XII

El sisè personatge

Em va resultar força difícil trobar el moment oportú. Quan estaven a la cuina, perquè els àpats no es feien esperar. Quan netejaven, perquè no acabarien abans de tal o tal altra hora. Quan sortien al jardí, perquè només havien sortit a prendre l’aire un instant. La Rosa i la Mercè sempre estaven ocupades.

Acabada la jornada del divendres, a punt de complir-se cinc dies d’ençà de la desaparició de la baronessa, vaig aconseguir poder parlar una estona amb la Rosa. Sortia de la Casa del Nord arreglant-se un vistós mocador de coll. No semblava pas que la convencés massa el resultat.

—Tinc una bona col·lecció de mocadors de coll, però cap com aquest —va girar la vista per esguardar-me. Se la veia sorpresa.

—Ai, perdoni, senyora Amarils, m’havia espantat. No m’imaginava que fos aquí.

—És que, sap?, és un lloc ben agradable, aquest porxo. L’ombra és fresca, el banc és confortable i la vista és excel·lent. Fixi’s en aquella cala d’allà dalt; quin formiguer!

—I el mar, clapejat de barquetes! Creia que seria amb la senyora Elvira: ha dit que se’n tornava a pintar.

—Sí, però no pas cap exterior. Fa un retrat, sap? Un retrat amb tota la família de la baronessa, baró inclòs. Fa servir una foto del dia que els barons van celebrar el vint-i-dosè aniversari de casament.

—Ah sí, ja l’he vista, aquesta foto. Va ser la pròpia baronessa qui li va insinuar a la senyora Gràcia que en fes això, un retrat a l’oli. Bé, jo no hi entenc gaire, d’aquestes coses.

—Me’l volia ensenyar l’altre dia, però va canviar d’opinió. «Un cop firmat», va dir, «te’l miraràs amb més bons ulls».

—El veurà amb tots els detalls, per tant. Puc seure, senyora Amarils?

—Si us plau.

—Estic esperant la Mercè, que em portarà fins a casa. Ha dit que volia acabar de fregar la primera planta. No crec que trigui, de totes maneres.

—Vaja, estic de sort. Sap perquè hi sóc aquí, oi?

—És detectiu.

—Per encàrrec de la seva mestressa, la baronessa d’Ubach.

—Ja. I vol preguntar-me res, a mi?

—Diguem que sí.

—És que ja vaig dir-ho tot al jutge, sap?

—M’interessen unes altres coses.

La seva mirada va deixar entreveure una espurna de reguard.

—Vostè dirà.

—Vull que em parli de l’Elsa —el recel va eixamplar-se un xic més—. Recordo que la seva companya, la Mercè, va dir que vostè i ella eren força amigues. És així?

La noia va acotar el cap i va resseguir amb la vista l’enllosat del porxo.

—No en tenia gaire, d’amistats. Ni coneguts. Era una persona molt solitària. Però també era d’aquelles persones que saben congeniar amb algú a la perfecció, i així fou com ens vam fer amigues. Quan ella va començar a treballar pels barons, em va caure bé de seguida, i viceversa. Jo, sap?, no sóc pas una gran aficionada a xerrar pels descosits, com solia fer la meva senyora. Vull dir que sol fer, vaja. És que és un embolic, tot plegat!

—Sí, ja. Vau simpatitzar de seguida, pel que veig.

—Ja ho crec. A ella tampoc no li agradava massa omplir-se la boca de xafarderies. Ens agradava el cine i anàvem sovint a veure pel·lícules d’amor o comèdies nord-americanes, que potser sí que no valen gran cosa, però a nosaltres ens feien gràcia. I anar al teatre, per descomptat —va remarcar—. Després ho comentàvem a la terrassa del primer bar que trobàvem. També havíem sortit juntes de vacances, però només una vegada, el segon any de conèixer-nos. Vam anar a Mallorca.

—L’any passat no? Vull dir que si vau anar de vacances llavors…

—El primer any encara no hi havia prou confiança. Érem molt amigues però no tant com per anar-nos-en plegades de vacances. I aquest any resulta que tant ella com una servidora teníem altres projectes.

—Ja. I altres amistats. Masculines, potser? —Vaig sondejar, amb un somriure de complicitat.

—Bé, sí, els nois. Jo havia conegut qui ara és el meu marit i ella havia conegut un home que, si bé no me’l va presentar mai, me’n va recitar les excel·lències. Morè, ben plantat, simpàtic, força espavilat i molt compromès amb les causes socials. Havia estudiat alguna carrera, em sembla. Però la veritat és que no en vam parlar massa, d’ells. Quan quedàvem era per comentar les nostres coses, no per la bona o mala planta de les nostres parelles —i va tossir amb moderada discreció, com si volgués excusar-se d’alguna cosa.

—Bé, normal. Suposo que pel que fa a aquest tema cadascuna tenia els seus gustos, no? Vull dir que no teníeu perquè congeniar en tot.

—Oh, però no es pensi, senyora Amarils; ja ens aveníem, ja. Fins i tot amb això dels nois. Vull dir que quan vam començar a sortir, per exemple, ambdues vam decidir mantenir-ho en secret.

—I com va anar, la relació de l’Elsa?

—Em sembla no li va anar tan bé com a mi, perquè va deixar de parlar-me’n de cop i volta. Durant els últims mesos, ella i jo ens vam distanciar una mica. Estava tan atrafegada, jo, amb això del casament! Si bé em sembla recordar que…

—Sí?

—Que portava un anell, i potser era un anell de prometatge. Sí, potser sí, perquè el portava en aquest dit —i em va indicar l’anular—. Però ja li dic, ens vam distanciar una mica. I com que només quedàvem per anar al cine o al teatre… per a algú altre fóra avorrit, això. Vull dir anar sempre a llocs així, i passar després una horeta o dues comentant què ens havia semblat. Però a nosaltres ens agradava, sap? Era la nostra estona de relax. Si mai havíem d’esbravar-nos ho fèiem, però no parlàvem ni de nois ni dels nostres maldecaps. Era meravellosa, la nostra compenetració.

—Trobo curiós que ningú de la policia, ni tan sols el jutge, hagi indagat més en la vida de l’Elsa Martí.

—Oh, ja li ho he dit, era una noia molt corrent. Amb pocs amics, crec que com a amiga autèntica i fidel només em tenia a mi, però era molt maca. Tant de tracte com de caràcter. Era tan eficient que fins i tot la baronessa ho havia d’admetre, ja veu!

—I el noi aquest que sortia amb l’Elsa?

—Ui, vagi’l a trobar. Ja li vaig comentar al jutge el dia que em va interrogar.

—No recordo haver-ho llegit.

—Com diu?

—No-res. És que vaig mirar els informes. Amb l’autorització del jutge, és clar.

La noia em va fitar amb una indefinible expressió.

—Sap? A vegades em faria por, vostè.

—Compleixo ordres, jo. Les encarregades per la seva mestressa, Rosa.

—Sí —va admetre amb una pinzellada de dubte—, suposo que té l’obligació de fer-ho.

—I digui’m, tenia parents, l’Elsa?

—Només una germana que viu a l’estranger. A Estrasburg, em sembla. S’escrivien sovint. Ella comentava les seves qüestions personals amb aquesta germana i jo, amb la meva. D’aquesta manera quan ella, l’Elsa, i una servidora ens trobàvem quasi mai no teníem la necessitat d’esbravar-nos de tot allò que fes referència a la nostra intimitat. És clar que parlàvem, ens teníem confiança, però passàvem de puntetes per les nostres intimitats, sobretot quan el tema eren els nois. Potser li estranyarà que dues amigues fossin tan reservades en l’aspecte personal…

—No es pensi. Jo també havia tingut alguna amiga així. Només parlàvem d’arquitectura, d’escultura i de pintura. Tant l’una com l’altra érem professores d’Història de l’Art, i les nostres professions era l’objectiu de les nostres converses.

—Què va passar?

—Les vides van prendre rumbs diferents. Durant un temps ens vam escriure, però cada vegada menys. Suposo que el temps i la distància, encara que no ho vulguem, acaba separant les persones.

—Jo la vaig trobar molt a faltar. Me l’estimava com si hagués estat una germana meva. El fet que ens haguéssim distanciat una mica els darrers mesos em va doldre molt. Les persones no s’adonen del que tenen fins que ho han perdut. Jo em vaig deprimir com no ho havia fet des de la mort del meu pare. Durant dos mesos volia estar sola i plorava per qualsevol ximpleria. Però l’Andreu, el meu marit, va ser molt considerat. Li vaig explicar tot el que em passava perquè entre dos enamorats no hi poden haver secrets. Jo volia posposar el casament i ell em va convèncer de no fer-ho, dient-me que calia tirar endavant. «La vida és dels vius», em va dir; «no t’ofeguis en tu mateixa; jo estic al teu costat, i la teva mare i els teus germans. Tu i nosaltres som els vius i et necessitem». Va dir-me unes coses tan maques! És un sol. No sé pas què faria sense ell.

Tot d’una vam sentir una veu que provenia de l’interior de la casa, apropant-se decidida fins on érem nosaltres.

—Bé, ja he acabat. Els he deixat el sopar a la nevera; només hauran de escalfar el segon plat. Facilet i ràpid, perquè no es queixin. Demà al matí acabaré la bugada. Hi ha les estovalles d’ahir, les cortines de la biblioteca i unes quantes tovalloles. Comptant-t’hi els llençols, hi haurà un munt de roba, per variar. Ah, i recorda’m allò de l’altra vaixella; caldrà buscar-la a les golfes. I sort que la senyora no hi és, per què no veuria de bon ull que… —la Mercè acabava de creuar el portal de la casa i, en girar-se per tancar la porta, ens havia vist assegudes al banc del porxo—. Ah, vaja, és amb vostè. Bé, disculpi’m, no sabia…

—Oh, no s’amoïni. La Rosa l’esperava.

—Ah, ja, bé, em sap greu la tardança. Si volen parlar una estona més em puc esperar, però tinc els nens amb la sogra…

—Oh no, no, i ara, no us voldria pas entretenir. Gràcies per tot, Rosa. Ha estat molt amable.

La nouvinguda es va mirar la seva companya sense dissimular un deix de desconcert.

—Pot comptar, senyora Amarils! A la seva disposició. Ara ja sap com apreciava l’Elsa. Vull que sàpiga que faré el que calgui per descobrir el salvatge que la va matar i que, per postres, la va humiliar d’una forma tan degradant. Això de desenterrar-la… Cal tenir un fetge ben gros! Només lamento que la justícia sigui tan poc dura amb aquesta mena de criminals. Profanar una tomba no té perdó.

—Tot se solucionarà. Tant la policia com jo mateixa estem, de moment, a les palpentes, però el final s’acosta. I la veritat s’imposarà. Ah, i una última pregunta, Rosa. La germana de l’Elsa, on ha dit que vivia?

—A Estrasburg, em sembla. Es diu Núria, Núria Martí i Damadeus.

—Gràcies, Rosa. I cregui’m; entre tots el caçarem.

* * *

—Elionor, heus aquí un dels meus millors retrats. Llàstima que la Patrícia… bé, esperem que el pugui veure, però el temps no juga favor nostre, oi? Cal que comencem a ser realistes…

—És el que he intentat fer veure a tothom des del primer dia —vaig correspondre.

—Suposo que li hauria agradat. De fet no hi entenia pas gaire, per no dir gens, en pintura, i tot el que jo feia ho trobava igual de bo. És clar que ho criticava, però no des del punt de vista d’un entès o expert en la matèria, sinó des de la seva posició de simpàtica i carregosa miss criticaire. Que si colors massa vius, que si el somriure era poc natural, que si podia haver-me estalviat la berruga del mentó… Coses d’aquestes, ja m’entens.

—Molt propi d’ella, sí. Déu ni do la feinada que hi has tingut: és immensa aquesta tela!

—Dos metres de llarg per un amb deu d’ample. Mides triades per la senyora baronessa. Manies, per ser-te franca. No vulguis pas saber els treballs que vaig tenir per encabir-lo al cotxe! Entre això, el cavallet, la caixa de les pintures, les maletes i tot plegat, la gran carrossa de cotxe que tinc semblava com si de cop s’hagués encongit. Em disculpes? Vaig a fer neteja de tot això i cap a la dutxa volant! Em penso que quan en surti seré una altra.

—Fes, fes.

I l’Elvira va sortir de l’habitació, dita per les minyones dels mals endreços, on s’havia ben instal·lat amb tot el seu arsenal. Em vaig quedar sola amb el quadre exposat davant meu.

Era un retrat realista força ben aconseguit, a jutjar per la identitat amb la foto que tenia als dits. El color gris blavós del fons, amb gradacions d’intensitat un xic brusques si bé prou difuminades, realçaven les set figures del retrat.

En un primer terme hi havia quatre cadires. Les centrals estaven ocupades pels barons. Per tal de diferenciar-se de la resta, ambdues tenien el respatller més alt. El baró estava a la dreta —vista de front la imatge— i la baronessa a l’esquerra. A l’extrem dret, és a dir, a tocar del baró, hi havia asseguda l’autora del retrat, elegant com mai amb un vestit de crepè de tons blaus molt ben reproduït. A l’altra punta hi romania asseguda la senyora Fontanals, amb un posat més propi de dama de companyia que de cap altra cosa. Això sí, seriosa i tibada com una estàtua de marbre i vestida, per descomptat, de negre rigorós.

Drets en segon terme hi havia els tres nebots. Entre l’Elvira i el baró, el rostre del Xavier, amb un somriure més aviat artificiós. Entre els barons, el Roger, amb la seva mitja rialleta simpaticona i la mirada pròpia d’un nen entremaliat. I entre la baronessa i la senyora Fontanals, la darrera cara, la de l’Eva, riallera i potser festiva, encara que amb una expressió sofisticada, com si volgués semblar una estrella de cine.

En aquell retrat el baró apareixia amb un intent de somriure als llavis. Mantenia amb fermesa una posició de molt digna autoritat. Vestia amb la formalitat i el classicisme que exigia el moment i la condició; un frac impecable el negre del qual feia ressaltar el blanc d’una flor, un xic discordant, clavada prop de la solapa. Al seu costat, amb una postura recargolada, una alegre i vistosa Patrícia Tadeus semblava destacar com a reina absoluta de la festa. Vestia un complex vestit de gases i vels superposats —pobra Elvira!— de tons blavosos i liles. Un combinat floral de colors similars i vistoses formes adornava el pentinat de la baronessa, que lluïa una banda com a símbol o distinció, m’imagino, de la seva condició baronial. Amb les mans, recollides a la falda, agafava un ram de lliris d’aigua combinats amb fulles d’esparreguera i ramells d’una rara espècie de curioses campanetes blaves. Quant a les joies, sobrietat i elegància refinada.

Després, jutjat i analitzat el resultat del treball de l’Elvira, vaig agafar la fotografia i vaig començar a cercar semblances i diferències entre les dues imatges. El retrat era força fidedigne, però hi havia algun petit canvi subtil respecte de la fotografia. A la instantània, el baró no mantenia de forma tan clara aquell posat de digna autoritat, ni aquella expressió d’aparent seguretat. A l’original se’l veia cansat. Resignat, diria jo, i una mica encorbat, circumstància que el feia aparentar més gran que en el retrat. Mirava també endavant, però semblava tenir por d’alguna cosa. La seva primesa, a més, no l’impulsava a infondre aquella aparença senyorívola que es desprenia del retrat. Qui m’havia dit que, pel seu aspecte durant la festa, ja semblava que intuís què li passaria aquell mateix vespre? La pròpia Elvira, vés per on.

Hi havia un altre canvi important. Amb això no vull posar en entredit la capacitat de l’Elvira per recrear amb fidelitat la imatge d’algú, sinó que pretenc remarcar quelcom ben notori: cada artista reprodueix allò que veu guiat per ell mateix, per l’estil propi i pel subconscient. És el «toc personal» a l’obra o, millor dit, al contingut de l’obra. L’Elvira havia rejovenit el baró, si bé en el cas de la baronessa això no era necessari. Aquell somriure radiant, ferm i triomfant en conjunció amb el seu posat airós em recordava, de forma inevitable, la figura de la reina Maria Lluïsa, l’esposa de Carles IV immortalitzada per Goya en el quadre que dies abans havíem comentat amb l’Elvira. L’expressió era potser més letífica i menys fèrria que la d’aquella reina, però d’alguna manera s’assemblaven. Patrícia Tadeus era com una difuminada reencarnació de Maria Lluïsa de Parma dos segles després.

Però tornem al canvi que m’havia cridat l’atenció. El posat un xic recargolat de la baronessa tenia una lògica raó de ser si es comparava el retrat amb la imatge fotogràfica. A la instantània, la baronessa dirigia l’esguard no a l’objectiu de la càmera, sinó al seu marit. El mirava d’una forma estranya, com indulgent. Malenconiosa, fins i tot. Semblava com si també sabés què passaria i es resignés, desesperançada, a perdre’l. Endevinava potser un final imminent, conseqüència directa del delicat estat de salut del baró. La imminència, no obstant, la va sorprendre. I és que, de fet, la mort quasi sempre ens visita estant desprevinguts.

Potser he extrapolat massa detalls d’un simple gest de la Patrícia. Diuen que una imatge val més que mil paraules, però molt sovint extreure tantes conclusions d’un mer instant és massa arriscat. En defensa pròpia he d’invocar, tanmateix, que acostumo a tenir encert en aquesta mena de judicis de valor. I cal tenir present, també, que les persones ni sempre fan tot el que diuen ni sempre diuen tot el que fan. Aquest és el joc de la vida.

L’Elvira havia canviat l’objectiu visual de la baronessa. Per què ho havia fet? Ella argumentaria que «d’aquesta manera queda molt millor, perquè així està de cara a qui contempla el retrat». Cert, totalment d’acord, però qui sap si hi havia altres raons. Raons que ni ella mateixa sabria expressar en paraules, perquè són qüestions subjectives que formen part de la nostra més profunda intimitat.

Potser fou l’instint d’autoprotecció el que l’havia impulsat a donar una nova imatge dels barons, més rejovenida, més relaxada i amable, lliure d’aquella preocupació que semblava assetjar-los a la fotografia. Perquè la possible inquietud del matrimoni podria convertir-se en un maldecap per a ella. O per a qualsevol dels familiars de la desapareguda baronessa.

Vaig caminar fins a la finestra. Des d’allà es presenciava una serena postal del mar. El blau s’ennegria a mesura que avançaven els minuts. Des de l’altra banda de la casa, aviat es veuria una daurada posta de sol. Eren les nou del vespre, i encara faltava una hora per sopar. Li tocava a l’Eva parar la taula. Tenia davant meu tota una hora per omplir de meditacions. Era el moment de fer-ho. Disposava ja de molta informació, potser de tota la que necessitava.

El baró va morir poques hores després de fer-se la fotografia que llavors tenia a les mans. Era el tercer infart que patia i, com s’acostuma a dir, a la tercera va la vençuda, i a fe de món que el va vèncer. Una única persona va recelar d’aquella mort. Fou la vídua, que a la foto també semblava que ho veiés a venir. Però va quedar tan corpresa per la imminència que la va considerar anormal, aquella mort. Va sospitar d’algú proper, d’algun parent. A més, l’ordre dels factors sí que alterava el producte: si primer moria el baró, la baronessa el succeiria i la seva fortuna, ja prou extensa, esdevindria encara més gran. I a més, hi havia altres interessos en joc, com les assignacions als tres nebots o la renda vitalícia de la senyora Fontanals.

Focalitzar el mòbil econòmic en algun dels joves era complicat. Sí que hi podia ser, és clar que hi podia ser, però el problema era la concreció. És a dir, qui dels tres es veuria més beneficiat amb la mort de la Patrícia. Només una persona, Victòria Fontanals, en sabia la identitat, però s’havia compromès amb la testadora a mantenir aquest tema en silenci. I essent com era una dona de principis i de recta moral, es podia descartar tota possibilitat d’haver trencat aquell compromís.

Hi havia també altres opcions imaginables. En primer lloc, podria ser que algú hagués accedit a la còpia del testament de la Patrícia. Era molt improbable que succeís, cert, però podria donar-se el cas. Segona, potser algun dels tres nebots va decidir arriscar-se bo i sabent que només un d’ells tres en seria l’hereu universal —perquè això sí que no era secret, ja que per exemple el Xavier ho sabia—. Calia descartar, però, un acord entre els tres. Massa complicat i, amb sinceritat, no ho veia factible. Eren caràcters massa diferents per convenir en quelcom tan meticulós com un motí amb aquelles característiques. Tercera i última opció: podria ser que, si l’assassí era un dels tres, li importés un rave el fet de ser o no ser l’hereu. Això és el que m’havia confessat el Xavier. Potser sí que ell tenia prou raons per no covar l’esperança d’ésser el principal successor de la Patrícia, i potser sí que tan li feia, ser-ho o no, però llavors… ^quin seria el mòbil?

Teníem un altre personatge en escena: l’autora d’aquell retrat tan complex. Quedava descartat de soca-rel el mòbil econòmic. Per què necessitaria més diners, si es podria afirmar que li’n sobraven?

Mancava, per últim, el sisè personatge. Seguint amb la tònica del mòbil econòmic, només quedaven les dues minyones, si bé llur màxima aspiració era tan sols la de rebre trenta mil euros en forma de llegat. I això sí, es quedaven sense feina.

Hi havia un altre punt interessant. Amb una servidora encapçalant la llista de tots els que ho pensaven, cada dia més gent sospitava que la baronessa havia mort assassinada. Perquè si l’haguessin raptada, alguna cosa haguessin reclamat ja els hipotètics segrestadors. I l’arracada ensangonada semblava ratificar-ho. Però la nota d’interès era que no hi havia el cadàver. Mentre no hi hagués cadàver, no hi hauria certificat de defunció. A qui podria beneficiar, això? Per exemple als tres nebots —llevat de l’hereu que, en principi, ningú no sabia qui era tret de la discreta senyora Fontanals—. Mentre la baronessa no fos considerada morta d’acord amb la llei —i podien passar molts anys—, ells seguirien rebent la paga mensual. També podria beneficiar, per últim, a les dues minyones, ja que seguirien treballant i percebent el sou fins que l’administrador que el jutge nomenés considerés innecessària la seva tasca.

Vist per a sentència el mòbil econòmic. Prendre’l en consideració comportava pressuposar una finalitat pragmàtica al muntatge del cadàver. En concret, l’estratagema consistia en espantar la presa, fer-la sortir del seu amagatall i caçar-la durant la fugida.

Però podria concórrer algun altre motiu, i a mi només se m’acudia la vendetta: qui sinó una ment venjativa voldria turmentar la seva víctima d’una manera tan macabra? El problema, és clar, radicava en descobrir el motiu d’aquella hipotètica revenja personal.

Donar tantes voltes al tema em feia venir mal de cap. Veure tantes possibles possibilitats que possibilitaven no sé quantes possibilitats més em desesperava. Vaig tirar el cap enrere, em vaig passar la mà pels cabells i em vaig fer un petit massatge a les cervicals.

Vaig decidir anar-me’n. Potser la fortor d’aiguarràs havia contribuït a fer més intensa la caparra que em burxava el cervell.

Però mentre m’aixecava vaig tornar a pensar un altre cop en tot plegat. Aquesta vegada no com algú de la policia, sinó com una simple i passiva espectadora.

Vaig repassar per enèsima vegada tota aquella història. Fins i tot amb els detalls tenebrosos o macabres que marcaven el compàs de la trama. Notava, com al principi, que alguna cosa fallava. Vaig repassar de nou el retrat. Hi havia tota la família de la baronessa, perquè el baró no tenia ningú més apart d’una germana amb una deficiència psíquica important. Una germana que va morir quatre dies després d’haver-se mort el baró… «Quatre dies després, un dilluns al matí, i per tant… és clar, i això implica que… la qual cosa comporta… i d’aquesta manera… sí senyora: només podia haver anat així, la història… I el que falla, per tant… el que falla és això, estúpida de mi! Ara m’adono, per Déu! Però com n’he pogut ser tan, de babau?».

Va ser un moment d’èxtasi. Vaig comprendre de cop el perquè de tot plegat. Em repetia en veu alta, quasi fora de mi d’esperonada com estava, que l’assassí de la Patrícia només podia haver estat aquella persona… «Però no —vaig dir-me després— perquè aquella persona no encaixava amb un molest detall. Perquè algun significat havia de tenir… Com lligar-ho tot? Ah sí, espera’t dona, què havia dit, la Rosa? Alguna cosa com ara que entre dos enamorats no hi poden haver secrets, em sembla…». Així era, i amb això quedava tancat l’assumpte.

Vaig estirar la mà fins a gairebé tocar el rostre de la que va ser sisena baronessa d’Ubach. Vaig aturar-me a temps en veure l’oli encara humit. I en veu alta vaig proferir:

—És l’hora de fer justícia, Patrícia. Ja és massa tard per a tu, i ho sento, però el teu assassí acabarà entre reixes. Perquè ara sé qui hi ha al darrere de tot plegat. Ara ja ho sé.

Vaig estirar la mà cap a mi, perplexa, i vaig pensar que potser m’havia excedit. En veu alta vaig deixar anar:

—Si bé em caldran proves per demostrar-ho…

—Proves de què? —va preguntar algú des del passadís.

Vaig fer mitja volta i vaig veure l’Elvira emmarcada pel bastiment de la porta. Anava recoberta d’un refinat barnús i es pentinava tota parsimoniosa.

—Ah no, no em facis cas… pensava en veu alta. Se m’ha acudit una possibilitat, saps?, però resulta que em falten proves.

—Que se t’ha acudit una possibilitat vol dir que saps qui és l’assassí?

—No, no, i ara, no ben bé, almenys. Vull dir que tinc, bé, que potser tinc una idea sobre com podria haver anat tot. I si va anar d’aquesta manera potser reduirem el cercle de sospitosos.

—Més encara?

—Més encara. Però em faran falta proves.

—Buf, noia, ja et planyo. Perquè necessitaràs una sort de campionat si vols convèncer una trepa de policies que només es basen en fets palpables. Venia a dir-te que d’aquí a deu minuts ja hi haurà la taula parada; baixa quan vulguis a sopar, Elionor.

* * *

La primera cosa que vaig fer l’endemà, dissabte dia cinc de juliol, va ser telefonar als jutjats de la Bisbal. Una veu que, més que fluir, saltironava des de les cordes vocals em va saludar des de l’altre extrem del cable.

—Jutjat de guàrdia, bon dia.

—Hola, bon dia. Miri, em dic Elionor Amarils. Podria parlar amb el senyor Santasusana, si us plau? És molt urgent.

—Ho sento molt, senyora Barnils, però avui no treballa.

—Amarils, em dic Elionor Amarils.

—Oh, disculpi. Doncs avui no treballa, senyora Amarils. De fet, els jutjats estan tancats, avui. Vol que li deixi algun encàrrec?

—Vaja, quin contratemps! Em va dir que estaria de guàrdia, avui.

—Es degué confondre, perquè em consta que es van intercanviar les guàrdies amb la titular del jutjat número dos.

—Ja, bé, miri; li pot deixar una nota, si us plau?

—A veure, digui.

—Apunti: misteri gairebé resolt, només em falta un detall. La baronessa és morta, no en tinc cap dubte. Necessito entrevistar-me amb vostè. Si no em proposa un altre moment, passaré el dilluns a primera hora del matí.