eres major d’edat, s’allargaven fins a la una o quarts de dues, però no més.

»L’Eva —va prosseguir—, ja la veuràs, és una noia rematadament simpàtica i agradable. Pocs nois se la miren només una vegada. Ella, per descomptat, se n’aprofita i es diverteix fent-los ballar el cap, però algun dia tindrà un disgust. Se’n recordarà dels meus consells, ja veuràs! D’estudis, si no m’equivoco, em penso que deu fer segon d’Administració i Direcció d’Empreses.

»El Roger, per la seva banda, estudia Econòmiques i és un apassionat de les motos. Consumeix la paga en peces estúpides que posa i treu a la moto al més pur estil Frankenstein. I no exagero, perquè no m’estranyaria que algun dia veiés a marxar tot sol aquell trasto. A més, amb això del “trinal” o com en diguin, m’espatlla tots els camins de bosc, el molt poca-solta!

Va donar una llarga volta abans d’abordar l’opinió crítica del darrer membre de la família, una rica senyora, de nom Elvira Gràcia Bernabè, vídua d’un cosí que ja ni recordo com es deia.

—… I l’Elvira, no sé si te n’havia dit res, té el mateix caràcter que aquesta veïna de qui t’acabo de parlar. Un posat de nena riallera, simpàtica i despreocupada, perquè tot ho veu de color rosa. Ara bé, en qüestió de favors, encapçala totes les llistes de preferits. Tothom la vol per companya i confident, encara que… —va fer una pausa que vaig considerar força significativa—. Bé, no és que sigui important, però de vegades esclafeix a riure amb una impetuositat que m’atordeix. Deu ser per allò que en diuen el temperament artístic.

»Però —va puntualitzar—, i apart d’aquest defecte, és una dona divertida, alegre i val a dir que té bon gust. Per cert, t’havia comentat que es dedica a la pintura? D’aquí ve la referència a la qüestió de l’art. És una mera afició, res més, però una vídua que passa dels cinquanta i que conserva una bona fortuna bé ha de tenir algun hobby per no morir-se d’avorriment. Quan la coneguis estic segura que et caurà bé, i és que de tots és l’única amb qui pots mantenir una conversa agradable i coherent.

L’Elvira fou, sense cap mena de dubte, la persona que va sortir més airosa del xàfec de crítiques que va descarregar la Patrícia. I encara va prosseguir, amb la seva habitual irreverència, analitzant el perfil de personalitats tant de l’alta societat com del món artístic, polític o empresarial.

Devien ser les onze del matí quan el tortuós viatge es va acabar. L’Àngela va aparcar el cotxe als peus d’aquell mas que acolliria, com cada any per aquelles dates, a tots els familiars de Patrícia Tadeus. He precisat «de Patrícia Tadeus» perquè de la família del difunt baró ja no quedava ningú viu.

A prop de l’edifici, a un nivell inferior, hi havia una bonica plaça enllosada voltada de pins. Ja hi havia un altre cotxe aparcat. En veure’ns arribar, dues dones assegudes en un banc ombrejat es van alçar amb aires de protocol. A l’instant vaig deduir que deurien ésser les dues minyones de la Patrícia.

—Déu vós guard —va saludar-les amb fàtua cerimònia la baronessa, havent sortit del cotxe amb aires de grandesa—. Fa gaire, que sou aquí? És que les carreteres són fàstic.

—No, senyora, acabem d’arribar. Però l’esperàvem perquè sense la clau no podem entrar.

—Ah, sí. Ara l’Àngela us la donarà —i avançant altiva uns passos, va ordenar—: Comenceu a fer la cuina i després el menjador. Fins a les dues, teniu temps de sobres. Per dinar, prepareu-nos alguna cosa lleugera i fresca, amanides i peix, per exemple. Ah, i per cert, Rosa, pots portar-nos algun còctel o refresc? Amb aquesta calor!

—Disculpi’m l’atreviment, senyora, però jo sóc la Mercè, i sí, ja els el baixaré. Hem comprat tots els queviures que ens va encarregar. Desitja alguna cosa més?

—Encara us hauré de demanar que brodeu el nom a la solapa! Sempre m’equivoco. Per cert, a la tarda li mostrareu les habitacions disponibles a la senyora Elionor Amarils, i que ella mateixa es triï la que més li agradi. Passarà l’estiu amb nosaltres, sabeu? És una recent amiga meva. Reconec que ens assemblem tant com una ungla d’ase amb la pota d’un elefant, però us en recordeu, de la torçada de peu que vaig tenir fa tres mesos? Sort n’hi va haver, d’ella, que em va poder socórrer! I mireu, des de llavors sopem plegades un cop per setmana.

—O dos, Patrícia —vaig intervenir.

—O dos, ben bé. I com que aquest any, sense el Giannis, tot serà diferent —va reblar, afectada—, vaig decidir convidar-la. Saps? Estic segura que t’encantaran, aquests dies a la Casa del Nord —i em va picar l’ullet.

Les dues noies, amb una expressió més aviat de desinterès, es van disposar a obeir les ordres. Però no va ni transcórrer un minut abans que una d’elles baixés l’escala saltant els graons de dos en dos. Una expressió d’alarma posseïa les faccions del seu rostre i tota ella mostrava una gran excitació.

Quasi sense alè, va cridar:

—El pany… el pany de la porta, senyora… Algú… algú l’ha trencat!

—Però que dius, nena? —es va estranyar—. N’estàs segura?

—I l’aire és irrespirable, senyora —va afegir temorosa—. La Mercè sí, ella sí que hi ha entrat, però m’ha dit… ai!, m’ha dit que les vingués a buscar!

L’Àngela, la Patrícia i jo mateixa vam ascendir a pas lleuger per l’escalinata. Desembocava en un esvelt i acollidor porxo que emmarcava la porta principal. Després de travessar el llindar, ens vam endinsar al rebedor, on tot romania cobert d’una tènue capa de pols.

Una olor irritable ens va guiar cap al menjador. Allà vam trobar la Mercè, atònita i muda d’estupor contemplant el primer replà de l’escala règia que presidia aquella cambra i que comunicava amb el primer pis.