II

L’amenaça

Els vehicles dels Mossos d’Esquadra i dels tècnics de la policia judicial van envair en pocs instants els encontorns de l’edifici, si bé l’autoritat judicial es va fer esperar. Era diumenge, i només hi havia un únic jutge de guàrdia a la capital.

Quan per fi la comissió judicial féu acte de presència, jo mateixa, acompanyada d’una inquieta Patrícia Tadeus, em vaig disposar a rebre’ls al porxo de la Casa del Nord.

El jutge, Ricard Santasusana de Oriola, va resultar ésser un home jove, d’aspecte decidit i mirada ferma i confiada. Dirigia la situació amb eficaç i contundent simplicitat, la qual cosa li conferia una imatge d’algú molt segur d’ell mateix. Malgrat tot, no va poder evitar una pal·lidesa glacial i un gest de consternació en veure el cadàver.

—Potser no em podran respondre —va admetre el jutge, girant-se d’esquena al cos—, reconec que costa identificar un cadàver en aquest estat, però podrien intentar fer aquest esforç?

Vam observar de nou, i d’un tros lluny, aquella massa virosa, buida, deformada i putrefacta de la qual, en ésser somoguda pels tècnics forenses, se’n desprenien espessos grumolls de cucs blanquinosos. Pels esglaons de l’escalinata havia regalimat un líquid fosc, ara ressec, que contrastava amb la blancor dels primers ossos que s’entreveien amb absoluta claredat.

El cos, apuntalat en una espècie de setial, romania cobert amb una tela blava damunt de la qual hi brillaven una munió de lluentons d’idèntic color. Ja llavors vaig deduir que deuria tractar-se d’un refinat vestit de nit. A la zona dels peus, mig amagades sota la tela, s’apreciaven unes sabates altes del mateix to blau que el vestit. Diversos elements abillaven el cadàver. Destacaven de forma especial una aliança daurada, un ostentós collaret de perles i, just a sobre del pit, una agulla en forma de trèvol de la sort. El suau color maragda i el perfil daurat feien ressaltar la pedra lilosa enganxada al centre. Tot en conjunt accentuava més encara l’esperpèntica massa que, malgrat causar-nos nàusees, observàvem donant bones mostres —ho admeto— de fins a quin extrem arriba la morbositat humana.

A despit del repugnant context, com totes les calaveres, semblava que es burlés de nosaltres amb aquell rictus intrigant, amb aquella mena de somriure sarcàstic i enutjós.

—No en tinc ni la més remota idea —va respondre marcant les síl·labes la baronessa—. Si bé tinc la impressió… l’estranya sensació… d’haver vist aquests cabells.

—Degué morir fa cinc o sis mesos —informà el doctor Marcaus, el forense, mentre amb un drap humit desinfectava una de les peces que havia utilitzat—. Amb tota seguretat va morir a causa d’unes ganivetades; encara es poden distingir un parell de marques al tòrax, sota el vestit, i fins i tot una rascada en una costella. Això demostra que la van vestir d’aquesta manera un cop morta. És l’única cosa que els puc dir de moment. Miraré de fer l’autòpsia aquesta tarda o demà mateix com a molt tard.

—Sis mesos… Cabells rossos… Morta a ganivetades… —va recopilar, molt pàl·lida, la baronessa— ja hi caic! La secretària! La secretària que havia tingut el meu marit. Sí, dona, es deia… es deia… Elsa! Això mateix, Elsa Martí no-sé-què-mès!

—N’està segura, senyora Tadeus? —Va inquirir el jutge.

La Patrícia estava inquieta. Se la veia desconcertada, colpida. Per un moment em va semblar que fins i tot li tremolaven les mans.

—Seguríssima. Facin-li l’autòpsia i ho corroboraran. O no, millor encara; vagin a veure el nínxol on, en teoria, hi hauria d’ésser enterrada. Ja veuran com no hi és —i tornant la vista vers el jutge, va remarcar emfàtica però amb veu trèmula—. N’estic segura, senyoria: és l’Elsa Martí, la que fou secretària del meu espòs.

—Bé, serà millor que ens n’anem a un altre lloc… —va proposar l’instructor—. Voldria fer-los unes quantes preguntes.

Però ens deturaren just abans de sortir d’aquella cambra.

—Senyoria: ho hem trobat a la falda del cadàver —i amb cura, va dipositar un sobre i una rosa vermella resseca pel pas del temps a les mans enguantades del jutge.

—Bé, ho estudiarem —va murmurar, quedant-se el sobre i tornant la rosa al pèrit—. Procureu que ningú més no entri mentre retireu el cadàver.

La saleta on ens vam reunir després era més petita però alhora més acollidora que el menjador. Una llar de foc, que deuria ésser molt agradable durant els mesos hivernals, presidia aquella cambra decorada amb més sobrietat que el rebedor. Prenguérem seient a les butaques que rodejaven la llar, tothom menys els membres de la comissió judicial i les minyones, que preferiren mantenir-se dempeus.

Abans de disparar preguntes, el jutge va llegir, en silenci, el contingut del sobre que li acabaven de lliurar.

—En efecte —confirmà—, tot sembla indicar que el cos trobat correspon al de l’Elsa Martí, secretària del difunt baró d’Ubach.

—Que potser ho diu en aquest sobre? —Es va interessar la Patrícia.

—Senyora baronessa —va dir el jutge, sense respondre-li i esguardant-la amb atenció—, ha rebut alguna mena d’amenaça, últimament?

Per primera vegada la vaig veure vacil·lar. Es moria de ganes de dir que sí, d’exclamar «ho veieu? Ja ho deia, jo!». Però va balbucejar a l’hora de respondre —magnífica actuació— per no revelar l’autèntic motiu de la meva presència.

—Bé, li diré que… potser des de la mort del meu marit he sospitat que podia haver-hi algú interessat, sap? Algú que volgués esborrar-me del mapa. I algunes coses no encaixen, és clar. La gata, per exemple, que tornava a córrer pel pis quan vaig trobar mort el Giannis, i prou que l’havia enviada a la planta baixa abans de tancar la porta i anar-me’n al bany. I després de morir aquesta noia, la secretària, a ganivetades… Però per què m’ha fet aquesta pregunta? Que potser en aquest sobre…?

El jutge va dubtar un instant.

Al final va optar per llegir, en veu alta, el contingut de la targeta que havia sostret de l’interior del sobre.

—Com que no hi veig cap inconvenient, li ho llegeixo: «Què tal, Patrícia? Nerviosa, potser? No m’estranyaria, tenint en compte que algú et vol matar. Deus témer dels teus familiars i potser fins i tot de l’Elena, encara que no toqui quarts ni hores. Tens massa diners i et diré que, per molt menys, hi ha gent que seria capaç d’arriscar la seva pròpia vida. El primer a caure fou el baró. Ella va descobrir alguna cosa, i aquí la teniu. Però ara la història s’acabarà, perquè et toca el torn a tu, Patrícia. Ha començat el teu compte enrere».

Va doblegar el full respectant els doblecs originals, el va col·locar dins el sobre i el va donar a un oficial, ordenant-li que el portés al laboratori. Es va treure els guants de làtex, els va posar a les mans d’un altre oficial i es va disposar, per fi, a prestar un moment d’atenció a l’al·ludida en aquell escrit.

La vaig veure esblanqueïda, com si la sang se li hagués evaporat. Demostrava amb claredat que acabava d’adonar-se ella mateixa de la proximitat d’allò que sospitava.

—Sembla força evident, senyora Tadeus, que es tracta d’una amenaça contra vostè. En parlarem amb calma, no es preocupi. Si vol, de moment, pot retirar-se. I prengui’s un tònic; dos dits de brandy, per exemple. Crec que se li posarà bé.

—Sí, crec que serà el millor. D’això… em puc emportar la Rosa o la Mercè?

—Quatre preguntes i podran sortir —va respondre condescendent, abans de veure-la sortir de la cambra.

—Disculpi’m, senyoria —va intervenir el secretari judicial, un homenàs espatllut de potser metre noranta—, però què n’hem de fer, de la rosa?

I li va mostrar la dessecada tija, al capdamunt de la qual una massa estarrufada de pètals rogencs es mantenia encara unida tot i que torçada per la mustiguesa prèvia a la secor.

—Ah, sí! Bé, si algú dels presents me’n sap donar una explicació…

—Les vermelles i de textura vellutada —va respondre la Rosa-eren… Bé, m’havia dit que eren, les seves flors predilectes.

—Qui li ho havia dit?

—L’Elsa mateixa.

—Es coneixien, doncs?

—Treballàvem al servei dels barons des de feia temps —va intervenir la Mercè, amb un to més enèrgic.

Va transcórrer un breu instant de silenci abans que l’instructor s’adrecés de nou al secretari.

—Gràcies, Toni. Que la portin al laboratori, a veure què ens en poden dir. Una qüestió important —va reprendre, bo i esguardant-nos fixament— que m’he plantejat en llegir l’amenaça és la identitat d’aquesta tal Elena que hi apareix esmentada.

—Es deu referir a l’única germana del baró, suposo —va respondre la Rosa—. No conec a ningú més d’aquesta família que es digui Elena.

—I és cert això que «no toca quarts ni hores»?

—Sí, de fet, és l’altre element identificador —va contestar aquest cop la Mercè—, però…

—Sí?

—És morta, ja. Va morir pocs dies després d’haver-se mort el seu germà.

El jutge es mostrà desconcertat. Corrugant les celles, va preguntar:

—I de què, si es pot saber? És a dir, la mort va ser, diguem-ne, natural?

—En principi —va prosseguir la Mercè—, sí, va morir de mort natural. Feia temps que tenia problemes de cor, com el seu germà, i potser la mort del baró la va afectar més del que tothom s’esperava. Ignoro si pot ser important, però em sembla recordar que no li van fer l’autòpsia.

He de confessar que em va sorprendre aquella informació. Dos germans amb problemes cardíacs havien mort amb molt poc temps de diferència. Sobre el primer, algú, la vídua, sospitava que el fulminant infart va succeir perquè algú el va provocar. Qui sap si també, en aquest segon cas… Però per quin motiu, tot plegat?

—El cas de la mort del baró —va considerar en veu alta el jutge— va tenir un important ressò mediàtic, però no se’n va parlar, que jo recordi, d’aquesta germana.

—Veurà —va afegir la Mercè, amb un aire més aviat de disculpa—, és que es tractava d’algú amb una deficiència psíquica important, i aquestes coses, a l’alta societat…

—Continuï.

—No, a veure, no vull dir que no se l’estimessin, ben al contrari. Jo crec que de veritat se l’apreciaven, i molt. Però dir que era una actriu secundària, per entendre’ns, és poc. De fet, no recordo que mai, ni el baró ni la baronessa, parlessin d’ella o l’esmentessin en públic. Ni potser en privat, vull dir en converses amb coneguts o amistats —va afegir, esguardant-me de reüll.

—En altres paraules; podem considerar que era algú irrellevant.

—Insisteixo: se l’estimaven, i m’atreveixo a dir que molt.

—Bé, en parlaré amb la baronessa, d’això. Per cert, qui sabia que ella començaria avui les vacances?

—No era cap secret, senyoria —va saltar la Mercè—. Des que es van casar, els barons començaven l’estiueig en aquesta casa l’últim diumenge de juny, i això era ben sabut, per aquí. Aquest any, malgrat que el senyor baró ja no hi és, la senyora ha optat per respectar la metòdica tradició.

—L’últim diumenge de juny; un costum curiós. Bé, parlin-me d’aquesta casa, ara. En particular vostès dues, les assistentes; suposo que en sabran més que qualsevol altre dels aquí presents.

—De la casa… què vol dir?

—Quant de temps feia que no hi venien, si han apreciat altres canvis apart del cadàver, objectes desapareguts, coses d’aquest tipus.

—Doncs… no hi veníem des de quan fa, Rosa?

—Em sembla que des de l’octubre de l’any passat. Els barons van passar-hi una setmana de descans, la primera d’aquell mes, em penso.

—Sí, és cert —va confirmar la Mercè—. No havíem tornat des d’aleshores.

—I sobre això que diu dels canvis, jo crec que no.

—A primer cop d’ull, almenys, no m’ho sembla —va considerar la Mercè—, ara que… Un moment, si us plau.

Va desaparèixer de l’estança durant un parell de minuts. Dos agents la van acompanyar i van romandre amb ella fins que va entrar de nou a pas lleuger. Mostrava una expressió meditabunda i gronxava el cap d’esquerra a dreta, denegant alguna cosa que devia tenir en ment.

—I bé? —Es va interessar el jutge.

—No n’hi falta cap —va respondre la noia—. De clau, vull dir. En un dels calaixos del moble principal del rebedor, el tercer començant per baix, és on s’hi guarden les claus d’aquesta i d’algunes altres propietats dels barons. De la baronessa, vull dir. Hi ha les del Palauet de la Garriga, les de la pairalia d’Ubach, les de la capella de Santa Clara, les del despatx del baró al carrer Balmes de Barcelona, les de l’apartament de Pedralbes…

—Vaja, quin farcell! I em pot dir qui ho sap, que en aquest calaix s’hi guarden totes aquestes claus?

—Doncs nosaltres, és clar. I potser els familiars de la senyora, perquè quan són aquí, fiquen el nas pertot arreu —va concloure la noia, mordaç i sense pensar-s’ho dos cops.

—Aquests familiars… —va murmurar el jutge.

Després d’un instant de silenci, ens va agrair la col·laboració i ens va fer avinent que hi hauria més interrogatoris. I mentre sortia per anar-se a reunir amb la baronessa, vaig perdre el món de vista durant uns quants segons. Un calfred electritzant em va congelar la sang a les venes. Encara avui, quan hi penso, se’m posa la pell de gallina.

El cert és que mai no he sabut a què es va deure aquella esgarrifança. Potser el meu subconscient havia interceptat quelcom d’inquietant però, en qualsevol cas, no en vaig poder treure l’entrellat.