XI

El cinquè personatge: Xavier Tadeus

Una altra nit com aquella i hauria de prendre tranquil·litzants. Vaig donar més voltes que un cicló, al llit. I això que vaig ésser de les primeres a retirar-me, però tenia massa coses al cap, entre elles el testament.

Un dels tres nebots era l’hereu universal de la Patrícia. Però el fet que no se sabés qui era complicava les coses. És clar que la senyora Fontanals ho sabia, si bé era força improbable que ho hagués comunicat a la persona beneficiària. Tractant-se d’una dona de principis, mai no trencaria cap compromís, i menys encara de tal envergadura o solemnitat.

La incògnita de l’hereu, tanmateix, no impossibilitava pensar en el mòbil econòmic. Potser perquè qui hauria atacat la Patrícia no n’esperava rebre res, d’ella, o ben poca cosa. I per mantenir els privilegis de què ja gaudia —una renda periòdica, per exemple—, li convenia fer-la desaparèixer. Aquesta podia ser la clau.

L’Elvira quedava exclosa per tractar-se d’una vídua adinerada, i la Victòria Fontanals perquè tampoc no percebia cap euro, de la seva cunyada. Calia que fos certificada la defunció de la baronessa per tal d’obtenir una renda anual vitalícia de… quant havia dit? Cinquanta mil euros? Bé, substanciosa, en qualsevol cas. Quedaven tan sols els tres nebots. Era un d’ells, l’assassí?

Això, és clar, sempre i quan el mòbil fos l’econòmic. Si intervenia algun altre motiu, com ara una revenja, que és el que em semblava més lògic, caldria descartar aquesta via d’eliminació i tornar a pensar en tots els familiars una altre cop.

La Victòria m’havia relatat una història extraordinària, però qui sap si era completa. Potser faltaven detalls que ni ella coneixia o que, pel motiu que fos, no els havia volgut esmentar. Havia comentat que l’anterior baronessa s’havia posat a favor de la seva filla Patrícia en la designació successòria. Era perquè l’apreciava d’una forma especial? O potser perquè la Patrícia, valent-se del seu geni, havia… diguem que aconseguit convèncer els seus progenitors?

I el fill gran dels anteriors barons d’Ubach havia mort en un accident de trànsit. Això és el que havia dit la seva vídua, la senyora Fontanals. Bé, suposo que calia creure-ho. Si no, per què m’hauria d’haver entabanat, la Victòria, en aquest punt?

—Vaja, i jo que em pensava que era el més matiner, avui!

Aquelles paraules van rompre el vidre de l’abstracció. La veritat és que deuria resultar graciós, veure’m estoica amb mitja galeta desfeta a la tassa i el cap recolzat a l’altra mà.

—Ui, bon dia, Xavier. Ni t’havia sentit entrar.

—Ho he notat. I bon dia també, senyora Amarils. Hi ha cafè?

—Em penso que sí. Mitja cafetera, com a mínim.

—Ah sí, ja ho veig… Puc demanar-li en què pensava o també està sota secret de sumari?

—No, i ara! Res de secrets oficials, per part meva. Pensava una mica en tot plegat. Per cert, se’n sap alguna cosa, de la Patrícia? Vas tornar tan tard que ni per sopar no ens vam veure.

—La policia hi treballa amb la màxima prioritat, però fins ara no han descobert res. Sembla ben bé que la terra se l’hagi empassada. Ah, i vaig tornar tan tard perquè m’encanta passejar tot sol per la platja. Relaxa, sap?

—No t’ho havia pas demanat, això.

—Que no ens investiga, senyora Amarils?

Vaig arquejar les comissures dels llavis en un intent de somriure esmorteït.

—Pregunti tot el que vulgui perquè no tinc res a amagar.

—Pots tractar-me de tu, si vols.

—Tinc per costum tractar de vostè.

—Ho sospitava.

—Vaja, i què més sospita, de mi?

—Vols que et parli… perdona, et fa res que et tracti de tu?

—En absolut, ja m’agrada. Continuï.

—Et demanava si vols que et parli sense embuts.

—Si us plau.

—Crec que t’agrada quedar bé amb la baronessa. Ella mateixa em va comentar la teva predisposició a escoltar-la. I t’ocupes molt bé de la seva gata, això també m’ho va dir.

—Té un ull clínic, senyora Amarils —va afirmar somrient, mentre untava de mantega una llesca de pa—. És una gran detectiu, vostè. Però espero que entengui, també, que la Patrícia m’ha fet de mare durant molts anys. D’altra banda, si vostè ha interpretat que raspallava la baronessa, potser deu ser perquè, en el fons, tots som humans i, com a tals, ens devoren les bones expectatives.

—Trobo curiós, aquest comentari. Em fa pensar en el mòbil econòmic. Vull dir que si la baronessa hagués mort…

—Ah, molt bé, però no m’assenyali pas a mi, senyora Amarils. Tinc raons de pes per creure que jo no sóc la nineta dels seus ulls.

—Per?

Xavier Tadeus va somriure. Es va arreglar un molest floc de cabells que li queia sobre el front i va contestar:

—No veig cap inconvenient a dir-li-ho, senyora Amarils. L’afecte que em pugui tenir la Patrícia no dissimula prou bé una certa aprensió que crec que té en contra meu.

He de dir, arribats en aquest punt, que ja m’imaginava quin era el motiu. L’entreveia des del primer dia que vaig conèixer aquell xicot.

—A la tieta Patrícia, malgrat que per a mi ha estat com una mare, li ha costat molt assumir la meva preferència sexual. I més difícil li ha resultat, encara, assimilar que no només no ho dissimuli sinó que, ben al contrari, ho faci públic. De totes maneres, crec que vostè ja ho intuïa, això.

—M’ho imaginava, sí —li vaig confirmar, amb un somriure amable—. Però si vols que et sigui sincera, jo no crec que això t’hagi de fer perdre esperances de cara a l’herència. Em va parlar molt bé de tu, bo i tenint en compte la peculiar forma que té de tractar la gent.

—Oh, és que sap?, és quelcom que no em preocupa, a mi. Jo estic molt bé com estic. Aquest setembre acabaré la carrera; només em queden dos exàmens. I vaig fer les pràctiques a les oficines d’un diari que, segons sembla, els vaig caure en gràcia. Van assegurar-me que em contractarien.

—Així ho espero.

—A la tieta Patrícia li va agradar molt, saber-ho. Em va dir que ja era hora. És clar que quan li vaig dir, el diumenge passat, estava força atabalada.

—Sí, crec que pressentia alguna cosa.

—Disculpi’m l’atreviment, senyora Amarils, però és que després de tot allò del cadàver, de l’amenaça i tot plegat, ja podia ensumar-s’ho, ja!

—Se la veia a sobre. La imminència, m’entens? I potser també qui era el causant de tot plegat.

—Vol dir qui la vol…

—Vull dir qui la volia assassinar. En saps alguna cosa, tu, del testament de la teva tia?

—Només que l’hereu serà algú de nosaltres: un dels meus cosins o jo. M’ho va dir fa temps ella mateixa. Jo em descarto des del principi, ja li ho he dit.

—Qui sap! Potser dius que no i al final…

—Per ser-li sincer, senyora Amarils, no m’hi veig, d’arcaic terratinent. Tinc altres projectes, sap? Li diré encara més: crec que el proper baró d’Ubach he de ser jo, segons de la successió nobiliària. Doncs bé, ja li puc avançar que, amb tota seguretat, hi renunciaré. Total, pel que serveix…

—Però podries ésser el preferit d’ella, malgrat tot. Perquè potser sí que la teva tia tenia contra tu la recança que m’has dit, però venint d’ella… Ja saps com era, de caràcter.

—Completament imprevisible —va simplificar.

—És una definició molt precisa —vaig concedir—. I un últim comentari, Xavier: segons sembla, vas sentir el brogit d’un cotxe durant la nit que va desaparèixer la baronessa.

—Cert. M’havia endormiscat, però n’estic molt segur, d’això. Era el soroll d’un motor engegat.

—Cap a quina hora va ser, això?

—Buf, doncs suposo que cap a les dues de la nit. Vaig estar llegint fins molt tard.

—Estàs segur que vas sentir a marxar el cotxe? Només a marxar?

—Del tot. Algú va engegar el motor i el soroll es va allunyar de forma gradual fins a desaparèixer.

—Llàstima.

—Llàstima per què, senyora Amarils?

—Per no haver-te aixecat a comprovar si faltava algun dels cotxes a la plaça. Cadascun de vosaltres té cotxe, menys l’Eva, que fa servir el del seu germà.

—Cert, el més lògic és pensar que era el cotxe d’algú de nosaltres, però hi ha una altra possibilitat. Potser ja l’haurà tinguda en compte.

—Digues-me-la.

—Se’n recorda, del sopar? Estàvem asseguts a taula, tots menys les minyones i la secretària, que ja se n’havien anat. Algú, sense gaire èxit, va posar música de fons. El Roger va engegar la tele. Hi havia, per tant, remor de fons. Ara li prego, senyora Amarils, que se’n vagi al menjador. No hi haurà ningú i estarà tot en silenci. Jo tinc el cotxe aparcat a la plaça del davant, com tots els altres. Aprofitant que vull anar a fer una volta amb cotxe, vostè mateixa podrà experimentar la situació.

Vaig respectar les instruccions una mica descol·locada. El menjador estava buit. Alguna de les minyones havia entreobert els finestrons, només l’imprescindible perquè la cambra no es trobés del tot a les fosques. Imperava un silenci sepulcral. No vaig poder-me estar de pensar, un cop més, en el cadàver de la pobra noia, exposat al primer replà com un objecte de fira.

Van transcórrer cinc o deu minuts. No havia entès gran cosa d’allò que em volia fer veure el Xavier. Vaig abandonar un xic desconcertada el menjador i vaig encaminar-me tota consirosa cap a fora. Però el cotxe del Xavier ja no hi era, i no n’havia sentit el motor quan l’engegà.

Això era el que em volia fer entendre! Llavors ho veia clar; si des del menjador no l’havia sentit, tampoc no podíem percebre, des d’allà, l’arribada d’un cotxe foraster la nit que va desaparèixer la sisena baronessa d’Ubach.